ESDEVENIMENTS NO ESPORTIUS
En les darrers hores i dies han sortit a la llum algunes actuacions i fets circumstancials que donaran molt a parlar. Ho dic per l’encesa de bengales al Camp Stade de France en el partit de futbol que enfrontava el PSG amb el Reial Madrid, els crits xenòfobs que canten els grups d’ultres o els actes succeïts al partit de la lliga grega de futbol entre el Paok i l’AEK.
Masses coses en pocs dies. L’esverament col·lectiu i la forma en que es viu un simple esdeveniment esportiu fa que pensar. Patim una crisi social de forma alarmant i culpar una cosa concreta no és just. És un seguit de qüestions que hores d’ara son difícils d’aturar.
Fa uns anys, les famílies feiem vida al voltant del que anomenàvem menjador de casa. Era habitual que la TV ocupes el lloc de presidència i que avis, pares i fills fessin tertúlies o simplement, gaudissin del mateix canal de televisió. Es probable que això fos per una qüestió de recursos, d’espai o perquè a casa nomes teníem una tele i això dels mòbils, els ipads i els ordinadors no existien. Qualsevol motiu és bo.
Asseure a taula era com un ritual. El pare al seu lloc de tota la vida i la resta al voltant. Com no existia el comandament i de canals nomes en teníem dos, la decisió era fàcil. No calia discutir per quin canal es veia, ni quina pel·lícula podíem seguir, la gent no patia de la pròstata perquè si o si et veies obligat als sis minuts d’anuncis i et donava temps d’anar al lavabo i molt menys podíem revisar series i serials després de dies. Tot era mes fàcil i senzill. Això ja era un bon motiu per a evitar discussions innecessàries. No cal esmenar que això d’una tele per habitació, mes la de la cuina i la del menjador, res de res. Una, amb banyes, i prou. Ni wifi, ni bluetooth ni altre anglicisme futurista.
Fins i tot això de les banyes era un ritual. Cap a la dreta, cap a la esquerra, i la imatge es veia com es veia. Ni 4K, ni full HD, ni punyetes en vinagre. Allò es veia com es veia i quan s’agafava una mica be la imatge, no podies ni respirar. Molt menys moure’t o passar prop de l’antena. Un altre cosa que ens estalviàvem. I si era en blanc-i-negre la pel·lícula no passava res. I els indis eren indis i els cowboys feien cara de cowboys. Ah, i les pistoles nomes feien set trets, que les d’ara no s’esgoten mai. Disparen i disparen com si res. S’han acabat els duels al mig del carrer del poble, mirant-se un a l’altre amb cara de dolents. Qui la traurà primer?. Ara amb les armes que surten a les pelis ja no cal. Amb un bazooka es carreguen un edifici sencer i si no, surt un superhome o un transformer d’aquests i ho soluciona tot.
O sigui, sense la tele en blanc-i-negre, amb un paio que passa el dia tancat a la seva habitació veient una peli de robots maquiavèl·lics que es carreguen la terra però que sempre hi ha un “americà” que ho resolt tot ell solet, com si res, en honor dels que lloen la bandera americana i si no, miren passivament la tele i juguen a que ells son els protagonistes d’un videojoc en el que maten i maten per conquerir punts i vides.
I és aquest el que nomes surt del seu racó per a menjar i anar al bany. I un cop al carrer, s’ajunta amb d’altres “de clausura”, que han estat convocats a traves d’un grup de wasap per anar a l’estadi –com diu la cançoneta que coregen- i encenen les bengales, fan crits xenòfobs i segueixen la partida del videojoc, però aquest cop ho fan en viu i en directe.