El pèndol de petites oscil·lacions

He vist un ocell mort rere les barques. Les plomes, falagueres altre temps, ara són roïnes i deslluïdes. Sovintejat per cucs i per formigues, en canvi, l’esquelet ha tornat blanc , mostra les costelles, talment una capsa de música, un petit tresor després de l’endreç. El bec ferm, contra tota decadència. Recordo els peixos que engolia el corb marí, com si mai hagués de morir, d’un salt precís, vol en picat dins la mar grisa, i cap endins del pap, per tornar a prendre volada tot seguit, o arrecerar-se a l’espigó amb els companys.

T’ has fixat que sempre és grisa la mar al port?. És una maledicció per a la malenconia. Allò que resulta arrecerat pels vaixells és monòton i trist per a mi. Què hi puc fer? Només imaginar tots els colors del blau i el verd de mar enllà.

He sentit a dir que quallen com ditades a l’aigua, a l’entrellum de les hores, clapes de núvols i camins de lluna, trencadís de sol i esteles de vaixells. Quan venen maldades, miro d’aguantar i submergir-me a l’escuma, que ve a glopades com un orgasme.

Fa un fred que pela. Hi ha una remor somorta de melangia, són les cadenes de les penes que em pengen, tant si vull com si no vull,  al coll. Encara em sorprèn la meva fortalesa. Diuen que em ve d’antic.

Com puc, jo, aquesta forma feixuga, com l’esguard d’una bèstia primitiva, lligat de peus i mans, tenir tanta embranzida per a mantenir a lloc un vaixell i protegir-lo de les aigües irades? No ho sabré mai, són coses del destí.

Fotografia: M.V.S.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!