LA LLAUNA DE CERVESA

Estimada i benvolguda llauna de cervesa. Ja fa una setmana que ens coneixem i amb tota sinceritat, t’he agafat un afecte que feia temps que no sentia. Reconec i entenc que la nostra relació és un impossible. No pot anar mes enllà de veure’ns una estona pel matí i depèn com, alguna que altre tarda.

El primer matí que et vaig veure, de seguida em vaig fixar en tu. Anaves mig tapada per les herbes i humida per la rosada de la nit, però el teu color vermell et delatava. Tombada al costat d’un banc de fusta al mig del parc. La primera pregunta va estar: Que fa una llauna de cervesa a terra quan a cinc metres hi ha una paperera?. Es curiós. Si no hagués estat per un incívic, tu i jo no ens coneixeríem avui. Mira per on, dono gràcies a l’incívic i a qui s’encarrega de netejar el parc que després de sis dies i sis nits ens retrobem.

Al principi pensava que series com qualsevol altre. He vist llaunes, ampolles de plàstic i de vidre, paquets de cigar, mocadors i embolcalls de  dolços i salats. Però com tu, cap. Tot eixerida, sense aixecar la veu per no molestar, riallera i cordial. Per les restes del pack de 6 es nota que vas estar la ultima de la festa. Igual va estar això. El mateix afecte que he sentit jo, deuria sentir l’incívic que va estar incapaç de fer cinc metres amb tu a la ma fins a la paperera.

A saber la quantitat d’històries que en aquests dies has escoltat. Si tots fan com jo segur que has estat confident de molts i moltes. Se’t nota que ets una llauna propera. La teva simpatia m’ha deixat marcat. Saps escoltar i el mes important, que mires a la cara quan et parlen. Ets una bona llauna de cervesa.

Espero i desitjo que el teu futur estigui ple d’aventures. Que algun dia viatgis en primera, en un enorme camió i al costat dels teus antics amics i companys de festa. Que allà on vagis a parar et retrobis amb els teus familiars i que, malgrat aquesta curta relació, esdevinguis el que hauries d’haver estat des del primer dia.

Ha estat un plaer conèixer-te, passar estones amb tu, gaudint del primer sol del dia, fins i tot la Cloe t’ha agafat afecte. Et trobarem a faltar.

Un petó molt gran i dona records a la família quan arribis al teu destí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

1 DE JUNY DE 2018

Ahir, 1 de juny, un altre primer de mes. Ja en portem 8.  Aquell dia que moltes cases esperen en candeletes per a cobrar la nòmina. Malauradament molts han d’esperar al dia 10. Inclús algunes famílies es veuen obligades a esperar al dia 25 i que no ens falti.

El primer de juny de 2018 quedarà a la història d’Espanya com un dia assenyalat. Molt rebombori, molta portada, molta foto i molts mitjans que ara canviaran el seu missatge perquè les subvencions i els ajuts els administraran d’altres. Tot plegat, política. Al menys això diuen alguns.

Però nosaltres, els catalans, no ens podem despistar. Ni un minut mes en anar mirant el que diuen a Madrid, a València o a Valladolid. Aquí, a Catalunya, tenim un assumpte pendent i molts companys i companyes privats de llibertat. Ja sigui empresonats o a l’exili. Tot plegat per fer el mateix que ha passat al Congres dels Diputats a Madrid. Conceptes diferents però al final, política.

A Catalunya, arran de l’1 d’Octubre, vàrem agafar un compromís fruit de les urnes i del desig d’una majoria. Els agradi o no. De fet, la paradoxa vol que a partir d’un altre dia 1 governi a Espanya un partit amb minoria parlamentaria i que es veurà obligat a signar pactes per a portar governabilitat al seu estat. Una disjuntiva prou complicada. Cap a la dreta o cap a la esquerra?. I aquí no val guiar-se del  Tom Tom o el Google Maps. Els socialistes hauran de prendre decisions i Catalunya ni vol ni ha d’esperar res d’aquest nou govern. Els números canten i fa temps que la política espanyola es centre en els números. Uns números que no tenen en compte els que arriben de Catalunya. Fa temps que els varen donar per hipotecats.

Les portades dels diaris d’avui van plenes de noticies relacionades amb el govern espanyol, però també avui a Catalunya prenen possessió dels seus càrrecs els nous Consellers. Uns consellers que ens agradi o no, son imposats. Legítims sens dubte, però ni son els que varen sortir escollits pel mandat del Molt Honorable President de Catalunya –cal recordar qui convoca les eleccions del 21-D- ni son els que inicialment haurien estat anomenats després del 21-D.

Si Catalunya té un desig, com és la independència, el primer que ha de fer és independitzar-se del que passa a Madrid. No és la nostra fita. Que el canvi pot beneficiar a Espanya? Molt be. Però no podem perdre ni un minut mes.

Tenim comptes pendents i cal centrar-se plenament en seguir endavant. Que tornin a casa els nostres companys i companyes en plena llibertat i nosaltres anem fent via.

Estic llegint molts comentaris i tuïts amb especulacions sobre els propers ministres espanyols. I que?. Iceta?. “Vale, pues bueno”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Gallina dels ous d’or

Diuen que hi havia una vegada un granger que tenia una gallina molt especial. En comptes de posar ous normals i tradicionals, amb la seva clara i el seu rovell, ponia ous d’or pur.

Cada matí el granger, tot just que sortia el Sol, anava fins el corral a veure si la seva gallina predilecta havia post un ou d’or, i cada matí el trobava allà. Tot doradet i amb una lluentor que no calia llum artificial.

Doncs be, la història d’aquell granger i la seva gallina es va anar escampant arreu del seu poble, després de la comarca, mes tard de la regió i al final, tot el país coneixia la existència d’una gallina meravellosa.

I arribem al moment en el que la gallina en forma de territori, amb una àrea de 32.108 quilòmetres quadrats i amb 7,5 milions d’habitants, es troba en plena posta. Com sempre ha fet en els darrers …. deu anys?. Potser 20?. Mes de quaranta?. Igual han estat 50?. Espereu, espereu. Voleu dir que no fa ja mes de tres-cents anys. Jo diria que a la Cort dels Reis Catòlics ja en parlaven de la gallina que posava ous d’or. En aquella època, gràcies a la gallina. Si, si. En Colom ha de donar les gràcies a la gallina dels our d’or, que va col·laborar desinteressadament a finançar els somnis d’aquell navegant genovès, d’origen empordanès. Mireu doncs els alls que te la gallina. Mes de tres-cents anys posant ous i mes ous.

Ous que han ajudat a industrialitzar les espanyes. I sort tenien de la gallina. De fet, el creixement econòmic d’Espanya va ser molt més lent que no pas el de les altres economies europees, per la qual cosa, Espanya, en començar el segle XX, era més pobre i menys desenvolupada que els seus veïns del nord.[1] La demanda de productes metal·lúrgics i tèxtils durant la Primera Guerra Mundial, en què Espanya es declararia neutral, va propiciar el creixement econòmic, però, com la resta de les economies mundials a finals de la dècada de 1920, Espanya va entrar en recessió. I es que amb la gallina no en tenien prou. Per a mantindré el despilfarro dels governs espanyols feien falta un remat de gallines amb el ou d’or i malauradament, de gallina nomes en tenien una. Perdoneu, hi havia un altre que també en posava d’ous d’or, però el granger de Cal Txomin era mes espavilat que el de Cal Pepet. Mentre que en Pepet donava l’ou i després anava a parar la ma, en Txomin venia l’ou, feia les seves compres i si restava algun dineret, el donava a la causa. Aixi és que a en Txomin mai li ha faltat de res, mentre que en Pepet mai ha conegut el que és la independència econòmica. Ni la econòmica, ni la civil, ni la política. Cap. Els amics d’en Cristòfol Colom no en volen saber res d’independències. El que volen es que la gallina d’ous d’or vagi posant i posant. La pobre gallina es troba esgotada. Qualsevol dia fot al camp. Segons diuen, els seus amics mes propers, està mirant d’anar-se’n a viures a Suissa. Segons li han explicat, els suïssos son mes de vaques i les gallines viuen millor. Això si. Pagaria els seus impostos com tot suís. Faltaria mes.

I que voleu que us digui. Que tenim a la gallina estressada, angoixada i trista. Que la gallina ha dit prou. Pel que m’ha explicat, ja ha intentat deixar de posar ous mes d’un cop, en els darrers tres-cents anys. Recorda la primera vegada que va deixar de posar ous i els de  Cal Mariano no van deixar d’assetjar el corral on vivia fins que un 11 de setembre varen entrar per terra, mar i aire a per totes les gallines. Sort que en veure la situació, la gallina dels ous d’or va fer un kikiriki dient: Estic aquí!!!!!. Però els de Cal Mariano eren tan besties que acabarien pelant-se a un grapat de gallines en venjança.

Tres-cents anys han passat i encara hi ha el que nomes ha escoltat dir que la gallina vol deixar de regalar ous, que es vol posar per la seva compta i ja ha tornar a fer el crit de guerra: A por ellos!!!!!. En aquest cas seria A por ellas!!!!!.

Quin neguit. No se com acabarà això, però jo en el lloc de la gallina dels ous d’or estrenyia el cul i els deixàveu sense ous.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FENT VIA PER L’AP-7

Feia una estona que em trobava a l’interior del cotxe en direcció a València. M’esperaven quatre jornades de formació en Management, de les quals hauria de sortir millor motivador i mes assertiu.
Mes de tres-cents quilòmetres al davant i un peatge de trenta-cinc euros. Sense parlar del preu de la benzina, que ja es troba a preus superiors a l’1,2 euros el litre. I tot això, un cop aplicat el ja mític article 155.
A la ràdio escoltava rac1 i tot el desplegament que un dia com avui s’esperava. Un nou President de la Generalitat ens esperava al final del dia. En Quim Torra. Una persona que inicia el seu mandat envoltat de crítiques i menyspreu d’aquells que ens tenen sotmesos a les seves regles, malgrat que no tenen majoria parlamentària. I resulta com a mínim curiós que facin esmena a fets considerables històrics, com pot ser un tuit o un article de fa cinc anys. Podria ser això “memòria històrica”. Un tuit és prou greu com a tractar a una persona de criminal? M’imagino que a la seva escala de valors, alguns polítics de nova formada pensaran que si, especialment ara que escolto els seus discursos.
Tinc clar que malgrat no considerar-me un personatge polític, sóc regidor del meu poble, a mesura que passen els minuts i escolto el dial de RAC1, aquest curset al qual m’envien aniria molt bé a aquesta colla del 155. Sense donar noms, considero lamentable el nivell d’alguns. Només cal escoltar el seu to amenaçador. Les seves paraules feridores. Fruit d’algun sondeig que els indica el que han de dir. Discurs preparat i escrit. Que queda d’aquella política en la que eren capaços d’improvisar, de replicar i fer referencia a les paraules dels seus opositors que tot just acabaven de fer la seva oratòria? Després de la presentació realitzada per en Quim Torra, venien la rèplica de la resta de grups. Cap comentari al qual acabaven d’escoltar, tot frases preparades, amb missatges estudiats. Text preparat per tot un equip d’analitzadors de medis i estudis de mercat. Aquest és el nivell?. I encara hi ha qui s’atreveix a valorar i dir que una d’aquestes persones és la més preparada. La més preparada per a què? Posar la teva persona i el teu cos al servei d’un interès molt clar, això és ser bo?
On hi ha l’assertivitat de les persones polítiques?.
Lamento aquesta situació i enyoro el nivell intel·lectual i personal de la nova política.
Senyors i senyores, considero que haurien de fer una aturada en el camí i fer un replantejament. Han convertit el Parlament en un plató de televisió i el seu esdevenir, en el d’uns simples tertulians de qualsevol realitz show. Vostès són els sectaris, els de baixa qualitat humana i quan fan memòria històrica d’allò que els interessa, els recordaria els anys que portem esperant a recuperar els cossos dels nostres familiars a foses comuns. Això és la Memòria històrica. El que vostès fan és repressiu i altament pervers.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ADOCTRINAMENT TELEVISIU

No fa pas tants dies que a una companya de feina li parlava de l’article que apareixia a una de les publicacions que segueixo. No recordo si era Nació Digital, Vilaweb o El món. Curiosament, en lloc de donar-me la seva opinió respecte el contingut de l’article, em contestava amb un altre escrit. Aquest de Dolça Catalunya. I aquí és el moment en el que em poso a pensar i em dic a mi mateix, no anem be.

Aquesta frase ho defineix tot. Nosaltres, els que desitgem una Catalunya independent i molts altres, que malgrat no compartir el mateix sentiment,  pensem que a Espanya hi ha presos polítics. Però un altre sector de la ciutadania de Catalunya diu que el que hi ha a Espanya son polítics presos. Perquè els hi costa dir al pa pa?. Que hi ha en el contingut verbal que transmeten alguns polítics que els fa fer seva una frase com aquesta?. Inclús a l’hemicicle de l’ajuntament en el que soc regidor, Sant Esteve Sesrovires, un electe vinculat a Iniciativa per Catalunya deia amb un to cínic i provocatiu el mateix. Que és exactament el que busquen?. Un atac a la persona o al càrrec que representa?. Al que o al qui?.

El sols fet que algú estigui en presó preventiva ens tindria que preocupar i molt. La definició de presó preventiva ho diu clar. És una mesura cautelar que consisteix e la privació de llibertat d’un ciutadà prèvia a la sentència del cas, mentre es tramita la causa contra ell. Doncs be, els membres del govern de Catalunya empresonats estan a la presó preventiva per fer política. Com a mínim fins que després d’un judici, el jutge dicti sentència i consideri el que tingui que considerar.

Hi ha moltes formes per a tenir controlat a possibles culpables d’un delicte, però la privació de llibertat va molt mes enllà. Un valor a tenir molt en compte en aquests casos és que aquesta aplicació va totalment en contra de l’estat jurídic d’innocència, també conegut com a presumpció d’innocència. Queda clar que abans de qualsevol judici, la presó preventiva és una mesura que pena a l’acusat abans de que es demostri la seva culpabilitat. Dit això, quina pena estan patint els Jordis?. Perquè més a més, ells ni tant sols son polítics. Quina pena estan patint l’Oriol, en Trull, en Turull, la Bassas, en Puig, la Forcadell….. Crec que es prou evident que en aquests moments la pena que s’aplica als polítics catalans és la que es desprèn de les seves creences, de les creences dels que un dia els varen votar. En definitiva, estan complint una pena política.

Fet el discurset del dia, tornem a la meva companya de feina. M’he quedat en que m’enviava un article de Dolça Catalunya com a resposta a un article publicat per Vilaweb. Sense mes. La seva opinió venia a dir, no vull saber res del que tu em dius perquè la veritat és la que publiquen d’altres. Aquest podria ser un concepte com aquell que nomes mira programes reality show, tertúlies tipus Sálvame de luxe. Creieu que podríem arribar a dir que mes enllà d’un sentiment o una forma de veure el model de país, ens trobem davant d’un dilema social?. Perquè diuen que TV3 adoctrina?. Potser miren TV3?. Quants dels que diuen que TV3 ens adoctrina varen veure ahir el programa “Preguntes freqüents”?. Quants d’aquests han vist algun cop “Preguntes freqüents”?. Deu minutets almenys?. Cinc?. Coneixien la existència d’un programa com aquest?. Segurament arribarem a la conclusió que no els interessa i que igual que jo llegueixo els articles de Vilaweb, ells llegeixen els de Dolça Catalunya. Per tot plegat, l’advocat Aamer Anwar assegurava ahir al vespre que Espanya vulnera els drets humans. Ei, que això ho diu una eminència en matèria jurídica i expert en drets civils i drets humans. Creieu que aquest mateix senyor podria ser convidat al Sálvame de luxe?. Podria ser entrevistat per TV1?. Entrevistar a un jurista considerat un dels millors advocats del Regne Unit, és adoctrinar?. Negar una evidència com la d’en Aamer Anwar es podria considerar negació de la noticia. Això si que seria adoctrinar el poble negant-li els coneixements de causa.

No he provat a enviar-li l’enllaç de la entrevista però és molt probable que si ho faig, rebré com a contesta un article de El Mundo, La Razón o l’ABC.

Acabarem fent una reflexió en veu alta. Agafeu el comandament de la vostra tele. Aneu a la DTV. Els Canals digitals. Els teniu pots per l’ordre que vosaltres considereu?. Si és així. Quin ordre teniu?. El primer canal?. TV1. El segon TV2. I el tercer?. Teniu TV3 o Antena 3?. Aquest és el kit de la qüestió. Tot radica en quin canal de televisió teniu primer.

I ho sento si algú es molesta, però prefereixo que m’adoctrinin veient Preguntes freqüents que veient Sálvame de luxe o Eurivisión. Son gustos i jo tinc els meus.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ORNIVIRENC

Estimat i benvolgut senyor alcalde, miri. Com s’ho diria jo. Tinc davant meu el darrer numero del Sesrovirenc. Que vol que li digui. Jo crec que ni el veritable Peter Pan ho podria fer millor. Si. Ho dic de tot cor. Ni el major dels herois d’en Marvel ho faria millor. Que va. Ni l’autèntic ni inimitable Superman ho aconseguiria. Ha deixat de ser el noi del poble. Aquell que ho aconseguia tot i que mai tenia un no, malgrat que després fos incapaç de complir el que havia promès i sempre estava disposat a saltar-se els protocols tècnics i administratius de la hisenda pública per a fer un foradet als desitjos personals d’algun amic o conegut. Si senyor. Ha pujat el llistó a superheroi. Benvingut al mon virtual de la ciència ficció.

En primer lloc, lleig. Molt lleig. No se qui li assessora, però utilitzar la publicació oficial de l’ajuntament per a publicar una taula comparativa de l’abans i el després en matèria d’indemnitzacions del conjunt de regidors, vol dir que és ètic?. O una miqueta ètic?. O simplement, creu que és una xicona moral fer-ho quan venim d’on venim, amb unes indemnitzacions descomunals cobrades pels socialistes i el noi del sucre verd i amb molta iniciativa i agafades amb pinzes des del 2012 al 2015. Creu que un alcalde i tot el seu equip, al costat del departament de premsa i comunicació, tots plegats es poden rebaixar tant com a fer una cosa d’aquestes?. Qui controla els continguts?. A qui vol convèncer amb aquest article?. Igual el que hauria d’haver fet és posar les hores que els regidors d’Esquerra cessats pel 155 Sesrovirenc li dedicaven i li segueixen dedicant a la política municipal i comparar-lo amb les hores que li dediquen els actuals regidors i regidores. Que li preguntin a la senyora de la neteja de la tarda vespre amb la que acostumaven a tancar el xiringuito per les nits.

Per cert, posats a fer podria publicar una cosa mes xula. Fer “quesitos”, una gràfica potent. Separar per regidors i regidores. Potser no s’ha adonat, però a l’anterior equip de govern format per 9 regidors, hi havia 5 dones i 4 homes. I a la foto d’ara hi ha 6 mascles i dues dones. Ummmm, sap això de la paritat com va?. I dels tinents d’alcalde actuals, cap dona.

I un altre coseta. He llegit que l’objectiu que tenien vostès en els dos primers anys d’aquesta legislatura era reduir el deute en un 70% i tot gràcies a l’aprofitament industrial de Can Margarit?. I que ho han aconseguit!!!!. Qui, vostès?. Però carinyu, a qui vols enganyar?. Com pots tenir la barra de dir això. Tu saps que és el 70% del pufo que tenies creat al maig del 2015?. Gràcies per reconèixer la feina que Esquerra ha realitzat durant el temps en que hem estat a l’alcaldia, però no cal que ens lloes tant, xiquet. Que el 70% del pufo socialista son 20 milions!!!!. I que molt del mèrit ha estat dels tècnics. Que els diners no han caigut del cel!!!!. Gestió noi, gestió!!!!.

Tu saps el que ens vàrem trobar a l’aterrar?. Que vàrem tenir que decidir en pagar la seguretat social de Maig o pagar la paga extraordinària d’estiu del 2015. I el tip de treballar, de posar mesures al desgavell, prioritzar despesa, donar solució als innombrables contenciosos oberts amb la residència, ajuntaments veïns, polígons il·legals, contractes vençuts i caducats, etc…. I ara surt dient tanta i tanta parrafada, quan el que hauries de fer és amagar l’ala i anar fent via cap al País de Mai Mes, on també podries convidar a fer el viatge sense tornada al Capità Garfi i a la resta d’indis, fades i sirenes.

Adrià Companys

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A l’estranger

Fa molts anys que viatjo per Espanya. De nord a sud, d’est a oest. Moltes ciutats i moltes comunitats. Doncs be, com fins ara mai m’havia sentit tant allunyat d’ells.

Sempre he estat molt de la seba. M’he criat en un entorn català i no m’he amagat mai quan he dit que jo nomes soc català, ,malgrat el que pot dir tota la documentació oficial del mon. Una cosa és la paperassa i un altre molt diferent la que jo sento.

Aixi és com estem on ens volen tenir. Nosaltres, pacifics de mena. Gent molt normal. Capaços de compartir i conviure amb gent de totes les races, de totes les religions, de totes les formes de pensar. Nosaltres que sempre hem estat col.laboradors i participatius. Doncs deixeu-me que us digui que estem mes allunyats que mai. Els partits polítics que veuem perillar el seu sistema, estan fent una feina de despiste que dona els seus fruits. Tenen a la gent entretinguda pensant en lo dolents que som. Perquè volem trencar el seu país,quan no és cert. Nosaltres els desitjem el millor.

Avui, asegut al seient 7ª del vagó numero 1 de l’AVE de les 11 del matí. He viatjat amb el meu llaç groc. Un llaç decorat amb una rosa vermella. Quelcom que fa un temps ningú en donaría cap sentit i es mostraría amb total indiferència,però no.

A Les Delicies de Saragossa ha pujat un home entratjat que portava un maletí de pell i una cinta de dos centimetres d’ample amb la bandera española. Jo, la veritat, és que ho he trobat d’allò mes normal. Probablement aquest senyor no porta de forma casual la cinta i malgrat tota la seva preparació académica, considera que lluir la rojigualda és contratacar no se que. La veritat, admiro que la gent es sentí d’algun lloc i si se senten espanyols, els felicito. Ho considero molt loable que si son espanyols ho facin saber. Igual que als estats units es molt normal veure una bandera al jardí o a la façana de cada casa. I dic això, perquè a aquest bon home nomes li ha faltat fotrem el maletí pel cap. I això que des del primer moment he vist la seva bandereta, no calia passar-me la cinta pel damunt del cap com si estigués fent la jura de bandera. La veritat bon home, el felicito. Ha estat un fet pasatger. Però arribes a Madrid. Surts d’Atocha i mires a un costat i a l’altre.

Molta polícia, molta guardia urbana. Molta bandera i molt ambient estrany. Mai abans havia vist un Madrid així. El cel amenaçava pluja, igual ha estat aquest cel cobert i una temperatura molt alta, però ho havia de dir. M’he sentit allunyat. Que jo no era d’aquí. Inclús, per primer cop a la meva vida, m’he notat vigilat. No es que algu em vigiles no. Però ha estat una sensació extranya. Inclús he comprat un parell de coses al Decathlon de Rivasvaciamadrid i la caixera en demanar-me el còdic postal i dir el 08635 del meu poble, m’ho ha fet repetir. Si xiqueta si. 08!!!. No pas 28.

Aquí segueixo a Madrid per tres dies. No vull ni pensar amb la propera setmana. Quatre dies a la ciutat de València. I el pitjor de tot, és que ens fan culpables dels seus problemes. Com si nosaltres haguessim provocat els casos de corrupció, el robatori de les cremes o la falsificació dels titols acadèmics.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

el 2 d’octubre de 2017

En el moment d’escriure aquestes paraules al facebook ho vaig fer en calent. Amb la por al cos pel tot el que es venia damunt de la meva família. No era por, sempre he estat així.

Avui, després de llegir tot el que estan patint els mestres de Sant Andreu de la Barca, m’agradaria tornar a compartir amb tots vosaltres aquell escrit que sortia de tot cor. Si tingués que escriure ara, després de 7 mesos, escriuria el mateix. Molts ànims!!!.

L’endemà de l’1-Octubre, després de passar la nit assegut al banc que hi ha a la parada d’autobusos davant de la Caserna de Sant Andreu de la Barca. Deia així:

 

“Qui em coneix sap que acostumo a fer servir les xarxes per a compartir fotografies, mitjons, migdiades, viatges i altres vivències.

La de les darreres hores ha estat la major vivència que ha viscut la meva família. Riure, alegria, patir i plorar. Quatre estats d’ànim tant distants i tan propers. Ara ens toca descansar i pair tot el que hem viscut tant intensament.

Donem les gràcies per aquest allau de solidaritat, de recolzament i d’afecte. Un enorme petó a totes i tots.

Però com a bon català i persona universal, voldria fer una llança recolzant la Guàrdia Civil. Si, si. La Guàrdia Civil. I es que el que hem patit aquestes darreres hores no ens ha d’encegar. Hi ha molts guàrdies civils i les seves families que ho estan passant també malament.

No tots son d’eixe mon, com diria Raimon.

Tindrem diferencies, pensarem diferent, però hi ha families que porten vivint a Catalunya molts i molts anys i son catalans d’adopció com tots nosaltres.

I així ho ha viscut molt directament la nostra família.
No tenim rancor. Estimem la nostra terra i la nostra gent. I molts d’ells formen part d’aquesta terra i aquesta gent.

En nom de l’Arnau i de la resta de la família, volem donar les gràcies a l’anònim GC que porta mes de 23 anys a Catalunya i que veient el que aquests innombrables feien al meu fill, el va protegir, fer costat i fins i tot li va fer companyia durant la llarga nit d’ahir. Gràcies, moltes gràcies.

Donar les gràcies també al GC que aquest matí, al costat del furgò i davant dels jutjats, amb els ulls humits m’ha dit “ho sento”. I es que son humans com tots nosaltres.

Ara nomes falta que ho denuncieu, que ho feu saber sense por, amb fermesa. Vosaltres no sou així. Sou bona gent. Teniu tot el recolzament de la nostra familia.

I per acabar, un records als Mossos d’Esquadra. Un col.lectiu severament maltractat els darrers dies i terriblement utilitzats.
Una forta abraçada a tots vosaltres. Sense vosaltres aquest mal son hauria estat molt pitjor. Sou dignes i respectats per tots nosaltres. Una forta abraçada als que vareu viure directament els fets de Sant Esteve Sesrovires. Sou grans, molt grans. Us estimem.

Bona nit i a descansar. Demà ens veiem. Per un futur digne i català, sortirem altre cop al carrer, sense por.“.

Adrià Companys i Arcusa, 2 d’octubre de 2017.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Ni mentides ni mentider

 

En els temps en que vivim, on la tecnologia i els arxius gràfics son les eines que ho demostren i tot ho queda enregistrat, no podem nadar contra corrent. El ja famós núvol que ningú coneix on para però del que tots en parlen, és un bon lloc per a deixar la petjada. Tractar de mentider o dir d’algú que diu mentides, és una acusació massa greu per a fer-ho alegrament i des d’un mòbil. No parlem de la quantitat de faltes d’ortografia que s’acostuma a emprà des d’aquest mitjà de divulgació.

És així, que sempre hi ha el que porta una mala relació amb les xarxes i com els pactes de govern ens poden arrossegar a que ens recordin el que has fet o dit abans de fer-te soci d’aquell que era l’enemic a batre… ens trobem que els papers es barregen. D’aquí ens trobem ara que en Peter Pan i el Capità Garfi ja no es barallen i ara son col·legues. Que en Pinotxo i l’Stromboli surten junts de festa o que la Caputxeta Vermella i el Llop van plegats de vacances a Fuerteventura. El mon està canviant i ai, la memòria. Que ràpid oblidem.

Doncs si senyor, posats a dir. Diré que tenim polítics avorrits i avorrits que juguen a fer política. No se que és pitjor. Al meu poble en tenim algun. I com de jove va estar mestre i després va passar a ser funcionari de la administració, en els seus temps lliures va agafar de hobby jugar a ser polític. I aquí el tenim. Jugant la partideta. Hi ha qui mata el temps jugant al mus. Hi ha qui es tira a jugar a la botifarra. Els intel·lectes juguen a escacs i els últims fan política.

I ara parlem del POUM. Si, el que va estar aprovat el juny del 2010. Aprovació inicial. La qual cosa vol dir que en el moment de tornar a parlar de POUM s’ha de començar des d’aquí. Res de tornar a començar, com les tres anteriors ocasions en les que es pagaren fortunes per projectes que mai es varen consolidar. No és iniciar un procés que ens portaria molt temps i nomes manca un any de legislatura. Recordeu que el maig del 2019 hi ha eleccions municipals, si l’article 155 no ho atura. Si senyor tinent d’alcalde. Que potser no s’ha llegit la documentació?. Que potser no s’ho expliquen tot?. Ai, que el soci juga amb dues manilles. Per cert, te collons. No eren vostès molt izquierdosos i mai pactarien amb els convergents?. No deia això?. Doncs miri, han pactat i el convergent és el primer tinent d’alcalde. Te més títol que vostè.

Vosté senyor tinent d’alcalde, ha de fer un foradet a la memòria. I si no, ja s’ho recordo jo. Al Sesrovirenc nº 216 de la cinquena etapa ho explica clarament. I vostè ho denunciava. Si, si. El que jo he dit, també ho deia vostè l’any 2010. Busqui, busqui. Segur que ho troba. Així que vagi al tanto no li fotin un mal tanto. Jo no em refiaria gaire del seu soci.

Per cert, al juny del 2008, jo ja en parlava en aquest bloc.

https://blocs.mesvilaweb.cat/aka61/?p=96641

Documentació a les xarxes:

  • Entesa penjava el Programa de Participació Ciutadana de l’any 2008. Si, si, Entesa. Aquí teniu el link.

http://www.entesaxses.org/mediapool/76/767609/data/POUM/Avance_POUM_2009/PROGRAMA_PARTICIPACIO_POUM_SES_2009-2025.pdf

Publicat dins de General | Deixa un comentari

UN POBLE SOLIDARI

El que aquests dies intenten investigar els condueix de cap a la realitat del poble català. Aquell poble que ha estat maltractat amb acudits de racanería, s’endevina molt diferent quan poc a poc van descobrint com som veritablement.

Segurament ja tenen prou dades com a saber d’on venim i com caminem. La Marató de TV3 és una mostra de com pot arribar a ser de solidaria la societat catalana. Des de l’any 1992 el projecte solidari s’ha anat consolidant com un dels esdeveniments mes proactius que es coneixen.

La seva missió és fomentar i promoure la recerca biomèdica d’excel·lència, així com la sensibilització social sobre les malalties que es tracten al programa televisiu La Marató de TV3, mitjançant campanyes de participació ciutadana i actes de difusió i educació. Les dades son prou evidents. L’any 2012 va estar l’any en que es va tocar sostre. Aquella edició es recaptarem fons per la lluita contra el cáncer i el recompte final va estar de 12.387.634 Euros. La darrera edició del 2017, el recompte provisional per la lluita contra les malalties infeccioses ha estat de 7.215.676 Euros. Mes de 170 milions d’euros des de la primera edició.

Mentre, a Espanya, la Telemaratón de TVE no recapta ni 2 milions d’euros. Tal com indica en Jose Antonio Sobrino al seu article, “Cataluña es una comunidad hecha de la colaboración y el asociacionismo, en muchos casos incluso altruista para ayudar a los demás. Una sociedad así debería ser digna de reconocimiento y no por el contrario escuchar lo que escucha desde las Españas”.

És d’aquesta manera que ni els jutges es poden imaginar que no hi hagi hagut injecció económica oficial en tot el proces del referéndum i segueixen la recerca de fantasmes i bubotes per calaixos i fons d’armari. Resulta increible que ara, fins i tot, possin en dubtes les paraules del seu propi minestre d’hisenda. Que poc en saben dels catalans i que poc han dedicat a crear empatía.

I la Caixa Solidària és una bona mostra. Ja sigui telemàticament, mitings, a paradetes, fires i esdeveniments de tot tipus. Tot és bo per a passar el respall per una bona causa. Milers i milers de persones col.laboren dia i nit en fer realitat l’elevat grau de solidaritat que sempre ha inundat les cases de Catalunya. Jo mateix fa anys que soc de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes, de la Plataforma en defensa de la Llengua i d’Unicef. I quan es menester, col.laboro en qualsevol causa. Som un poble plenament identificat.

Aixi neix la Caixa de la Solidaritat. La caixa de solidaritat permet fer front a les represàlies econòmiques que reben persones físiques com a conseqüència d’actuacions emmarcades en el procés cap a la independència per participar d’ accions unitàries, cíviques, pacífiques i democràtiques. Aquestes actuacions han de respondre a iniciatives acordades per les entitats i/ o partits sobiranistes o bé per seguir el mandat de les urnes i els acords del Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat en favor del procés independentista. https://caixadesolidaritat.cat/

Despres de fer un petit repàs, trobem un cas d’evidència solidària. La consellera Clara Ponsatí i la seva fiança. 80.000 lliures esterlines, 135.000 euros en menys de quatre hores. La propia Clara Ponsatí, a través d’un comunicat, feia l’anunci: Espero que el meu cas “serveixi per endegar una gran campanya de denúncia de les violacions dels drets humans perpetrades per les autoritats espanyoles i per reclamar la llibertat dels presos polítics catalans”.

Per aquest motiu, ha iniciat una campanya de recollida de fons per finançar al seva defensa, a través d’una campanya de micromecenatge. En total, la campanya demanava 40.000 lliures esterlines, uns 45.000 euros. Quantitat que en minuts s’aconseguia i que en poques hores es doblava.

Però Espanya segueix incrédula la resposta i el poder de convocatoria. La pròpia judicialització de la situació política del nostre país enfronta el Tribunal Suprem i el Ministeri d’Hisenda. Cada cop hi ha mes divergencia sobre els fets de l’1-O. Amb les comptes intervingudes des del 15 de setembre de 2017, nomes les partides considerades prioritàries s’han dut a terme. I el que resulta inaudit per a molts lletrats del país, resulta que en Montoro haurà de defensar els arguments de que no ha existit malversació de fons. Quan la llei sempre diu que s’ha de demostrat que quelcom s’ha produit. Li donen la volta a la truita. I tot perquè encara no es cruen que amb diners privats s’ha finançat el referéndum de l’1-O.

Segueixen entestats en que els catalans som uns garrepes.

Que poc en saben de nosaltres. Sempre han estat dient que som iguals i la realitat els supera.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari