EL BLOC DE L'ADRIÀ

Estimat i benvolgut Peter Pan:

Punyeteru, com ens l’has jugat. Nosaltres anar comptant dinerets i donant solució a totes les nyapes acumulades i mentre ens tenies entretinguts, tu anaves perfilant el guió d’una nova pel·lícula. Que bo que ets. Bo metafòricament perquè a nosaltres ja no ens enganyes.

Jo era dels que deia que la culpa de tot era de Campaneta, que com bona fada que és remenava i manipulava tot el que podia, però ara que han passat els dies, mesos i fins i tot un parell d’anys, la maquiavèl·lica realitat m’ha fet despertar i tocar de peus a terra. Peter, com bon noi que no vol créixer i en el paper del que no sap dir a res que no malgrat que després ens tinguem que penedir tots, ara ens tocarà vigilar fins a Maig del 2019. Com a la primera versió escrita d’en James Matthew Barrie, segueixes fugint del mon real. Que no recordes d’on vens?. I ara que?. Cap al teu país imaginari?. Ja hi som altre cop?. Embarcant a tots cap el país de Mai Més?. Mira que el nom ja t’ho diu tot.

I escolta. Que ho acabo de llegir. Que vol dir això que no tanques les portes a noves incorporacions. Que significa?. No serà veritat el que diuen i comenten pels estudis de la Universal?. Que mes a mes de mitòman, ara també t’has tornat boig –Loco en castellà, xilè, argentí i crec recordar que en mexicà també-. Que no t’han dit que a la peli el dolent és el Capità Garfi!!!!. I ara va, i posaràs al mateix costat a Campaneta, el Capità Garfi, a la Wendy –sort que la tens entretinguda ballant sevillanes i seguirà enamorada sense esperar res a canvi-, el cocodril amb el que ja portes mes de cinc anys sortint a passejar en record del seu passat socialista, aquell que un dia li va permetre deixar de fer de mestre estressat per a ser funcionari d’un ajuntament. Aquell que ara fa que es vengi de tot el gremi en forma de regidor de l’àrea. Quin patibull de personalitats, no?. Que no t’han dit que l’obra literària data del 1904 i tu vas improvisant el text?.

Per anar acabant. Escolta Peter Pan. I si deixes de jugar al Tio Gilito i tornes al teu plató per a seguir fent de Peter Pan?. Saps que a partir d’ara sereu dos Peter Pan a govern, no?. Tu i el primer capità de fragata. Com t’ho faràs?. Veus, lo del bus ho trobo molt encertat. Una gran idea. Es una cosa que us donarà prestigi i t’anirà be per al teu paper de bon noi i clar, de pas podràs allargar la jornada del parent. Si, jo ho se. Tu ens vas jurar i perjurar que tot era una casualitat. Que res vas tenir a veure amb tot plegat. Deu meu, com ens la vas colar. I allò nomes era el principi.

Per cert, suposo i espero que abans de signar l’acord per a la nova peli i redactar totes aquestes coses tan xules que fareu, li hauràs explicat a l’altre Peter Pan totes les pufes que encara donen voltes, oi?. Li hauràs explicat que ens tocarà pagar – entre tots els sesrovirencs- la penalització de 350.000 euros que reclamen aquells inversors de la Pista Francesc Castellet amb els que esperaves fer unes instal·lacions supermegaxules aprofitant que tindries un poble de 20.000 habitants. I clar, també li hauràs explicat el proper merdé que ha sortit de les clavegueres amb lo de Can Bargalló?.

Peter, no creus que ja li has fet prou mal a la Wendy i companyia?

Diuen que el dol és un procés psicològic que acompanya la mort d’un ésser proper (extensible a una pèrdua irreparable) i que suposa un seguit d’alteracions en l’equilibri emocional de qui sobreviu.

Després d’aquesta introducció, nomes puc dir que me n’alegro per ells. Un cop han signat un nou pacte de govern amb el Pdcat del senyor Berni Orellana, els socialistes del PSC-PSOE i el d’Iniciativa d’Entesa, han superat el seu procés psicològic en menys de 48 hores. Ha estat un miracle?. Ha estat obra de la ciència?. O potser que li ficaven banyes a la seva esposa en matrimoni i les alteracions en l’equilibri emocionals han estat les justes?.

Sigui com sigui s’ha de reconèixer que ens han ficat un gol als del grup municipal d’Esquerra. Nosaltres molta possessió de pilota, molt tic i taca, molta passada en curt, però el que es diu rematades a boca de gol per apuntar-nos l’autoria del gol i sortir a les portades de la premsa, poc o res. I així és l’esport i la política. Cal ser políticament esportista o esportivament polític. Així és la vida i per molt que ens fem cabòries, no en treure’m aigua clara i pel be del poble i la seva gent, hem de desitjar-les sort, molta sort en aquests 15 mesos que resten de legislatura.

Desitjar molta sort al Berni i sobre tot, donar-li un consell. Tingues els ulls oberts, la cartera controlada i no signis res que no ho tinguis clar. Paraula d’esportista. Ara has signat un contracte de temporada i mitja. Les clàusules se les emporta el vent, ja saps que es paper mullat. Et diran que estan contra el 155, fins i tot que el condemnen!!!!. Però no pengis un llaç groc perquè donaran ordres que els retiri el servei municipal. Ahhh i que exigeixen l’alliberament dels presos polítics? I no volen tornar a penjar la pancarta?.

Potser t’arribaran a prometre que jugaràs de davanter centre i que et centraran moltes pilotes per a que facis gols i siguis el protagonista i el MVP, però vigila que no et deixin a la banqueta als partits importants. No se Berni, jo t’entenc. És dur estar en un hemicicle assegut a la banqueta de la oposició. M’alegro per tu. Tens una nova oportunitat per a dedicar-li moltes hores a la vida política i al poble de Sant Esteve Sesrovires, encara que no visquis i coneguis a la seva gent. Mai és tard, aprofita-ho.

Doncs res, que em quedo mes tranquil després de veure que tot ho han superat en 48 hores. Que el Carbu es vendrà la parcel·la que després de dos anys d’anar fent la paperassa per a vendre-la, ara de corra cuita …. podem fer un Ple Extraordinari i per fi la vendrem!!!!!. Però ep, al tantu. Que això és patrimoni, li agradi o no li agradi. I amb la llei a la ma, la venda de patrimoni s’ha de reinvertir. A la curta o a la llarga. Si, ja ho sabem, sempre pots deixar-ho pels que vinguin quan acabi aquesta legislatura, que d’això ja en saps un rato.

Que ara cal fer fotos, evidenciar que s’arreglen els carrers, s’aixequen arbres que fan ombra i potser potser, aconseguirem que ens posin aquells bancs i fanalets que fa temps ens va enviar la Dipu. Oi que si, ara tot plegat serà possible?. Ai, Carbu Carbu. No em deixis l’amic Berni a la banqueta escalfant i escalfant. El vull de titular i donant-lo tot.

Sort, molta sort.

Intentaré explicar-vos de forma meridiana el que ha passat.

Imagineu que teniu un meravellós camp de tarongers d’on heu omplert un sac de taronges. Unes taronges espectaculars que son la enveja dels pobles veïns. No tan sols del pobles veïns, de tota la comarca i més enllà.

Doncs be, feliç i content del sac de taronges, et passes nit i dia mirant lo maques i ben fetes que son les taronges del sac. Però de tant mirar i mirar les taronges, t’oblides d’anar cuidant els tarongers. Fins que arriba el dia en que els tarongers deixen de donar taronges perquè t’has descuidat i et veus obligat a obrir el sac i anar menjant de les taronges que tenies guardades i que eren l’enveja de tot el país.

I el panorama cada cop és pitjor. Amb els tarongers abandonats, secs i amb les branques sense fulles ni fruits, les meravelloses taronges s’esgoten. Però hem de seguir menjant!!!!!!.

I et veus obligat a demanar ajut als veïns. Un et deixa quatre taronges, l’altre cinc o sis, però tots amb la condició que les tens que tornar. Però no tornar una per una. Nooooo.

Per cada una que t’han deixat, tindràs que tornar cinc taronges. Collons quina proporció penses tu. Però clar, els veïns que tan envejaven les teves meravelloses taronges et tenen pillat i et veus obligat a pactar amb ells.

I pasen els dies i segueixes sense cuidar els camps, sense conreu, amb uns arbres que ja no son arbres i mes be semblen matolls. Però mira per on, que arriba una veïna i et proposa anar a mitjes. Ella es compromet en recuperar aquell magnífic camp de tarongers i nomes et demana que siguis curós i que us repartireu les taronges com a bons germans. I veien la situació i com pencar el que es diu pencar, no t’agrada gaire. Signes un pacte per a treballar plegats. Be, signes un pacte per a que ella et recuperi els tarongers i tu nomes apareixes a l’hora d’anar a taula i fotret la teva taronja diaria. Queda clar fins aquí?.

Doncs be, quan els tarongers ja tornen a relluir i la teva “socia” ho ha aconseguit redreçar, reclames el seu relleu i et poses tu a portar altre cop la plantació. Però clar, la cosa no és el mateix. Tothom et retreu que lo teu mai ha estat l’agricultura, que la bona pagesa és ella. I això et posa a cent. No, a mil!!!!!!. I no saps que fer.

I arriba el dia de la teva mes brillant idea. Ja està!!!!!. Eureka. Ens vendrem els tarongers i amb els diners que ens donin comprarem moltes taronges. I clar, com ella ha respectat el pacte i ara ets tu qui porta el control de la finca, et retreu que et vulguis vendre els tarongers i no pensis en comprar terres on plantar nous tarongers per a que segueixis produint taronges per a molts anys. I tu segueixes emparrat en que és millor comprar taronges. I veient la situació, t’agafa una pataleta de les teves i amb l’autoritat que se’t ha donat, la fotes fora de les terres i segueixes a la teva.

Et vens els tarongers i compres les taronges. Taronges per a 15 mesos. I passat aquest temps que passarà?. Doncs que ens quedarem sense taronges i sense tarongers.

Enteneu ara el que ens va portar fins a la fam, pretén tornar a fer el mateix que ja va fer ara fa cinc o deu anys?

Ningú em va dir que això de fer política municipal fos fàcil, ni molt menys em va dir ningú que seria d’allò mes gratificant i com una bassa d’oli. Si mes no, tenint en compte que allà pel 2015 em disposava a formar part d’un equip de govern d’un ajuntament altament endeutat. Entre els mes endeutats de tot el país.

Després d’un llarg camí de tres anys, les primeres passes estaven fetes i tot plegat semblava que ens trobàvem en el bon camí i tot era possible. La feina, la gran feina realitzada per tècnics i tècniques municipals podia donar el seu fruit. Saber valorar i escoltar les opinions dels entesos i dels treballadors de la casa acostuma a ser de vital importància. Donar valor de les coses i els fets no significa deixar d’exigir i aquí ens trobàvem. Treballant colza a colza.

No ha estat fàcil i en els darrers mesos molt menys. El posicionament polític i les aplicacions de les mesures derivades del 155 i els partits que les recolzen, ens han portat cap un camí difícil. El distanciament era clar, però calia seguir endavant pel nostre poble i pels nostres veïns i veïnes, els veritables protagonistes del tot plegat. Cosa que no ho podem oblidar mai. Ens tombaren la moció a favor de la Plaça 1 d’octubre, retiraven la pancarta en defensa dels presos polítics, fins i tot la senyera malmesa de la façana no es restituïa.

Però no tots som iguals. No tots estem disposats a posar per davant els nostres valors i arriba un dia que t’aixeques i veus que, malgrat faltar 16 mesos, hi ha qui ja està en plena campanya electoral i s’oblida que ell no és el protagonista, malgrat que ho vol ser.

La definitiva i la que li ha fet perdre els papers fins el punt de fer-nos fora, ha estat la comissió informativa d’un Ple Extraordinari i Urgent en el que es volia aprovar la venda d’un terreny municipal. Una Comissió Informativa a la que ens presentàvem la gent d’Esquerra sense conèixer la informació. I això que estàvem a govern encara!!!!!!!!!!!!. I simplement la nostra resposta ha estat: “No podem votar a favor una cosa que no coneixem, ens hem de mirar la documentació ja que l’alcaldia no ha considerat oportú explicar-nos de que es tractava. Així que ens abstindrem”. Simplement perquè ens vàrem abstindré.

I es que cal ser transparent i comunicatiu. La política no es un brindis al sol. El grup d’Esquerra sempre es prepara les seves intervencions. Sempre ens revisem els punts de les Juntes de Govern Locals, cosa que no poden dir altres. Perquè nosaltres som pencaires de mena i si fem les coses, les fem be. A la catalana.

Doncs res, després de 43 anys treballant, em fan fora d’una feina. De fet ho he llegit al facebook perquè la persona que em fa fora no s’ha atrevit ni a donar la cara. Això és possible?. Doncs venint de qui ve, sembla ser que si. I es que, malgrat no tenir cap remuneració per la tasca de Regidor d’Esports i de Noves Tecnologies, per a mi era com la mena feina, em sentia com un company mes dels membres de l’ajuntament. Disposat a donar un cop de ma a qui ho necessites, però avui el senyor alcalde ha decidit fotrem fora. M’ha aplicat l’article 155.

Ho lamento pel meu poble, per la meva gent, per tots i totes els sesrovirencs i sesrovirenques. De tot cor, Sant Esteve Sesrovires no es mereix tornar a reviure temps passats però molt present. El perill de la disbauxa la haurem d’aturar entre tots.

Jo estic disposat a seguir endavant des d’on calgui i com calgui. M’estimo massa a la gent d’aquest poble com a donar-li la esquena a les primeres de canvi. Ara mes que mai, lluitaré per un poble que m’ho ha donat tot. Ni el caciquisme ni les ordres perquè aquí mano jo ho aconseguiran.

Tots sabem que els homes venen de Mart i les dones de Venus. Molts son els que ho corroboren, però d’on venim els indepes?.

Hi ha qui s’ha afanyat a dir que formem part d’una pel·lícula de ciència ficció i això vindria a demostrar que no som d’eixe mon, o almenys d’allà on venim, hem vist la por ser llei de tots. Hem vist la sang ser llei del món. Per això nosaltres diem: No, diguem no. Nosaltres no som d’eixe mon. Hem vist la fam ser pa dels treballadors i ara ve la millor estrofa: “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”. I es que la lletra d’aquesta cançó, sabeu quan va estar escrita?. L’any 1963. Fa mes de cinquanta anys que en Raimon, en una visió meridiana o potser sense tanta ficció, revivim coses de fa 50 anys.

Ara, que tu i jo ho sabem i que mai ho oblidarem, Diguem no!!!!!.

Parlem d’una de les cançons protesta mes emblemàtiques contra el regim franquista, que avui la podríem seguir cantant i el seu contingut el tindríem molt present. Potser no estaria una peli de ciència ficció, si mes no esdevindria un bo “Deja vu”.

Jo tinc la meva teoria. Som rarets. Ho tenim molt arrelat tot plegat i ens sentim d’on ens sentim perquè tenim un do de pertanyent-se. Som propietat de naltros mateixos. Cosa que no ho han aconseguit fer altres molt propers, que segueixen intentant despertar el cuquet del patriotisme peninsular. I clar, s’equivoquen d’estratègia. Si nosaltres som rarets, si no venim de Mart ni de Venus. Queda clar que hi ha un altre planeta sideral on hi ha vida i esperança. No?. Llavors tindria raó el que diu que som esdevinguts d’una pel·lícula de ciència ficció?. Vinguts del mes enllà.

Es probable que molts de nosaltres, amb un pare i una mare, ja vàrem ser terrícoles des del primer dia, i que els que aterraren a la nostra terra foren els nostres pares, o potser els nostres avis. Vol dir que quan els nostres avis eren jovenets, ja existien el viatges interplanetaris?.

Deixem-nos de punyetes i anem per feina. I que mes dona d’on venim. El que importa és on volem anar i com volem anar. Però el camí, veient els que ens ho volen impedir, l’hem de fer plegats, cuidant-nos els uns als altres. Vigilant-nos les espatlles. I ep, que no ens enganyin. Que aquesta terra és la nostra, aquest és el nostre planeta. De ciència ficció, la dels tribunals.

Bona nit i tapat.

M’he emocionat en veure i llegir els texts d’en Ramón. Ara que ja fa 100 dies.

Sabeu qui és l’autor d’aquesta auca?.

Un bon amic que fa anys vaig tenir l’honor de conèixer.

En Ramón Cuéllar. Català que viu a Suíssa des de fa molts anys i que ja es jubilat.

Ell va viure a Catalunya i segueix sent molt català, d’aqui cobra una petita pensió -el SOVI- que la destina íntegrament a pagar els joves dibuixants del nostre país per a que plasmin els dibuixos de les seves auques.

Una persona de aquelles que a la vida val la pena conèixer.

Gràcies Ramon.

Això de les campanyes, son una cosa molt rara. Campanyes per vendre una cosa, campanyes per a governar o no un país, campanyes per a ser alcalde/essa. Tot son campanyes. La de la vacuna de la grip, fins i tot tenim foie-gras de campanya.

Les campanyes, en general, son moments molt concrets en els que hi ha algú que t’ofereix tot allò que la resta de l’any t’ho nega. Hi ha campanyes de temporada, campanyes d’any a any i campanyes de quatre anys!!!!. El que en diuen Campanyes de Legislatura. I d’aquestes en voldria fer cinc cèntims.

A les campanyes de quatre anys ens trobem amb alguns fenòmens de masses. Si, si. Un dia apareix un tipus amb missatges subliminals, que t’ho arregla tot, que et regala duros a quatre pessetes, que no te memòria o si la te és molt selectiva. Inclús pot haver autèntics disbarats i ell, com si res. Allò que en castellà diuen “Borron y cuenta nueva”. I així és algun d’aquests que fan campanya.

Les campanyes de quatre en quatre mai saps quan comencen. Be, si que ho saps. Ho saps perquè poden estar amagats tres anys i fins i tot tres i tres quarts, que de sobta surten de sota les pedres i traient pit, et diuen que sempre han estat al seu despatx per si necessitaves quelcom. Son aquells que et poden escatimar qualsevol cos durant tres anys i el darrer any, fins i tot et pinten el piset si fa falta. I així és això de les campanyes.

A les campanyes en tenim tots dret a dir la nostra. Be, ja no. Com ha quedat demostrat, hi ha una forma immillorable per a que no deixis fer campanya al teu rival. Li montes un no se que, li apliques el no se quanto i quan s’adona compte el tens darrera les reixes, privat de llibertat i de dir la seva. I és que hi ha formes de fer campanya que son en positiu i d’altres en negatiu.

Tu pots dir que ets el millor, o dir que l’altre és el pitjor. I dels missatges subliminals, que?. Que en dieu?. Aquests també en son de bons. Ahhh, i els missatges de la por?. Perquè aquests, en plena campanya, també en solen haver.

Doncs no m’enrotllo mes, que avui és diumenge i demà comença una nova setmana. I prepareu-vos, perquè em pica el nas i darrera l’orella que hi ha qui ja ha començat campanya d’aquestes de quatre en quatre i a partir d’ara el veurem mes sovint fent plaça. Tot sigui per una bona causa. Amb 155 o sense. Esperem que sense. Però nosaltres, els normals i no, no oblidem.

Ayyyy si en Pallach aixeques cap.

Quan s’apropa el 8 de Març i tenim pel davant la possibilitat d’una vaga general en defensa de la igualtat de gènere i en virtut de la Convenció de les Nacions Unides sobre l’eliminació de tota forma de discriminació contra la dona, de 18 de desembre de 1979, ratificada per l’Estat espanyol l’any 1983 i publicada al BOE l’any 1984, i el seu Protocol facultatiu, ratificat i en vigor des de l’any 2001, que estableixen que:

«             els estats han de prendre les mesures apropiades, incloent-hi les de caràcter legislatiu, per assegurar el ple desenvolupament i avenç de la dona en tots els àmbits (…) No es considerarà discriminació l’adopció de mesures especials encaminades a accelerar la igualtat de facto entre l’home i la dona       ».

En aquest àmbit, el proppassat dijous assistia a una xerrada organitzada per les JERC de Piera i en la que participaven l’Anna Simó i la Rut Ribas. En el marc de les xerrades que s’organitzen els dies 8 de cada mes a un poble de la vegueria Penedès-Anoia, aquest cop tocava fer-la al Foment de Piera, sota el lema “La Dona a la Política”.

Una xerrada interessant en la que vaig tenir l’honor de poder abraçar a la nostra Anna i desitjar-li molta sort en la seva retrobada aventura laboral, apunt d’iniciar.

I faig referència al fet de la xerrada, perquè en el torn de preguntes la participació d’algun dels assistents es va fer referència a diferents fets socials i personals de vivències viscudes a llocs tan propers com ara Vilafranca i àmbits d’entitats com pot ser el mon casteller. Un mon casteller que em va recordar els meus anys viscuts com a membre dels Castellers de Barcelona entre els anys 1978 i el 1986 i com tenia relació amb aquesta xerrada. La igualtat de gènere en el mon casteller. La meva pròpia experiència. La meva història personal.

Recordo molt i molt present els grans i emotius moments viscuts com a membre dels castellers de Barcelona en plena pre-democràcia i post-franquisme. Uns anys en els que fèiem els assajos a les antigues cotxeres de tren al Clot, que posteriorment es convertiria en el Parc del Clot i que ens permetria acabar gaudint dels baixos d’una torre a tocar del parc.

Uns anys en els que els castells eren “coses d’home”, molt mascle semblava aquell espai, en el que les dones no tenien l’oportunitat de formar part i el sol fet d’estrènyer el cos entre la faixa, amb l’espectacle d’aguantar l’aire quan t’anaves embotint, et feia sortir a plaça com si fores una mena d’Hèrcules o Sanson, preparat per a l’espectacle. Greu error que en el temps acabaria resultant una parodia equivocada.

Recordo perfectament aquells moments en els que paraves baixos i començava a donar-te empentes i pressions la pinya. Quan aquell segon, que pesava mes que tu, acaba amb els seus peus de planta amorronida damunt de les teves espatlles com si fos una de les pedres que aixecava el debutant Iñaki Perurena. I es feia de nit, no gaudies del castell. O almenys et conformaves en escoltar la gralla i la gent com esperonava a aquell menut anxaneta de Santa Coloma de Gramenet. Un marrec eixerit, que s’anomenava Marcelino.  I la pinya cada cop pesava mes i mes, segurament l’Iñaki Perurena ho suportava millor que jo, però allò era ser casteller i aixecar castells. Un castell de molts quilos.

I els anys anaven passant i els castells s’internacionalitzaven. Sortides a Kiel, a Dinamarca i la setmana catalana de Karlsruhe (Alemanya). Viatges en els que nomes teníem dret a fer els homes. Fins a dos autocars de grans i petits, però això si nomes homes. I corria el 1984 quan aixecàvem el primer quatre de vuit, el carro gros. Nomes carregat. Pobre Ferran quan el castell li va deixar malmès el nas. Amb l’alcalde de Madrid Tierno Galván fent plaça al costat de l’alcalde Pasqual Maragall. I seguien nomes tius fent castells.

Però vet aquí que algú va veure el llum. No sabria qui ni on va estar el primer. Es possible que fos a Terrassa. No voldria donar el mèrit a qui no fos, però es possible que els primers foren els Minyons de Terrassa. I fos al voltant de 1986 quan la igualtat de gènere arribaria al mon casteller. I molt benvingudes. Com varen canviar els castells. Ben amunt!!!!!!. Molt mes lleugers els castells, molt mes harmònica la construcció. I així és just dir-ho. Les noies al mon casteller han portat delicadesa quan tiren amunt, rapides inclús en el temps que va a muntar la pinya i fer l’aleta. I amb elles va arribar els castells de gamma extra. I colles tan tradicionals com les dels Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca anirien sumant dones a les seves estructures.

De planxar les camises a portar-les. O frases que alguna companya va escoltar algun cop, com explicava la Mireia quan va començar als Xiquets de Tarragona: “Què vens a fer a la colla, a que et toquin el cul?”.

És cert que encara hi ha molta feina a fer. Que la participació de la dona al mon de les torres humanes ha evolucionat positivament i el seu reconeixement ha donat un gran salt de qualitat.

Com diu l’Aina Mallol, cap de colla dels Xicots de Vilafranca, “vaig valorar les persones per les seves capacitats i no per si era un home o una dona”. Entre tots hem de treballar colze a colze i que això mateix que es diu dels castells, s’apliqui a tots els àmbits.

http://www.lindependant.fr/2018/02/06/quand-la-police-espagnole-fait-retirer-l-autocollant-catalan-d-une-plaque-d-immatriculation-francaise,3093248.php

Pot arribar a ser malaltissa la síndrome per perseguir tot allò que porti el símbol o identificació relacionada amb Catalunya?. Fins i tot, aquest passat dissabte, tot creuar la frontera un vehicle francès va estar aturat i “convidat” a retirar una enganxina amb la senyera. El veí de la Catalunya Nord la portava a la matrícula “francesa” del seu cotxe.

Aturat al peatge de La Jonquera, les forces d’ordre forçaven a retirar “le sticker” que portava damunt la placa del departament rossellonenc 66. “És el primer cop que em passa una cosa com aquesta” afegia el sorprès Philippe. La sorpresa o la indignació és mes gran quan cal ressaltar que a les plaques de les matrícules franceses es permet fer referència geogràfica amb el nom i el logo de la regió al costat el número del departament.

Imagineu tot de dotacions armades als peatges vigilant pel davant i pel darrera els nostres vehicles. Que pot ser el pròxim?. Potser mirar quina música escoltem al cotxe?. Potser requisar els pendrives que portem a la butxaca o a les consoles del vehicle?. Ens revisaran els mòbils i els fons de pantalla dels ordinadors?. Tornarem a no poder parlar en públic amb la nostra llengua?.

Pot semblar exagerat però ara que ja porta embranzida tot plegat, potser hauríem de tenir por i amagar l’ala sota l’estora?.

Millor pensar que ha estat un fet anecdòtic, que venien de festa i tot ha estat un mal entès, que com totes les matrícules son iguals, el pobre agent s’ha confós. O igual és que li demanava una igual perquè és col·leccionista. O……..

Les famílies amb menuts i adolescents ja tenim una nova marca a considerar entre les mes habituals quan parlem d’anar a fer un mos. Es diu Five Guys, i a partir del mes d’abril la podrem trobar a La Maquinista de Barcelona. Nomes és la primera de moltes altres arreu del territori. Qui recorda quan i com va estar el primer McDonald’s o el primer Burger King i el primer KFC?. Doncs ja podeu anar fent memòria d’un altre cadena fast food, arriba el Five Guys i promet instal·lar-se prop de casa i triomfar entre els mes petits de la casa.

On queda el primer KFC de Barcelona al Carrer Aribau?. Doncs apunteu paraules al vostre diccionari: “All the way” l’hamburguesa que porta molt de tot. D’allò més enganxosa i llemenosa. Maionesa, enciam, cogombre, tomàquets, ceba a la planxa, xampinyons, ketchup i mostassa. Vinga som-hi!!!!!!. Fora calories, fora colesterol. I si no et fa el pes, podràs personalitzar la teva hamburguesa, hot dog o Sandwich amb fins a 15 coses diferents. Això és l’òstia!!!!!. Fugiu dels centres comercials!!!!!. Això si, les patates fregides les tallen a ma. I fregides amb oli de cacauet.

Doncs que voleu que digui, que jo soc mes dels que defensen la botifarra en lloc de les hamburgueses. Que on estigui l’all-i-oli que es retirin la resta de saldes. Que em quedo amb el pa tradicional, davant dels panets, el Sandwich, el pa de Viena o les baguetes de pa congelat.

I si no creieu que és una bona opció, demaneu consell a Barack Obama, qualsevol dia us el trobeu fent cua davant vostra o demanant “qui és l’últim”.

He llegit un article publicat a El Periódico i com s’ha retuitejat, posant en dubte i quarantena a aquells que sortim al carrer amb quelcom groc. Ja sigui un pin, un llaç o una bufanda.

Lamento, però ho respecto, veure el nom d’aquells que li donen que els agrada tot el que diuen i els que es mostren a favor d’aplicar l’article 155 de la Constitució, gent amb la que he compartit molts moments i moltes estones. Gent per la que ho donaria tot i ho seguiria donant. Gent per a la que jo no desitjo res dolent i de la que nomes demano que sentin el mateix per mi. Respecte, admetre que pensar diferent no es un delicte, que manifestar-se no és muntar una rebel·lió, que destinar diners en allò que el poble et demana no és malbaratar el diner públic.

Hem fet molts camins plegats i fins ara, potser em consideraven el folklòric o el somiatruites. Potser el fet d’anar sols pel mon em feia el rar o el diferent. Muntar xerrades, mítings o sopars en família fins i tot els feia pensar que érem gent senzilla i ancestral. Amb principis d’una història repressiva i inacabada. Però el temps, les formes i aquesta mateixa història ens acaba unint a tots els rars. A tota la gent senzilla.

Portar un llaç groc a la jaqueta, a la camisa o al jersei no és cap provocació, és dignitat, és llibertat, és expressió i és sentiment.

El llaç groc és símbol de record. Al Canadà el portaven les mares i mullers dels soldats que estaven al front durant la Primera Guerra Mundial i més tard, a la segona. A Austràlia en solidaritat amb els afectats dels incendis forestals del 2009. Als Estats Units en suport als ostatges estatunidencs a l’Iran. A la mateixa Itàlia en mostra de solidaritat amb els presoners de guerra.

Utilitzar el Llaç Groc és llibertat expressió. Pau i Justícia.

Ja fa uns quants anys que de forma obligada em llegia un llibre indispensable a la etapa d’estudiant. Parlo de La República de Plató. De fet, es un conjunt de 10 llibres en els que Plató parla en boca del seu mestre Sòcrates.

És curiós extreure de les notes de Plató i Aristòtil el concepte democràcia que recentment es troba en boca de tots i en diferents formes d’aplicació i entendre. De fet, si fem una recerca d’on neix La Democràcia, descobrim que els pares de la criatura tenien clar que l’estudi previ a la definició definitiva, partia de tres tipus bàsics d’organització: La Monarquia (Govern d’un), La Aristocràcia (govern dels pocs) i Democràcia (Govern de la multitud segons Plató i “dels més” segons Aristòtil).

I com potser que a l’estat on vivim barregem dos conceptes en un?. Monarquia i Democràcia?. Un batibull de models d’organització que, amb el pas dels anys, queda demostrat que és inviable. Qui decideix?. Qui tria el màxim dirigent a la Monarquia?. I per un període de quants anys?. Veieu com tenen un problema?. L’anomenat Estat de Dret és això?.

L’origen de democràcia ens diu que neix a l’antiga Grècia. I ve del grec Demos (Poble) i Kratos (Governar). L’únió d’ambdós mots té el sentit literal Govern del Poble.

I molts pensadors ens han nodrit de frases celebres. Avui em quedo amb una que us sonarà a present, us sonarà a fets viscuts. La frase és de Nelson Mandela. Ushuaia, 1998: “Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medicaments quan s’està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin Parlament”. No cal dir res mes…..

Segurament va estar una adolescència no tradicional. Captivat per la poesia, per passejar pels carrers del gòtic, prendre un moscatell al Quatre Gats, gaudir de les exposicions que es feien a la Sala Maegth, assistir a l’homenatge d’en Joan Olivé –Pere Quart- o col·lar-nos a la inauguració d’una mostra d’escultures, d’un tal Chillida.

Invertir en llibres i no pas en jocs de videoconsola, llegir a Miquel Martí-i-Pol i gràcies a una amiga que treballava a la Pastisseria Foix de Major de Sarrià, poder passar estones xerrant a casa d’en J.V.Foix.

O anar al cinema Capsa, en lloc de passar les tardes al Saló Novedades o al de la Gran Via, sota la Escola Alpe. Sentir devoció per Jacques Tati i en Khilal Gibran.

Escoltar la Marsellesa els diumenges pel matí, quan encara estava prohibida.

Potser, potser. Potser la adolescència es va ajuntar massa ràpid amb la edat de créixer i madurar. Potser era rar ser un jove que preferia Simon & Garfunkel abans que The Beatles o tenir tots els discos de Doctor Feelgood i en Bob Dylan, inclús el mes dolent de tots, Saved.

Potser deixar pel camí amics que varen preferir gaudir de diversions que primer eren adictives i després et causaven la mort, per uns minuts d’anar pujat a un núvol.

Ni fàcil ni difícil, nomes potser. Potser, tot plegat et deixa un record perpetu.

I ara, molts dels meus companys de via estreta, treuen pols a la estanteria dels llibres. A l’esglaó més allunyat de la vista, per sota dels genolls i a l’alçada dels turmells. Quanta pols que els amaga, però ells segueixen fent-me costat després de tres mudances.

I és que malgrat el que mostrin les actuals aparences, no volia ser futbolista o jugador de tennis. Jo volia ser escriptor, poeta i periodista. Explicar el que veien els meus ulls, el que fabricaven les meves mans amb una pluma i una llibreta. I mira per on, que avui li he tret la pols a la darrera estanteria. Ara que he perdut uns “quilets” i em puc ajupir fins a l’alçada dels turmells.

I allà queden alguns dels llibres del gran Khalil Gibran. El profeta. El que em va ajudar a ser com soc. Al costat d’altres, com en Gandhi o en Tagore. I es que no he estat mai lector d’escriptura fàcil.

I en aquests temps que vivim i que em recorda temps de la meva adolescència, tenia necessitat de fer lectura, altre cop, dels savis i pensadors. De gent bona, de gent que perdona, de gent que no té enemics, perquè cadascú de nosaltres som el nostre propi enemic. Ni mes ni menys.

Aquesta nit, desprès de fer un primer i petit repàs dels llibres amb pols, he llegit quelcom en referència a la Defensa de la Pau. El perquè els catalans som com som i som fidels a la nostra pròpia història. Malgrat que gairebé no queda cap que ho hagi viscut. I diu així…

De com s’aprèn la violència

Un grup de científics va tancar cinc mones en una gàbia, al centre de la qual van col·locar una escala i, al capdamunt, un munt de plàtans.

Quan una mona pujava l’escala per agafar els plàtans, els científics llençaven un doll d’aigua freda amb la mànega sobre les que quedaven al terra. Després d’algun temps, quan una mona anava a pujar l’escala, les altres l’agafaven i la picaven. Passat un temps més, cap mona pujava l’escala, malgrat la temptació dels plàtans.

Aleshores, els científics van substituir a una de les mones. La  primera cosa que va fer va ser pujar l’escala, essent ràpidament baixada per les altres, que la van picar. Després d’algunes pallisses, la nova integrant del grup ja no va pujar més l’escala.

Una segona mona fou substituïda, i va passar el mateix. Fins i tot la primera substituta va participar amb entusiasme de la pallissa a la ‘novata’.

Una tercera fou canviada, i es va repetir el fet. La quarta i, finalment, l’última de les veteranes fou substituïda. Els científics quedaren,  aleshores, amb un grup de cinc mones que, tot i que mai no havien rebut un bany d’aigua freda, continuaven colpejant a aquella que intentés arribar als plàtans.

Si fos possible demanar a alguna d’elles perquè picaven a qui intentés pujar l’escala, segurament que la resposta seria:

“No sé, aquí les coses sempre s’han fet així…”

EL MELIC d’en PAPITU

El Melic d’en Papitu va estar abans cordó umbilical que no pas melic. I a diferència del 90 per cent de melics, en Papitu tenia un melic que no era una petita depressió en el centre de l’abdomen. Era una protuberància de pell sortint. De fet, era quelcom mes que una simple protuberància. En Papitu era una gran protuberància. Una enorme protuberància. Tot ell era un melic. D’aquí ve que en Papitu, després dels anys, és el mes famós de tots els melics que es coneixen i no es coneixen.

La gent ara el coneix allà on va pel Senyor Melic Papitu.

Però els seus inicis no varen estar gens normals. En Papitu no va tenir una infantesa fàcil. Tot el contrari. Rodejat de melics i melics, tothom es fixava en la resta de melics i a ell….. Ningú el feia cas. Era el Gran Melic Papitu però passava com a la cançó del grup “No te va a gustar”. “Sin pena ni gloria”. Mediocre, intranscendent, insípid i amb possat d’ànima en pena. Aixi va estar en Papitu de jove. Tots els melics del poble eren més famosos que ell i això el tenia trist i solitari –amb t i no amb d-.

La gent sortia al carrer i ensenyaven els melics els uns als altres i comparaven. Hi havien rodonets, mes profunds uns que els altres, amb foradets, amb borles de cotò… I tothom era feliç en cuidar i gaudir el seu melic però en Papitu, aiiii en Papitu. En Papitu no parava atenció del seu melic i sempre el tenia abandonat. Ell sempre estava més preocupat del melic dels altres. Fins a ratllar obsessió
La gent quan el veía vindre, es tapava la panxa o feia mitja volta. Uns avisaven als altres. Que ve en Papitu!!!!!.
Pobre Papitu. Sempre preocupat pel melic dels altres i el seu. Que en seria del seu melic?.
Anava a la piscina a mirar melics però quan entrava pel control accés, tots sortien de l’aigua es vestien de corre-cuita. Per megafonía avisaven de la seva presencia. Que s’apropa en Papitu!!!!!. Era un calvari pel Papitu. No hi havia melic que es poses a tir.
– Melics !!!!!. On sou?. Cridava en Papitu desconsoladament.
Trist perquè cap melic el feia costat. Quan un dissabte després de la migdiada, caminava pel Carrer Major del seu poble, quan en passar pel davant de la botiga de “vint duros”, va descobrir que ell també en tenia melic. A la vidriera de la botiga es veia grandiós, sublim. Majestuós. Era el melic més gran de tots els melics que existeixen. Cap melic, ple de borrissol i color grogenc, li feia ombra.
Havia estat tota la vida amagant el seu melic i intentant mirar el dels altres, quan ell tenia el melic més envejable de tots i el que és més gran: No li havia dirigit paraula fins llavors!!!!!.
I així va estar com, després de veure i palpar el seu melic, l’ajuntament del poble va fer un ban que tothom va llegar i es va assabentar que en Papitu també tenia melic. Des d’aquell dia, tothom va a la piscina o a passeig i ha deixat d’amagar-se el melic. Ara, cadascú es preocupa del seu melic i ja no té interès en contemplar el del seu veí.
Ara tothom ja sap que el melic més gran i més bonic és el que té en Papitu. I per això s’ha fet famós. Pregunteu, pregunteu.
Ep, i si algú no sap de què parleu, tingueu en compte que hi ha qui ja hi ha posat un mot. “Ahí la has dao” l’anomenen alguns.

Estimat i benvolgut Rei Melcior.

Per començar la meva carta, tres paraules: Gràcies, gràcies i gràcies.

Entenc  que ha estat dificil complir el meu desig venint d’on veniu i sent qui sou. Malgrat els comentaris que heu llegit els darrers dies en el vostre mur i al d’altres, jo mai vaig perdre l’esperança i ara ja ho puc dir perquè jugava amb avantatge. Vosaltres, els Reis Mags, no sou els reis tradicionals, els que molts tenen acostumats a veure a les revistes i a la tele. Els que van de cacera d’elefants, els que viuen de renda o els que es pasen el títol de pares a fills. Vosaltres porteu màgia i esperança a totes les cases.

Ara que ja heu fet entrega de la darrera carta. Entenc el temps que us ha costat, que cada cop en som mes, que en una nit no en teniu prou per a complir els desitjos de tota la gent i que en algun cas, ahir a mitja tarda encara estaveu repartint els desitjos demanats. Us quedava “la darrera carta”.

Jo ho entenc i us vull donar les gràcies perquè heu arribat a temps. I en nom de tots els nens i nenes, pares i mares, avis i àvies, us vull donar les gràcies. Algú no ho entendra. Com potser que el Rei Melcior ens porti La República Catalana?. Doncs la vida és així. Quan hi ha tantes i tantes cartes que ho demanen, cal entendre que no es pot anar contra corrent i que la màgia d’aquests dies ho ha fet possible.

Mentre el Rei Melcior, a Catalunya, ens ha portat La Republica, hi ha d’altres que, per decret, ens porten un Pla Hidrológic per enfonsar i arruinar les terres altes i el nostre delta.

Que no ens estrany doncs si el Rei Melcior és republicà.