LES DUES RODES

 

Sempre he sentit una admiració especial pels ciclistes. Recordo amb el meu pare, a mitjans d’Octubre, quan la temporada ciclista ja toca al seu final, alguns dels millors corredors s’aplegaven per a participar a la Pujada al Castell de Montjuic.

Per a mi, durant alguns anys, va estar com una tradició. Possiblement aquest va estar un dels factors pels quals sento aquest amor per l’esport. Recordo a Eddy Merckx, Luis Ocaña, Poulidor, Thevenet, Pesarrodona, Melxor Mauri, etc… Per a mi eren com superhomes, fets d’una pasta especial, molts espinacs al seu cos devien portar.

I ves per on, que arriba el dia en que el teu fill gran et diu que es vol comprar una bicicleta de segona ma i provar això del ciclisme en carretera. He de dir que igual que sento admiració, també em fa pànic quan parlem de compartir les vies i carreteres amb camions i turismes. Doncs amb lo cabut que és l’Arnau, molts ja el coneixeu, es va comprar ara farà set o vuit mesos, una bicicleta per wallapop. 100 euros per un tros de ferro. Així va començar l’aventura de la bici. La “bala roja” semblava ell amb aquella bicicleta.

Però clar, allò es va quedar petit a les tres setmanes. No en tenia prou, volia mes i millor. Calia comprar una bicicleta amb cara i ulls, això si de segona ma. I a Terrassa que ens vàrem anar. Quines bicicletes!!!!. Quins records a la primera bicicleta que vaig tenir. Una bicicleta que no podia utilitzar al meu barri, el Poble Nou. Vivint al carrer Pere IV, amb autobusos i camions era un perill. Així que tenia una bicicleta d’estiu. Nomes anava en bicicleta pel poble del meu avi, a la província de Castelló, quinze dies a l’any.

I ara, no pesen res. Mes lleugeres que la màquina de fotografiar que tinc. Renoi com passa el temps.

Doncs amb un fill afeccionat a la bicicleta, ara fa unes setmanes, et diu que hi ha una cursa a Andorra que s’anomena “La Purito Andorra”. I que s’ha inscrit. De moment farà la de 80 quilòmetres, però que la pensa acabar. I tant que la acaba, d’això no en tenim cap dubte. Encara que sigui dos dies després, a tossut no el guanya ningú. Potser el seu avi. Deuen estar fifty-fifty.

I cap Andorra que ens anem. He de dir que vaig pensar, esta sonat!!!!. Però clar, quan arribes a Sant Julià de Loira i et trobes 3.000 ciclistes vestits tots de color taronga, et dius que hi ha molt sonat o s’han concentrat tots a la falda de les primeres rampes de l’Alt de La Rabassa.

I com sabreu, soc un malalt de la fotografia i molt especialment de la fotografia esportiva. Res millor a fer que fer fotos i compartir un dia amb el petit que m’acompanya. Entre mig una baixada amb tobotronc, el funicamp i quatre cabres que ens perseguien a mig camí de La Rabassa on pensàvem fer les primeres instantànies i veure el pas dels corredors.

De l’Arnau res més a dir. Va acabar la cursa després de gairebé 8 hores, però veure la cara dels participants quan creuen la línia d’arribada ho diu tot. Un repte superat i a per un altre. Ell, ja és un ciclista i forma part d’aquesta família. Molt mes família des que existeixen les xarxes socials i els programes en els que pots deixar constància del que has fet i del que penses fer, inclús amb qui ho pots fer.

Tot això per a parlar d’una persona que no pot deixar indiferent a ningú. El seu nom?. Juanjo Méndez. Us sona?. Doncs val molt la pena saber d’ell i de la seva historia de constància, superació i de vida. Després de veure’l pujar i baixar muntanyes, sense aturar-se, amb la mirada fixe cap endavant. Molt bèstia lo d’aquest home. Digne de ser admirat. Tan sols parlar d’ell se’m enlluernen els ulls.

Us adjunto l’enllaç a un article de El Periódico, escrit per em Sergi López-Egea. L’heu de llegir.

https://www.elperiodico.com/es/ciclismo/20171124/ciclismo-la-superacion-de-juanjo-mendez-6446889

Juanjo ens dona una llisó constant. Sense un braç -el dret- i sense uma cama -també la dreta-, Juanjo s’ha convertit en un referent del mon ciclista. Un col·leccionista en els Jocs Paralímpics i Mundials.

Si algun cop heu admirat aquests homes que pugen muntanyes amb rampes del 24 per cent, penseu amb em Juanjo, ho supera tot. Com ell diu, després d’un accident de moto a principi dels anys 90, la vida li ha donat una segona oportunitat i ell tan sols fa que aprofitar-la. Des de llavors, “El Cojo Cabrón” com ell mateix s’autoanomena, tan sols fa que aprofitar aquesta nova oportunitat. Tres medalles paralímpiques i dos mundials ho contemplen.

I jo, diumenge vaig tenir l’ocasió de conèixer em Juanjo i veure’l com el seu afany de superació el fa ser un referent encapçalant el Projecte Gènesis, un projecte de ciclisme inclusiu, tan físic com psíquic amb gairebé 50 nens amb algun tipus de discapacitat.

Des d’ara em declara eternament seguidor d’en Juanjo Méndez.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LES DUES RODES

Sempre he sentit una admiració especial pels ciclistes. Recordo amb el meu pare, a mitjans d’Octubre, quan la temporada ciclista ja toca al seu final, alguns dels millors corredors s’aplegaven per a participar a la Pujada al Castell de Montjuic.

Per a mi, durant alguns anys, va estar com una tradició. Possiblement aquest va estar un dels factors pels quals sento aquest amor per l’esport. Recordo a Eddy Merckx, Luis Ocaña, Poulidor, Thevenet, Pesarrodona, Melxor Mauri, etc… Per a mi eren com superhomes, fets d’una pasta especial, molts espinacs al seu cos devien portar.

I ves per on, que arriba el dia en que el teu fill gran et diu que es vol comprar una bicicleta de segona ma i provar això del ciclisme en carretera. He de dir que igual que sento admiració, també em fa pànic quan parlem de compartir les vies i carreteres amb camions i turismes. Doncs amb lo cabut que és l’Arnau, molts ja el coneixeu, es va comprar ara farà set o vuit mesos, una bicicleta per wallapop. 100 euros per un tros de ferro. Així va començar l’aventura de la bici. La “bala roja” semblava ell amb aquella bicicleta.

Però clar, allò es va quedar petit a les tres setmanes. No en tenia prou, volia mes i millor. Calia comprar una bicicleta amb cara i ulls, això si de segona ma. I a Terrassa que ens vàrem anar. Quines bicicletes!!!!. Quins records a la primera bicicleta que vaig tenir. Una bicicleta que no podia utilitzar al meu barri, el Poble Nou. Vivint al carrer Pere IV, amb autobusos i camions era un perill. Així que tenia una bicicleta d’estiu. Nomes anava en bicicleta pel poble del meu avi, a la província de Castelló, quinze dies a l’any.

I ara, no pesen res. Mes lleugeres que la màquina de fotografiar que tinc. Renoi com passa el temps.

Doncs amb un fill afeccionat a la bicicleta, ara fa unes setmanes, et diu que hi ha una cursa a Andorra que s’anomena “La Purito Andorra”. I que s’ha inscrit. De moment farà la de 80 quilòmetres, però que la pensa acabar. I tant que la acaba, d’això no en tenim cap dubte. Encara que sigui dos dies després, a tossut no el guanya ningú. Potser el seu avi. Deuen estar fifty-fifty.

I cap Andorra que ens anem. He de dir que vaig pensar, esta sonat!!!!. Però clar, quan arribes a Sant Julià de Loira i et trobes 3.000 ciclistes vestits tots de color taronga, et dius que hi ha molt sonat o s’han concentrat tots a la falda de les primeres rampes de l’Alt de La Rabassa.

I com sabreu, soc un malalt de la fotografia i molt especialment de la fotografia esportiva. Res millor a fer que fer fotos i compartir un dia amb el petit que m’acompanya. Entre mig una baixada amb tobotronc, el funicamp i quatre cabres que ens perseguien a mig camí de La Rabassa on pensàvem fer les primeres instantànies i veure el pas dels corredors.

De l’Arnau res més a dir. Va acabar la cursa després de gairebé 8 hores, però veure la cara dels participants quan creuen la línia d’arribada ho diu tot. Un repte superat i a per un altre. Ell, ja és un ciclista i forma part d’aquesta família. Molt mes família des que existeixen les xarxes socials i els programes en els que pots deixar constància del que has fet i del que penses fer, inclús amb qui ho pots fer.

Tot això per a parlar d’una persona que no pot deixar indiferent a ningú. El seu nom?. Juanjo Méndez. Us sona?. Doncs val molt la pena saber d’ell i de la seva historia de constància, superació i de vida. Després de veure’l pujar i baixar muntanyes, sense aturar-se, amb la mirada fixe cap endavant. Molt bèstia lo d’aquest home. Digne de ser admirat. Tan sols parlar d’ell se’m enlluernen els ulls.

Us adjunto l’enllaç a un article de El Periódico, escrit per em Sergi López-Egea. L’heu de llegir.

https://www.elperiodico.com/es/ciclismo/20171124/ciclismo-la-superacion-de-juanjo-mendez-6446889 

Juanjo ens dona una llisó constant. Sense un braç -el dret- i sense uma cama -també la dreta-, Juanjo s’ha convertit en un referent del mon ciclista. Un col·leccionista en els Jocs Paralímpics i Mundials.

Si algun cop heu admirat aquests homes que pugen muntanyes amb rampes del 24 per cent, penseu amb em Juanjo, ho supera tot. Com ell diu, després d’un accident de moto a principi dels anys 90, la vida li ha donat una segona oportunitat i ell tan sols fa que aprofitar-la. Des de llavors, “El Cojo Cabrón” com ell mateix s’autoanomena, tan sols fa que aprofitar aquesta nova oportunitat. Tres medalles paralímpiques i dos mundials ho contemplen.

I jo, diumenge vaig tenir l’ocasió de conèixer em Juanjo i veure’l com el seu afany de superació el fa ser un referent encapçalant el Projecte Gènesis, un projecte de ciclisme inclusiu, tan físic com psíquic amb gairebé 50 nens amb algun tipus de discapacitat.

Des d’ara em declaro eternament seguidor d’en Juanjo Méndez.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Probablement el poble no desitgés l’actual govern municipal, si es que hi ha algun “govern”.

Vull pensar que ni els votants socialistes volien un pacte encobert amb la dreta, ni esperaven “recuperar” una aliança Carbonell-Galceran, després de les “floretes” dispensades entre uns i altres. I sempre, parlant en clau poble. Pensant en els sesrovirencs i les sesrovirenques.

Vull pensar que els votants de Ciutadans, tampoc esperaven que el seu grup recolzes als socialistes i menys encara que ho fes compartint sentit de vot amb el malèfic binomi Carbonell-Galceran.

Vull pensar que els votants de “En Comú” o els votants de “La Entesa”, poc esperaven atorga el vot del seu regidor a una “coalició” formada per un de dretes, un socialista i l’ex-alcalde Galceran, tan en boca d’alguns comuners.

De fet, ni el propi departament de premsa de l’ajuntament sap que fer i que posar. Perquè després de 15 dies, la web segueix recordant que el senyor carbonell governa des de l’octubre del 2017.

I les noticies que ens arriben no poden ser molt agradables que diguem. L’ajuntament sense cartipàs municipal, tot per decret d’alcaldia i anem fent. Això és el que volien els votants de Sant Esteve Sesrovires?. Malauradament no existeixen les segones voltes i haurem de controlar el descontrol durant quatre anys si les postures dels que recolzen les polítiques d’en Carbonell no varien.

I una qüestió, en veu baixa, quants dels que heu llegit aquestes línies no us feu la mateixa pregunta que em faig jo. Que ha ofert en Carbonell al Galceran per a que li donés el vot?. Perquè no crec que hi hagi ningú es cregui que la cosa va de gratis.

Publicat el per aka61 | Deixa un comentari

PENSAMENTS EN VEU ALTA

 

 

Ara que ha passat la primera setmana des del ple d’investidura. Ara que molts m’heu aturat pel carrer dient-me, Com pot ser?. És veritat que en Carbonell seguirà sent alcalde?. I que ho serà perquè ha fet alguna mena de pacte-acord amb en Galceran i que mes a mes, Ciutadans li ha regalat el seu vot i el pitjor de tot, a tot aquest batibull  heu de sumar a la Entesa-En Comú.

Doncs si veïns i veïnes. Així és això que alguns en diuen democràcia. Algú s’imagina o te algun argument per a legitimar aquesta mena de brindis al sol per a que en Carbonell perduri a la cadira consistorial?. Quan dic argument em refereixo a un argument tècnic i de gestió. Evidentment que les matemàtiques ho amaguen tot i la personalització del tot plegat encara mes. Però hi ha argument en clau de poble que ho faci legítim?. Quin és el futur que ens espera als sesrovirencs i sesrovirenques?. El mateix dels darrers deu anys?. És això el que vol el poble?. Algú que et diu que no pujarà impostos, però que us ho cobra en forma de crèdits bancaris per a pagar totes les barbaritats que s’han arribat a fer i desfer?. I us ho cobra en algun cas fins l’any 2045.

Ara si us plau fem una reflexió. Sou un grup d’amics, de veïns, companys de feina… heu anat fent un raconet al banc o sota la rajola i un dia decidiu fer una guardiola comú per a comprar-vos una caseta i un terreny enmig la naturalesa. En un poble del qual tots en parlen meravelles. A tocar de la feina. Lluny del soroll. Un poble on no hi ha ni un semàfor!!!!. Idíl·lic oi?.

Compteu els vostres dinerets i busqueu algú que us faci la vostra caseta i el vostre terreny. Ja el teniu!!!!. La casa del vostre futur. Ja teniu qui us faci la caseta. Un constructor!!!!.

Però resulta que aquest constructor en lloc de fer-vos la casa del vostres somnis, us fa la part baixa de la casa, menys mal que no li vareu demanar que fes un pàrquing perquè un pàrquing que va fer el te inundat i va costar una fortuna. I us diu que no li queden diners per acabar-la. Que s’ho ha gastat tot i no sap com. Que un dia li van dir que d’això ell en sabia i s’ho va creure, però que veritablement no en te ni idea, però com és tan bona persona la gent li confia els seus diners. I ara que fem?. Que s’ha fet d’aquell poble meravellós?.

Però no us preocupeu. Haureu de viure a la planta baixa de casa tots plegats. Els amics de la feina, els veïns, i quatre famílies mes que s’han quedat sense casa i sense estalvis perquè el constructor-mesies va calcular malament els metres i tocarà compartir. Tocarà compartir i anar pagant una hipoteca fins l’any de la Maria Castanya.

I ara ve el millor. Com teniu la casa plena de gent, no teniu pàrquing, el poble fet una merda, els serveis no son serveis i sort teniu de tenir una bona feina i podeu anar al banc a demanar un préstec. Us presenteu amb la feina com aval i el banc us deixa els diners, que haureu de tornar en quatre anys. Ull, quatre anys!!!!.

Doncs aquí teniu la pregunta. Li encomanaríeu el projecte per acabar la vostra casa al mateix constructor que us ha deixat sense estalvis, amb una casa que no es una casa, sense pàrquing, amb un munt de veïns que us ocupen el rebedor i el menjador i que no podeu sortir ni al patí perquè el teniu ple de moreres bordes. De veritat que ho faríeu?.

Doncs incomprensiblement hi ha qui ho ha fet. Queda clar que el gènere humà és rar, molt rar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA LLAUNA DE CERVESA

Estimada i benvolguda llauna de cervesa. Ja fa una setmana que ens coneixem i amb tota sinceritat, t’he agafat un afecte que feia temps que no sentia. Reconec i entenc que la nostra relació és un impossible. No pot anar mes enllà de veure’ns una estona pel matí i depèn com, alguna que altre tarda.

El primer matí que et vaig veure, de seguida em vaig fixar en tu. Anaves mig tapada per les herbes i humida per la rosada de la nit, però el teu color vermell et delatava. Tombada al costat d’un banc de fusta al mig del parc. La primera pregunta va estar: Que fa una llauna de cervesa a terra quan a cinc metres hi ha una paperera?. Es curiós. Si no hagués estat per un incívic, tu i jo no ens coneixeríem avui. Mira per on, dono gràcies a l’incívic i a qui s’encarrega de netejar el parc que després de sis dies i sis nits ens retrobem.

Al principi pensava que series com qualsevol altre. He vist llaunes, ampolles de plàstic i de vidre, paquets de cigar, mocadors i embolcalls de  dolços i salats. Però com tu, cap. Tot eixerida, sense aixecar la veu per no molestar, riallera i cordial. Per les restes del pack de 6 es nota que vas estar la ultima de la festa. Igual va estar això. El mateix afecte que he sentit jo, deuria sentir l’incívic que va estar incapaç de fer cinc metres amb tu a la ma fins a la paperera.

A saber la quantitat d’històries que en aquests dies has escoltat. Si tots fan com jo segur que has estat confident de molts i moltes. Se’t nota que ets una llauna propera. La teva simpatia m’ha deixat marcat. Saps escoltar i el mes important, que mires a la cara quan et parlen. Ets una bona llauna de cervesa.

Espero i desitjo que el teu futur estigui ple d’aventures. Que algun dia viatgis en primera, en un enorme camió i al costat dels teus antics amics i companys de festa. Que allà on vagis a parar et retrobis amb els teus familiars i que, malgrat aquesta curta relació, esdevinguis el que hauries d’haver estat des del primer dia.

Ha estat un plaer conèixer-te, passar estones amb tu, gaudint del primer sol del dia, fins i tot la Cloe t’ha agafat afecte. Et trobarem a faltar.

Un petó molt gran i dona records a la família quan arribis al teu destí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

1 DE JUNY DE 2018

Ahir, 1 de juny, un altre primer de mes. Ja en portem 8.  Aquell dia que moltes cases esperen en candeletes per a cobrar la nòmina. Malauradament molts han d’esperar al dia 10. Inclús algunes famílies es veuen obligades a esperar al dia 25 i que no ens falti.

El primer de juny de 2018 quedarà a la història d’Espanya com un dia assenyalat. Molt rebombori, molta portada, molta foto i molts mitjans que ara canviaran el seu missatge perquè les subvencions i els ajuts els administraran d’altres. Tot plegat, política. Al menys això diuen alguns.

Però nosaltres, els catalans, no ens podem despistar. Ni un minut mes en anar mirant el que diuen a Madrid, a València o a Valladolid. Aquí, a Catalunya, tenim un assumpte pendent i molts companys i companyes privats de llibertat. Ja sigui empresonats o a l’exili. Tot plegat per fer el mateix que ha passat al Congres dels Diputats a Madrid. Conceptes diferents però al final, política.

A Catalunya, arran de l’1 d’Octubre, vàrem agafar un compromís fruit de les urnes i del desig d’una majoria. Els agradi o no. De fet, la paradoxa vol que a partir d’un altre dia 1 governi a Espanya un partit amb minoria parlamentaria i que es veurà obligat a signar pactes per a portar governabilitat al seu estat. Una disjuntiva prou complicada. Cap a la dreta o cap a la esquerra?. I aquí no val guiar-se del  Tom Tom o el Google Maps. Els socialistes hauran de prendre decisions i Catalunya ni vol ni ha d’esperar res d’aquest nou govern. Els números canten i fa temps que la política espanyola es centre en els números. Uns números que no tenen en compte els que arriben de Catalunya. Fa temps que els varen donar per hipotecats.

Les portades dels diaris d’avui van plenes de noticies relacionades amb el govern espanyol, però també avui a Catalunya prenen possessió dels seus càrrecs els nous Consellers. Uns consellers que ens agradi o no, son imposats. Legítims sens dubte, però ni son els que varen sortir escollits pel mandat del Molt Honorable President de Catalunya –cal recordar qui convoca les eleccions del 21-D- ni son els que inicialment haurien estat anomenats després del 21-D.

Si Catalunya té un desig, com és la independència, el primer que ha de fer és independitzar-se del que passa a Madrid. No és la nostra fita. Que el canvi pot beneficiar a Espanya? Molt be. Però no podem perdre ni un minut mes.

Tenim comptes pendents i cal centrar-se plenament en seguir endavant. Que tornin a casa els nostres companys i companyes en plena llibertat i nosaltres anem fent via.

Estic llegint molts comentaris i tuïts amb especulacions sobre els propers ministres espanyols. I que?. Iceta?. “Vale, pues bueno”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Gallina dels ous d’or

Diuen que hi havia una vegada un granger que tenia una gallina molt especial. En comptes de posar ous normals i tradicionals, amb la seva clara i el seu rovell, ponia ous d’or pur.

Cada matí el granger, tot just que sortia el Sol, anava fins el corral a veure si la seva gallina predilecta havia post un ou d’or, i cada matí el trobava allà. Tot doradet i amb una lluentor que no calia llum artificial.

Doncs be, la història d’aquell granger i la seva gallina es va anar escampant arreu del seu poble, després de la comarca, mes tard de la regió i al final, tot el país coneixia la existència d’una gallina meravellosa.

I arribem al moment en el que la gallina en forma de territori, amb una àrea de 32.108 quilòmetres quadrats i amb 7,5 milions d’habitants, es troba en plena posta. Com sempre ha fet en els darrers …. deu anys?. Potser 20?. Mes de quaranta?. Igual han estat 50?. Espereu, espereu. Voleu dir que no fa ja mes de tres-cents anys. Jo diria que a la Cort dels Reis Catòlics ja en parlaven de la gallina que posava ous d’or. En aquella època, gràcies a la gallina. Si, si. En Colom ha de donar les gràcies a la gallina dels our d’or, que va col·laborar desinteressadament a finançar els somnis d’aquell navegant genovès, d’origen empordanès. Mireu doncs els alls que te la gallina. Mes de tres-cents anys posant ous i mes ous.

Ous que han ajudat a industrialitzar les espanyes. I sort tenien de la gallina. De fet, el creixement econòmic d’Espanya va ser molt més lent que no pas el de les altres economies europees, per la qual cosa, Espanya, en començar el segle XX, era més pobre i menys desenvolupada que els seus veïns del nord.[1] La demanda de productes metal·lúrgics i tèxtils durant la Primera Guerra Mundial, en què Espanya es declararia neutral, va propiciar el creixement econòmic, però, com la resta de les economies mundials a finals de la dècada de 1920, Espanya va entrar en recessió. I es que amb la gallina no en tenien prou. Per a mantindré el despilfarro dels governs espanyols feien falta un remat de gallines amb el ou d’or i malauradament, de gallina nomes en tenien una. Perdoneu, hi havia un altre que també en posava d’ous d’or, però el granger de Cal Txomin era mes espavilat que el de Cal Pepet. Mentre que en Pepet donava l’ou i després anava a parar la ma, en Txomin venia l’ou, feia les seves compres i si restava algun dineret, el donava a la causa. Aixi és que a en Txomin mai li ha faltat de res, mentre que en Pepet mai ha conegut el que és la independència econòmica. Ni la econòmica, ni la civil, ni la política. Cap. Els amics d’en Cristòfol Colom no en volen saber res d’independències. El que volen es que la gallina d’ous d’or vagi posant i posant. La pobre gallina es troba esgotada. Qualsevol dia fot al camp. Segons diuen, els seus amics mes propers, està mirant d’anar-se’n a viures a Suissa. Segons li han explicat, els suïssos son mes de vaques i les gallines viuen millor. Això si. Pagaria els seus impostos com tot suís. Faltaria mes.

I que voleu que us digui. Que tenim a la gallina estressada, angoixada i trista. Que la gallina ha dit prou. Pel que m’ha explicat, ja ha intentat deixar de posar ous mes d’un cop, en els darrers tres-cents anys. Recorda la primera vegada que va deixar de posar ous i els de  Cal Mariano no van deixar d’assetjar el corral on vivia fins que un 11 de setembre varen entrar per terra, mar i aire a per totes les gallines. Sort que en veure la situació, la gallina dels ous d’or va fer un kikiriki dient: Estic aquí!!!!!. Però els de Cal Mariano eren tan besties que acabarien pelant-se a un grapat de gallines en venjança.

Tres-cents anys han passat i encara hi ha el que nomes ha escoltat dir que la gallina vol deixar de regalar ous, que es vol posar per la seva compta i ja ha tornar a fer el crit de guerra: A por ellos!!!!!. En aquest cas seria A por ellas!!!!!.

Quin neguit. No se com acabarà això, però jo en el lloc de la gallina dels ous d’or estrenyia el cul i els deixàveu sense ous.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FENT VIA PER L’AP-7

Feia una estona que em trobava a l’interior del cotxe en direcció a València. M’esperaven quatre jornades de formació en Management, de les quals hauria de sortir millor motivador i mes assertiu.
Mes de tres-cents quilòmetres al davant i un peatge de trenta-cinc euros. Sense parlar del preu de la benzina, que ja es troba a preus superiors a l’1,2 euros el litre. I tot això, un cop aplicat el ja mític article 155.
A la ràdio escoltava rac1 i tot el desplegament que un dia com avui s’esperava. Un nou President de la Generalitat ens esperava al final del dia. En Quim Torra. Una persona que inicia el seu mandat envoltat de crítiques i menyspreu d’aquells que ens tenen sotmesos a les seves regles, malgrat que no tenen majoria parlamentària. I resulta com a mínim curiós que facin esmena a fets considerables històrics, com pot ser un tuit o un article de fa cinc anys. Podria ser això “memòria històrica”. Un tuit és prou greu com a tractar a una persona de criminal? M’imagino que a la seva escala de valors, alguns polítics de nova formada pensaran que si, especialment ara que escolto els seus discursos.
Tinc clar que malgrat no considerar-me un personatge polític, sóc regidor del meu poble, a mesura que passen els minuts i escolto el dial de RAC1, aquest curset al qual m’envien aniria molt bé a aquesta colla del 155. Sense donar noms, considero lamentable el nivell d’alguns. Només cal escoltar el seu to amenaçador. Les seves paraules feridores. Fruit d’algun sondeig que els indica el que han de dir. Discurs preparat i escrit. Que queda d’aquella política en la que eren capaços d’improvisar, de replicar i fer referencia a les paraules dels seus opositors que tot just acabaven de fer la seva oratòria? Després de la presentació realitzada per en Quim Torra, venien la rèplica de la resta de grups. Cap comentari al qual acabaven d’escoltar, tot frases preparades, amb missatges estudiats. Text preparat per tot un equip d’analitzadors de medis i estudis de mercat. Aquest és el nivell?. I encara hi ha qui s’atreveix a valorar i dir que una d’aquestes persones és la més preparada. La més preparada per a què? Posar la teva persona i el teu cos al servei d’un interès molt clar, això és ser bo?
On hi ha l’assertivitat de les persones polítiques?.
Lamento aquesta situació i enyoro el nivell intel·lectual i personal de la nova política.
Senyors i senyores, considero que haurien de fer una aturada en el camí i fer un replantejament. Han convertit el Parlament en un plató de televisió i el seu esdevenir, en el d’uns simples tertulians de qualsevol realitz show. Vostès són els sectaris, els de baixa qualitat humana i quan fan memòria històrica d’allò que els interessa, els recordaria els anys que portem esperant a recuperar els cossos dels nostres familiars a foses comuns. Això és la Memòria històrica. El que vostès fan és repressiu i altament pervers.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ADOCTRINAMENT TELEVISIU

No fa pas tants dies que a una companya de feina li parlava de l’article que apareixia a una de les publicacions que segueixo. No recordo si era Nació Digital, Vilaweb o El món. Curiosament, en lloc de donar-me la seva opinió respecte el contingut de l’article, em contestava amb un altre escrit. Aquest de Dolça Catalunya. I aquí és el moment en el que em poso a pensar i em dic a mi mateix, no anem be.

Aquesta frase ho defineix tot. Nosaltres, els que desitgem una Catalunya independent i molts altres, que malgrat no compartir el mateix sentiment,  pensem que a Espanya hi ha presos polítics. Però un altre sector de la ciutadania de Catalunya diu que el que hi ha a Espanya son polítics presos. Perquè els hi costa dir al pa pa?. Que hi ha en el contingut verbal que transmeten alguns polítics que els fa fer seva una frase com aquesta?. Inclús a l’hemicicle de l’ajuntament en el que soc regidor, Sant Esteve Sesrovires, un electe vinculat a Iniciativa per Catalunya deia amb un to cínic i provocatiu el mateix. Que és exactament el que busquen?. Un atac a la persona o al càrrec que representa?. Al que o al qui?.

El sols fet que algú estigui en presó preventiva ens tindria que preocupar i molt. La definició de presó preventiva ho diu clar. És una mesura cautelar que consisteix e la privació de llibertat d’un ciutadà prèvia a la sentència del cas, mentre es tramita la causa contra ell. Doncs be, els membres del govern de Catalunya empresonats estan a la presó preventiva per fer política. Com a mínim fins que després d’un judici, el jutge dicti sentència i consideri el que tingui que considerar.

Hi ha moltes formes per a tenir controlat a possibles culpables d’un delicte, però la privació de llibertat va molt mes enllà. Un valor a tenir molt en compte en aquests casos és que aquesta aplicació va totalment en contra de l’estat jurídic d’innocència, també conegut com a presumpció d’innocència. Queda clar que abans de qualsevol judici, la presó preventiva és una mesura que pena a l’acusat abans de que es demostri la seva culpabilitat. Dit això, quina pena estan patint els Jordis?. Perquè més a més, ells ni tant sols son polítics. Quina pena estan patint l’Oriol, en Trull, en Turull, la Bassas, en Puig, la Forcadell….. Crec que es prou evident que en aquests moments la pena que s’aplica als polítics catalans és la que es desprèn de les seves creences, de les creences dels que un dia els varen votar. En definitiva, estan complint una pena política.

Fet el discurset del dia, tornem a la meva companya de feina. M’he quedat en que m’enviava un article de Dolça Catalunya com a resposta a un article publicat per Vilaweb. Sense mes. La seva opinió venia a dir, no vull saber res del que tu em dius perquè la veritat és la que publiquen d’altres. Aquest podria ser un concepte com aquell que nomes mira programes reality show, tertúlies tipus Sálvame de luxe. Creieu que podríem arribar a dir que mes enllà d’un sentiment o una forma de veure el model de país, ens trobem davant d’un dilema social?. Perquè diuen que TV3 adoctrina?. Potser miren TV3?. Quants dels que diuen que TV3 ens adoctrina varen veure ahir el programa “Preguntes freqüents”?. Quants d’aquests han vist algun cop “Preguntes freqüents”?. Deu minutets almenys?. Cinc?. Coneixien la existència d’un programa com aquest?. Segurament arribarem a la conclusió que no els interessa i que igual que jo llegueixo els articles de Vilaweb, ells llegeixen els de Dolça Catalunya. Per tot plegat, l’advocat Aamer Anwar assegurava ahir al vespre que Espanya vulnera els drets humans. Ei, que això ho diu una eminència en matèria jurídica i expert en drets civils i drets humans. Creieu que aquest mateix senyor podria ser convidat al Sálvame de luxe?. Podria ser entrevistat per TV1?. Entrevistar a un jurista considerat un dels millors advocats del Regne Unit, és adoctrinar?. Negar una evidència com la d’en Aamer Anwar es podria considerar negació de la noticia. Això si que seria adoctrinar el poble negant-li els coneixements de causa.

No he provat a enviar-li l’enllaç de la entrevista però és molt probable que si ho faig, rebré com a contesta un article de El Mundo, La Razón o l’ABC.

Acabarem fent una reflexió en veu alta. Agafeu el comandament de la vostra tele. Aneu a la DTV. Els Canals digitals. Els teniu pots per l’ordre que vosaltres considereu?. Si és així. Quin ordre teniu?. El primer canal?. TV1. El segon TV2. I el tercer?. Teniu TV3 o Antena 3?. Aquest és el kit de la qüestió. Tot radica en quin canal de televisió teniu primer.

I ho sento si algú es molesta, però prefereixo que m’adoctrinin veient Preguntes freqüents que veient Sálvame de luxe o Eurivisión. Son gustos i jo tinc els meus.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ORNIVIRENC

Estimat i benvolgut senyor alcalde, miri. Com s’ho diria jo. Tinc davant meu el darrer numero del Sesrovirenc. Que vol que li digui. Jo crec que ni el veritable Peter Pan ho podria fer millor. Si. Ho dic de tot cor. Ni el major dels herois d’en Marvel ho faria millor. Que va. Ni l’autèntic ni inimitable Superman ho aconseguiria. Ha deixat de ser el noi del poble. Aquell que ho aconseguia tot i que mai tenia un no, malgrat que després fos incapaç de complir el que havia promès i sempre estava disposat a saltar-se els protocols tècnics i administratius de la hisenda pública per a fer un foradet als desitjos personals d’algun amic o conegut. Si senyor. Ha pujat el llistó a superheroi. Benvingut al mon virtual de la ciència ficció.

En primer lloc, lleig. Molt lleig. No se qui li assessora, però utilitzar la publicació oficial de l’ajuntament per a publicar una taula comparativa de l’abans i el després en matèria d’indemnitzacions del conjunt de regidors, vol dir que és ètic?. O una miqueta ètic?. O simplement, creu que és una xicona moral fer-ho quan venim d’on venim, amb unes indemnitzacions descomunals cobrades pels socialistes i el noi del sucre verd i amb molta iniciativa i agafades amb pinzes des del 2012 al 2015. Creu que un alcalde i tot el seu equip, al costat del departament de premsa i comunicació, tots plegats es poden rebaixar tant com a fer una cosa d’aquestes?. Qui controla els continguts?. A qui vol convèncer amb aquest article?. Igual el que hauria d’haver fet és posar les hores que els regidors d’Esquerra cessats pel 155 Sesrovirenc li dedicaven i li segueixen dedicant a la política municipal i comparar-lo amb les hores que li dediquen els actuals regidors i regidores. Que li preguntin a la senyora de la neteja de la tarda vespre amb la que acostumaven a tancar el xiringuito per les nits.

Per cert, posats a fer podria publicar una cosa mes xula. Fer “quesitos”, una gràfica potent. Separar per regidors i regidores. Potser no s’ha adonat, però a l’anterior equip de govern format per 9 regidors, hi havia 5 dones i 4 homes. I a la foto d’ara hi ha 6 mascles i dues dones. Ummmm, sap això de la paritat com va?. I dels tinents d’alcalde actuals, cap dona.

I un altre coseta. He llegit que l’objectiu que tenien vostès en els dos primers anys d’aquesta legislatura era reduir el deute en un 70% i tot gràcies a l’aprofitament industrial de Can Margarit?. I que ho han aconseguit!!!!. Qui, vostès?. Però carinyu, a qui vols enganyar?. Com pots tenir la barra de dir això. Tu saps que és el 70% del pufo que tenies creat al maig del 2015?. Gràcies per reconèixer la feina que Esquerra ha realitzat durant el temps en que hem estat a l’alcaldia, però no cal que ens lloes tant, xiquet. Que el 70% del pufo socialista son 20 milions!!!!. I que molt del mèrit ha estat dels tècnics. Que els diners no han caigut del cel!!!!. Gestió noi, gestió!!!!.

Tu saps el que ens vàrem trobar a l’aterrar?. Que vàrem tenir que decidir en pagar la seguretat social de Maig o pagar la paga extraordinària d’estiu del 2015. I el tip de treballar, de posar mesures al desgavell, prioritzar despesa, donar solució als innombrables contenciosos oberts amb la residència, ajuntaments veïns, polígons il·legals, contractes vençuts i caducats, etc…. I ara surt dient tanta i tanta parrafada, quan el que hauries de fer és amagar l’ala i anar fent via cap al País de Mai Mes, on també podries convidar a fer el viatge sense tornada al Capità Garfi i a la resta d’indis, fades i sirenes.

Adrià Companys

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari