LA TASSA DE PORCELLANA
Bon dia de nou amics i amigues.
Avui trauré a la llum un dels meus preuats secrets. Una cosa que us explico a vosaltres perquè estic segur que no ho anireu escampant i guardareu el meu secret.
Parlo de la meva relació amb els dits de la ma. Uns dits que en els darrers anys no els tenia gaire cuidats i la maleïda psoriasis els tenia captius. Uns dits, aiii botifarronets meus, que no sempre han estat així. Va haver una època en els que els tenia explotadíssims. Va estar en el moment mes productiu de la meva dilatada existència com aficionat a l’escriptura. Sempre a ma. Res d’utilitzar aparells mecànics. Amb una lletra que enamorava, fins i tot em tenia enamorat a mi. Com canvien els temps. Ara per a qualsevol cosa utilitzem aparells. Quin estrès!!!!!.
Doncs be. Com podrem endevinar va haver un temps en que vaig ser jove. Si,si. Jo també vaig estar adolescent, amb grans a la cara i tots els problemes de joventut.
I clar, fas amics, que si l’esplai, que si anem a la disco, que una amiga, que si l’estiu, que si les hormones van i venen. I un dia, llogues un piset al Clot. I comença una història.
I descobreixes un nou mon. Al principi, t’agrada que vinguin els amics a casa. Montes sopars, jocs de taula en els que tots participen i fem quatre risses. I un bon dia, canvies els sopars per “veniu a prendre el cafè”. I aquí volia arribar jo com a punt de sortida del que us volia explicar.
Anar a prendre el cafè a casa d’uns amics. A vosaltres us pot semblar molt divertit i fer tertúlia, almenys en altres èpoques, no estaven tan plenes de contingut. Ara és impossible convidar o anar a casa de ningú a prendre el cafè. Els temps han canviat. Ara la gent queda al bar o al casino del poble per a fer el cafè. A terreny neutral. Ni pa’ ti ni pa’ mi. Que l’ambient està molt sensible i les qüestions de conversa poden provocar enemistats i fins i tot, famílies que no es parlen. Així que aquell gran problema i secret que volia compartir, ja no em tornaria a passar.
Primer perquè “prendre cafè” en el sentit literal de la frase coincideix exactament amb el moment de fer sofing, la becaina i la migdiada. Ara entenc perquè els anglosaxons tenen l’hora del te. A les cinc ja has fet net i pots anar on vulguis.
Problema resolt, que diria el professor d’Arbós. Però jo vaig haver de superar un trauma. Si, si. Un trauma de joventut.
Teníem uns amics just a la escala del costat. Ens veiem pel cel obert i quedàvem. I eren molt donats a “passeu a prendre cafè”. Vosaltres heu anat a fer el cafè a casa d’uns amics?. Perdoneu que ho digui, però és un pastel. Que fas?. Portes postres?. Unes galetetes?. Uns bombons?. O simplement vas i punt.
I arribes a casa dels amics i ja tenen feta la paradeta a la tauleta. Davant dels sofàs. I tu que has “sacrificat” la migdiada. Poses el cul i res de tocar el sofà amb la esquena. Quina vergonya el dia que em vaig perdre la meitat de la conversa perquè em vaig quedar adormit. Així que lluites contra les circumstàncies i comences a menjar galetes per a no adormir-te. I si hi ha bombons també, malgrat que no m’agrada la xocolata. Tot per no adormir-te. Quin neguit i quina mala tarda que et toca passar. I els amics et miren de reüll perquè tu no participes de la conversa, perquè prou tens en intentar no tancar els ulls. Es aquí on volia arribar jo. El pitjor que recordo de la meva dilatada existència de quan era jove. Anar a fer el cafè a casa dels amics. I aquí no acaba tot.
Perquè clar, si venen convidats no pots servir el cafè amb els gots de duralex de tota la vida, noooo. T’han de treure aquelles tasses de cafè que tenen a una vitrina i nomes serveixen per acumular pols, fins que arriba el dia del cafè amb els convidats. És com un ritual. Esperen a que tu arribis a casa seva. No poden treure-les abans, no. Ho han de fer quan tu ja estàs asseguts al sofà, amb aquelles galetes que et miren i tu no vols que et mirin. Que et diuen que les provis i si et descuides no deixes pels demes. I s’aixequen els dos, com a bona coordinació a les tasques de la casa. I amb treball en equip, un obra la vitrina i li passa les tasses i els platets a l’altre. Que bonic i romàntic que eren aquells moments.
I arriba el moment de que porten la cafetera i la tetera. Com en un acte de coronació. Tots asseguts al sofà menys qui porta els estris. Nomes falta la marxa nupcial. Veient com avança des de la cuina, amb un ritme compassat. I ja ho tenim tot a lloc. Arriba el gran moment de servir el cafè.
Però abans arriba el moment de les presentacions. Que us pensàveu que ja estava tot?. Noooo. Ens manca saber l’origen de les tasses i els platets!!!!!. Si, perquè resulta que les tasses i els platets son la herència de la iaia. De porcellana de la bona. Una fortuna valien!!!!. I jo mig adormit, barallant-me amb les galetes, sense repenjar la esquena al sofà i ara resulta que tindràs que fer malabars per a que no trenquis la taca i el platet. Veieu com és el pitjor que et pot passar a la vida?. Espereu, espereu, que encara això no acaba aquí.
I ara si. Arriba el moment d’agafar la porcellana de la iaia. Sabeu com s’ha d’agafar una taca quan vas a fer un xarrup de cafè?. Com agafes la tassa?. Perquè ho has de fer amb classe. I de la cullereta que?. I el platet?. Pots fer soroll quan remenes el sucre?. Millor no posis sucre, et fots el cafè amarg i un problema menys. Però pots tocar el platet amb els botifarrons?.
Doncs per anar a fer el cafè a casa dels amics, també has d’haver fet abans un curset. Clar, bandarres, ara per internet mireu un tutorial d’aquests i fora problemes. Però fa una anys no teníem internet i les enciclopèdies no parlaven de tot això. La cosa es complica. Ara això d’anar a fer el cafè a casa dels amics s’ha convertit en un malson. No li desitjo a ningú. Ahh, i una cosa que m’oblidava. Si aquests amics veritablement el que son, és amics de la teva parella. Pam, ara si que ja no aixeques cap en tres mesos. Perquè el problema de tot plegat és que no vols anar perquè NO son els teus amics!!!!. I el que era un cafè ha passat a ser un problema amb la teva parella. Uffff.
I per acabar, arriba el toc final. Desprès de consultar i preguntar, truco a qui preguntàvem sempre. La que tenia solució per a tot. A la mama. I textualment em diu la mare: “Passa el dit índex pel mànec i mantingues el polze a la part superior del mateix. Els teus tres dits restants (cor, índex i menovell) han d’estar ficats en el palmell de la mà”.
El que em faltava. Ara a fer malabars. Amb els meus botifarronets com dits que per aquella època ja tenia. Uns dits que ja no eren el que havien estat. Gràcies a les cassolades que em preparava la mare cada cop que anava a menjar a casa seva. O sigui, dia si, dia també. Perquè com a casa de la mare no es menja a cap altre lloc. I es que quan ja no vius a casa dels pares i nomes vas a dinar, es com si tornessis d’estar cinc dies al desert. Com si anessis mort de gana per la vida!!!. I com ha fet de mes, et prepara un tupper per a que tinguis sopar.
I és així que arriba el dia que mires la ma i veus un dit vermell al principi i muronat poc després. No te circulació!!!!!. I corre cuita et treus l’anell de casat per perill de perdre el dit.
I vas a per la tassa. Amb el teu dit índex apuntant al mànec de la tassa. I com no ho tens clar i la teva mare no et vigila perquè estàs a casa dels amics. Agafes la tassa amb l’altre ma i fas l’assemblatge amb major seguretat. I ho aconsegueixes. Després de tantes calamitats, ja tenim la tassa de la iaia agafada pel dit índex.
Doncs be, tot va anar molt be fins aquell moment. La tragèdia va arribar després del primer xarrup. No hi havia manera de treure el dit del mànec de la tassa. Quina vergonya!!!!. Una setmana vaig estar amb la tassa agafada pel mànec.
Amb el perill de poder trencar el mànec, ningú em volia donar un cop de ma. I que fem ara?. Em miraven tots a mi com si jo fos algú que estaves a punt de perdre per sempre. Em miraven i miraven el dit. Estic segur que algú va arribar a pensar en si tallar era la solució.
Quina setmana!!!!!. Una setmana sense menjar. Un règim estricte. Fen-me fregues a les mans. Cinquanta productes varen passar per les meves mans. Lubricant, vaselina….. De tot. Fins que un matí, poquet a poquet, vaig salvar el dit, la tassa de porcellana de la iaia i la relació matrimonial i la dels amics de la meva parella.
Des aquell dia, faig la migdiada a casa meva i si vaig a prendre el cafè, ho faig al Casino del poble i en got de vidre!!!!!!.