EL BLOC DE L'ADRIÀ

“Nosaltres, les dones, coneixem més que ningú quina és la tristesa de les llars on manca el pare, el marit, el germà o el fill que son reixes endins o viuen fora de la pàtria. Nosaltres, les dones, sabem més que ningú el turment anguniós dels que estan separats de la família, dels amics, de la vida lliure en terra pròpia. Nosaltres, les dones, coneixem mes que ningú la cremós i l’amargor de les llàgrimes d’enyorament dels qui són a l’un i l’altre costat de la reixa, a l’un i l’altre costat de la frontera oficial.

Per amor humà, per sentiment terral, per solidaritat en el dolor i per imperatiu d’equitat, les dones catalanes demanem que l’amnistia sigui ampliada, que tornin a les seves llars tots els exiliats i reclosos per causes polítiques i socials”.

Barcelona, primer de març de 1930

Gairebé 90 anys del Complot de Garraf. Una carta signada per la Lola Anglada, la Roser Pino, la Maria Comes, la Emiliana Viñes, la Rosa Asensio, la Elisa Sarriera, l’Àngels Anglada, la Llucieta Canyà, l’Anna Murià, la Carme Bayo, la Maria Perpinyà i un llarg nombre de dones republicanes en el Manifest de les dones catalanes.

Quants anys i quanta actualitat. Ningú ho diria però aquell text original, adaptant quatre paraules, es podria convertir en “El Manifest de les famílies catalanes”.

“Nosaltres, homes i dones, grans i petits, coneixem més que ningú quina és la tristesa de les llars on manca el pare o la mare, el marit o la muller, el germà o la germana, el fill o la filla. Que son reixes endins o viuen fora de la pàtria. Nosaltres, homes i dones, sabem més que ningú el turment anguniós dels que estan separats de la família, dels amics, de la vida lliure en terra pròpia. Nosaltres, homes i dones, coneixem mes que ningú la cremor i l’amargor de les llàgrimes d’enyorament dels qui són a l’un i l’altre costat de la reixa, a l’un i l’altre costat de la frontera oficial.

Per amor humà, per sentiment terral, per solidaritat en el dolor i per imperatiu d’equitat, les dones i els homes de Catalunya demanem que l’amnistia sigui ampliada, que tornin a les seves llars tots els exiliats i reclosos per causes polítiques i socials”.

Barcelona, finals de març de 2018

Aquest podria haver estat un dels tants i tants manifestos que es redacten temps ençà al propi territori i mes enllà. Les nostres causes son polítiques, son socials, i res hi ha que justifiqui el despropòsit actual. Nosaltres, els d’avui, no demanem cap amnistia, demanem justícia.

Com un dia deien els francesos, després dels fets de Prats de Molló, nosaltres els catalans “Som els irlandesos d’Espanya”.

Amb els nostres empresonats o a l’exili perseguits, lloem que aquests homes i dones representen la reacció noble de Catalunya davant de les ofenses que hem rebut i seguim reben. La nostra idealitat ha tingut un gest viril i amb ell hem cridat l’atenció d’Europa. Son ells precisament els qui l’han fet. Sense la seva acció, sense la seva estridència, Catalunya no existiria davant el món. Seriem un simple contingut dels llibres d’història.

No és tan senzill trobar-la.

No es producte de temporada ni la trobem als grans magatzems.

No es passeja pels carrers del poble ni va a missa els diumenges.

La Pau Interior és molt mes discreta, malgrat que hi ha que diuen conèixer el camí de la consciència que t’apropa a ella, no et pots fiar.

La Pau, ai la pau, aquella que viatja al costat de la justícia, la llibertat i la igualtat social.

Tu ets justa?. Et sents lliure?. I socialment et veus igual als que et rodegen?.

Doncs encara et resta un llarg viatja. Maleta en ma, motxilla a les esquenes.

Diuen els entesos, els que escriuen i prediquen, que un dels principals valors de la pau interior és la prohibició de l’ús de la força. Aixi xiqueta, no et resisteixin. Oblida convertir-te en la moderna Che Guevara. Ja no es porta. Si no és que tens previst fer-te youtuber o twuitera.

Aquests dies m’ha donat per llegir aquelles personalitats que varen fer el be entre els humans. Gandhi, Mandela, Martin Luther King. Curiosament, els tres en algun moment de la vida varen estar relacionats amb la vida política del seu poble i empresonats pels règims totalitaris de torn. En el cas d’en Martin Luther King, sempre parlava de la pau positiva. I tal com un dia va escriure a la presó, la veritable pau no és simplement l’absència de tensió: és la presència de justícia. És així com Luther King considerava que la pau positiva era un concepte dinàmic que ens portava a aflorar, afrontar i resoldre tots els conflictes de forma no violenta.

Així la pau positiva és, a més que l’absència de guerra, un procés en constant construcció. No és un estat o un temps de pau, sinó un ordre social de reduïda violència i elevada justícia, igualtat en el control i la distribució del poder i els recursos, absència de condicions no desitjades (guerra, fam, marginació) i presència de condicions desitjades (treball, habitatge, educació).

Com pots veure, l’anhel de conquerir la pau interior cada cop es mes i mes difícil. Els factors que t’envolten ni ajuden ni està previst que això canviï. Es resulta estrany oi?. Com pot haver algú que desitgi quelcom dolent per a un altre?. A mi em passa el mateix. No entenc com pot haver algú prevaricant estratagemes amb l’únic interès de fer mal. Doncs si, hi ha gent d’aquesta.

El negoci de les armes, el dels laboratoris, l’I+D i la digitalització del projecte Industria 4.0. Tot és una llarga cursa cap el que te mes. La cursa del capitalisme.

El mestre Pau Casals ho va dir un cop: “Cada segon que vivim és un moment nou i únic a l’univers, un moment que mai mes tornarà”.

Mentre tu sàpigues qui ets, no hi ha res a demostrar.

Mai ningú em va consultar.

Vaig formar part de la teva família sense voler-ho i ara, quan em sento tan i tan allunyat de tu és quan mes greu em sap no haver-ho denunciat abans.

Mai em vas sentir com un fill teu. Ni un sols regal en tots els anys d’existència. Ni un petó de bona nit. Ni un obrir la porta de la meva habitació per a revisar si estava be tapat en aquelles fredes nits d’hivern. Mai em vas sentir com un fill teu.

Vaig créixer de forma humil al costat d’aquells que els senties com a teus, que parlaven com tu i que segurament, mai s’adormien destapats les fredes nits d’hivern.

Vaig créixer sabent que tu no eres el meu pare i que la meva mare, malauradament, va estar apartada de mi des del dia en que vaig néixer, però ara després de mes de quaranta anys la he retrobat i res haurà que ens torni a separar.

Masses anys allunyat d’una mare. Una mare a la que mai vaig poder abraçar perquè el que deia ser el meu pare m’ho impedia.

Estudiant el que ell volia. Aprenent la història que ell comptava. Però jo mai vaig deixar d’estimar aquella mare.

Es per tot això que en el meu nom i en el dels meus germans i germanes de sang, que avui et vull dir adéu. Adéu sense rancúnia, desitjant-vos sort a tots vosaltres. A tu pare protector, a tots els tiets i tietes que veia per vacances i que no entenien que jo parles una llengua que no fos la seva. A la veïna del cinquè i el que somniava en servir algun dia a la seva pàtria.

A tots, adéu.

Portava anys i panys rentant i rentant plats i mai havia trencat cap. Recordo exactament el primer plat que vaig rentar, per allà el 1975. Mes de quaranta anys rentant plats, amb les mans immaculades. Piles i piles de plats bruts i no tan bruts.

Ahir, divendres 23 de Març, vàrem viure un nou episodi de manca de decència política pública i avui s’ha reproduït un fet similar. La dignitat humana es barreja amb la dignitat política i el paper mullat evidencia que jugar amb dos jocs de cartes al final et deixa en evidència. El socialisme català s’ha fet un tip de rentar i rentar plats, però un dia va decidir deixar de fer-ho a ma i fer-ho amb un meravellós aparell que escalfava l’aigua, la deixava anar a pressió i els treia nets i polits. Un aparell que en 30 minuts et podia arribar a fer 50 plats. Pocs mesos després, adquiria un que en lloc de 50, podia fer 100 plats!!!!!. Ostres, allò era un gran invent. Podien estar tombats al sofà mentre el rentaplats feia la feina. I poc a poc, el socialisme català es va oblidar com es rentaven els plats a ma i amb el poder que els atorga el càrrec, varen començar a reduir la ma d’obra.

D’aquell primer rentaplats, vàrem passar a dos rentaplats, després tres, quatre, cinc. Tot eren rentaplats!!!!!!. No calia ningú que ho fes a ma. I gràcies a les màquines i els aparells, varen prescindir de tots i cada un dels que ho feien a ma des de feia mes de quaranta anys.

Quina poca memòria i quina poca empatia per tots els que pateixen l’autoritarisme dels poders fàctics. La maquinaria ens vol passar pel damunt i ells juguen a fer-los el joc. Pedro líbranos del mal, amen!!!!!! Deia algun no fa tants dies.

Avui, un grup de persones ha donat la esquena i asseguts al Parlament de Catalunya, s’ha quedat com si res. Mentre, gran part de diputats i diputades feien ressonar les parets del Parlament en recolzament dels familiars que veuen com s’empresona el seu familiar per fer política.

Doncs be, ahir l’alcalde del meu poble –la màxima autoritat local- donava la esquena a la concentració de les 20 hores davant de l’ajuntament en defensa i demanant l’alliberament dels presos polítics. Només una hora després, passejava pel mateix carrer acompanyant la processó de setmana santa en la que sortia el pas de la Verge dels Dolors. Aquella verge que plorava i patia pel que seria del seu fill. No cal afegir res mes, si no rentes plats, no en podràs trencar cap.

Mentre ressonen els timbals de la processó de la Verge dels Dolors pels carrers del meu poble, m’adono que vivim en dos mons distants. Uns plorem de ràbia, d’impotència. Pels amics i coneguts, pels companys i companyes que avui han estat novament empresonats. Mentre, una estona mes tard, “els altres” surten al carrer en senyal de penitència, en devoció i per tradició.

Immersos en la nostra particular misèria, ja no hi ha res que ens engany. Ni dubtes ni recances. Uns acompanyen la Verge Maria i subratllen els dolors en conèixer el destí del seu fill. Els altres, plorem per la dignitat de tot un poble en els moments en que la repressió s’enlaira amb la solemnitat dictatorial d’aquell que s’amaga darrera la justícia totalitària.

Un contrasentit quan ens separen pocs minuts entre cerimònia i cerimònia. Religiosos i civils. No cal dir, que cadascú fa la seva penitència amb motius molt diferents. Acceptem i confessem els nostres pecats i acceptem la nostra penitencia. Que ens volen?. Esclaus?. Colonitzats?.

La quaresma ja és passat i després de la nostra penitència, us diré que no hi ha cap misericòrdia. Que aquesta realitat no és la que esperàvem. Que aquesta justícia, no és justícia. Que no hi haurà penediment perquè no ens hem de penedir. No hem fet res que no hagués estat just. Com un cop va dir Thomas Edison, Els que asseguren que és impossible, no haurien d’interrompre als que ho estem intentant.

Catalunya i els catalans, som un poble sobirà. Amb el dret a decidir el que vol ser. No tinguem por de fer un gran pas,… un precipici no es salta a passets!. Pensa que juguen a fer-nos por i hem de ser ferms i segurs. Hi ha molta gent que no creu en res, però que tenen por de tot.

Si no vivim com pensem acabarem pensant com vivim.

Per cert, ara que he fet una repassada a les noticies. Gaudeixen alguns fent enquestes, oi?. O sigui que mes del 55 per cent dels espanyols enquestats estan a favor de la presó provisionals de l’Oriol, en Forn i els Jordis?. I que tot plegat va estar un acte de sedició i rebel·lió?

Carta oberta i franca a tots els enquestats…..

Estimat veí de Fortaleny (País Valencià) –perdona Paco Camps, però jo ho veig així-,   querida vecina de Olmedo (Valladolid), apreciado joven de Allariz (Ourense) y estimada joven de Cuarte de Huerva (Zaragoza), a todos y todas las que habéis sido encuestados por la empresa GAD3 y a la pregunta si estáis de acuerdo en que estén encarcelados provisionalmente los políticos catalanes, habéis dicho que sí.

A todos os quiero pedir perdón. No sé qué os podemos haber hecho exactamente los catalanes, pero seguramente debe ser muy grave para que deseéis ver a todos los independentistas catalanes en la cárcel. Espero y deseo que no penséis lo mismo de los vecinos de Flandes, Escocia, Quebec o Kosovo.

Espero que aceptéis mis disculpas e intentaré explicarme lo mejor posible, aunque no lo comprendáis. Mirad, yo soy hijo de un padre que nació en Lleida hace 85 años. Exactamente el 3 de Enero de 1933. Como podréis comprobar, cuando se produjo el golpe de estado o el llamado alzamiento nacional, mi padre tenía 3 años y sus hermanos tenían 7 y 1 año. Alguno me saldrá con aquello de ser victimistas, anclados en el pasado, etc… Pero se da la circunstancia que mi padre aún vive. Por eso no os hablo de 1714. Hablo de alguien con el que he compartido bastantes años hasta este momento y el que explica sus vivencias.

Pues bien, este señor, pasó dos largos años de su vida viviendo en barracones y tiendas de campaña en las playas de Argeles Sur Mer, en el sur de Francia. Y lo que igual os resulta curioso, no estuvo allí de vacaciones, ni haciendo camping. Estuvo en un Campo de Refugiados republicano. Pasó hambre, frio y muchas calamidades al lado de su madre y sus dos hermanos. Digo todo esto porque aquel jovenzuelo tuvo que dejar atrás su casa, un padre en el frente y todas sus pertenencias, huyendo del Caudillo. Huyendo de España.

Con los años, regresó. Pasó el tiempo, se hizo novia y se casó. Con la que después sería mi madre. Eran felices y comían muchas perdices. Y llegó el día en que nací yo. Era su primer hijo. Allá por el 1961. Viví unos años de dictadura, hablando en mi idioma a escondidas. No fue una buena época, pero ahora no nos vamos a poner melancólicos.

Cuando mi padre se lo pudo permitir, se sacó el carnet de moto y poco después se compró una lambretta con sidecar. Que grandes recuerdos!!!!. Toda la familia en la moto con sidecar.

En casa los domingos, solían ser más bien tranquilos. Solo alterados por mi padre y su tocadiscos. Cada domingo por la mañana, abría la puerta de la terraza y cogía su disco de marchas militares. Siempre me explicaba el motivo…. Era un disco francés, prohibido en España. Teníamos prohibido escuchar La Marsellesa. Motivo por el cual, mi padre la ponía a gran volumen y todos los domingos.

Por otro lado, mi padre, era un manitas y le gustaba decorarse las coses. Así fue como decidió pintarse la senyera en el frontal de la lambretta. No iba chulo con su senyera motorizada!!!!. No os lo creeréis, pero a pesar de vivir en una dictadura a mi padre nunca le multaron, ni le pintaron la moto con un grafiti y mucho menos nos quemaron el sidecar. ¿Curioso no?. Ahora que multan a gente por llevar un lazo amarillo en la solapa y se encarcela a raperos o tuiteros por discrepar.

Por cierto, la senyera también estaba prohibida.

Menudo rollo os he pegado, pero supongo que os seguiréis preguntando porque somos tan y tan malos.

Repito lo que decía al principio. Perdón por todo el daño que os he hecho. Pero comprenderéis que hay cosas y hay motivos por los que luchar y defender. Y nosotros, los catalanes indepes, estamos en ese justo momento. Necesitamos aire. Después de haber superado la guerra civil, la mundial, la dictadura y la monarquía, creo que nos lo merecemos. Solo pedimos consultarlo, preguntar a la gente por la vía refrendaría. Lo de la memoria histórica y esas cosas ni las menciono, para crear un buen clima.

De buen rollo, pero si vosotros queréis seguir viviendo en una monarquía, pues aquí queremos una Republica Catalana. Sería justo poderlo decidir, ya que la gran mayoría de la gente no pudo decidirlo en su día. Yo mismo, que soy del 1961, no pude. Así que vamos del rollo republicano y esas cosas. Ei, pero sin criticar lo vuestro. Respetando las decisiones de cada uno. Veis, sin secesiones ni rebeliones. Votamos y tomamos. Muy simple.

Pues nada, he nombrado al principio unos pueblos porque en cada uno de ellos tengo algún amigo, conocido i/o familiar. Y con ellos tengo muy buen rollo. Y deseo lo mejor para ellos. Para cada uno de ellos y todos los suyos. La verdad es que también deseo lo mejor para todos vosotros. Ahora sí, os pido que respetéis mis decisiones, nuestras decisiones. Especialmente tratándose de temas relacionados con mi familia, mi casa, mi calle, mi pueblo, mi comarca y mi país, que no es otro que Catalunya. Pero repito, sin ánimo de ofender a nadie. Que vosotros sois españoles, pues maravilloso, que en Catalunya hay gente que quiere seguir siendo española pero viviendo en Catalunya, pues fantástico. Yo por ejemplo el miércoles me voy a Valladolid un par de días y no creo que por eso pase a ser vallisoletano. Que dos días no es suficiente?. Pregunto, ¿y un año?.

Conozco una persona que lleva una buena temporada viviendo en Paris y seguramente me dirá que el sigue siendo valencià y de Fortaleny. Y así son las cosas. Sin secesión ni rebelión.

Pues nada, para ir acabando. Que si me llaman los de GAD3 por el tema de una encuesta, les diré que sois cojonudos, que todo fue un lapsus. Que seguramente comprenderéis que siempre puede haber alguien que no opine igual que tú, que no piense igual que tú, que no se sienta igual que tú. En definitiva que no sea igual que tú. Y es que yo soy un ejemplo, no soy igual que vosotros. Ni mejor ni peor. Simplemente diferente. Ni llevo cuernos, ni soy un bárbaro. Únicamente soy català, de Catalunya. A la cual la siento como mi nación.  De buen rollo.

Lo siento muy sinceramente. Igual todo viene de mi adolescencia. Igual mi padre se olvidó inculcarme vuestros valores y me inculcó los suyos. Diferentes, ni mejores ni peores. Por ejemplo, no fui nunca a misa y me considero ateo o laico, tanto da. Vosotros podéis ser católicos, apostólicos y romanos que se decía antes. Pero por eso no me llevareis a la hoguera por hereje. Espero. Esos tiempos ya pasaron, ¿no?. Pues lo de Catalunya y España, es lo mismo.

Ahhh, se me olvidaba. Si te llamas Jose, Josefa, Josefina o similares, muchísimas felicidades. Y si eres padre, pues también.

Ostres, quina enyorança tan gran. Feia dies, mesos, anys que no ens veiem i t’he trobat tan i tan a faltar. La nostra separació ha estat molt llarga, massa llarga, i ja no recordava aquells moments tan intensos viscuts.

Lo nostre va estar sempre un esport de risc i aventura. Masses vivències viscudes per a que tot quedi en no res.

Aquelles cues que fèiem per anar a l’únic lavabo de casa, la cua per a entrar a la menuda cuina a servir-nos cafè o per a escalfar la llet.

Fèiem cua a l’anar i al tornar. Jo crec que ens esperàvem per a sortir tots del nostre racó a la mateixa hora. Els que anàvem i els que tornàvem. Durant una llarga existència la nostra relació va estar molt intensa, fraternal i meridiana.

I es que no podíem viure sense tu. Sense “La estimada Cua”.

La cua ha estat per a mi com aquell amor de joventut que sempre queda.

Fer cua per sortir de casa i recórrer els dos-cents metres de carrer quan tot just entren els alumnes de l’Institut. I quan fas carrerola, et topes amb els que entren o surten de la Seat. Els camions de Mercadona i els que volen agafar l’A2 com penses fer tu. Com t’he enyorat estimada Cua. Ja no recordava que es sentia.

Fer cua és posar-te al dia. Cal aprofitar el temps per a no estressar-nos. Pots aprofitar per a escoltar al Basté, al Vadó Lladó i la Mónica Tarribas. Inclús si ets hàbil, pots llegir el diari esportiu i el de les noticies en general. Pots trucar a un amic amb el que mai parles. Pots trucar als companys de feina per a donar instruccions perquè arribaràs tard. I si la cosa passa de cua a col·lapse, pots aprofitar per a revisar el mail per si tens algun marró o alguna urgència.

Fer cua és sa. Es aquell moment que passes amb tu mateix. Com si anessis a un llarg viatja. Si, si. Inclús et serveix per a fer amics. Com es el cas d’aquell senyor del Seat Ibiza que et saluda quan es posa a la teva alçada. Aquell que sempre que el mires el veus gratant-se el nas i buscant petroli. Aquell que es mira al mirall. Qui es pinta o s’arregla les celles. Aquell o aquella que es revisa el blanc de les dents o aquell que aprofita per a fer-se un selfie o pujar un vídeo a youtube.

Doncs si. Fer cua és relaxant i anta estressant.

Fer cua és un art i com veieu dona molt de si.

Pots aprofitar per a menjar una mica de fruita. Un plàtan o una mandarina.

Però no tots pensen igual. Hi ha el que per no fer cua surt abans de casa per a evitar-la. Hi ha qui prefereix anar amb transport públic i hi ha també qui es posa d’acord amb veïns o veïnes per a compartir viatja i de pas, estalviar.

Avui, després de molt temps, he “baixat” a Barcelona quan ho fa tothom. A les 8 del matí a la carretera. Tot una experiència.

Que bonic es trobar un veí retingut al teu costat. I el tiu fins i tot s’alegra!!!!!. I et saluda amb un somriure!!!!!. Com mola. Te’l trobes pels carrers del poble i no et diu res, i ara, vint minuts aturats a la carretera i es l’home més feliç del mon.

Estimada “Cua”, com t’he enyorat tot aquest temps.

En les darrers hores i dies han sortit a la llum algunes actuacions i fets circumstancials que donaran molt a parlar. Ho dic per l’encesa de bengales al Camp Stade de France en el partit de futbol que enfrontava el PSG amb el Reial Madrid, els crits xenòfobs que canten els grups d’ultres o els actes succeïts al partit de la lliga grega de futbol entre el Paok i l’AEK.

Masses coses en pocs dies. L’esverament col·lectiu i la forma en que es viu un simple esdeveniment esportiu fa que pensar. Patim una crisi social de forma alarmant i culpar una cosa concreta no és just. És un seguit de qüestions que hores d’ara son difícils d’aturar.

Fa uns anys, les famílies feiem vida al voltant del que anomenàvem menjador de casa. Era habitual que la TV ocupes el lloc de presidència i que avis, pares i fills fessin tertúlies o simplement, gaudissin del mateix canal de televisió. Es probable que això fos per una qüestió de recursos, d’espai o perquè a  casa nomes teníem una tele i això dels mòbils, els ipads i els ordinadors no existien. Qualsevol motiu és bo.

Asseure a taula era com un ritual. El pare al seu lloc de tota la vida i la resta al voltant. Com no existia el comandament i de canals nomes en teníem dos, la decisió era fàcil. No calia discutir per quin canal es veia, ni quina pel·lícula podíem seguir, la gent no patia de la pròstata perquè si o si et veies obligat als sis minuts d’anuncis i et donava temps d’anar al lavabo i molt menys podíem revisar series i serials després de dies. Tot era mes fàcil i senzill. Això ja era un bon motiu per a evitar discussions innecessàries. No cal esmenar que això d’una tele per habitació, mes la de la cuina i la del menjador, res de res. Una, amb banyes, i prou. Ni wifi, ni bluetooth ni altre anglicisme futurista.

Fins i tot això de les banyes era un ritual. Cap a la dreta, cap a la esquerra, i la imatge es veia com es veia. Ni 4K, ni full HD, ni punyetes en vinagre. Allò es veia com es veia i quan s’agafava una mica be la imatge, no podies ni respirar. Molt menys moure’t o passar prop de l’antena. Un altre cosa que ens estalviàvem. I si era en blanc-i-negre la pel·lícula no passava res. I els indis eren indis i els cowboys feien cara de cowboys. Ah, i les pistoles nomes feien set trets, que les d’ara no s’esgoten mai. Disparen i disparen com si res. S’han acabat els duels al mig del carrer del poble, mirant-se un a l’altre amb cara de dolents. Qui la traurà primer?. Ara amb les armes que surten a les pelis ja no cal. Amb un bazooka es carreguen un edifici sencer i si no, surt un superhome o un transformer d’aquests i ho soluciona tot.

O sigui, sense la tele en blanc-i-negre, amb un paio que passa el dia tancat a la seva habitació veient una peli de robots maquiavèl·lics que es carreguen la terra però que sempre hi ha un “americà” que ho resolt tot ell solet, com si res, en honor dels que lloen la bandera americana i si no, miren passivament la tele i juguen a que ells son els protagonistes d’un videojoc en el que maten i maten per conquerir punts i vides.

I és aquest el que nomes surt del seu racó per a menjar i anar al bany. I un cop al carrer, s’ajunta amb d’altres “de clausura”, que han estat convocats a traves d’un grup de wasap per anar a l’estadi –com diu la cançoneta que coregen- i encenen les bengales, fan crits xenòfobs i segueixen la partida del videojoc, però aquest cop ho fan en viu i en directe.

Portava gairebé una setmana donant voltes i mes voltes. Mercat de les Flors, les Rambles, el Mercat del Ninot. Les roses grogues estaven esgotades i Sant Jordi a tocar. No entenia perquè ho feia i perquè ho feia la resta de la gent. Tots anàvem darrere les roses grogues, i les vermelles?.

A la ràdio del cotxe nomes feia que sonar i sonar cançons de Los Secretos. Versions i mes versions del “Pero a tu lado”. Ho havíem exhaurit tot. D’Octubre fins Abril. Somniat en un altre vida i un altre mon, però sempre al seu costat. La canalla es feia gran, ja no perseguien aquell somni que tan els havia fet enlluernar els ulls. Els seus i els nostres.

Ajudem-nos. Avui he somniat en un altre vida, en un altre mon. Però al seu costat, al nostre costat.

Les roses grogues estaven esgotades, no hi quedava cap per collir. I Sant Jordi ja era història.

Llaços, senyals, pintades, roses, samarretes. Però al seu costat, al costat de tots ells.

Ja no perseguim somnis trencats, els hem cosit amb les llàgrimes dels nostres ulls i seguim units. Però al seu costat…….

Som una societat plena de simbolismes i ningú, dic ningú, ens farà oblidar.

Les roses grogues s’han esgotat i malgrat el nostre desig, ells no hi son aquí. Al nostre costat.

No som un poble que abandona. I sempre al seu costat.

Llenço la següent pregunta i us demano estigueu sincers.

A tots els que hores d’ara es dediquen a criticar a la gent d’Esquerra seguint els adoctrinaments de les xarxes socials. Quants sou els que us heu llegit l’article d’en Joan Tardà?.

Molt be, els que no heu llegit l’article d’en Tardà però us esteu inflant a criticar-lo, em podríeu dir el motiu pel qual ho esteu fent?.

Dels que si heu llegit el seu article, us voldria fer una segona pregunta. Quants de vosaltres, els crítics, seguiu en Joan a twitter?. Quants heu llegit altres articles d’en Tardà?. Quants heu escoltat en Joan en una de les seves exposicions i visió del que estem patint i on ens trobem?.

Segurament arribarem a la conclusió que la gran majoria d’opinadors, no en sabeu res de res de qui és i com és en Joan Tardà. Un gran patriota que porta anys i panys a la lluita i defensa del nostre país. Gran defensor i impulsor de la Llei de Memòria històrica.

Qui parla i critica i no coneix la persona i el seu tarannà, comet una gran irresponsabilitat. Fill de Cornellà, sap i viu de prop la realitat de la comarca del Baix Llobregat. I caldria molt escoltar les seves sabies paraules abans de caure en el parany d’atacar per sistema tot el que te a veure amb Esquerra Republicana de Catalunya, la qual cosa sembla ser una estratègia molt be preparada per diferents àmbits, especialment de la dreta catalana.

I es que abans d’assolir la plena llibertat de la República Catalana, ens trobem davant d’un escarni públic d’aquells que hem fet mes i des de fa mes, per la independència de Catalunya. Personalment ho visc, aquells que en la meva primera època de regidor negaven tot el que tenia relació amb un estat independent, ara es mostren com els impulsors i defensors mes afèrrims, probablement perquè veuen com això no te marxa enrere i veuen pel davant una oportunitat de negoci al que volen arribar els millors posicionats.

Senyors i senyores, hi ha molta feina a fer. No cerquem culpables de proximitat, les opinions son licites i defensables. Si no voleu veure mes enllà, ho tenim molt complicat. Cal seguir sumant i no arribarem a bon port si donem el passatge del vaixell per tancat. Encara hi ha tiquets, molts tiquets, i cal convèncer a la ciutadania que allò que diem que és bo per a nosaltres, també es bo per a ells. Especialment per a tots els comuns i socialistes que segueixen induïts per les dubtes i les recances. I si aquest és l’Iceta, benvingut sigui.

Si en Mas ara és indepe, no entenc perquè dins de quatre dies no ho potser l’Iceta, en Coscubiela o diré una de mes gran, la pròpia Granados.

I per a finalitzar avui us deixaré amb les paraules que fa pocs dies va compartir amb alguns republicans l’amic Tardà: “No és cert que hem estat derrotats. En cinc anys, hem arribat al peu de la muntanya. S’ha fet feina. Per cert, quan un arriba al peu de la muntanya i mira amunt, la veus molt mes alta de quan la miraves des de lluny. Quan ets lluny, la muntanya no sembla tant alta. La història s’ha desbocat gràcies a les emocions, per això ara ens costa respectar aquells que ens han portat fins el peu de la muntanya, perquè ara molts patriotes que m’insulten per les xarxes han de fer un canvi de xip i ara, des del peu de la muntanya veiem que la muntanya és molt alta i ara arriba l’hora de plantejar-nos les tres preguntes clau. Amb qui, per on i com volem arribar al cim”.

aquest és el gran debat polític. El camí és molt llarg i cal saber triar per quin rierol volem arribar, amb qui volem fer l’ascensió i com la volem fer.

Això tant de moda. Frases dites posades a la pràctica i que donen peu a conceptes paral·lels.

Tal com entren surten, seria una clara expressió pel que succeeix bàsicament amb els que tenen capital adquirit de forma poc lícita i que els serveix per a pagar importants quantitats de diners com a fiança i tornar al punt de sortida.

Hi ha mes fora que dins, un altre forma d’enfocar el que passa a la vida “reial”. Mentre nodrim els hotels públics de gent provinent de causes diverses, hi ha qui per la seva condició o situació segueix campant lliurament.

Abans d’entrar, deixin sortir. Una frase molt apropiada quan es fa necessari un relleu, una renovació. Aire nou o aire fresc que en dirien alguns. Malgrat que a l’escenari que voldria reproduir no encaixaria gaire aquest concepte.

No saps si pugen o baixen. Terminologia molt emprada quan parles del gentilici gallec. En aquest cas ho podríem reconvertir en un, no saps si entren o surten.

I dic tot això perquè corren temps en els que no saps o no entens perquè entren uns o surten uns altres. I a les informacions ens podem remetre.

Rapers, twiteros, actors, escriptors, fins i tot gent de l’esport. Aquí no en salvem a ningú. Tots estem al punt de sortida i sense ser grans esprinters, hi ha quelcom que ens converteix en protagonistes involuntaris d’un poder amb diferents criteris o interpretacions.

Jo mateix tinc un cas prou evident, et poden posar a parir per les xarxes, fer-te fotografies de tu o del teu cotxe justificant-se com a representant del “brazo tonto de la ley” , o el Robin Hood sesrovirenc. Autoanomenar-se “Loco” sense necessitat que s’ho diguis tu. Fer fotomuntatge barruer i amb una falta continuada cap a tu i tota la teva gent. I que passa aquí?. Res. Les xarxes socials ho suporten tot o quasi tot.

Però ara fem una cosa, fes un fotomuntatge “reial”, canta una cançó, escriu un llibre on parlis de dades i fets ocorreguts, fes un monòleg divertit i crític o inclús expliquis als teus alumnes el que va passar a la porta de la teva escola un dia qualsevol del mes d’octubre. És molt probable que siguis dels que entren.

Les portes giratòries serveixen precisament per a “reorganitzar” tot això i qui les regula acostuma a ser un xic sectari.

Fa uns dies, aprofitant que es publicava el llibre pòstum d’en Carles Capdevila “La vida que aprenc”, em va donar per recuperar la època en que publicava els meus articles a La Proa del Baix Empordà de l’amic Rubèn Fornós i retrobar-me amb l’escriptura. Allò que no hauríem de deixar mai. Escriure i intentar fer-ho be. I és que sovint ens oblidem que estem millor dins que fora.

Dic tot això, perquè alguns entendran que per a entrar sempre estem a temps  i és totalment cert, però això precisament és el que ens ha portat fins aquí. L’immobilisme no ens ajuda a treure el coll de la sola de la sabata que ens ennuega.

Ennuegats com estem en aquests moments i amb la porta giratòria que cada cop dona la volta més ràpida, contemplem com hi ha qui surt per la res menyspreable quantitat de 400.000 euros. Ni un mes ha estat engarjolat!!!!.  Pim pam. I la porta gira i gira com si res.

Es a dir, entren per la porta 23 milions d’euros, la porta gira i gira sense aturar-se i tal com entren, els treus pel mateix costat sense que passi res. Be, pel que pugui ser, fas un petit donatiu a les amistats. Un tres per cent per uns, una almoina pels altres, pagues el convit de la filla però al consogre li cobres la seva part, això per a tu i la resta per a mi.

Amb el boti, inverteixes i tens una vida de Marques. No se com viurien els Marquesos però sempre utilitzem el mateix cas. I quan et pillen, allà pel 2009, han de passar un munt d’anys sense entrar. I al final tot es queda en 25 dies, quan hi ha qui no ha estat ni jutjat i porta mes de tres mesos en preventiu?. Voleu dir que això d’entrar i sortir ho portem compassat?.

El poder no pot ser el senyor diner. Ens estem equivocant. Els menys cada cop en tenen mes i controlen directa o indirectament l’univers. Ens escandalitzem perquè cada cop hi ha mes top mantes als carrers i no diem res quan el magnat de les botigues de moda ja posseeix gairebé tot Passeig de Gràcia.

Ahir es solapaven dues noticies molt distants. Un raper i poeta català era condemnat per raper i poeta del carrer, mentre hi havia qui seguia de vacances a peu del Llac Leman.

No sempre entren els que haurien d’entrar i surten els que haurien de sortir.

Amb el pas dels dies vaig aprenen a diferenciar entre política i gestió. I és ara quan em pregunto que esperava la gent de mí quan varen decidir fer-nos costat a les eleccions municipals del Maig de 2015.

És evident que a la política municipal s’arriba de moltes formes i maneres. El meu cas i el de tants altres, acostuma a ser mitjançant el mon associatiu. Involucrat a la vida quotidiana del nostre poble portava i aportava el meu granet de sorra en la experiència i la gestió d’entitats esportives, culturals i juvenils de caire local i de barri. Tan mateix, la lluita i la defensa del fet nacional i cultural del meu país quan endegàvem processos participatius com la ILP a favor de les seleccions esportives catalanes des de la Plataforma, o com a membre dels Castellers de Barcelona, de la Plataforma en Defensa de la Llengua Catalana i d’altres associacions i federacions esportives com son els dards i l’esquaix.

Malgrat tot, la experiència aportada des de la gestió i veient la situació caòtica que ens trobàrem a l’ajuntament del nostre poble, des del primer minut i després d’analitzar per on començàvem, teníem clar que ens tocaria prioritzar i capitalitzar la gestió pel damunt de la política. Malgrat el cost d’allunyar-nos d’ideals personals i nacionals.

Alt cost que ens volen fer pagar amb el posturegi polític d’aquells que mai han vist necessari fer gestió i control del principi bàsic per a l’equilibri econòmic. Sens dubte us fet essencial de dur a terme pensant que gestionàvem els nostres diners i els de la resta de veïns i veïnes.

Ara t’adones, mes que mai, que a la responsabilitat política li manca una qüestió molt clara que a la vida laboral la mamem en el dia a dia. La compta de resultats i la continuïtat en el temps basat en els objectius conquerits.

L’anàlisi ho demostra. Et presentes a unes eleccions, la gent et vota amb criteris molt diversos. Molts cops per si els caus be o per si son de la teva corda, sense entrar en els valors bàsics de la gestió empresarial. I lo mes important, ho facis be o ho facis malament, tens assegurat quatre anys. Període al que ens trobem tots condemnats i obligats.

La legislatura s’acostuma a dividir en dos períodes. El primer en el que s’acostuma a fer aquelles coses que no son visibles, que no son mediàtiques –com els augments d’impostos i canons- i posteriorment s’entra en un procés de disbauxa, en el que es vol donar notorietat a fer allò que abans no has fet. A omplir les xarxes de noticies guais i que la gent vol visualitzar. Indiferentment del que la situació econòmica i de compromisos adquirits t’ho permeti. Tan es val, si mes no com es tracta de dos anys, el que vingui després ja es trobarà el marró.

Dit això, cal un canvi en el concepte municipalista i un major control des de les Diputacions. Major poder de les Diputacions i seguiment de les comptes de resultats. El greu problema és que les Diputacions es retro alimenten dels resultats obtinguts a les eleccions municipals, amb el que al final la dependència entre uns i altres es massa gran com per a posar de manifest les pèssimes gestions de molts ajuntament.

Clarament, cal un canvi del sistema. Que els consells comarcals i les diputacions no esdevinguin un premi quantitatiu segons els vots aconseguit i un obsequi a la tasca desenvolupada de molts ex-alcaldes i/o regidors promocionats o vinguts a menys.

No era donat a passar la tarda de dissabte en un centre comercial, ni acostumat a quedar amb gent per anar de compres. Les meves aparicions per centres comercials sempre havien estat circumstancials i esporàdiques, però aquell matí de dissabte encara no entenc el que em va passar pel cap.

Feia una estona que havíem sortit de casa per anar a comprar unes sabatilles esportives i no teníem la costum d’anar a un gran centre comercial, érem mes donats anar al Decatló de Sant Boi o quedar-nos al Centre Comercial Montserrat, molt mes petit a les nostres necessitats i gustos. Però aquell matí el cotxe anava sols, no calia petjar l’accelerador. Consumir benzina no tinc clar si consumia, però tinc clar que des de casa fins a Cornellà no soc conscient d’haver canviat ni un sols cop les marxes.

Després de donar voltes i mes voltes, sense endevinar si la plaça estava groga o vermella amb el reconegut daltonisme que m’envaeix des del dia que la meva mare em va portar al mon, o potser ella era la nau nodrissa i qui va fer la feina va estar el Doctor Murillo de la Clínica del Carme. No ho se. El fet és que sense baixar del cotxe ja anava bastant estressadot.

Després de vint-i-cinc minuts d’anar i venir, en un brot de sort, vàrem aconseguir una d’aquelles places reduïdes, en les que un tio com jo ho te difícil per a entrar i sortir com si res. Així que al final deixaríem el cotxe sense el fre de ma i arraconat a la seva parcel.la gràcies a quatre empentes de tota la família.

Després d’esperar altres deu minuts per a que tots deixéssim les jaquetes al maleter,  estàvem llestos i preparats per anar a la selva humana o a la gran marabunta humana d’un dissabte qualsevol a un macro centre comercial qualsevol.

La cosa prometia. Si senyors. Entre pitos i flautes ja era hora de dinar. Gran dilema. Que fem?. L’ou o la gallina?. Dinem primer o dinem després. Respostes per a tots els gustos. Aixi que, com el meu vot ni es ponderat, ni val per dos, i fins i tot ni el tenen en compte. Va sortir guanyador dinar primer.

Jeje. Dinar primer. Allò no era ja una marabunta humana. Que va. La humanitat sencera es trobava fent cua als restaurants del Centre Comercial. Era com si estiguessin regalant el menjar o si fos el darrer menjar que faríem en moltes hores. Una gentada!!!!!. I el que és pitjor, les taules ja estaven plenes!!!!.

Tot eren restaurants franquícia de grans cadenes. Italians, americans, xinesos, sudamericans, que si pasta, que si carns, que si pizzes, que si shushi….. Però això que és!!!!!!. Jo volia un arròs a la cubana. No calia ni mirar les cartes o els menús. Aixi que, va sortir guanyant el peque de la família. Aquest cop volia anar al KFC. Si, aquell lloc de menjar ràpid que havia antigament al carrer Aribau, davant dels cinemes i al costat de la Uni. Si, si. Com aquell. El Kentucky.

Doncs apa, a fer cua que el mon s’acaba. Sort que els establiments ja tenen com carrils fets a terra. Aqui van els de Muerde La Pasta, aquí els del Wok, allà els del Fores’t, mes enllà els del Tagliatella i el Dino’s….. Tot organitzat i sense barrejar-se.

Després de vint minuts de cua arribàvem a la zona de taules del KFC. Miraves a un costat i l’altre, ni una taula buida. I sant de mi, vaig fer la pregunta en forma de misto que va encendre la foguera. Que penseu menjar dempeus?. Perquè jo no penso menjar dempeus i no veig cap taula buida. Allò es va convertir en Troia. Una cara de pocs amics. I ara que!!!!!. Ens mancaven set o vuit famílies de cinc membres cadascuna, perquè no penseu que aquí van quatre enamoradets, no, no. Famílies nombroses!!!!!. I de sobte, diuen allò tan esperat: “Doncs anem a un altre lloc”. I ens sortim de la cua. I Murphy aquell dia havia decidit anar a menjar al KFC. I just estem fora de l’establiment, quan s’aixequen d’una taula. Teníem una taula!!!!!. La loteria!!!. La Grossa de Nadal!!!!. Però un problemet important. Ja no teníem cua. Estàvem al ben mig del centre comercial. I ara si que totes les plagues em caigueren damunt.

Tota la família i d’altres també em miraven amb ganes de portar-me a l’escorxador. Les aigües del parc es convertien en sang, Les granotes, els polls, les mosques, la terrible pesta del bestiar, les ulceres, la calamarsa, el foc, les llagostes, les tenebres i la foscor i per sort, la desena plaga d’Egipte no va arribar a temps.

Al final ja no recordo on vàrem acabar menjant. Ens aixecàvem de taula a les quatre de la tarda i la marabunta humana ens portava davantera. La majoria de les botigues tenien el cartell “Aqui no cap ningú mes”. Altres optaven per un “primer les dones i els nens”. Altres feien suggeriments a la gent gran i als fotuts del cor, “Si pateix d’angoixa vingui entre setmana”. O un mes concret “Als majors de 55 anys fem descomptes entre setmana”.

Jo ho tenia clar, m’ho miraré de lluny. Així que, en un banc de fusta em vaig quedar. Complicat fer la becaina. Però mig repenjat a una jardineria acabaria fent un cop de cap.

Un cop finalitzades totes i cada una de les aventures. Arribava la part important de la meva història. La pregunta del milió que et fa la família. “Suposo que recordes on hem deixat el cotxe”. I amb una sorna que lipasa, hi ha qui afegeix… Oi!!!!!!!!. Mirant-he de baix a dalt i de dalt a baix.

Doncs no, no tenia ni idea os teníem el cotxe, ni quines escales eren, ni quina planta, ni quin color de carril. Estàvem perduts al maleit Centre Comercial. I mira tu, com és el gènere humà. Veient-me perdut i preocupat, els propietaris d’altres cotxes feien sonar el pip-pip dels seus comandaments a distància i et miraven de reüll. “Aquí et quedes pringat”.

Dos dies i dues nits buscant el cotxe. La família al final va agafar el tren. El carrilet per a ser mes concrets. Mentre, el  “menda lirenda”, seguia buscant i buscant el cotxe. Per a mes inri portava el comandament sense piles i no podia vacil·lar als set o vuit que estaven com jo. Inclús vaig trobar un, a la tercera planta soterrània, que portava dos mesos buscant el cotxe!!!.

La propera ocasió que a mi no em diguin d’anar a un macro Centre Comercial.

Les 8:03 del mati. La llum del dia em desperta. Les primeres 24 hores d’ingres superades. La habitacio 633 es petita però acollidora. Tot ho tens a ma. El mobil no para de rebre misatges. Wassaps, facebook, twitter. Agrait de les mostres de la gent.

Donant un tomb per internet i fullejant la premsa, hi ha noticies que esgarrifen i fan por. Han fotut fora el consol de Finlandia perque havien convidat a dinar la Sra. Conesa, presidenta de la Diputació. I això a requeriment del govern espanyol. I a les noticies de la tele no en diuen res. Un problema diplomàtic?. Igual es sintoma que les republiques baltiques no fan costat a les males practiques d’en Mariano i Cia.

Tot el dia veient cadenes espanyoles per la tele t’ajuda a fer un analisi de situació. Nomes porto 24 hores davant del comococos i ja tinc la sensacio regionalista espanyola. Que dolents que son aquests catalans. No fan ni una de bona. I tot perquè critiquen el 155. Que esperaven? Que els apliquessim el 666. Satanas no es ningu al costat de Soraia.

I despres de les noticies estrangeres, agafo el facebook i veig la noticia noticiosa. Despres de fotra fora Esquerra de govern, els socialistes es rodejen de tot lo milloret. Si senyors. Aqui ja no es respecta res. Et poden fotre a parir, insulten a tort i dret. Falten al respecte els treballadors de l’ajuntament per sistema. I Peter Pan fitxa ara al Capità Garfi? . On es la vergonya politica?.

Doncs res, no tindrem plaça 1 d’octubre aquest any. Això si, tindrem 15 mesos amb un govern municipal fet i preparat per a les eleccions del maig 2019. Menysmal que ens va donar temps a legalitzar tot el software il.legal que tenien els socialistes per sistema. El Capità Garfi ja no te excuses. Pot utilitzar el corrector i aprendre a escriure.

#peterpanSES tu no tens la culpa. Els culpables som nosaltres.

Bon dia de nou amics i amigues.

Avui trauré a la llum un dels meus preuats secrets. Una cosa que us explico a vosaltres perquè estic segur que no ho anireu escampant i guardareu el meu secret.

Parlo de la meva relació amb els dits de la ma. Uns dits que en els darrers anys no els tenia gaire cuidats i la maleïda psoriasis els tenia captius. Uns dits, aiii botifarronets meus, que no sempre han estat així. Va haver una època en els que els tenia explotadíssims. Va estar en el moment mes productiu de la meva dilatada existència com aficionat a l’escriptura. Sempre a ma. Res d’utilitzar aparells mecànics. Amb una lletra que enamorava, fins i tot em tenia enamorat a mi. Com canvien els temps. Ara per a qualsevol cosa utilitzem aparells. Quin estrès!!!!!.

Doncs be. Com podrem endevinar va haver un temps en que vaig ser jove. Si,si. Jo també vaig estar adolescent, amb grans a la cara i tots els problemes de joventut.

I clar, fas amics, que si l’esplai, que si anem a la disco, que una amiga, que si l’estiu, que si les hormones van i venen. I un dia, llogues un piset al Clot. I comença una història.

I descobreixes un nou mon. Al principi, t’agrada que vinguin els amics a casa. Montes sopars, jocs de taula en els que tots participen i fem quatre risses. I un bon dia, canvies els sopars per “veniu a prendre el cafè”. I aquí volia arribar jo com a punt de sortida del que us volia explicar.

Anar a prendre el cafè a casa d’uns amics. A vosaltres us pot semblar molt divertit i fer tertúlia, almenys en altres èpoques, no estaven tan plenes de contingut. Ara és impossible convidar o anar a casa de ningú a prendre el cafè. Els temps han canviat. Ara la gent queda al bar o al casino del poble per a fer el cafè. A terreny neutral. Ni pa’ ti ni pa’ mi. Que l’ambient està molt sensible i les qüestions de conversa poden provocar enemistats i fins i tot, famílies que no es parlen. Així que aquell gran problema i secret que volia compartir, ja no em tornaria a passar.

Primer perquè “prendre cafè” en el sentit literal de la frase coincideix exactament amb el moment de fer sofing, la becaina i la migdiada. Ara entenc perquè els anglosaxons tenen l’hora del te. A les cinc ja has fet net i pots anar on vulguis.

Problema resolt, que diria el professor d’Arbós. Però jo vaig haver de superar un trauma. Si, si. Un trauma de joventut.

Teníem uns amics just a la escala del costat. Ens veiem pel cel obert i quedàvem. I eren molt donats a “passeu a prendre cafè”. Vosaltres heu anat a fer el cafè a casa d’uns amics?. Perdoneu que ho digui, però és un pastel. Que fas?. Portes postres?. Unes galetetes?. Uns bombons?. O simplement vas i punt.

I arribes a casa dels amics i ja tenen feta la paradeta a la tauleta. Davant dels sofàs. I tu que has “sacrificat” la migdiada. Poses el cul i res de tocar el sofà amb la esquena. Quina vergonya el dia que em vaig perdre la meitat de la conversa perquè em vaig quedar adormit. Així que lluites contra les circumstàncies i comences a menjar galetes per a no adormir-te. I si hi ha bombons també, malgrat que no m’agrada la xocolata. Tot per no adormir-te. Quin neguit i quina mala tarda que et toca passar. I els amics et miren de reüll perquè tu no participes de la conversa, perquè prou tens en intentar no tancar els ulls. Es aquí on volia arribar jo. El pitjor que recordo de la meva dilatada existència de quan era jove. Anar a fer el cafè a casa dels amics. I aquí no acaba tot.

Perquè clar, si venen convidats no pots servir el cafè amb els gots de duralex de tota la vida, noooo. T’han de treure aquelles tasses de cafè que tenen a una vitrina i nomes serveixen per acumular pols, fins que arriba el dia del cafè amb els convidats. És com un ritual. Esperen a que tu arribis a casa seva. No poden treure-les abans, no. Ho han de fer quan tu ja estàs asseguts al sofà, amb aquelles galetes que et miren i tu no vols que et mirin. Que et diuen que les provis i si et descuides no deixes pels demes. I s’aixequen els dos, com a bona coordinació a les tasques de la casa. I amb treball en equip, un obra la vitrina i li passa les tasses i els platets a l’altre. Que bonic i romàntic que eren aquells moments.

I arriba el moment de que porten la cafetera i la tetera. Com en un acte de coronació. Tots asseguts al sofà menys qui porta els estris. Nomes falta la marxa nupcial. Veient com avança des de la cuina, amb un ritme compassat. I ja ho tenim tot a lloc. Arriba el gran moment de servir el cafè.

Però abans arriba el moment de les presentacions. Que us pensàveu que ja estava tot?. Noooo. Ens manca saber l’origen de les tasses i els platets!!!!!. Si, perquè resulta que les tasses i els platets son la herència de la iaia. De porcellana de la bona. Una fortuna valien!!!!.  I jo mig adormit, barallant-me amb les galetes, sense repenjar la esquena al sofà i ara resulta que tindràs que fer malabars per a que no trenquis la taca i el platet. Veieu com és el pitjor que et pot passar a la vida?. Espereu, espereu, que encara això no acaba aquí.

I ara si. Arriba el moment d’agafar la porcellana de la iaia. Sabeu com s’ha d’agafar una taca quan vas a fer un xarrup de cafè?. Com agafes la tassa?. Perquè ho has de fer amb classe. I de la cullereta que?. I el platet?. Pots fer soroll quan remenes el sucre?. Millor no posis sucre, et fots el cafè amarg i un problema menys. Però pots tocar el platet amb els botifarrons?.

Doncs per anar a fer el cafè a casa dels amics, també has d’haver fet abans un curset. Clar, bandarres, ara per internet mireu un tutorial d’aquests i fora problemes. Però fa una anys no teníem internet i les enciclopèdies no parlaven de tot això. La cosa es complica. Ara això d’anar a fer el cafè a casa dels amics s’ha convertit en un malson. No li desitjo a ningú. Ahh, i una cosa que m’oblidava. Si aquests amics veritablement el que son, és amics de la teva parella. Pam, ara si que ja no aixeques cap en tres mesos. Perquè el problema de tot plegat és que no vols anar perquè NO son els teus amics!!!!. I el que era un cafè ha passat a ser un problema amb la teva parella. Uffff.

I per acabar, arriba el toc final. Desprès de consultar i preguntar, truco a qui preguntàvem sempre. La que tenia solució per a tot. A la mama. I textualment em diu la mare: “Passa el dit índex pel mànec i mantingues el polze a la part superior del mateix. Els teus tres dits restants (cor, índex i menovell) han d’estar ficats en el palmell de la mà”.

El que em faltava. Ara a fer malabars. Amb els meus botifarronets com dits que per aquella època ja tenia. Uns dits que ja no eren el que havien estat. Gràcies a les cassolades que em preparava la mare cada cop que anava a menjar a casa seva. O sigui, dia si, dia també. Perquè com a casa de la mare no es menja a cap altre lloc. I es que quan ja no vius a casa dels pares i nomes vas a dinar, es com si tornessis d’estar cinc dies al desert. Com si anessis mort de gana per la vida!!!. I com ha fet de mes, et prepara un tupper per a que tinguis sopar.

I és així que arriba el dia que mires la ma i veus un dit vermell al principi i muronat poc després. No te circulació!!!!!. I corre cuita et treus l’anell de casat per perill de perdre el dit.

I vas a per la tassa. Amb el teu dit índex apuntant al mànec de la tassa. I com no ho tens clar i la teva mare no et vigila perquè estàs a casa dels amics. Agafes la tassa amb l’altre ma i fas l’assemblatge amb major seguretat. I ho aconsegueixes. Després de tantes calamitats, ja tenim la tassa de la iaia agafada pel dit índex.

Doncs be, tot va anar molt be fins aquell moment. La tragèdia va arribar després del primer xarrup. No hi havia manera de treure el dit del mànec de la tassa. Quina vergonya!!!!. Una setmana vaig estar amb la tassa agafada pel mànec.

Amb el perill de poder trencar el mànec, ningú em volia donar un cop de ma. I que fem ara?. Em miraven tots a mi com si jo fos algú que estaves a punt de perdre per sempre. Em miraven i miraven el dit. Estic segur que algú va arribar a pensar en si tallar era la solució.

Quina setmana!!!!!. Una setmana sense menjar. Un règim estricte. Fen-me fregues a les mans. Cinquanta productes varen passar per les meves mans. Lubricant, vaselina….. De tot. Fins que un matí, poquet a poquet, vaig salvar el dit, la tassa de porcellana de la iaia i la relació matrimonial i la dels amics de la meva parella.

Des aquell dia, faig la migdiada a casa meva i si vaig a prendre el cafè, ho faig al Casino del poble i en got de vidre!!!!!!.