FUTBOL BASE: COMPETICIÓ O FORMACIÓ

FUTBOL BASE: Esport formatiu

Primer de tot voldria presentar-me, soc membre d’un club de futbol des de fa gairebé 20 anys. Actualment secretari i he estat 8 anys president d’aquest mateix club. Membre de la Plataforma Proseleccions esportives Catalanes des del seus orígens, he estat Regidor d’Esports a l’ajuntament del meu poble, redactor i fotògraf d’un setmanari de bàsquet, col.laborador en diverses emissores de ràdio en programes d’esports conduint les seccions de futbol sala i bàsquet i amant de l’esport en general, havent estat federats en esports tant diversos com el futbol, l’esquaix, el pàdel o els darts.

Un cop he dit tot aquest rotllo i després d’escoltar les declaracions del vicepresident esportiu de la FCF, Sr. Jordi Bonet i un cop fet públic el comunicat de la pròpia FCF en la que han decidit declarar les competicions de Futbol Base com a nul·les però intentant “camuflar” la paraula per a evitar possibles denuncies econòmiques exigint el retorn de totes les despeses recaptades en matèria de competició (inscripció club, fitxes, portal del federat, arbitratges, etc…). Sorprèn que de forma orquestrada s’utilitza com excusa el terme “el futbol base és formació i la competició comença a l’amateur” . Quan jo mateix des de la directiva d’un club petit, d’un poble petit, porto anys denunciant que això no és així i la pròpia FCF participa i no evita que la etapa formativa que segons ells és la etapa de futbol base es compleixi. I m’explicaré perquè:

1r. Des fa uns anys s’organitzen competicions de categories d’iniciació a l’esport, quan aquest nens haurien de estar fent activitats psicomotrius i descobrint el seu propi cos a traves del joc, la FCF té competicions en categoria “Debutant” i “Prebenjamí”. Competicions amb resultats i fins i tot publica taula de golejadors.

2n. La FCF permet i no ha atès mai a les nostres demandes, que s’ha de regular la continuada “captura” de jugadors de primerenca edat que els clubs amb supra estructura imprimeixen any rera any. Jugadors prebenjamins, per exemple, son perseguits amb continues trucades als pares des del mes de febrer per acabar la temporada següent entrenant tres dies a la setmana i jugant els partits a poblacions que es troben a 30’ minuts de casa seva. On és la defensa del menor i el carácter formatiu?.

3r. Un altre demanda és canviar el sistema de competició a les categories més baixes. No es pot permetre les macrogolejades que es produeixen al llarg de la temporada. No és bo ni guanya per 20 gols de diferència ni perdre. Cal canviar el sistema i aprendre d’altres esports. Cal dividir les temporades en dues fases per a que com a mínim els segones fases siguin més equilibrades. Per exemple, el cadet B del club en el que forma part de la junta directiva, en aturar la competició marxava líder amb 143 gols a favor en 16 partits. Parlem de futbol 11, categoria cadet. 9 gols de mitjana, amb el resultat record de 23 gols a 0 en un partit.

4rt. Cal adoptar mesures per a evitar situacions de greuge als menors. Aturar els marcadors dels camps de futbol quan la diferència és superior a x gols, el resultat final mai hauria de ser superior a cinc gols. Tornem a la mateixa situació anterior. Cal aprendre d’altres esports que ja ho fan.

5è. Prou publicar llistes de golejadors. Quin caràcter formatiu te fer pública aquesta suposada classificació?. En el partit del 23 a 0 al que feia referència, un jugador va fer 9 gols. Nomes serveix perquè els macro clubs pressionin els pares per a emportar-se el seu fill on el convertiran en una figura del futbol. Aquest és el missatge que els venen.

6è Regular i controlar el tràfic de jugadors. Tothom sap que tenim clubs que fan signar als pares de molts menors contractes de permanència i fins i tot, tenen representants. I no estic parlant de clubs professionals.

En definitiva, la decisió adoptada per la FCF és del tot antiestatutaria. Tal com recullen els estatuts de la FCF, el Pla de Competició ha de ser aprovat en Assemblea General de clubs i afiliats. I si el desig de la FCF és fer del futbol base una etapa formativa, haurien de començar per creure que això és així, utilitzar-lo ara nomes perjudica als clubs petits que de tan en tan intentem treure el cap i aconseguim col·locar algun equip.

Tan sols convido a que analitzin per exemple la Primera Divisió Juvenil, els darrers classificats del grups 7 i 8 després de 17 partits tancaven la classificació amb zero punts. Amb la decisió que pretenen adoptar seguiran a Primera Divisió, mentre que clubs de Segona portaven 51 punts de 51 possibles i seguiran a Segona, quan tenien fins i tot la possibilitat d’aplicar com a final de competició el final de la primera volta. I si volien fer-ho be, haurien d’haver ascensos reals, modificant l’actual estructura, perquè si estem en etapa formativa podríem trencar el divisme de les Divisions d’Honor i fer competicions més rectangulars.

Cordialment,

Adrià Companys i Arcusa

Un amant del futbol i de l’esport en general

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA SOLITUD DE LA PILOTA

On sou?. Que no vindreu al camp avui tampoc?.

Al calendari que hi ha penjat al magatzem de material, avui està marcat en vermell. Així que no teniu l’excusa que avui hi ha cole o esteu treballant.

Ja son masses dies que no veig ningú pel camp i us enyorem a tots i totes. Perquè la vida d’una pilota no té sentit sense un bot o un xut a porteria. Perquè trobem a faltar els més menuts. La seva cara d’alegria quan arriben al camp i surten tots corrent darrera nostra. I quan ens agafen amb les mans, amb aquella cara i aquells ulls…. Això no té preu. I nosaltres, les pilotes, també tenim els nostres desitjos i els nostres somnis. Ho sabíeu?.

Doncs si, i ara parlo en nom meu i de les meves companyes. Somniem en que això que esteu patint grans i petits no duri gaire. Sabem que aquells senyors i senyores que s’asseien a les darrers fileres, sense fer gaire soroll, ho estan passant molt malament i ens agradaria poder abraçar-los. Nosaltres no tenim mans, ni peus. Anem rodolant però, a la nostra manera, també desitgem que torneu al camp a veure els vostres nets i netes. Perquè el futbol no tindria sentit sense els nostres avis i avies. Perquè molts de vosaltres sou els que aneu a buscar la canalla a escola i els porteu al camp. Gràcies avis i avies, perquè per nosaltres les pilotes, vosaltres sempre heu estat prop nostra i ens heu portat a totes les cases en forma de regal.

I si, trobem a faltar els crits dels mes petits demanant que el seu company li passi la pilota, els crits de l’entrenador, els càntics i els aplaudiments. Trobem a faltar quan un defensa o el porter fa un xut que ens envia de porteria a porteria. Trobem a faltar a l’àrbitre quan a les seves mans sortim al camp i ens sentim importants des del centre del camp. I el que mes trobem a faltar son els gols. Quan després d’un xut, tornes a obrir els ulls i veus que vas directe a la porteria i el porter no pot fet res per aturar-ho. I el contacte amb els xarxes, com ho trobem a faltar!!!!.

I així és la nostra solitud. Seguim esperant que torneu. Que vingueu pel camp i ens abraceu, perquè nosaltres sense vosaltres no som res i ja han passat molts dies.

En nom de totes les pilotes, us estimem i restarem al camp de futbol fins que supereu aquests moments tan delicats, però de moment feu cas i quedeu-vos a casa. Nosaltres i vosaltres hem de tenir paciència, perquè us volem tornar a veure a tots, del mes gran a el mes petit.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

SILENCI

Son les vuit del matí, benvinguts al mon.

Sort tenim de la ràdio. D’en Basté, de la Tarribes o d’en Bundó. Entro de fer un tomb amb la Cloe, de que faci les seves necessitats, això encara és possible. Al carrer un trist silenci depriment. És l’hora dels adolescents camí de l’Institut, però al carrer hi ha solitud i silenci.

Que no vull esperar

Que el temps rovelli l’arma,

Que no vull que la por

Tingui més temps per a guanyar-me.

 Quin silenci més espès. On és el soroll de les rialles, on és el soroll del tren d’Igualada que no arriba, l’autocar que estretament circula per davant de casa amb la canalla de Castellví, on és el rierol de cotxes  dels que fan tard, on és en Dani controlant el pas de vianants, on és el soroll de les portes dels pàrquings, on son la Emilia donant de menjar als gats, la Ramona amb el seu gos, la Eva amb pas lleuger fent malabarismes amb el mòbil camí de l’estació i quan torno a casa on son els estudiants despistats que ni fent tard acceleren el pas. On sou tots plegats?.

Aquesta manca de soroll és el que no em deixa dormir. Per un moment he pensat que els de casa tenen raó, que estic sord.

Cinquè dia a casa, fent teletreball. Moltes ganes de tornar a escoltar sorolls. El soroll del veí quan surt a tirar les escombraries al vespre i s’atura a parlar una estona, en Fernando amb el pàrquing mig obert, les rialles de la Gio quan vas a la papereria, en Vicenç, en Reguant i la seva cridanera veu. Quin silenci més sorollós. Un xiulet castigador.

Esperem que aquest silenci duri poc temps. Que tornem a fer la clareta al bar del camp de futbol amb en Juan, que torni a corre la pilota i soni el xiulet de l’àrbitre. Que gaudim de tots nosaltres i tots vosaltres.

Perquè si, aquest silenci no l’hem fet nosaltres. Ni tu ni jo. Perquè no hauríem d’estar escrivint per a poder parlar uns als altres. Perquè voldria trobar pel carrer a la emperadriu de totes les rússies i fer-li una abraçada encara que no li agradi, perquè trobo a falta l’olor de pernil del bo quan l’Angel esmorza a la feina, perquè parlar per wasap amb les companyes de feina no és parlar. Perquè em manca el seu soroll i Skype no és la solució. Perquè nosaltres no hem creat aquest malèfic virus.

Que no em sap cap greu

Dur la boca tancada,

Sou vosaltres qui heu fet

Del silenci paraules.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ANALISI D’UN CONFINAMENT

 

Feia anys que no seguia cap discurs institucional espanyol i mira per on que ahir al vespre i mentre veia les noticies de TV3, connectàvem amb la moncloa.

Després de seguir detingudament les paraules del Sr. Sánchez nomes cal dir que estem a les mans equivocades. Però ep, estem a les mans equivocades a Espanya i a Europa, perquè allò del mercat únic, la globalització i l’europeisme es simplement una gran mentida econòmica.

Dit això, a casa en som dos els que treballem al sector de l’automoció. El meu fill gran i jo. A mi dijous em varen enviar a casa per a fer teletreball com informàtic que soc i ja que podia seguir desenvolupant les meves tasques de forma remota. Mentre, el meu fill que treballa a una línia de producció feia les seves vuit hores com qualsevol dia normal.

Des de les 22 hores de divendres estem tots a casa. Confinats?. Mes o menys.

Han passat 36 hores i de moment no hi ha cap comunicat oficial de les nostres empreses on ens diguin que s’atura l’activitat. Perquè?. Qui assumeix els costos d’aturar tot una planta productiva amb els 400 treballadors que hi ha a la seva planta i 400 mes a la meva?. I si s’atura la producció com segur que passarà, qui assumeix el cost.

Segurament amb el decret d’Estat d’Alarma els consells de direcció de moltes companyies esperaven escoltar en boca del president de govern algun tipus de missatge aclaridor. El govern hauria d’assumir les seves responsabilitats i assegurar que davant la pandèmia, tots els treballadors i treballadores es veuran coberts i protegits. Malauradament el seu missatge no ha estat aquest. Tot el contrari. I ara li passa la patata calenta als empresaris i consells d’administració. Tancar com a mínim 15 dies pot ser la ruïna per a molts i cal una via d’ajuts i facilitats de forma urgent. Això era el primer que hauria d’haver fet. Enlloc de re centralitzar les decisions a traves del Ministeri de Defensa i redactar un seguit d’articles incomprensibles per a la ciutadania.

I ara s’obren les preguntes. Que hem de fer dilluns?. A casa portem 48 hores discutint. El meu fill vol sortir amb la seva bicicleta i jo li dic que no sigui un insensat, que faci cas de les restriccions i els consell que ens arriben des de salut. I ell em contesta, amb tota la raó del mon, si estic be per anar a treballar dilluns, també ho estic per a sortir en bicicleta. Un raonament prou clar i justificable si tinc en compte que a la feina es trobarà amb 150 companys del seu torn i a la muntanya nomes es creuarà amb algun altre ciclista que ha decidit fer com ell.

I arribarà demà. Jo em posaré davant de l’ordinador i potser treballi des de casa, però ell haurà d’anar a la línia a treballar perquè si no es presenta perdrà la feina. Així de simple ens ho ha deixat el Sr. Sanchez. Segons l’article numero 6, s’autoritza a desplaçar-se per anar a la feina i que feta la jornada ràpid cap a casa.

I a tot això, els sindicatscallats. Callats no, muts.

Sortir a les terrasses aplaudint la tasca dels sanitaris es molt guai, igual que quan fèiem sonar les cassoles per la guerra d’Irak o mes recentment pels nostres presos polítics, però en el fons a tots els que prenen decisions per nosaltres, això els importa molt poc.

Dilluns segurament arribarà el moment d’un allau d’EREs que la administració haurà d’aprovar i com sempre, el govern d’Espanya anirà tard i sense decisió pròpia. Qui sempre perd és el mateix, el poble.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA HISTÈRIA DE LES MASCARETES

 

Llegeixo les noticies a internet mentre estic fent el cafè amb llet de primera hora del matí. De fons, escolto “El Mon” de RAC1 amb els comentaris d’en Basté i no puc mes que mostrar l’estupefacció pel gènere humà i la seva deriva.

Portem ja unes setmanes parlant del coronavirus com allò que posa en perill la continuïtat de la terra com a lloc d’estada i mentre hem deixat de parlar dels incendis d’Austràlia. Algú sap com va això dels incendis?. Encara cremen?. O ningú en parla del xarampió i les dades en que a Europa durant el 2018 va créixer un 400% fins a enregistrar 21315 casos i 35 persones van morir per aquesta malaltia. Quines han estat les dades del 2019?. O la nova catàstrofe d’alguns països com Etiòpia, Somàlia i Kènia de l’Africa Oriental que pateixen una invasió de llengotes sense precedents i les Nacions Unides reclamen ajuda internacional urgent per enfrontar-se a aquesta plaga d’insectes que devora els cultius. De fet destrueix tot el que troba. Segons la FAO, els eixams es podrien multiplicar per 500 cops a partir del juny si no es fa res per intentar evitar-ho. Són uns insectes que, diàriament, poden acabar amb cultius capaços d’alimentar 2.500 persones en tot un any.

Tot plegat em fa pensar en el cinema i les pel·lícules catastrofistes. Mes concretament les que immortalitzen als morts vivents, col·loquialment parlant zombis. Tot un art i amb un públic seguidor molt potent i que avarca un ampli ventall d’edats. Tant és l’èxit de la zombi mania, que s’organitzen festes privades i altres d’obertes a grans col·lectius pels mateixos carrers dels nostres pobles i ciutats. Clàssics com The Night of the Living Dead de Romero, The Walking Dead, 28 dies després, REC o World War Z s’han convertit en un referent interpretatiu.

I ara em pregunto cap on anem.  Qui no recorda a grups d’orientals passejant pel barri gòtic de Barcelona amb una mascareta que els tapa mitja cara, i pensem que son uns exagerats. Doncs ens há arribat l’hora de la mascareta. La síndrome de la mascareta.

El passat dimecres saltava la noticia. Ja el tenim aquí. El primer cas de coronavirus a Catalunya ha provocat l’aïllament de 33 persones –totes sense símptomes– als seus domicilis durant els pròxims 14 dies i de retruc la dèria per aconseguir una mascareta. No, no. Una no. I si la perdem?. Cinc per cap. Ui, he vist per internet que estan molt be de preu. Potser en compro cinquanta. A casa en som 4 i a saber quant temps pot durar això.

Diuen que els portals de compra per internet estan desbordats. Hi ha tantes comandes que ja s’ha creat un mercat negre de mascaretes. Inclús, com a reclam comercial, grans empreses es plantegen oferir com a reclam publicitari el regal d’una mascareta per la compra d’una quantitat assequible.

El mes curiós de tot és que el major productor de mascaretes és xines, com no. I encara és mes curiós quan ens assabentem que la fàbrica més gran de mascaretes es troba precisament a la regió de Hubei. Posats a parlar de la histèria col·lectiva, us imagineu que sense saber-ho nosaltres mateixos ens estem contaminant amb el COVID-19 fent us de mascaretes contaminades. De fet, el propi govern xines ha encarregat a empreses turques la fabricació de milers de mascaretes.

I aquí arriba el poble espanyol. El mateix que encapçala mundialment els productes informàtics piratejats. Centres hospitalaris han encetat l’alerta. De forma sobtada, molts centres de l’estat han denunciat la desaparició i manca de mascaretes dels seus magatzems. I es que la venda per internet i a farmàcies sembla que està saturada i donen abast, moment em el que alguns han vist negoci. Com és el cas d’un metge a Málaga que ha estat enxampat robant-ne 300. I es que hi han malalties que son molt mes greus que els virus d’última generació.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LES DUES RODES

 

Sempre he sentit una admiració especial pels ciclistes. Recordo amb el meu pare, a mitjans d’Octubre, quan la temporada ciclista ja toca al seu final, alguns dels millors corredors s’aplegaven per a participar a la Pujada al Castell de Montjuic.

Per a mi, durant alguns anys, va estar com una tradició. Possiblement aquest va estar un dels factors pels quals sento aquest amor per l’esport. Recordo a Eddy Merckx, Luis Ocaña, Poulidor, Thevenet, Pesarrodona, Melxor Mauri, etc… Per a mi eren com superhomes, fets d’una pasta especial, molts espinacs al seu cos devien portar.

I ves per on, que arriba el dia en que el teu fill gran et diu que es vol comprar una bicicleta de segona ma i provar això del ciclisme en carretera. He de dir que igual que sento admiració, també em fa pànic quan parlem de compartir les vies i carreteres amb camions i turismes. Doncs amb lo cabut que és l’Arnau, molts ja el coneixeu, es va comprar ara farà set o vuit mesos, una bicicleta per wallapop. 100 euros per un tros de ferro. Així va començar l’aventura de la bici. La “bala roja” semblava ell amb aquella bicicleta.

Però clar, allò es va quedar petit a les tres setmanes. No en tenia prou, volia mes i millor. Calia comprar una bicicleta amb cara i ulls, això si de segona ma. I a Terrassa que ens vàrem anar. Quines bicicletes!!!!. Quins records a la primera bicicleta que vaig tenir. Una bicicleta que no podia utilitzar al meu barri, el Poble Nou. Vivint al carrer Pere IV, amb autobusos i camions era un perill. Així que tenia una bicicleta d’estiu. Nomes anava en bicicleta pel poble del meu avi, a la província de Castelló, quinze dies a l’any.

I ara, no pesen res. Mes lleugeres que la màquina de fotografiar que tinc. Renoi com passa el temps.

Doncs amb un fill afeccionat a la bicicleta, ara fa unes setmanes, et diu que hi ha una cursa a Andorra que s’anomena “La Purito Andorra”. I que s’ha inscrit. De moment farà la de 80 quilòmetres, però que la pensa acabar. I tant que la acaba, d’això no en tenim cap dubte. Encara que sigui dos dies després, a tossut no el guanya ningú. Potser el seu avi. Deuen estar fifty-fifty.

I cap Andorra que ens anem. He de dir que vaig pensar, esta sonat!!!!. Però clar, quan arribes a Sant Julià de Loira i et trobes 3.000 ciclistes vestits tots de color taronga, et dius que hi ha molt sonat o s’han concentrat tots a la falda de les primeres rampes de l’Alt de La Rabassa.

I com sabreu, soc un malalt de la fotografia i molt especialment de la fotografia esportiva. Res millor a fer que fer fotos i compartir un dia amb el petit que m’acompanya. Entre mig una baixada amb tobotronc, el funicamp i quatre cabres que ens perseguien a mig camí de La Rabassa on pensàvem fer les primeres instantànies i veure el pas dels corredors.

De l’Arnau res més a dir. Va acabar la cursa després de gairebé 8 hores, però veure la cara dels participants quan creuen la línia d’arribada ho diu tot. Un repte superat i a per un altre. Ell, ja és un ciclista i forma part d’aquesta família. Molt mes família des que existeixen les xarxes socials i els programes en els que pots deixar constància del que has fet i del que penses fer, inclús amb qui ho pots fer.

Tot això per a parlar d’una persona que no pot deixar indiferent a ningú. El seu nom?. Juanjo Méndez. Us sona?. Doncs val molt la pena saber d’ell i de la seva historia de constància, superació i de vida. Després de veure’l pujar i baixar muntanyes, sense aturar-se, amb la mirada fixe cap endavant. Molt bèstia lo d’aquest home. Digne de ser admirat. Tan sols parlar d’ell se’m enlluernen els ulls.

Us adjunto l’enllaç a un article de El Periódico, escrit per em Sergi López-Egea. L’heu de llegir.

https://www.elperiodico.com/es/ciclismo/20171124/ciclismo-la-superacion-de-juanjo-mendez-6446889

Juanjo ens dona una llisó constant. Sense un braç -el dret- i sense uma cama -també la dreta-, Juanjo s’ha convertit en un referent del mon ciclista. Un col·leccionista en els Jocs Paralímpics i Mundials.

Si algun cop heu admirat aquests homes que pugen muntanyes amb rampes del 24 per cent, penseu amb em Juanjo, ho supera tot. Com ell diu, després d’un accident de moto a principi dels anys 90, la vida li ha donat una segona oportunitat i ell tan sols fa que aprofitar-la. Des de llavors, “El Cojo Cabrón” com ell mateix s’autoanomena, tan sols fa que aprofitar aquesta nova oportunitat. Tres medalles paralímpiques i dos mundials ho contemplen.

I jo, diumenge vaig tenir l’ocasió de conèixer em Juanjo i veure’l com el seu afany de superació el fa ser un referent encapçalant el Projecte Gènesis, un projecte de ciclisme inclusiu, tan físic com psíquic amb gairebé 50 nens amb algun tipus de discapacitat.

Des d’ara em declara eternament seguidor d’en Juanjo Méndez.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LES DUES RODES

Sempre he sentit una admiració especial pels ciclistes. Recordo amb el meu pare, a mitjans d’Octubre, quan la temporada ciclista ja toca al seu final, alguns dels millors corredors s’aplegaven per a participar a la Pujada al Castell de Montjuic.

Per a mi, durant alguns anys, va estar com una tradició. Possiblement aquest va estar un dels factors pels quals sento aquest amor per l’esport. Recordo a Eddy Merckx, Luis Ocaña, Poulidor, Thevenet, Pesarrodona, Melxor Mauri, etc… Per a mi eren com superhomes, fets d’una pasta especial, molts espinacs al seu cos devien portar.

I ves per on, que arriba el dia en que el teu fill gran et diu que es vol comprar una bicicleta de segona ma i provar això del ciclisme en carretera. He de dir que igual que sento admiració, també em fa pànic quan parlem de compartir les vies i carreteres amb camions i turismes. Doncs amb lo cabut que és l’Arnau, molts ja el coneixeu, es va comprar ara farà set o vuit mesos, una bicicleta per wallapop. 100 euros per un tros de ferro. Així va començar l’aventura de la bici. La “bala roja” semblava ell amb aquella bicicleta.

Però clar, allò es va quedar petit a les tres setmanes. No en tenia prou, volia mes i millor. Calia comprar una bicicleta amb cara i ulls, això si de segona ma. I a Terrassa que ens vàrem anar. Quines bicicletes!!!!. Quins records a la primera bicicleta que vaig tenir. Una bicicleta que no podia utilitzar al meu barri, el Poble Nou. Vivint al carrer Pere IV, amb autobusos i camions era un perill. Així que tenia una bicicleta d’estiu. Nomes anava en bicicleta pel poble del meu avi, a la província de Castelló, quinze dies a l’any.

I ara, no pesen res. Mes lleugeres que la màquina de fotografiar que tinc. Renoi com passa el temps.

Doncs amb un fill afeccionat a la bicicleta, ara fa unes setmanes, et diu que hi ha una cursa a Andorra que s’anomena “La Purito Andorra”. I que s’ha inscrit. De moment farà la de 80 quilòmetres, però que la pensa acabar. I tant que la acaba, d’això no en tenim cap dubte. Encara que sigui dos dies després, a tossut no el guanya ningú. Potser el seu avi. Deuen estar fifty-fifty.

I cap Andorra que ens anem. He de dir que vaig pensar, esta sonat!!!!. Però clar, quan arribes a Sant Julià de Loira i et trobes 3.000 ciclistes vestits tots de color taronga, et dius que hi ha molt sonat o s’han concentrat tots a la falda de les primeres rampes de l’Alt de La Rabassa.

I com sabreu, soc un malalt de la fotografia i molt especialment de la fotografia esportiva. Res millor a fer que fer fotos i compartir un dia amb el petit que m’acompanya. Entre mig una baixada amb tobotronc, el funicamp i quatre cabres que ens perseguien a mig camí de La Rabassa on pensàvem fer les primeres instantànies i veure el pas dels corredors.

De l’Arnau res més a dir. Va acabar la cursa després de gairebé 8 hores, però veure la cara dels participants quan creuen la línia d’arribada ho diu tot. Un repte superat i a per un altre. Ell, ja és un ciclista i forma part d’aquesta família. Molt mes família des que existeixen les xarxes socials i els programes en els que pots deixar constància del que has fet i del que penses fer, inclús amb qui ho pots fer.

Tot això per a parlar d’una persona que no pot deixar indiferent a ningú. El seu nom?. Juanjo Méndez. Us sona?. Doncs val molt la pena saber d’ell i de la seva historia de constància, superació i de vida. Després de veure’l pujar i baixar muntanyes, sense aturar-se, amb la mirada fixe cap endavant. Molt bèstia lo d’aquest home. Digne de ser admirat. Tan sols parlar d’ell se’m enlluernen els ulls.

Us adjunto l’enllaç a un article de El Periódico, escrit per em Sergi López-Egea. L’heu de llegir.

https://www.elperiodico.com/es/ciclismo/20171124/ciclismo-la-superacion-de-juanjo-mendez-6446889 

Juanjo ens dona una llisó constant. Sense un braç -el dret- i sense uma cama -també la dreta-, Juanjo s’ha convertit en un referent del mon ciclista. Un col·leccionista en els Jocs Paralímpics i Mundials.

Si algun cop heu admirat aquests homes que pugen muntanyes amb rampes del 24 per cent, penseu amb em Juanjo, ho supera tot. Com ell diu, després d’un accident de moto a principi dels anys 90, la vida li ha donat una segona oportunitat i ell tan sols fa que aprofitar-la. Des de llavors, “El Cojo Cabrón” com ell mateix s’autoanomena, tan sols fa que aprofitar aquesta nova oportunitat. Tres medalles paralímpiques i dos mundials ho contemplen.

I jo, diumenge vaig tenir l’ocasió de conèixer em Juanjo i veure’l com el seu afany de superació el fa ser un referent encapçalant el Projecte Gènesis, un projecte de ciclisme inclusiu, tan físic com psíquic amb gairebé 50 nens amb algun tipus de discapacitat.

Des d’ara em declaro eternament seguidor d’en Juanjo Méndez.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Probablement el poble no desitgés l’actual govern municipal, si es que hi ha algun “govern”.

Vull pensar que ni els votants socialistes volien un pacte encobert amb la dreta, ni esperaven “recuperar” una aliança Carbonell-Galceran, després de les “floretes” dispensades entre uns i altres. I sempre, parlant en clau poble. Pensant en els sesrovirencs i les sesrovirenques.

Vull pensar que els votants de Ciutadans, tampoc esperaven que el seu grup recolzes als socialistes i menys encara que ho fes compartint sentit de vot amb el malèfic binomi Carbonell-Galceran.

Vull pensar que els votants de “En Comú” o els votants de “La Entesa”, poc esperaven atorga el vot del seu regidor a una “coalició” formada per un de dretes, un socialista i l’ex-alcalde Galceran, tan en boca d’alguns comuners.

De fet, ni el propi departament de premsa de l’ajuntament sap que fer i que posar. Perquè després de 15 dies, la web segueix recordant que el senyor carbonell governa des de l’octubre del 2017.

I les noticies que ens arriben no poden ser molt agradables que diguem. L’ajuntament sense cartipàs municipal, tot per decret d’alcaldia i anem fent. Això és el que volien els votants de Sant Esteve Sesrovires?. Malauradament no existeixen les segones voltes i haurem de controlar el descontrol durant quatre anys si les postures dels que recolzen les polítiques d’en Carbonell no varien.

I una qüestió, en veu baixa, quants dels que heu llegit aquestes línies no us feu la mateixa pregunta que em faig jo. Que ha ofert en Carbonell al Galceran per a que li donés el vot?. Perquè no crec que hi hagi ningú es cregui que la cosa va de gratis.

Publicat el per aka61 | Deixa un comentari

PENSAMENTS EN VEU ALTA

 

 

Ara que ha passat la primera setmana des del ple d’investidura. Ara que molts m’heu aturat pel carrer dient-me, Com pot ser?. És veritat que en Carbonell seguirà sent alcalde?. I que ho serà perquè ha fet alguna mena de pacte-acord amb en Galceran i que mes a mes, Ciutadans li ha regalat el seu vot i el pitjor de tot, a tot aquest batibull  heu de sumar a la Entesa-En Comú.

Doncs si veïns i veïnes. Així és això que alguns en diuen democràcia. Algú s’imagina o te algun argument per a legitimar aquesta mena de brindis al sol per a que en Carbonell perduri a la cadira consistorial?. Quan dic argument em refereixo a un argument tècnic i de gestió. Evidentment que les matemàtiques ho amaguen tot i la personalització del tot plegat encara mes. Però hi ha argument en clau de poble que ho faci legítim?. Quin és el futur que ens espera als sesrovirencs i sesrovirenques?. El mateix dels darrers deu anys?. És això el que vol el poble?. Algú que et diu que no pujarà impostos, però que us ho cobra en forma de crèdits bancaris per a pagar totes les barbaritats que s’han arribat a fer i desfer?. I us ho cobra en algun cas fins l’any 2045.

Ara si us plau fem una reflexió. Sou un grup d’amics, de veïns, companys de feina… heu anat fent un raconet al banc o sota la rajola i un dia decidiu fer una guardiola comú per a comprar-vos una caseta i un terreny enmig la naturalesa. En un poble del qual tots en parlen meravelles. A tocar de la feina. Lluny del soroll. Un poble on no hi ha ni un semàfor!!!!. Idíl·lic oi?.

Compteu els vostres dinerets i busqueu algú que us faci la vostra caseta i el vostre terreny. Ja el teniu!!!!. La casa del vostre futur. Ja teniu qui us faci la caseta. Un constructor!!!!.

Però resulta que aquest constructor en lloc de fer-vos la casa del vostres somnis, us fa la part baixa de la casa, menys mal que no li vareu demanar que fes un pàrquing perquè un pàrquing que va fer el te inundat i va costar una fortuna. I us diu que no li queden diners per acabar-la. Que s’ho ha gastat tot i no sap com. Que un dia li van dir que d’això ell en sabia i s’ho va creure, però que veritablement no en te ni idea, però com és tan bona persona la gent li confia els seus diners. I ara que fem?. Que s’ha fet d’aquell poble meravellós?.

Però no us preocupeu. Haureu de viure a la planta baixa de casa tots plegats. Els amics de la feina, els veïns, i quatre famílies mes que s’han quedat sense casa i sense estalvis perquè el constructor-mesies va calcular malament els metres i tocarà compartir. Tocarà compartir i anar pagant una hipoteca fins l’any de la Maria Castanya.

I ara ve el millor. Com teniu la casa plena de gent, no teniu pàrquing, el poble fet una merda, els serveis no son serveis i sort teniu de tenir una bona feina i podeu anar al banc a demanar un préstec. Us presenteu amb la feina com aval i el banc us deixa els diners, que haureu de tornar en quatre anys. Ull, quatre anys!!!!.

Doncs aquí teniu la pregunta. Li encomanaríeu el projecte per acabar la vostra casa al mateix constructor que us ha deixat sense estalvis, amb una casa que no es una casa, sense pàrquing, amb un munt de veïns que us ocupen el rebedor i el menjador i que no podeu sortir ni al patí perquè el teniu ple de moreres bordes. De veritat que ho faríeu?.

Doncs incomprensiblement hi ha qui ho ha fet. Queda clar que el gènere humà és rar, molt rar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA LLAUNA DE CERVESA

Estimada i benvolguda llauna de cervesa. Ja fa una setmana que ens coneixem i amb tota sinceritat, t’he agafat un afecte que feia temps que no sentia. Reconec i entenc que la nostra relació és un impossible. No pot anar mes enllà de veure’ns una estona pel matí i depèn com, alguna que altre tarda.

El primer matí que et vaig veure, de seguida em vaig fixar en tu. Anaves mig tapada per les herbes i humida per la rosada de la nit, però el teu color vermell et delatava. Tombada al costat d’un banc de fusta al mig del parc. La primera pregunta va estar: Que fa una llauna de cervesa a terra quan a cinc metres hi ha una paperera?. Es curiós. Si no hagués estat per un incívic, tu i jo no ens coneixeríem avui. Mira per on, dono gràcies a l’incívic i a qui s’encarrega de netejar el parc que després de sis dies i sis nits ens retrobem.

Al principi pensava que series com qualsevol altre. He vist llaunes, ampolles de plàstic i de vidre, paquets de cigar, mocadors i embolcalls de  dolços i salats. Però com tu, cap. Tot eixerida, sense aixecar la veu per no molestar, riallera i cordial. Per les restes del pack de 6 es nota que vas estar la ultima de la festa. Igual va estar això. El mateix afecte que he sentit jo, deuria sentir l’incívic que va estar incapaç de fer cinc metres amb tu a la ma fins a la paperera.

A saber la quantitat d’històries que en aquests dies has escoltat. Si tots fan com jo segur que has estat confident de molts i moltes. Se’t nota que ets una llauna propera. La teva simpatia m’ha deixat marcat. Saps escoltar i el mes important, que mires a la cara quan et parlen. Ets una bona llauna de cervesa.

Espero i desitjo que el teu futur estigui ple d’aventures. Que algun dia viatgis en primera, en un enorme camió i al costat dels teus antics amics i companys de festa. Que allà on vagis a parar et retrobis amb els teus familiars i que, malgrat aquesta curta relació, esdevinguis el que hauries d’haver estat des del primer dia.

Ha estat un plaer conèixer-te, passar estones amb tu, gaudint del primer sol del dia, fins i tot la Cloe t’ha agafat afecte. Et trobarem a faltar.

Un petó molt gran i dona records a la família quan arribis al teu destí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari