EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

25 d'agost de 2018
0 comentaris

ELS PARRICIDES DE GELIDA

Les execucions eren públiques fins entrat el segle XX. Un espectacle macabre i depriment, però seguit amb avidesa per nombrosos espectadors, que fins i tot hi portaven els fills a embadocar-se. El 1896 l’execució a Vilafranca dels assassins del capellà de Foix va congregar vint mil persones (El 3 de vuit  24-04-09).

El paradigma de les execucions va ser la d’en Joan de Canyamars a la Barcelona de 1492. Després de cinc dies de tortura es va arribar a la conclusió que estava mancat d’enteniment. Gairebé despullat, el posaren en un carretó amarrat a un pal. A la plaça del Blat li fou tallat un puny; al Born, l’altre. Allà l’home morí. A la plaça de Sant Jaume li tallaren el nas, una cama i li tragueren un ull, i a la plaça Nova, una cuixa. A la plaça de Santa Anna, l’altra cama i l’altra cuixa. Després al carrer Sant Pere, acabaren d’esquarterar el que quedava del cos. Un cop fora ciutat, fou calat foc al carretó.

El dimarts 29 d’agost de 1838, al pati de la Ciutadella de Barcelona, van executar a garrot uns parricides de Gelida. Un pare i una filla havien matat un home que els era, respectivament, gendre i marit. Condemnats a garrot, l’execució es va retardar uns quants mesos ja que la dona estava embarassada i només se la podia matar a ella, no es podia executar al fill  nonat i innocent. La justícia pacientment va esperar el transcurs de l’embaràs, fins i tot, deixà transcorre un cert temps perquè la criatura mamés.

Passades vuit setmanes del naixement, ja es va creure que el moment era arribat. Degut a que la sentencia deia que els dos assassins s’havien d’executar plegats, el pare va esperar la seva execució a la presó.

Però, en aquell moment el botxí de Barcelona estava sense ajudant i exposà a la autoritat que, sol com estava, no podia complir amb les dues víctimes. Un presidiari aspirant a la plaça va escriure al jutge oferint els seus serveis. Malgrat les protestes dels benpensants, la petició fou acceptada i el botxí comptà amb un ajudant voluntari, amb ganes de fer mèrits.

Un cop el reus van fer el darrer ganyot van sonar tot de bufetades. “Perquè te’n recordis”, deien els pares als seus fills tot etzibant-los una clatellada. Els pares portaven als fills a veure una execució, perquè amb l’espectacle de la mala mort aprenguessin a veure el que era la mala vida.

Un cop morts, els cossos foren traslladats per la tropa des del patíbul a la platja, van ser ficats dins unes botes i llençats al mar. Segons informà el Diario de Barcelona, les botes tenien pintats un gos, un gall, un escurço i una mona, “en conformidad a la ley 12, titulo 8, partida 7. Segons sembla, era el vestigi de remotes pràctiques que ja aleshores tan sols estaven en el record i en el text legal.

Publicat a El 3 de vuit (25-08-18)


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.