Josep Arasa i Ferrer

Situat en un indret gairebé inaccessible del terme de Pontons, literalment adossada al penya-segat aprofitant una cavitat del congost de la riera de Pontons, hi ha l’edifici de Sant Salvador de la Balma, que actualment es troba en un estat d’abandonament important. Per alguns autors és una capella; per d’altres, una ermita, i d’altres opinen que el seu origen és militar i que va ser posteriorment quan va servir per ermitori i per capella.

Aquest edifici militar, capella, ermita, estrictament no és dins una balma. Està construït adossat al cingle. A diferència d’altres edificis troglodites on la balma fa de sostre, Sant Salvador té coberta construïda, per bé que a la teulada la vegetació faci pensar altra cosa. Es tracta d’una construcció ruda, consistent, però alhora bella i feta amb ofici. Disposa d’una sola sala suportada pel perfecte arc de mig punt de la nau base, una sala de modestes dimensions de planta aproximadament quadrada.

Els murs de migjorn i ponent estan muntats sobre uns arcs rodons. Hi ha volta de canó ogival i arcades interiors de punt d’ametlla. La volta conserva encara les marques de l’encanyissada. També inclou un portal adovellat de punt rodó, així com una finestra d’espitllera orientada cap a l’església de Sant Joan de la Muntanya  al SW.

Un accés a l’interior, extremadament difícil per als fidels, ens fa pensar en un altre objectiu que el de construir una capella. Observant-lo acuradament i tenint present el lloc on és, podria ser una construcció militar, una guaita fortificada. Res de la construcció respon a cap paràmetre del que seria la voluntat primigènia de construir una ermita o una capella.

Quan posteriorment va ser ermita, una esberla en la roca hauria servit com a habitatge de l’ermità, ja que hi ha una fornícula excavada i altres mostres d’aprofitament. Al fons d’aquesta cova es troba una comunicació amb la part superior de la cinglera per mitjà de l’anomenat avenc del Ral. Un pany de muralla tancava aquest petit clos, restes del qual encara es poden veure, així com els encaixos de la porta, que junt amb el difícil accés convertia aquest lloc en un indret gairebé estratègic. Com a capella, l’altar restava al fons de la balma damunt d’un terra sobresortint de roca i al seu costat es veuen les arcades ogivals.

Sant Salvadores va construir entre els segles XIII i XIV. S’esmenta per primera vegada l’any 1319. El 1508 queda consignada en una visita pastoral. A la meitat del segle XVIII es concedí permís per captar a la rodalia per al sosteniment del temple. El 1777 consta que la capella era dels pares bernats del castell de Pontons. Ja sia catalogada com a romànica per alguns estudiosos o situada en temps menys tardans per d’altres, Sant Salvador constitueix un exemplar únic al Penedès.

Publicat a El 3 de vuit l’11 d’octubre de 2018

Cal Semison o Sant Semison és un mas del terme de Castellet i la Gornal. El topònim té els seus orígens en Sant Simeó, al qual, segons alguns autors, es dedicà una capella en aquell indret  al segle XIII.  Malgrat que les esglésies cristianes reconeixen la santedat de diversos simeons el més popular és Sant Simeó l’Estilita el Vell, també conegut com Pilar Sant.

Simeó va néixer a Síria, vers el 388. Als setze anys va sentir a un monjo que predicava. Al preguntar-li Simeó què havia de fer, el monjo li digué que ho deixés tot i que es n’anés a viure com a ermità.  Així ho va fer, va viure un temps de vida solitària en una cabana del desert. Després marxà a viure a dalt d´una muntanya, que a partir d´aquell moment va ser coneguda com la “muntanya de Simeó”.

Va portar una vida ascètica fins que l’any 423, per tal de defugir la multitud de curiosos que l’envoltava, en compte continuar abandonant el món en sentit horitzontal, ho feu en sentit vertical, instal·lant-se dalt d´una columna; dret, suportant el fred i la calor, la pluja i el vent, tan sols abrigat amb una pell de boví. Els companys li van construir una columna de cosa de tres metres d’alçada. Com que era un home sant i era una època de gran admiració per les extravagàncies, una munió de persones rodejaven la columna, dia rere dia, per escoltar les paraules de l’estilita -del grec stylos, columna- i per rebre’n la benedicció.

Com que Simeó volia estar més a prop de Déu i, en especial, més allunyat de la plebs, va demanar que li fessin una columna més alta , i va passar a una de 6 metres, després una de 10 metres i posteriorment s’estava en un pilar de 16 metres on visqué fins a la seva mort. La circumferència del pilar era d’un metre aproximadament. Hi havia una base, i a dalt de la columna  una plataforma ampla amb una barana per tal d´evitar que caigués  quan dormia.

Simeó a dalt de la columna, pregava i predicava, atenia la gent, rebia prínceps, aconsellava reis i intervenia en els afers de l´Església. Amb la seva predicació atreia una riuada de gent procedent de Síria, Pèrsia, Armènia, la Gàl·lia, Hispània, Itàlia i Bretanya.

Va romandre al pilar durant 37 anys. Va morir vers el 459. De seguida el poble, per aclamació, el va considerar sant. El seu cos va ser portat a Antioquia, on fou rebut per una gran multitud i les seves relíquies foren molt apreciades. Més tard, l´emperador Lleó I va traslladat les seues despulles a Constantinoble. La seva columna fou motiu de veneració i hom hi construí la basílica i el monestir de Qal’at Sim’an. El bisbe Teodoret de Cir anomenà Simeó, “la gran meravella de l´univers”.

Des de Cal Semison la meravella és l’extraordinària panoràmica del Penedès que s’albira.

Publicat a El 3 de vuit el 05 d’octubre de 2018

L’església parroquial de Torrelles de Foix està dedicada a Sant Genís. Va ser bastida el segle XVIII en substitució de la parròquia antiga de Santa Maria. Probablement va ser construïda al mateix temps que la rectoria, a la que està adossada, al portal de la qual hi ha la data de 1779. El temple és neoclàssic. Va ser reformat l’any 1855 per l’arquitecte Josep Simó i Fontcuberta, i remodelat de nou els anys 1923 i 1939.

A la façana principal hi destaca el campanar, de tres cossos en degradació, un ull de bou, i la gran portalada, remodelada el 1923, amb entaulament decorat amb gerros, sostingut per dos parells de columnes a cada costat. Al centre, damunt la portalada, hi ha  una gran imatge del sant patró sobre una peanya decorada amb relleus. La façana té una cornisa amb una curvatura convexa al centre i còncava a les ales amb una creu de pedra al cim.

És un edifici de nau única, coberta amb volta de canó amb llunetes i capçada amb un absis arrodonit. Té quatre capelles laterals per banda. El cor amb barana de balustres de fusta descansa en un arc rebaixat i en el mur que separa la nau de l’atri; al dessota de la barana hi figura la data de 1864. L’església fa 30’00 x 9’93 x 14’22 metres respectivament de llargada, amplada i alçada.

El campanar és de planta quadrada, neoclàssic, coetani del temple, mesura 33’67 metres d’alçada. Està coronat amb una motllura i un terrat amb balustrada i pinacles de bola als vuit angles. L’últim cos té un pinacle al cim; recobert per unes rajoles policromades amb domini del color vermell. Al campanar hi pengen dues campanes; la gran de 650 quilos de pes és del 1899 i porta el nom de Pere-Jaume-Joaquima; la mitjana del 1896 es diu Josepa.
El temple fou saquejat el juliol de 1936. Els altars i els objectes de culte foren destruïts i cremats en l’exterior. L’edifici fou destinat a servir successivament de garatge, magatzem i corral. A causa de tot això, l’estructura del temple sofrí danys de consideració, de manera que la volta amenaçava en desplomar-se.

Va desaparèixer una imatge gòtica de la Mare de Déu del Roser així com una casulla vermella brodada amb seda i or. La rectoria fou convertida en seu de la FAI, sofrint algunes destrosses. L’arxiu parroquial fou cremat en la seva totalitat.

El maig de 1939, el rector, mn Joan Riba, inicià les obres de reconstrucció, que prosseguí el seu successor mn. Miquel Bonet. Reparats els fonaments i consolidat el temple que ja amenaçava ruïna, foren construïts els altars de la Mare de Déu de Montserrat  i de Sant Isidre, durant els anys 1954/55. També és realitzà la restauració del baptisteri i la construcció dels altars de Sant Josep i de la Puríssima (1955).

Sant Genís està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Publicat al 3 de vuit del 28 de setembre de 2018

Gimenelles (Giminells) és una antiga quadra del municipi de Sant Jaume dels Domenys, a la vall de la riera de Sant Marc i del torrent de les Quatre Fites, on hi ha les restes d’una fortificació anomenada el Castell Vell i una masia dita el Castell Nou.

A la quadra de Gimenelles alguns autors la identifiquen amb els llocs de L’Hostal Nou i L’Hostal de Dalt, als peus de Les Bessones, unes muntanyes quasi simètriques que pertanyen a la serra del Montmell a ponent del Castell Vell. El topònim Gimenelles, segons el lingüista Francesc de Borja Moll (1903 – 1991), sembla venir del llatí “geminellos“, que significa bessons.

El Castell Vell de Gimenelles, vora de Can Pau de les Viudes, amunt de la masia del Castell Nou, està situat al costat d’un esperó rocallós que cau a plom sobre la riera. Només en resten unes escasses runes irrecuperables, uns fonaments i uns murs de pedra gruixuts, d’aparell irregular, que configuren una planta rectangular de dimensions reduïdes, i la base d’una torre cilíndrica, feta amb pedra i fang. El seu enclavament, molt idoni, i el tipus de construcció, el poden datar tant del segle X com del segle XIII.
Els primers documents que parlen de Gimenelles daten del segle XIV. Al fogatjament de 1365-1370 tenia15 focs, i diu que pertanyia a Bertran de Gallifa, qui també era propietari del castell de Marmellar. El Castell Vell i les seves terres formaven la Baronia de Gimenelles i Torregassa. El 1632, el llibre “Pràctica, forma i estil”, de Lluís Paguero, ens cita Gimenelles i diu que la part civil depenia del baró i la criminal del rei.

El mas del Castell Nou de Gimenelles està situat damunt d’un petit turonet, amb una vista magnifica sobre el Penedès, prop de L’Hostal de Dalt. El 1733, amb les pedres del Castell Vell, es va edificar el que avui coneixem com el mas del Castell Nou de Gimenelles. Aquesta data es troba en diverses rajoles firmades pel rajoler Duran.
Els senyors de la Baronia de Gimenelles i Torregassa eren els Busquets, que en la segona meitat del segle XVIII varen entroncar amb els Vayreda, família olotina amb propietats al Penedès. L’últim baró de Gimenelles i Torregassa va ser Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894), el gran pintor català, fundador de l’Escola d’Olot que l’any 1887 fundà el Centre Catalanista. El seu catalanisme el portà el 1892 a la presidència de la primera Assemblea Catalanista de Manresa, on foren aprovades les Bases per a la Constitució Regional Catalana. La seva vídua va vendre la propietat el 1904 a causa d’un deute de 45.000 ptes. que tenia Vayreda en morir, causat per un fallit negoci d’electricitat. El mas del castell nou de Gimenelles  actualment és un allotjament rural.

Publicat a El 3 de vuit el 21 de setembre de 2018

La Torre de Can Pascol, també coneguda amb els noms de Torre de Can Pasqual o Torre Rodona, és un edifici de Castellví de la Marca. Està situada a la banda esquerra de la riera de Marmellar, enmig del bosc, dalt d’un penya-segat de 380m d’alçada al nord del municipi, quasi al límit amb el terme del Montmell i molt proper al turó del Castellot, vigilant el pas natural per la riera.

La torre és molt curiosa pel fet de no tenir la base ni rodona ni quadrada, sinó completament rectangular, amb les arestes tan arrodonides que a cop d’ull sembla una obra cilíndrica. És de pedra, tallada en carreus irregulars, té a l’interior una longitud de 250 cm i una amplada de 130 cm. El gruix del mur a la part baixa és d’uns 140 cm. L’alçada actual és d’uns 9 m. Les restes dels forats de pal de biga indiquen que la torre tindria dos pisos. La part baixa és coberta per una volta mig enrunada i està dividida en dos espais per un embigat de fusta. Damunt d’aquest pis hi ha la porta d’accés a la torre, orientada al sud, situada a l’angle corbat i amb arcada de mig punt dovellada. A partir d’aquí el gruix de la paret es redueix uns 20cm. A una alçada d’uns 3,5m d’aquest pis hi ha una nova volta i damunt seu, el terrat de la torre. També hi trobem les restes de l’encanyissat del sostre, una possible xemeneia, un dipòsit de recollida d’aigua, a la planta baixa, cobert per sostre de bigues i arrebossat de calç. La meitat de la torre ha caigut. L’altra meitat que encara es manté dempeus, presenta una important escletxa, que creiem que amenaça la seva continuïtat. Bona part del conjunt resta soterrat i, per tant, apte per a fer-hi intervencions arqueològiques.

La Torre de Can Pascol és d’origen medieval, i probablement fou construïda en l’època del comte Sunyer, fill de Guifré el Pelós. Des del seu inici va ser subsidiària de la fortificació principal de Castellví, el Castellot, amb qui visualment està connectada. Van ser torres emprades per protegir els repobladors de l’entorn de possibles ràtzies sarraïnes. De dia la comunicació es feia a través de senyals de fum, de miralls, o fent onejar draps, i de nit, fent senyals de foc. La seva utilitat va desaparèixer al passar el perill musulmà al primer terç del segle XI.

La torre està adossada a un mas totalment enrunat, amb algunes restes d’edificacions disperses  als voltants. Sembla que tant la torre com la sala annexa van ser habitades fins ben entrat el segle XVIII, després el lloc va quedar despoblat una temporada llarga, fins que a mitjans del segle XIX, s’hi van fer dues petites estances que van ser habitades per masovers que conreaven la terra de l’entorn fins a la davallada produïda per la fil·loxera, a finals del segle XIX, en què tot va quedar completament abandonat de nou.
Publicat a El 3 de vuit el 14-09-18

“La Font de la Carota, raja de gota en gota” diu la dita popular .  La Font de la Carota està situada sota del Passeig de les Cabres, concretament al carrer Sta. Anna d’Igualada. Per molts igualadins és la font més entranyable, autèntica i bonica de la ciutat.

El Passeig de les Cabres havia estat una pendent que fortificava la muralla de la ciutat. En aquesta pendent s’hi construí la paret que serveix de separació entre el Passeig de les Cabres (que és la calçada superior) i el carrer de Santa Anna (que és el de baix). Uns anys més tard de la seva inauguració, per tal de comunicar passeig i carrer, s’hi van fer les escales que encara avui s’utilitzen.

La utilització de l’aigua del rec resolgué les necessitats industrials de la ciutat. En canvi, l’escassetat d’aigua per al consum domèstic plantejava fins i tot problemes de greu insalubritat per els igualadins. Durant el segle XVIII les fonts existents en la població eren les mateixes de l’època medieval. La font de la Carota està construïda  durant el segle XVIII, va ser restituïda el 1852 en urbanitzar-se el Passeig de la Cabres.

És una font molt amagada, i és l’única font que encara conserva els abeuradors pels animals. Està constituïda per tres arcades cegues obertes al talús vertical que salva el desnivell entre el passeig de les Cabres i els carrer Santa Anna; una arcada  petita, amb la font pròpiament dita, i dos de més grans, en què hi ha els abeuradors. Constructivament, els arcs són de totxo i la resta, de pedra.

El broc sorgeix de la boca d’una carota esculpida amb la boca oberta que deixa brollar l’aigua. Al costat de la font, en unes rajoles, adossades al tercer arc, hi ha unes majòliques de la ceramista igualadina Milós Gras, amb la reproducció d’un sonet d’en Jaume Boloix i Canela (1866-1921) dedicat a la font.

“Plora en la solitud! L’han oblidada/els aucells i les flors i les estrelles,/sols les bruixes, segons algunes velles,/en nits de llamps i trons hi fan bugada./El Passeig de les Cabres l’ha amagada/perquè mai s’hi deturin les donzelles,/no sap res de l’aimant ni de l’aimada./Igualada l’esborra de la llista/quan esmenta ses fonts dignes de nota;/i com són tants i tants qui no l’han vista/i no té per cantor ni una granota,/per això fa la cara tota trista/i li diuen la Font de la Carota.”

També hi podem llegir el poema de Llacuna en el qual s’esmenta la font. És un diàleg entre dos adolescents que passegen per la riera i s’intercanvien descobertes i impressions. La parella, a poc a poc, es fon amb el paisatge de la ribera i entra en l’àmbit de la màgia, de les creences infantils, la por que fa la font de la Carota.

La Font de  la Carota forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Publicat a El 3 de vuit el 07-09-18

Les execucions eren públiques fins entrat el segle XX. Un espectacle macabre i depriment, però seguit amb avidesa per nombrosos espectadors, que fins i tot hi portaven els fills a embadocar-se. El 1896 l’execució a Vilafranca dels assassins del capellà de Foix va congregar vint mil persones (El 3 de vuit  24-04-09).

El paradigma de les execucions va ser la d’en Joan de Canyamars a la Barcelona de 1492. Després de cinc dies de tortura es va arribar a la conclusió que estava mancat d’enteniment. Gairebé despullat, el posaren en un carretó amarrat a un pal. A la plaça del Blat li fou tallat un puny; al Born, l’altre. Allà l’home morí. A la plaça de Sant Jaume li tallaren el nas, una cama i li tragueren un ull, i a la plaça Nova, una cuixa. A la plaça de Santa Anna, l’altra cama i l’altra cuixa. Després al carrer Sant Pere, acabaren d’esquarterar el que quedava del cos. Un cop fora ciutat, fou calat foc al carretó.

El dimarts 29 d’agost de 1838, al pati de la Ciutadella de Barcelona, van executar a garrot uns parricides de Gelida. Un pare i una filla havien matat un home que els era, respectivament, gendre i marit. Condemnats a garrot, l’execució es va retardar uns quants mesos ja que la dona estava embarassada i només se la podia matar a ella, no es podia executar al fill  nonat i innocent. La justícia pacientment va esperar el transcurs de l’embaràs, fins i tot, deixà transcorre un cert temps perquè la criatura mamés.

Passades vuit setmanes del naixement, ja es va creure que el moment era arribat. Degut a que la sentencia deia que els dos assassins s’havien d’executar plegats, el pare va esperar la seva execució a la presó.

Però, en aquell moment el botxí de Barcelona estava sense ajudant i exposà a la autoritat que, sol com estava, no podia complir amb les dues víctimes. Un presidiari aspirant a la plaça va escriure al jutge oferint els seus serveis. Malgrat les protestes dels benpensants, la petició fou acceptada i el botxí comptà amb un ajudant voluntari, amb ganes de fer mèrits.

Un cop el reus van fer el darrer ganyot van sonar tot de bufetades. “Perquè te’n recordis”, deien els pares als seus fills tot etzibant-los una clatellada. Els pares portaven als fills a veure una execució, perquè amb l’espectacle de la mala mort aprenguessin a veure el que era la mala vida.

Un cop morts, els cossos foren traslladats per la tropa des del patíbul a la platja, van ser ficats dins unes botes i llençats al mar. Segons informà el Diario de Barcelona, les botes tenien pintats un gos, un gall, un escurço i una mona, “en conformidad a la ley 12, titulo 8, partida 7. Segons sembla, era el vestigi de remotes pràctiques que ja aleshores tan sols estaven en el record i en el text legal.

Publicat a El 3 de vuit (25-08-18)

El municipi de Santa Margarida de Montbui s’estén pel centre de la conca d’Òdena. La muntanya més alta del terme és  la Tossa de Montbui. Al capdamunt s’hi troba l’església romànica de Santa Maria de Gràcia o de la Tossa i el Castell de Montbui. El lloc va ser conquerit per Guifré el Pilós al segle IX i va passar al bisbat de Vic a finals del segle X.

El terme del castell de Montbui ja és citat des de l’any 936. L’any 987 el bisbe Froià, al mateix temps que erigia la torre del castell, va construir al costat una sòlida església que, contra el corrent de l’època que les cobria amb encavallades de fusta, la va cloure amb voltes a fi d’evitar la destrucció en les freqüents invasions dels sarraïns. Es va acabar cap al 1032 per l’impuls del bisbe-abat Oliba de Vic, en el procés de repoblació de la comarca. L’església de Santa Maria conserva l’essència del primer temple preromànic malgrat les reformes i els afegits posteriors. És de planta basilical de tres naus, amb tres absis i amb coberta de volta de canó. Voltes en lleuger arc de ferradura, forma que es repeteix en les arcades que descansen sobre curtes i massisses columnes amb capitells desproveïts de tota ornamentació. Exteriorment té la forma rectangular amb coberta a dues aigües. Corona el mur de ponent un campanar d’espadanya de doble arcada. El portal, encarat a migdia, és d’arc rodó i adovellat, construït al segle XVI. Al segle XVIII s’hi afegí una capella lateral. L’altar és presidit per una imatge romànica de Mare de Déu de Gràcia que data del segle XIII. Fou parròquia fins al 1614.

Del castell només se’n conserva la torre de l’homenatge. És de base quadrangular i angles arrodonits amb els murs de dos metres de gruix, construïts amb pedra de forma regular i amb morter de calç. Modificada en el seu interior, alberga un petit museu etnològic i una sala d’actes i exposicions. L’entrada original es troba aixecada aproximadament uns tres metres sobre el nivell del terra cosa que feia necessària una estructura de fusta per accedir a la torre. En diferents espais del cim podem trobar un petit tram de muralla, un pou i una cisterna d’aigua.

La primera família de castlans que es coneix van ser els Mediona, que a principis del segle XI es van encarregar de refer el castell i l’església després de dos atacs andalusins. Al segle XII, la família dels Montbui es va fer càrrec del castell i de l’administració del terme al qual pertany. Malgrat que els Mediona van traslladar la seva residència a una casa forta al pla a partir del segle XIII. El conjunt del castell de Montbui va ser un centre de poder clau en la història de la conca d’Òdena, cosa que va convertir-ne els senyors en una de les famílies més influents del Principat.

Publicat a El 3 de vuit del 17 d’agost de 2018

Els “duros sevillanos” eren monedes falsificades que es van començar a fer a Sevilla el segle XIX. Va ser tan gran la quantitat de duros falsificats que el seu ús es va estendre arreu de la península i va generar la dita “fals com un duro sevillano” per referir-se a una persona poc honesta. El govern d’Alfons XIII, va acabar per acceptar canviar els “duros sevillanos” per moneda de curs legal per tal de poder-los retirar de la circulació.

Les monedes es feien amb aliatges de metalls nobles i tenien el valor del seu pes en plata o en or. A l’Estat convivien més de 90 monedes de curs legal, entre les peninsulars i les de les colònies: diners, escuts, maravedísos, rals de billó, rals castellans, lliures mallorquines, doblers, rals d’or, rals d’ardits, pessetes, etc. Malgrat els intents anteriors, no va ser fins l’any 1868 que es va imposar a tot l’Estat una moneda única d’origen català -la pesseta- , seguin el criteri del ministre d’Hisenda, Laureano Figuerola. Un procés d’unitat monetària que volia estrènyer llaços econòmics i polítics amb la resta de països europeus en el marc de la Conferencia Monetària Internacional, la qual tenia com a finalitat la creació d’una moneda universal, que mai es va realitzar.

Amb el garbuix monetari, la falsificació de moneda era una practica força estesa, malgrat que estigues molt perseguida i castigada. Manuel Bofarull en el seu interessant llibre Crims a les comarques tarragonines explica  que “s’instalaren màquines de falsificar moneda a qualsevol lloc, des de pisos de Barcelona fins a barraques de vinya i coves de muntanya”.

El Diario de Barcelona de 1859 recull alguns casos penedesencs. El 3 de gener, en una vinya propera al Vendrell, es trobà una màquina d’encunyar moneda falsa. És detingué el propietari del terreny i a dues persones més. L’11 de febrer fou descobert al terme de Vilafranca un taller de moneda falsa, on es feien monedes d’or de cent rals. El mateix febrer, els Mossos d’Esquadra de l’Arboç, descobriren, en el terme de Castellet, amagada en un bosc, una màquina per falsificar moneda, amb motlles per peces de vuitanta rals. Al mas de l’Adroguera (avui desaparegut), al terme del Vendrell, s’havien trobat trossos d’encuny, les planxes de metall utilitzades per a fer la moneda.

Bofarull relata que a l’avenç de l’Arla, al terme d’Albinyana, l’any 1858 en Josep Segalà, el Caset, fill del poble i en Francesc Ventura, el Fusteret, de la Bisbal del Penedès, temorosos de que els denuncies, van assassinar a un mecànic barceloní que havia vingut a arreglar la seva màquina d’encunyar.

Aquesta practica falsificadora va començar la seva decadència quan, a partir de 1874, és va generalitzar l’ús del paper moneda, bitllets avalats per les reserves estatals d’or i de plata.

Publicat a El 3 de vuit del 10 d’agost de 2018

El Pla del Penedès i Cubelles comparteixen quelcom més que vegueria. Les dues localitats tenen els sants Abdó i Senén com a patrons. Són dos sants que, segons la tradició catòlica, haurien viscut al segle III.

Malgrat la nostra reivindicació del tradicional Sant Galderic, el patronatge dels pagesos catalans ha estat compartit històricament amb altres sants: sant Antoni,  sant Medir o els esmentats Abdó i Senén. L’origen de la postergació dels patrons històrics està relacionada amb el Concili de Trento (1545-1563) en el qual es va facultar els reis per nomenar bisbes. A partir del segle XVII van començar a sovintejar els bisbes i abats d’origen castellà. A més, això coincidí amb la canonització de Sant Isidre (1622) i la seva proclamació com a patró de Madrid, fet que va afavorir que anés guanyant adeptes a Catalunya i s’oblidessin els antics patrons de la pagesia. Vilafranca va fer el canvi de Sant Antoni a Sant Isidre l’any 1623.

El 30 de juliol es celebra la festivitat de sant Nin i de sant Non, nom que reben als Països Catalans sant Abdó i sant Senén. Van ser els primers patrons dels pagesos catalans. Són especialment populars a Arles del Tec, a la Catalunya Nord. Allà es creia que vivien els simiots, éssers peluts i pudents que subsistien enfilats als arbres. Robatoris als pagesos, segrestos de mainada i tempestes destructores eren algunes de les coses que els hi atribuïen. Gairebé van fer que els habitants d’Arles del Tec, abandonessin la vila. L’abat del seu monestir, Arnulf, va anar a Roma, d’on va tornar amb els relíquies d’en Nin i d’en Non. Amb el seu poder miraculós la població es va deslliurar dels simiots.

Nin i Non eren d’origen persa. Cristians que en ser exhortats a adorar els déus de Roma s’hi van negar i van ser llançats a les feres. Els animals els havien de devorar, però, van caure mansois als seus peus. Finalment Nin i Non van ser decapitats.

Aquests sants van ser considerats patrons dels llauradors, igual que sant Galderic, i se’ls invocava especialment com a protectors contra les pedregades i calamarsades estiuenques, d’aquí que en moltes localitats se’ls conegui com “els sants de la pedra”. Se’ls representa formant parella, vestits amb indumentària que correspon al seu origen noble. A vegades poden anar vestits com a soldats. Els seus atributs varien bastant, però un dels més constants és l’espasa amb què van ser decapitats. També acostumen a portar corona i ocasionalment una gorra frígia (en relació amb el seu suposat origen persa) o la palma característica dels màrtirs cristians.
Joan Amades explica que el dia de la festivitat era costum entre  els hortolans convidar llurs amics fer un berenar a les mateixes hortes. Solia consistir en una gran amanida amb molt d’enciam, pebrots i tomàquets.

Publicat a El 3 de vuit del 03 d’agost de 2018

A la zona del Vinyet a Sitges, entre els segles I i V dC, hi va haver una vil·la romana. Era un lloc molt ben comunicat, per on passaven dos camins, un que portava de Sitges a la Geltrú i un altre que unia Sitges amb Ribes i Vilafranca del Penedès.

La història del Vinyet com a capella comença a l’edat mitjana. L’ermita està documentada des del 1174. L’edifici actual és del segle XVIII, i s’hi conserven alguns vestigis d’etapes anteriors, com la inscripció de l’any 1552 a la porta lateral d’accés. L’inici de les obres va fer-se l’any 1727 i el 2 d’agost del 1733 es va beneir el temple. L’any 1886 es va construir la plaça que hi ha al costat de l’església , un projecte de reforma urbanística que dirigí Jaume Sunyer i Juncosa i que es va inaugurar el 5 d’agost de 1887.

L’església actual és una construcció de tres naus, les laterals de menor altura i un absis semicircular molt sobresortint. La coberta és a dues vessants, de teula àrab. El campanar és de base quadrada i té coberta de rajola. El campanar es va reformar el 1872. La façana es va remodelar l’any 1886, és de composició simètrica, té porta d’accés centrada d’arc de mig punt, emmarcada per quatre columnes d’inspiració dòrica i entaulament amb fris. A l’exterior esquerra de l’església, en un petit porxo (el porxo dels Poetes), s’hi enquibeixen els llantions i espelmes dels fidels. Al Porxo s’hi exhibeix una col·lecció de textos en ceràmiques decorades.

Segons la llegenda, un moro, criat dels propietaris del Castell de Sitges, cavant una vinya donà un cop a una imatge que estava enterrada i li trenca el braç esquerra. Cregué el criat que es tractava d’una nina i la posa al sarró per regalar-la a la filla de l’amo. En arribar a la casa pairal la imatge havia desaparegut. L’endemà la va retrobar al mateix lloc on l’havia trobat el dia abans i la va tornar a recollir i portar a la casa. Passa el mateix tres vegades. Aleshores ho explicà als seus amos i es van adonar que la nina no era altra que la figura de la Mare de Déu. Li edificaren una ermita en aquella mateixa vinya.

Els sitgetans demanaren la seva protecció durant la Guerra del Francés, tal com conten els seus goig, “Vostra Església fou salvada / del francès en la cruel guerra, / ni Sitges fou saquejada / ni patí com altra terra; / i celebrant a porfia / vostre empar en tal desfet”.

La talla de la Mare de Déu del Vinyet va ser enterrada durant la guerra civil 1936-39. La imatge, però, no estava prou protegida, i en treure-la a la llum es constatà que estava tota malmesa. L’escultor Pere Jou  (El 3 de vuit 02-01-15) feu una nova imatge, que és la que avui presideix el temple. A l’església destaquen els exvots, vaixells o quadres que pengen a l’escala del cambril de la Mare de Déu. La del Vinyet era invocada per les dones estèrils i les parteres, i les campanes del santuari per l’auxili de mariners i pescadors. El dia de la Mare de Déu del Vinyet és el 5 d’agost.

Publicat a El 3 de vuit el 27 de juliol de 2018

Santa Margarida –o Marina pels ortodoxos- (275-290), és venerada per les confessions cristianes que accepten l’existència de sants. Va ser molt popular a l’edat mitjana. Segons Joan Amades, a Vilafranca del Penedès havien representat el ball/quadre històric de Santa Margarida, l’argument del qual estava inspirat en la tradició de la vida de la santa. Al municipi de Santa Margarida i els Monjos, al costat d’una font gairebé desapareguda i del cementiri municipal, hi ha l’església romànica de Santa Margarida (978), indignament conservada, davant la qual s’havia representat el quadre històric de la vida de la santa.

Els balls o quadres històrics eren drames populars d’autors desconeguts representats a l’aire lliure. Encara al segle XIX no hi havia poble del Penedès que a la seva festa major no representes a la plaça, o a la millor era, algun quadre històric sobre la vida del seu patró o patrona, ja fos per aficionats del mateix poble o per algun grup d’un poble veí. La direcció anava generalment a  càrrec del mestre de minyons, del vicari o del rector, i el vestuari es feia amb la propietat i riquesa que requeria l’esdeveniment.

La biografia de Santa Margarida és confusa i plena de dades llegendàries. Uns diuen que era filla d’un sacerdot pagà i, en morir sa mare, havia estat criada per una dida que practicava el cristianisme en secret. Quan va tornar a casa del pare, li va declarar la seva fe i va ser-ne expulsada. La noia va tornar amb la dida, que en va tenir cura. El prefecte romà, Ol·lari, va intentar seduir-la, però ella, que havia consagrat la seva virginitat a Déu, el va rebutjar i va confessar-li la seva fe. El prefecte, humiliat, la va denunciar i va ser detinguda. A la presó, el diable la va visitar per temptar-la, sota forma de drac i, en no aconseguir-ho, la devorà: la santa, armada d’una creu, li obrí el ventre i en sortí. Per aquest motiu, habitualment és representada amb un drac als peus. Després de sofrir diversos martiris, va ser degollada el 20 de juliol de 290, als quinze anys.

Alguns goigs parlen d’una jove de gran bellesa  de qui s’enamora el seu pare. La noia no volgué correspondre a les pretensions incestuoses i el pare la feu empresonar i manar als carcellers que no li donessin més que una mica de menjar ben salat, però que no rebés aigua. Margarida va morir de set. En morir uns àngels se la van emportar al cel.

S’invocava santa Margarida per curar-se del mal napolità –la sífilis- i el jovent barceloní creia en les virtuts remaires de la font del mateix nom i anaven a rentar-s’hi. També la tenien per patrona les guardadores de mainada. Els nostres avis s’encomanaven a la santa perquè els alliberes de lladres quan anaven de camí. El 1969 va ser exclosa del calendari universal dels sants.

Publicat a El 3 de vuit el 20 de juliol de 2018

L’any 1899, el dr. Bartomeu Robert, sitgetà, nascut a Mèxic, va pronunciar a l’Ateneu de Barcelona una conferencia sobre “La raça catalana”, i tot i que és veritat que el concepte de raça no tenia llavors la valoració científica que té en l’actualitat, es va atribuir un estudi en què creia haver descobert la superioritat racial catalana pel volum del crani. Va assegurar que, mentalment, el català era superior a la resta d’espanyols. Exposava algunes teories sobre la capacitat cranial i l’índex cefàlic dels catalans que, juntament amb altres factors, com ara el clima, l’idioma i l’educació, demostraven les diferències amb altres pobles de la península ibèrica. No cal dir que la conferència del doctor Robert va irritar a Espanya, i va ser elogiada pels sectors nacionalistes.

El 14 de març de 1899, el Dr. Robert és designat pel rei batlle de la ciutat de Barcelona. Un fet inaudit, perquè una part de la premsa madrilenya afirmava que era un “separatista”.

El doctor Robert començà per depurar el cens electoral contra les pràctiques del caciquisme. Es va indignar per les imposicions de Madrid i la voluntat centralitzadora que li van semblar un atac frontal a Barcelona. La seva alcaldia va ser inesperadament moguda, i va culminar amb un tancament de caixes. L’alcalde, indignat, va incitar als contribuents a deixar de pagar els seus impostos a Madrid. Va aconseguir que els contribuents barcelonins es declaressin en estat de rebel·lió amb un èxit i una difusió inesperats. Un fet històric sense precedents.

L’estira-i-arronsa del doctor Robert amb Madrid va arribar a un punt insostenible, i el 22 d’octubre, set mesos després de ser proclamat, va presentar la seva dimissió. El caràcter excepcional d’aquest gest va provocar una onada d’adhesions i homenatges per tota la ciutat. Un suport ciutadà mai vist abans que el va situar, de manera inesperada, al bell mig d’un moviment catalanista que tot just començava a despuntar. Va ser triat diputat al parlament espanyol per la Lliga Regionalista. Robert va ser el diputat més votat de la circumscripció barcelonina. A Madrid no se’n sabien avenir. Al novembre de 1901 li va tocar encapçalar el primer debat del segle XX entorn del “problema catalan“. Didàctic, serè, tranquil, va fer una reivindicació sorprenent, “que a Catalunya ens puguem governar nosaltres mateixos”.

El 1902 va morir d’un atac de cor, durant un sopar d’homenatge que li van dedicar els metges municipals de Barcelona. A Barcelona hi ha un monument al doctor Robert, obra de l’escultor Josep Llimona i Bruguera, inaugurat el 1910 a la Plaça de la Universitat, retirat en el franquisme, i col·locat de nou el 1985, a la plaça de Tetuan .

Publicat a El 3 de vuit el 13 de juliol de 2018

Bartomeu Robert i Yarzábal va néixer a Tampico, (Mèxic), el 20 d’octubre de 1842.  El seu pare –el metge Francisco Robert- també havia nascut a Mèxic. La seva mare era basca. Els seu avi, que també era metge, Bartomeu Robert i Girona, era originari de Sitges (El 3 de vuit 11-05-18) mantenia propietats a Campdàsens i lligams familiars a la vila.

Quan Bartomeu Robert i Yarzabal va tenir edat d’estudiar els seus pares l’enviaren a Sitges, on va cursar fins els seus estudis preuniversitaris i, seguint l’orientació familiar, va fer Medicina a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar el 1864 i es va doctorar, tres anys després, a la Universitat Central de Madrid.  Dos anys més tard aconsegueix per oposició una plaça de metge major de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, i el 1875 obté la càtedra de Patologia Mèdica a la Facultat de Medicina, en la qual va arribar a ser una brillant figura de la nova clínica basada en la “medicina de laboratori”. Va ser president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Barcelona, ​​president també de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona i soci corresponent de diverses acadèmies nacionals i internacionals. Va participar en diversos congressos mèdics; exercia la representació espanyola en el de Moscou i va ser vicepresident en l’internacional de Barcelona el 1888. Robert va publicar una gran quantitat d’articles i fullets de tema patològic, antropològic o psiquiàtric, com els dedicats a la hipnosi i a les relacions de la patologia mental amb els tribunals de justícia.

Després d’una brillant trajectòria com a facultatiu i també com a professor, es va erigir en renovador de la docència i la pràctica mèdiques a la Catalunya de l’últim quart del segle XIX. Alhora, era un barceloní compromès, que pertanyia a nombroses entitats cíviques, culturals i científiques com a membre o directiu.

El ciutadà Robert va ser un dels signants del missatge a la reina regent – Maria Cristina d’Habsburg -subscrit per una sèrie d’institucions econòmiques i culturals representatives de Catalunya- en què es reclamava “que torni a posseir la nació catalana seues Corts generals lliures i independents”, el servei militar voluntari, “la llengua catalana oficial a Catalunya”, l’ensenyament en català, el tribunal suprem català, etc.

L’impacte del desastre colonial espanyol de 1898 amb la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar de l’imperi,  que comportaren el consegüent replegament polític de l’Estat espanyol i la seva reclusió definitiva en el l’enduriment centralista del Govern de Madrid, li van fer descobrir el “catalanisme”. Una presa de consciència política que el portaria a convertir-se en pioner atípic del catalanisme i, de resultes, a fer pública la seva indignació contra el centralisme.

Publicat a El 3 de vuit el 06-06-18

“Qui no bat pel juliol, no bat quan vol”. La feina de batre -xafar les tiges del cereal per separar el gra de la palla- era feina col·lectiva que va generar lèxic i cançons. Per començar la batuda del blat s’esperava la lluna vella de juliol, “perquè així no es perd gra i la feina va molt més bé”. Si no es podia fer així es començava a batre l’ordi, i la civada fins esperar la lluna vella.

Estaquirots.-Peces de fusta amb punta que muntades en un bastiment engrandien el carro per portar les garbes.

Era.- Espai de terra generalment rodo de 10 a 30 m de diàmetre, on s’ha sobreposat argila compactada o rajoles per fer-hi una bona pavimentació, damunt del qual es posen els cereals per batre’ls.

Tanda.- Cada una de les parts en què es dividia la jornada de treball de la batuda.

Batuda.- Garbes ja deslligades i esteses a l’era sobre les quals els animals arrossegaven els estris per batre.

Curra.-Peça rodona cònica, estriada, per batre

Curro de batre.-Peça de pedra rodona cònica llissa, de diàmetre i de llargada variable, que és estirada per un animal. Servia per desgranar les espigues.

Trill.- Estri per batre format per un curro amb seient i tallants.

Assolar.- Fer girar la batuda sacsejant la palla, de manera que el gra quedi a sota per poder-lo destriar.

Forca.- Estri amb un mànec acabat amb diferents puntes (pollegons o forcons) de fusta de lledoner. Les més habitual en temps de sega eren les de dos pollegons que servien per carregar el carro de garbes i per girar la batuda. Les forques palleres tenien quatre o cinc pollegons, eren més grosses i llargues que les anteriors i servien per tirar la palla a dalt del paller o a la pallissa. Les triances tenien de cinc a vuit pues i servien sobretot per ventar.

Fer palla.-Es deia que s’havia fet palla quan el gra estava totalment separat de la palla.

Estiràs.- Peça de fusta d’uns cinc pams muntada travessera sobre un mànec d’un metre i mig  que servia per fer un munt a l’era.

Arrebossar.- Fer córrer el gra amb l’estiràs.

Escombra de botges.- Estri fet de botxa lligat per formar una escombra que servia per netejar l’era desprès de passar l’estiràs.

Erer.- Peça de fusta prima en forma de cèrcol i amb un ansa de 4 o 5 pams de diàmetre, amb forats de 8 mm per el blat o de 10 per a l’ordi. Es penja per l’ansa damunt d’una forca a favor del vent, i serveix per acabar de netejar els cereals de la batuda.

Ventar.– Acció de tirar enlaire el gra brut de l’era perquè el vent s’emportés la brutícia.

Boll.- Conjunt de palles petites, capses de gra i pols que se separava del gra en ventar.

Cepellut.- Gra que al batre no s’ha després de la pellofa.

Paller.-Munt de palla que es feia al costat de l’era. Algunes vegades s’enfangava per sobre perquè la palla aguantés més sense fer-se malbé.

Publicat a El 3 de vuit del 29 de juny de 2018