Josep Arasa i Ferrer

En Joan Arasa Bertomeu va néixer a Besiers (Occitània) l’any 1917, en el si d’una família amb arrels a la Sénia (Montsià), que arriba a Sant Cugat de Sesgarrigues fugint de la grip espanyola de 1918 i de la Gran Guerra. Poc temps després, quan el seu pare va trobar una feina de barrinaire a la pedrera d’una fabrica de ciment, va anar a viure a Santa Margarida i els Monjos.

A Barcelona s’afilia a la CNT i paga els seus estudis treballant a les nits de forner. L’any 1938, havent combatut al front de Balaguer participa a la batalla de l’Ebre i el 26 de juliol passa el riu per Flix, amb la 60 brigada mixta, 240 batalló. Després d’una batalla acarnissada, a Vilalba dels Arcs,  el donen per mort el 27 d’agost de 1938.

Amb aquest fet luctuós, que mai va ser, comença un periple d’hospitals, presons, camps de concentració i batallons de treballadors: Gandesa, Artesa de Segre, La Corunya, Miranda d’Ebre, Lleó, Burgos, Villena, etc. Sempre considerat “desafecto” i amb la motxilla de l’esperpèntica acusació franquista de “auxilio a la rebelión”. Quan aquesta part de la història va acabar, va començar el servei militar a les ordres del vencedors. Una joventut perduda, mai va perdonar als qui l’hi van robar.

Escoltador amatent de les noticies de la BBC en castellà i lector voraç, des de una catalanitat militant i el ressentiment per allò que l’hi havien robat, creia en el pragmatisme de la reconciliació, va ser jutge de pau i tinent d’alcalde de SMiMonjos als anys 70. Moria l’any 2003 i l’any 2010 el president Montilla l’hi va retre un homenatge pòstum “En reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia. Sigui el seu compromís durant aquells anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia i a Catalunya”.

En Joan Arasa era el meu pare. Amb ell, vull retre homenatge a una generació perduda i posar fi a una etapa personal. Aquesta és la darrera de les Històries del Penedès que signo.

Han estat 500 setmanes en que he repassat cinc-centes pàgines de la Història del Penedès, 500 articles passejant per tots els pobles de la vegueria, buscant arxius i biblioteques per trobar les belleses del nostre passat. Em faig meves unes paraules d’en Josep Pla “Totes les coses belles fan dormir, i per això el perill de quedar-se adormit al nostre país és permanent”.

Gràcies als companys i companyes del 3 de vuit, als lectors que m’han acompanyat, als que han enviat els 1.728 comentaris que amb promptitud he intentat respondre, als que amb paciència de sant han retallat i col·leccionat aquestes històries, als que han discrepat i  als qui, anònimament i amb insults personals, m’han esperonat a trobar el passat d’aquesta part de Catalunya i divulgar-la. Entre tots i totes hem fet país.

Publicat a El 3 de vuit el 29 de març de 2019