NIN I NON

Deixa un comentari

El Pla del Penedès i Cubelles comparteixen quelcom més que vegueria. Les dues localitats tenen els sants Abdó i Senén com a patrons. Són dos sants que, segons la tradició catòlica, haurien viscut al segle III.

Malgrat la nostra reivindicació del tradicional Sant Galderic, el patronatge dels pagesos catalans ha estat compartit històricament amb altres sants: sant Antoni,  sant Medir o els esmentats Abdó i Senén. L’origen de la postergació dels patrons històrics està relacionada amb el Concili de Trento (1545-1563) en el qual es va facultar els reis per nomenar bisbes. A partir del segle XVII van començar a sovintejar els bisbes i abats d’origen castellà. A més, això coincidí amb la canonització de Sant Isidre (1622) i la seva proclamació com a patró de Madrid, fet que va afavorir que anés guanyant adeptes a Catalunya i s’oblidessin els antics patrons de la pagesia. Vilafranca va fer el canvi de Sant Antoni a Sant Isidre l’any 1623.

El 30 de juliol es celebra la festivitat de sant Nin i de sant Non, nom que reben als Països Catalans sant Abdó i sant Senén. Van ser els primers patrons dels pagesos catalans. Són especialment populars a Arles del Tec, a la Catalunya Nord. Allà es creia que vivien els simiots, éssers peluts i pudents que subsistien enfilats als arbres. Robatoris als pagesos, segrestos de mainada i tempestes destructores eren algunes de les coses que els hi atribuïen. Gairebé van fer que els habitants d’Arles del Tec, abandonessin la vila. L’abat del seu monestir, Arnulf, va anar a Roma, d’on va tornar amb els relíquies d’en Nin i d’en Non. Amb el seu poder miraculós la població es va deslliurar dels simiots.

Nin i Non eren d’origen persa. Cristians que en ser exhortats a adorar els déus de Roma s’hi van negar i van ser llançats a les feres. Els animals els havien de devorar, però, van caure mansois als seus peus. Finalment Nin i Non van ser decapitats.

Aquests sants van ser considerats patrons dels llauradors, igual que sant Galderic, i se’ls invocava especialment com a protectors contra les pedregades i calamarsades estiuenques, d’aquí que en moltes localitats se’ls conegui com “els sants de la pedra”. Se’ls representa formant parella, vestits amb indumentària que correspon al seu origen noble. A vegades poden anar vestits com a soldats. Els seus atributs varien bastant, però un dels més constants és l’espasa amb què van ser decapitats. També acostumen a portar corona i ocasionalment una gorra frígia (en relació amb el seu suposat origen persa) o la palma característica dels màrtirs cristians.
Joan Amades explica que el dia de la festivitat era costum entre  els hortolans convidar llurs amics fer un berenar a les mateixes hortes. Solia consistir en una gran amanida amb molt d’enciam, pebrots i tomàquets.

Publicat a El 3 de vuit del 03 d’agost de 2018

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 4 d'agost de 2018 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.