EL BLOC DE L'ADRIÀ

Fa molts anys que viatjo per Espanya. De nord a sud, d’est a oest. Moltes ciutats i moltes comunitats. Doncs be, com fins ara mai m’havia sentit tant allunyat d’ells.

Sempre he estat molt de la seba. M’he criat en un entorn català i no m’he amagat mai quan he dit que jo nomes soc català, ,malgrat el que pot dir tota la documentació oficial del mon. Una cosa és la paperassa i un altre molt diferent la que jo sento.

Aixi és com estem on ens volen tenir. Nosaltres, pacifics de mena. Gent molt normal. Capaços de compartir i conviure amb gent de totes les races, de totes les religions, de totes les formes de pensar. Nosaltres que sempre hem estat col.laboradors i participatius. Doncs deixeu-me que us digui que estem mes allunyats que mai. Els partits polítics que veuem perillar el seu sistema, estan fent una feina de despiste que dona els seus fruits. Tenen a la gent entretinguda pensant en lo dolents que som. Perquè volem trencar el seu país,quan no és cert. Nosaltres els desitjem el millor.

Avui, asegut al seient 7ª del vagó numero 1 de l’AVE de les 11 del matí. He viatjat amb el meu llaç groc. Un llaç decorat amb una rosa vermella. Quelcom que fa un temps ningú en donaría cap sentit i es mostraría amb total indiferència,però no.

A Les Delicies de Saragossa ha pujat un home entratjat que portava un maletí de pell i una cinta de dos centimetres d’ample amb la bandera española. Jo, la veritat, és que ho he trobat d’allò mes normal. Probablement aquest senyor no porta de forma casual la cinta i malgrat tota la seva preparació académica, considera que lluir la rojigualda és contratacar no se que. La veritat, admiro que la gent es sentí d’algun lloc i si se senten espanyols, els felicito. Ho considero molt loable que si son espanyols ho facin saber. Igual que als estats units es molt normal veure una bandera al jardí o a la façana de cada casa. I dic això, perquè a aquest bon home nomes li ha faltat fotrem el maletí pel cap. I això que des del primer moment he vist la seva bandereta, no calia passar-me la cinta pel damunt del cap com si estigués fent la jura de bandera. La veritat bon home, el felicito. Ha estat un fet pasatger. Però arribes a Madrid. Surts d’Atocha i mires a un costat i a l’altre.

Molta polícia, molta guardia urbana. Molta bandera i molt ambient estrany. Mai abans havia vist un Madrid així. El cel amenaçava pluja, igual ha estat aquest cel cobert i una temperatura molt alta, però ho havia de dir. M’he sentit allunyat. Que jo no era d’aquí. Inclús, per primer cop a la meva vida, m’he notat vigilat. No es que algu em vigiles no. Però ha estat una sensació extranya. Inclús he comprat un parell de coses al Decathlon de Rivasvaciamadrid i la caixera en demanar-me el còdic postal i dir el 08635 del meu poble, m’ho ha fet repetir. Si xiqueta si. 08!!!. No pas 28.

Aquí segueixo a Madrid per tres dies. No vull ni pensar amb la propera setmana. Quatre dies a la ciutat de València. I el pitjor de tot, és que ens fan culpables dels seus problemes. Com si nosaltres haguessim provocat els casos de corrupció, el robatori de les cremes o la falsificació dels titols acadèmics.

En el moment d’escriure aquestes paraules al facebook ho vaig fer en calent. Amb la por al cos pel tot el que es venia damunt de la meva família. No era por, sempre he estat així.

Avui, després de llegir tot el que estan patint els mestres de Sant Andreu de la Barca, m’agradaria tornar a compartir amb tots vosaltres aquell escrit que sortia de tot cor. Si tingués que escriure ara, després de 7 mesos, escriuria el mateix. Molts ànims!!!.

L’endemà de l’1-Octubre, després de passar la nit assegut al banc que hi ha a la parada d’autobusos davant de la Caserna de Sant Andreu de la Barca. Deia així:

“Qui em coneix sap que acostumo a fer servir les xarxes per a compartir fotografies, mitjons, migdiades, viatges i altres vivències.

La de les darreres hores ha estat la major vivència que ha viscut la meva família. Riure, alegria, patir i plorar. Quatre estats d’ànim tant distants i tan propers. Ara ens toca descansar i pair tot el que hem viscut tant intensament.

Donem les gràcies per aquest allau de solidaritat, de recolzament i d’afecte. Un enorme petó a totes i tots.

Però com a bon català i persona universal, voldria fer una llança recolzant la Guàrdia Civil. Si, si. La Guàrdia Civil. I es que el que hem patit aquestes darreres hores no ens ha d’encegar. Hi ha molts guàrdies civils i les seves families que ho estan passant també malament.

No tots son d’eixe mon, com diria Raimon.

Tindrem diferencies, pensarem diferent, però hi ha families que porten vivint a Catalunya molts i molts anys i son catalans d’adopció com tots nosaltres.

I així ho ha viscut molt directament la nostra família.
No tenim rancor. Estimem la nostra terra i la nostra gent. I molts d’ells formen part d’aquesta terra i aquesta gent.

En nom de l’Arnau i de la resta de la família, volem donar les gràcies a l’anònim GC que porta mes de 23 anys a Catalunya i que veient el que aquests innombrables feien al meu fill, el va protegir, fer costat i fins i tot li va fer companyia durant la llarga nit d’ahir. Gràcies, moltes gràcies.

Donar les gràcies també al GC que aquest matí, al costat del furgò i davant dels jutjats, amb els ulls humits m’ha dit “ho sento”. I es que son humans com tots nosaltres.

Ara nomes falta que ho denuncieu, que ho feu saber sense por, amb fermesa. Vosaltres no sou així. Sou bona gent. Teniu tot el recolzament de la nostra familia.

I per acabar, un records als Mossos d’Esquadra. Un col.lectiu severament maltractat els darrers dies i terriblement utilitzats.
Una forta abraçada a tots vosaltres. Sense vosaltres aquest mal son hauria estat molt pitjor. Sou dignes i respectats per tots nosaltres. Una forta abraçada als que vareu viure directament els fets de Sant Esteve Sesrovires. Sou grans, molt grans. Us estimem.

Bona nit i a descansar. Demà ens veiem. Per un futur digne i català, sortirem altre cop al carrer, sense por.“.

Adrià Companys i Arcusa, 2 d’octubre de 2017.

En els temps en que vivim, on la tecnologia i els arxius gràfics son les eines que ho demostren i tot ho queda enregistrat, no podem nadar contra corrent. El ja famós núvol que ningú coneix on para però del que tots en parlen, és un bon lloc per a deixar la petjada. Tractar de mentider o dir d’algú que diu mentides, és una acusació massa greu per a fer-ho alegrament i des d’un mòbil. No parlem de la quantitat de faltes d’ortografia que s’acostuma a emprà des d’aquest mitjà de divulgació.

És així, que sempre hi ha el que porta una mala relació amb les xarxes i com els pactes de govern ens poden arrossegar a que ens recordin el que has fet o dit abans de fer-te soci d’aquell que era l’enemic a batre… ens trobem que els papers es barregen. D’aquí ens trobem ara que en Peter Pan i el Capità Garfi ja no es barallen i ara son col·legues. Que en Pinotxo i l’Stromboli surten junts de festa o que la Caputxeta Vermella i el Llop van plegats de vacances a Fuerteventura. El mon està canviant i ai, la memòria. Que ràpid oblidem.

Doncs si senyor, posats a dir. Diré que tenim polítics avorrits i avorrits que juguen a fer política. No se que és pitjor. Al meu poble en tenim algun. I com de jove va estar mestre i després va passar a ser funcionari de la administració, en els seus temps lliures va agafar de hobby jugar a ser polític. I aquí el tenim. Jugant la partideta. Hi ha qui mata el temps jugant al mus. Hi ha qui es tira a jugar a la botifarra. Els intel·lectes juguen a escacs i els últims fan política.

I ara parlem del POUM. Si, el que va estar aprovat el juny del 2010. Aprovació inicial. La qual cosa vol dir que en el moment de tornar a parlar de POUM s’ha de començar des d’aquí. Res de tornar a començar, com les tres anteriors ocasions en les que es pagaren fortunes per projectes que mai es varen consolidar. No és iniciar un procés que ens portaria molt temps i nomes manca un any de legislatura. Recordeu que el maig del 2019 hi ha eleccions municipals, si l’article 155 no ho atura. Si senyor tinent d’alcalde. Que potser no s’ha llegit la documentació?. Que potser no s’ho expliquen tot?. Ai, que el soci juga amb dues manilles. Per cert, te collons. No eren vostès molt izquierdosos i mai pactarien amb els convergents?. No deia això?. Doncs miri, han pactat i el convergent és el primer tinent d’alcalde. Te més títol que vostè.

Vosté senyor tinent d’alcalde, ha de fer un foradet a la memòria. I si no, ja s’ho recordo jo. Al Sesrovirenc nº 216 de la cinquena etapa ho explica clarament. I vostè ho denunciava. Si, si. El que jo he dit, també ho deia vostè l’any 2010. Busqui, busqui. Segur que ho troba. Així que vagi al tanto no li fotin un mal tanto. Jo no em refiaria gaire del seu soci.

Per cert, al juny del 2008, jo ja en parlava en aquest bloc.

https://blocs.mesvilaweb.cat/aka61/?p=96641

Documentació a les xarxes:

• Entesa penjava el Programa de Participació Ciutadana de l’any 2008. Si, si, Entesa. Aquí teniu el link.

http://www.entesaxses.org/mediapool/76/767609/data/POUM/Avance_POUM_2009/PROGRAMA_PARTICIPACIO_POUM_SES_2009-2025.pdf

El que aquests dies intenten investigar els condueix de cap a la realitat del poble català. Aquell poble que ha estat maltractat amb acudits de racanería, s’endevina molt diferent quan poc a poc van descobrint com som veritablement.

Segurament ja tenen prou dades com a saber d’on venim i com caminem. La Marató de TV3 és una mostra de com pot arribar a ser de solidaria la societat catalana. Des de l’any 1992 el projecte solidari s’ha anat consolidant com un dels esdeveniments mes proactius que es coneixen.

La seva missió és fomentar i promoure la recerca biomèdica d’excel·lència, així com la sensibilització social sobre les malalties que es tracten al programa televisiu La Marató de TV3, mitjançant campanyes de participació ciutadana i actes de difusió i educació. Les dades son prou evidents. L’any 2012 va estar l’any en que es va tocar sostre. Aquella edició es recaptarem fons per la lluita contra el cáncer i el recompte final va estar de 12.387.634 Euros. La darrera edició del 2017, el recompte provisional per la lluita contra les malalties infeccioses ha estat de 7.215.676 Euros. Mes de 170 milions d’euros des de la primera edició.

Mentre, a Espanya, la Telemaratón de TVE no recapta ni 2 milions d’euros. Tal com indica en Jose Antonio Sobrino al seu article, “Cataluña es una comunidad hecha de la colaboración y el asociacionismo, en muchos casos incluso altruista para ayudar a los demás. Una sociedad así debería ser digna de reconocimiento y no por el contrario escuchar lo que escucha desde las Españas”.

És d’aquesta manera que ni els jutges es poden imaginar que no hi hagi hagut injecció económica oficial en tot el proces del referéndum i segueixen la recerca de fantasmes i bubotes per calaixos i fons d’armari. Resulta increible que ara, fins i tot, possin en dubtes les paraules del seu propi minestre d’hisenda. Que poc en saben dels catalans i que poc han dedicat a crear empatía.

I la Caixa Solidària és una bona mostra. Ja sigui telemàticament, mitings, a paradetes, fires i esdeveniments de tot tipus. Tot és bo per a passar el respall per una bona causa. Milers i milers de persones col.laboren dia i nit en fer realitat l’elevat grau de solidaritat que sempre ha inundat les cases de Catalunya. Jo mateix fa anys que soc de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes, de la Plataforma en defensa de la Llengua i d’Unicef. I quan es menester, col.laboro en qualsevol causa. Som un poble plenament identificat.

Aixi neix la Caixa de la Solidaritat. La caixa de solidaritat permet fer front a les represàlies econòmiques que reben persones físiques com a conseqüència d’actuacions emmarcades en el procés cap a la independència per participar d’ accions unitàries, cíviques, pacífiques i democràtiques. Aquestes actuacions han de respondre a iniciatives acordades per les entitats i/ o partits sobiranistes o bé per seguir el mandat de les urnes i els acords del Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat en favor del procés independentista. https://caixadesolidaritat.cat/

Despres de fer un petit repàs, trobem un cas d’evidència solidària. La consellera Clara Ponsatí i la seva fiança. 80.000 lliures esterlines, 135.000 euros en menys de quatre hores. La propia Clara Ponsatí, a través d’un comunicat, feia l’anunci: Espero que el meu cas “serveixi per endegar una gran campanya de denúncia de les violacions dels drets humans perpetrades per les autoritats espanyoles i per reclamar la llibertat dels presos polítics catalans”.

Per aquest motiu, ha iniciat una campanya de recollida de fons per finançar al seva defensa, a través d’una campanya de micromecenatge. En total, la campanya demanava 40.000 lliures esterlines, uns 45.000 euros. Quantitat que en minuts s’aconseguia i que en poques hores es doblava.

Però Espanya segueix incrédula la resposta i el poder de convocatoria. La pròpia judicialització de la situació política del nostre país enfronta el Tribunal Suprem i el Ministeri d’Hisenda. Cada cop hi ha mes divergencia sobre els fets de l’1-O. Amb les comptes intervingudes des del 15 de setembre de 2017, nomes les partides considerades prioritàries s’han dut a terme. I el que resulta inaudit per a molts lletrats del país, resulta que en Montoro haurà de defensar els arguments de que no ha existit malversació de fons. Quan la llei sempre diu que s’ha de demostrat que quelcom s’ha produit. Li donen la volta a la truita. I tot perquè encara no es cruen que amb diners privats s’ha finançat el referéndum de l’1-O.

Segueixen entestats en que els catalans som uns garrepes.

Que poc en saben de nosaltres. Sempre han estat dient que som iguals i la realitat els supera.

He escoltat les declaracions d’un ministre espanyol i al principi he dubtat. No pot ser. Vols dir que ha dit això?. Vinga va. Que estic carregat de punyetes. Llavors ha estat el moment de les reflexions personals del dia.

Tindran raò els de casa quan diuen que estic mig sord. Segons ells, em criden i no contesto. I quan diuen que estic mig sord, que volen dir?. Una orella si i l’altre no?. La meitat de cadascuna?. Molta mandra anar al metge, la veritat. Entre el nefroleg, l’oculista, el dentista, el dermatòleg i ara, nomes em faltava buscar hora pel otorrino. Que tinc l’agenda plena!!!!!!.

Abans de donar-ho per tancat, he fet un darrer intent. He cercat la noticia i he trobat el video de les declaracions. Ostia. No estic sord!!!!!. El ministre ha dit el que les meves orelles han escoltat. No hi ha cap dubte. Fot-li canya Pou!!!.

Estimat senyor:

Bona tarda, sap vosté el que és una Conselleria?. A Catalunya el que tenim son Conselleries. Intervingudes, de moment. Així és. Del que vosté ha dit, en ple fervor, és un altre cosa molt diferent.

Segons vostè,  per a posar un referent a la seva partidista visió dels fets narrats, ha parlat de la “Conserjeria de Economia”. Segurament a l’edifici d’Economía hi ha una Consergeria. Però dubto que es pugui ficar tota la gent que estava davant de la Conselleria aquell dia del mes de setembre. I pel que puc imaginar, impossible que dos vehicles de la GC estiguessin aparcats al seu interior. Una ficada de pota, no creu?.

I vull deixar clar que la feina del Conserge és una feina molt poc valorada, i que sovint son els que mes tecles toquen de tota una empresa i els que menys cobren. Mireu el mediàtic Emilio i el seu pare Mariano. Mal vivint en un espai de 25 metres quadrats i fent les tasques de Conserge les 24 hores del dia.

I s’ho dic en veu baixeta. Quina putada que s’ho digui un catalufo com jo. Que malgrat tot, parlo bastant be la seva llengua i la escric millor que la meva. Perquè a la meva época em prohibien escriure en la meva llengua i m’óbligaven a fer-ho  en la seva. Si fa memoria se’n recordarà.

Potser, producte del 155, tinguin pensat convertir la Conselleria d’Economia en una Consergeria. No puc deixar de pensar que hauria estat si en lloc de confondre-ho en una Consergeria, ho hagués confós en una Coqueteria. S’imagina?.

Anirem tocant el dos. Tot això obra un ventall de qüestions.

Significa això que la d’Interior la convertiran en el “Patio de Luces”. La de Sanitat en “El Lavabo Público” i la de Salud, en “La Cocina”. Doncs no se com ens ho farem quan arribi a la Secretaria General de l’Esport, perquè el nostre pis és petitet i no puc imaginar on podrem fer-ho.

Vostè que creu?. Com?.

L’home diu que “basta de pitorreo”, que a fer esport ens anem al gimnàs.

Ring…. ring!!!!!! –sona el mòbil d’en Capità Garfi-

Capità Garfi: Digues Peter. Que vols?

Peter Pan: Collons, com saps que soc jo?.

Capità Garfi: Peter, tinc el teu mòbil memoritzat. Recordes que som socis de govern?.

Peter Pan: Ostres si. Bon dia Capità Garfi.

Capità Garfi: Bon dia Peter. Com va tot?.

Peter Pan: On ets?

Capità Garfi: Eii, vine. Estic al Vermut Crític. Han fet una exposició molt xula. Perquè no t’apropes?.

Peter Pan: No puc. Tinc compromisos. I no m’agraden els cítrics.

Capità Garfi: No Peter. Cítrics no. El Vermut és Crític!!!!!.

Peter Pan: Oye Jordi. Ups, perdone Capitan Garfio. Porque no hablamos en castellano para que no sepan que soy yo el que te ha llamado. Disimula. Haz ver que soy tu amigo, el comunista.

Capità Garfi: Vale Peter. OK. Però vente. No veas como se meten con el exalcalde. Sobre todo con el que estuvo la pasada legislatura y la anterior.

Peter Pan: ¿Cómo?. Pero ese era yo!!!!!.

Capità Garfi: Que va!!!!. No puede ser. Tu eres el alcalde. Otra vez te estas confundiendo. Pero Peter, donde estas?.

Peter Pan: Estoy escondido en La Cabanya. Aqui no entra nadie y estoy seguro. Pero oye, que dicen del exalcalde.

Capità Garfi: Ahora que me fijo, si que tienes una retirada al que le han clavado un dardo en la frente. Però estas muy desmejorado. Irreconocible. Pero escucha una cosa. Yo con el de la foto me llevava a matar. Es impossible que seas tu. ¿Como puede ser que ahora vayamos de la manita?. Y hasta ahora no me he dado cuenta!!!!!.

Peter Pan: ¿Pero hay mucha gente?. Con lo que he rezado yo para que lloviera y lo suspendieran. Y va y lo montan en una cochera.

Capità Garfi: Peter, estoy con un col·lega tuyo aquí. Que dice que te vengas a tomar el vermutillo. Con lo que te gusta a ti.

Peter Pan: ¿Y quien es?

Capità Garfi: Dice que él un dia fue tu mentor, hasta que echaste a volar.

Peter Pan: Collons, en Joan!!!!. Oye, que tengo prisa y mala cobertura. Me voy de calçotada.

Pip, pip, pip –soroll que fa un mòbil quan l’altre t’ha deixat amb la paraula a la boca-.

Veus com jo tenia raó. Ja t’has tornat a acollonir. Un altre cop amagat.

Ja et deia jo que no donaves la cara mai. Que tens pànic escènic i si pots t’escaquejes a La Cabanya d’en Peter Pan. O sigui que no pots venir al Vermut Crític, molt be organitzat per un important col·lectiu de joves sesrovirencs, i mitja horeta després apareixes a la calçotada de l’handbol. Ei, que a la calçotada has d’anar, a fer costat a les entitats del teu poble. Però una cosa no treu l’altre. I aquest matí havies de venir a fer el vermutillo i a provar unes olivetes autòctones.

Has fet igual que el dia en que detenien en un pas fronterer al Molt Honorable President Carles Puigdemont. A les vuit del vespre teníem concentració davant de l’ajuntament per a demanar la llibertat de tots els presos polítics. I tu?. Espera que ho endevino. Ummmmm, a La Cabanya. I que feies una hora mes tard passejant el ciri pels carrers de Sant Esteve?. Sortir de processó ho trobes mes important que demanar la llibertat dels presos polítics?. No creus que hauries d’haver estat a les dues convocatòries.

Peter, ara que ho miro be. Quan el Tio Gilito et donava el relleu, allà l’any 2006. Et pentinaves com en Puigdemont!!!!!. Amb la ratlla al mig. Com passa el temps.

Deixeu-me que us ho expliqui.

Segur que algú us haurà reenviat un símil matrimonial en parlar de la relació de Catalunya amb Espanya. Jo intentaré anar més lluny. Anar a l’arrel.

A Catalunya, quan et cases, ens regim pel sistema de separació de bens. El que vindria a ser una convidada a “La Catalana”. Allò de cadascú es paga lo seu. Cosa que ens estalvia sovint de molts mal entesos. Qui no recorda l’àpat amb els amics i el problema que hi ha a l’hora de les copes. Un bon dinar, els postres i el cafè. Però quan arribem a la sobretaula, allò es surt de mare. La copeta, el cubatet i els xupitos. I quan toca fer comptes, que?. A dividir entre tots?. Una mica injust no?. Així que, millor que cadascú es pagui la seva copeta. Tu pagues el que et beus. Sembla molt més just, no?. Aquest sistema seria, a La Catalana.

Aquest concepte traslladat al matrimoni, parlaríem de la separació de bens. Aixi que, tot allò que un aporta en el moment del casori, segueix sent seu. I un altre cosa important, tot allò que adquireix pròpiament, també. Recordeu, a Catalunya separació de bens.

I a Espanya, la cosa funciona diferent. El règim marital és el de guanys. Significa això que tot va a parar a la mateixa bossa. Es fan comuns tots els guanys i els beneficis obtinguts de forma indistinta per qualsevol d’ells. Capiche?. OK.

Doncs ja ho tenim. Ara transportem el matrimoni al territori.

Nosaltres som Catalunya i ells son Espanya.

Algú, sense consultar-lo, ens passa per la vicaria i quan ens adonem ja ens han casat. I a sobre, ens venen el rotllo que això és “Hasta que la muerte nos separe!!!!”. Per a tota la vida!!!!!.

Ens apliquen el règim espanyol. El de guanys. I de la nit al dia, tot el que es nostre és seu.

Curiosament, el règim de separació de bens és el que regeix al País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya. I en el seu conjunt….. els Països Catalans.

Doncs be, el codi civil de Catalunya és dels mes avançats d’Europa i es va iniciar fa mes de 500 anys. Aquest codi civil és el dret que regula els aspectes fonamentals de la nostra vida, forma part de la mentalitat dels catalans i de la identitat de Catalunya. L’arrelament d’aquest dret a Catalunya era tan profund que fins i tot els Decrets de Nova Planta es van veure obligats a mantenir-lo i respectar-lo, tot i que es va prohibir modificar-lo i legislar.

Aixi que, hem d’aconseguir convertir el nostre matrimoni en un matrimoni regit per la separació de bens i així que puguem, tocar el dos. Cal fonamentar-ho tot en que l’estat espanyol s’ha auto qualificat en un estat laic.

Segons la descripció de laïcisme, El laïcisme és una doctrina que defensa la independència de la persona, de la societat i de l’estat de tota influència de la religió, que considera que s’ha de desenvolupar, en tot cas, en l’àmbit privat i personal.

Com a punt a final direm. El nostre matrimoni amb l’estat espanyol s’ha d’allunyar de la relació apostòlica, catòlica i romana per a donar pas a una relació laica. Al final tornem a allò de “Amb la església hem topat”.

Als que llegiu els article d’aquest bloc i no enteneu de que va això, nomes puc dir que aquest Peter Pan no és l’autèntic, és una imitació. Una imitació casolana, res d’asiàtica. Però renoi, que en son de bons fent còpies. Penseu que aquest “Peter Pan” és mes Peter Pan que el propi Peter Pan. Amb això ho dic tot.

Doncs be, on trobem les diferències principals?. Per exemple, en Peter Pan, l’autèntic Peter Pan patia un greu problema. El tenia molt amoïnat. Plorava i plorava totes les nits. No aconseguia que la seva ombra es quedés enganxada al cos. Ell anava per un costat i l’ombra anava per un altre. Doncs com son les coses del nou Peter Pan, el de “menterijillas”, el seu problema és totalment a l’inrevés. El casolà voldria separar-se de l’ombra però no hi ha manera. I el que és més fotut. La ombra d’en Peter Pan casolà no té la seva forma. No. Té la forma del Capità Garfi!!!!!. Si, si. Cos de Peter Pan i ombra de Capità Garfi. Son un duo en un. Complicat oi?. Tranquils. Ja he vist que ha posat un sistema en marxa. Sip. Com no se’n fia ni de la seva pròpia ombra, avui ha passejat pel recinte ferial amb escorta. Com ho sentiu. Una escorta de tres. Uniformats i immaculats.

Ara resulta que passegen amb escorta?. Es a dir, amb l’aplicació del 155 deixen els consellers sense escorta des de l’1 de novembre de l’any passat i pel mateix article i “por la creciente radicalización”, Interior posa escortes a dirigents de Cs, PP i PSOE-PSC. I als alcaldes també?. Ups, quin lapsus. Volia dir, a Peter Pan també li posen escorta?. Espectacular.

Quin subidón Peter.

Semblava una mani. Una de Societat Catalana, perquè eren sis i ningú els feia cas.

I ara parlaré del gran descobriment que hem fet avui. Després de mesos d’investigació, després de dies i dies de seguiment. Avui, set d’abril de 2018, us puc dir en primícia informativa que en Peter Pan té una cabanya. A que aquesta no la sabíeu eh!!!!!!. Tots teníeu en Peter Pan com un mite i un referent, i ara resulta que en Peter Pan no té un país sencer, nomes té una cabanya.

Una cabanya imaginaria, on passa llargues estones. On esmorza, sopa i segueix els programes de Telecinco 5. En especial Supervivientes i Sálvame de luxe. Va, us diré la veritat. De mesos d’investigació res de res. De seguiment, tampoc. Tot ha estat mes simple. Parar la orella i deixar-lo fer.

Després de passejar tot el recinte firal, mes de 10 quilòmetres d’estands i paradetes medievals. La ombra ja estava esgotada. En Capità Garfi no pensava que fos tan dur fer d’ombra. I quan ja no podia mes, l’estira del camal i se’l queda mirant. Amb la veu entretallada, diu: “Peter, on anem?”. Me’n vull anar cap a casa. Ah, tranquil. No et preocupis –contesta en Peter-, marxa si vols. Jo vaig a La Cabanya. La Cabanya!!!!!!.

Ja ho puc dir de forma oficial. En Peter Pan te Una Cabanya. És La Cabanya d’en Peter Pan.

Fa uns quants anys. Molts de vosaltres no ho recordareu, però els de la meva generació de ben segur si que se’n recorden. Es va fer famosa una cançó del grup Jarcha. Libertad sin Ira. Segur que alguns heu fet… I tant!!!!.

Deia la cançó:

Dicen los viejos que en este país hubo una guerra

y hay dos Españas que guardan aún,

el rencor de viejas deudas

Dicen los viejos que este país necesita

palo largo y mano dura

para evitar lo peor.

Pero yo sólo he visto gente

que sufre y calla

Dolor y miedo

Gente que sólo desea su pan,

su hembra y la fiesta en paz.

Libertad, libertad sin ira libertad

guárdate tu miedo y tu ira

porque hay libertad, sin ira libertad

y si no la hay sin duda la habrá.

Doncs be, sabeu que en penso. Que és molt trist que tot el poble espanyol avui no estigui content i feliç de que un jutge hagi donat per sentència que Puigdemont no va incórrer en el delicte de rebel·lió. I queda prou evident que la resta de polítics empresonats, a l’exili o imputats tampoc. I perquè dic tot els espanyols. Perquè considero prou important que a l’estat espanyol no s’hagi produït una rebel·lió com ens la volen vendre. Perquè malgrat que pensem diferent, sempre ho hem fet en pau. I la estrofa repetida a la cançó ens pots fer despertar d’una vegada per totes. Llibertat, llibertat sense ira llibertat. Prou eloqüent diria jo.

I ara fem una reflexió. Perquè volen imputar el càrrec de rebel·lió als polítics catalanes. Simplement per una emoció. Un estat emocional. La ira, ràbia, enuig o fúria és una emoció que s’expressa a través del ressentiment o de la irritabilitat. Clarament parlem de ressentiment.

Ressentiment perquè vàrem perdre una guerra?. Vull dir, ens tenen ressentiment perquè malgrat perdre una guerra i aniquilar les nostres ànsies d’esdevenir un estat i una república, una o dues generacions després, tornem a la carrega?. Ressentiment perquè diem ser catalans i no espanyols?. Quan sempre parlem del que som nosaltres i no pas del que son ells?. Ressentiment perquè parlem dues llengües, parlem la seva llengua i ells no parlen la nostra?. Ressentiment perquè?.

Ara que la definició mes encertada podria ser: “la ira es torna el sentiment predominant en el comportament, cognitivament, i fisiològicament quan una persona fa la decisió conscient de prendre acció per aturar immediatament el comportament amenaçant d’una altra força externa”. Som una amenaça?. Una amenaça, quan portem anys i panys dient que ho volem fer a la catalana. Be, negociant i ajudant com tinguem d’ajudar. De bon rotllo.

Com segueix la cançó i ara si, ho sentencio per avui: “Gente que tan sólo pide vivir su vida, sin más mentiras y en paz”. Jarcha, va estar un grup de música visionari?. O simplement és repeteix la història?.

Per anar acabant, dir que lamento molt la gent, l’altre gent, pensava que estàvem feliços i menjàvem “perdiços”. Doncs no, estem contents. Això si. Contents perquè s’ha fet justícia. Si, si. Allò de la separació de poders. Un jutge jutja. Un jutge fa justícia. I avui, a l’Alemanya, s’ha fet justícia. Justícia política. I no, no estem feliços. Perquè encara hi ha companys i companyes empresonats. Perquè és gent noble, que està privada de llibertat per treballar pel seu estimat país. Prou intentar provocar-me. Jo soc respectuós amb tothom. Deixeu tranquil el meu llaç groc. I amb cara de poca solta preguntar “Com és que portes un llaç groc”. Deixeu de tirar xinetes amb això del… que!!!! Estaràs content que ha sortit en Puigdemont. Us recordo que el Molt Honorable President està lluny dels seus i nomes això, ja és suficient per a mi per a no estar content. Ni feliç ni content. Prou exili i prou presons.

Sant Esteve Sesrovires, 6 d’abril de 2018

Pobre alcalde socialista. Mira que li han passat desgràcies en tants pocs dies. No porta ni dos mesos, des que va fotre fora a la gent d’Esquerra, i en Peter Pan ja no sap que fer per a que la Wendy i La Campaneta riguin les seves ocurrències.

Primer, amb els seus col·legues de festa singles 155, ens canvien el nom del poble. No en tenen prou i mira que hi havia llocs on podia caure, que va la nau espacial xinesa i li cau al mig del cap. I encara no acaben aquí les seves desgràcies, que va. Graben un capítol de El foraster al seu poble i no el poden acabar, perquè els amiguetes de Madrid retiren els diners per a les produccions de TV3. Que en te de mala sort aquest home. Que en te de mala sort el socialisme sesrovirenc. Que en te de mala sort en Peter Pan.

Però escolta Peter. Que això nomes son petites cabòries per a tu. Ja ho sabem. A que si?. A que ens tenies reservada una de molt mes bona?. Oi que si?. A que als teus nous socis els vols marcar un gol en fora de joc i de retruc, tot el poble haurà de patir-ho.

Parla, parla. Entre en Peter Pan i el Capità Garfi ens tenen preparat el POUM. Des del 2010 que ho intenten però no hi ha manera. La parella socialista voldria convertir Sant Esteve Sesrovires en un poble de 20.000 habitants. Aquella vella aspiració de l’any 2010, reneix. Ara fa un parell de Juntes de Govern, en Peter i en Garfi, assumien el repte d’aprovar el POUM en menys d’un any de legislatura, que és el que els resta.

Renoi que en son de rucs.

Peter Carbupan, qui t’aconsella?. Qui et fa costat?.

Peter Pan ens vol convertir “El país del mai mes”, en el “Mai mes un país”.

Sincerament, descansa. T’has de prendre unes vacances. No se, per exemple 10 anys de vacances?. Vint?. Mira el Capità Garfi. Aprèn. Aquí el tens jubilat, cobrant la seva pensió, fent veure que diu i fa però ni fa ni diu.

Peter. Peter Pan, volem un poble. No volem una ciutat.

Mira que el tenia avisat. S’ha begut l’enteniment. Ha fet un Sant Hilari i que sigui el que Deu vulgui. I en els temps en que vivim, no podem anar deixant la nostra responsabilitat en mans dels miracles.

Fa molts i molts anys, i no recordo el motiu, la mare i jo ens personarem a la que llavors era l’Oficina d’Objectes Perduts. Un edifici antic de la Guardia Urbana de Barcelona, que es trobava entre el Passeig Picasso i el Passeig Pujades. No crec que la nostra recerca fructifiques, perquè no he tornat mai mes. De fet, aquell antic edifici ja ni existeix. Ara aquesta oficina s’anomena Oficina de Troballes de l’Ajuntament de Barcelona i la tenim a la Plaça Carles Pi i Sunyer, 8-10. Un lloc en el que avui podríem trobar de tot i mes, i la gran majoria de coses mai mes seran reclamades pel seu propietari. Us preguntareu, perquè avui parlo d’objectes perduts i de troballes.

Doncs be, diuen a casa, els que des de ben petit em coneixen, que sempre he estat una mica despistat i que sovint m’oblidava les coses –segurament no eren gaire importants- o simplement, perdia les coses.

Amb els anys, els objectes perduts s’han anat consolidant fins el punt que no hi ha dia que no perdi alguna cosa. Això si, normalment mes tard la torno a retrobar. Però el mes important de tot, és donar la sensació al mon de que no ets la millor persona per a deixar com a dipositari d’algun tresor o alguna penyora. Vaja, que sempre he estat donat a perdre coses.

Es per aquest motiu que quan el metge de capçalera, en revisar les analítiques, se’m va adreçar amb aquella veu misteriosa i va deixar allò de: “Adrià estàs perdent les proteïnes per l’orina”. La veritat és que el primer que se’m va passar pel cap, va estar pensar que almenys no era tan dolent. Aquest cop sabia el que perdia: “Les proteïnes”. I sabia com: “per la orina”.

Han estat uns mesos molt intensos. Una lluita contrarellotge. Un pla per a no perdre res pel camí. I recuperar tot allò que, sembla ser, anava perdent pel carrer, pels lavabos públics o per les sales d’espera d’un hospital comarcal. I la veritat, quan agafen els informes els metges i t’expliquen els resultats, no pilles res.

Ostres, mes a mes de les proteïnes, em diuen que em falta Albúmina. Això si que ja és la hòstia. Que em falta?. Però des de quan em falta Albúmina? Potser que m’oblides de recollir-la i la tingui a la taquilla del gimnàs?. Espera, un altre asterisc. Segons un tal Friedewald –al que no tinc el gust de conèixer- diu que tinc molt Colesterol d’LDL. D’una cosa en tinc molta, d’un altre poc i de l’últim, el vaig perdre fa temps i encara el busco.

Per anar acabant, també em sobren Eosinòfils. Ja veig que al final acabaré claudicant i els vendrem pel wallapop. S’ha de ser una família moderna i organitzada.

Vosaltres que en sabeu molt i heu corregut mon, que diríeu que va estar primer. El gra o el pel?. Jo es que fa tants anys, que ja ni ho recordo. Nomes en faig memòria que els grans i l’acne varen estar el meu particular “Via Crucis”, ara que tot just deixem enrere la Setmana Santa.

Doncs avui us parlaré del primer pel del meu fill. Sip. El petit de la casa ja té un pel a la barbeta. Però no un pel qualsevol, no. Ni un pel que mig surt i mig no, fent l’amagat. No, no. Un pel de tres dits de llarg!!!!!.  Un pel que fins ara ens havia passat inadvertit. Un pel que fins i tot, l’àrbitre del partit de futbol, quan passava revisió de les fitxes i de les indumentàries, dirigint-se a tot l’equip els deia: “Abans de sortir al camp, assegureu-vos que no porteu polseres, anells, arracades, pírcings….. i es queda mirant al pobre nen i li diu “I tu tampoc pots sortir amb aquest pel de la barba””. Quin disgust. El seu primer pel i l’àrbitre del partit de futbol no el deixava jugar. Vint minuts discutint amb l’home de negre –com si fos el cobrador del frac però tot negre ell- i demanant-li que es revises l’article on deia el que podien portar i el que no.

Clar que el nen és nomes infantil, però ja té un pel!!!!!. I quina culpa té el noi si en lloc de borrissol, ho te tot concentrar en un únic pel. Amb lo feliç que anava ell, aquest matí, amb el seu pel a la barba.

Un book de fotos en tenia ja a primera hora. Des de d’alt, pel damunt del nas, per sota, de costat, en blanc-i-negre. Les xarxes anaven plenes. Instagram bullia. Els m’agrada al facebook monopolitzaven els continguts i els murs de tots els amics. I el twitter amb la foto de perfil s’havia convertit en viral als quaranta minuts del descobriment. Tot un impacte mediàtic.

I ara que hem de fer?. Després de consultar a la federació. Parlar amb la delegada territorial, l’equip contrari trucava al Llaneras per si això podia ser considerat imputable preventiu per a impedir que jugues. Quina pressió!!!!.

Al final tot quedaria en un ensurt. Amb un tros d’esparadrap quedava el misteri resol i podia jugar amb total llibertat. Però això comportava un risc, clar. 80 minuts el pel lligat amb un tros d’esparadrap podia provocar danys irreparables. La solució podia ser pitjor que el remei. I si calia rematar de cap una pilota?. Millor que no.

Al final hem gaudit d’una meravellosa Setmana Santa sense cap mes ensurt. El pel s’ha salvat i un cop superada la noticia, tot segueix amb normalitat. El pel ha estat acceptat per la Real Federación Española de Futbol com element no violent i després de superar un parell de proves, el pel ha quedat homologat. Una gran noticia per a tots els joves que esperen, d’un moment a un altre, veure aparèixer el seu primer pel. Enhorabona a tots.

I ara que faig jo amb el regal?. Ho tenia tot previst. No soc de comprar a l’Amazon, però tenia ja localitzada una caixeta per a guardar el pel. Doncs si. Ja tenia jo “La CAJITA MI PRIMER PELO de BAMBAM” encarregada. Amb el descompte ens quedava per 8,93 €. Una ganga!!!!.

Tot sigui pel primer pel adolescent.

Mira que hi ha gent rara en el poble en el que hi visc. Fins i tot en Quim Masferrer vol venir a fer un capítol del  Foraster, aprofitant que hi ha qui ens vol canviar el nom.

Amb els carrers deserts i les botigues tancades. Be, tot tot no. Tenim Ca La Maria, que resta oberta com tota la vida, clar. Espera, espera, el Bon Àrea també el tenim obert. Ahhh, i el Mora i el Xic Café. I el Casino. I el Plaza. Baretos i tragar el que vulgueu. Disculpeu, la Papereria també la tenim oberta, que com m’oblidi de la Eva després em renya, que avui ha matinat ella!!!!.

Ara que de públic assistent no gaire. Entre els que segueixen fent els pixapins per la platja o la muntanya i els que fan el ronso, tot estirant el pont de setmana santa entre els llençols. Pel carrer nomes anem els que tenim algun animaló que passejar o al que li ha tocat pintar a casa, típica tradició de Setmana Santa de tota la vida.

Ostres, hi ha un soroll al fons de la plaça. Quelcom és mou. Per la pujada del Carrer Sant Joan s’apropa algú. No ho veig massa be, però jo diria que és algú amb casc. Avui treballen els de la obra?. Diuen que això de la construcció es recupera poc a poc, però tan com per haver de treballar un dilluns de Pasqua?. Que no tenen mona els paletes?. No, no. No és un paleta. Porta casc però va molt lleuger i fent saltirons. Igual ve de festa de disfresses. La veritat es que vesteix estrany amb tot de colorins llampants. I mira tu, molt arrapadet el noi. Crec que és un noi, perquè porta barba. Encara que amb la rapides que canvien els temps ja no estic al dia de les modes. Però jo diria que de moment tot son tius, els barbuts. De fet la majoria dels barbuts ja no volen tenir pels als pits ni a les cames, però es deixen la barba. Mira que en son de rars en aquest poble.

Si, si. És un noi, o no. Però porta una mena de malles blaves a les cames que li tallaran la circulació de la sang de lo que li estrenyen. Quin neguit. Això si, marcant paquetet tot eixerit.

Ara ho veig millor. El paio porta rodes!!!. Ostres, és un ciclista!!!!.

Per un moment m’he espantat. Ara que fa sis mesos de la carrega inhumana d’en Lord Vader i les tropes de la galàxia, he tingut un flash. Veient un casc que es movia pujada ençà, com les tropes de l’Imperi de l’1-O, he reproduït la escena. Tan sols falta que ara em vulgui atacar en plena llum del dia, però sembla que ve en so de pau. Fa pinta de bon nano. Raret, però bon nano.

Quin estrès de dilluns de Pasqua. Tot deu dormint i l’únic que surt al carrer ho fa amb casc. Ara que quan m’ha dit que anava a Martorell, a casa els sogres, m’ha deixat del tot garratibat.

Ja faig be jo de no celebrar la mona. Si hem d’anar a casa els sogres i ho hem de fer amb casc, millor deixem estar això de la mona.

Quin poble mes raret.

Diuen els que porten les comptes que avui en fa sis mesos.

Doncs a mi m’envaeix una sensació estranya i atemporal.

Hi ha dies que crec que el temps no avança, que el rellotge el tenim aturat. Que encara estem a l’endemà d’aquell dia, amb totes les atemorides sensacions personals de les següents hores.

En canvi, quan faig un repàs del tot plegat, hi ha tantes i tantes coses a la memòria que em passa pel davant tota una vida. Com si de volta tingués set o vuit anys acumulats al meu DNI espanyol. Però la veritat i la mes propera actualitat, em fa contemplar episodis i situacions de fa molts anys. Molts episodis viscuts pels nostres avis i els nostres pares, però en cap cas viscuts per la gent de la meva generació. El temps i les agulles del rellotge giren a l’invers, fins el punt que les noves tecnologies han passat del 3D al blanc-i-negre i del 4G a les cartes manuscrites.

Escric a les 9 del matí de l’1 de març, just quan ja ho teníem tot en marxa ara fa sis mesos. Les taules constituïdes, la gent al carrer celebrant un dia festiu i democràtic. Llargues cues de veïns i veïnes que no es volien deixar perdre l’oportunitat d’anar a fer realitat l’anhel universal pel dret a decidir. Que pot haver mes maco que exercir els teus drets.

Veníem d’un primer intent, d’un 9N també festiu. Un 9N en el que res va estar com l’1-O. Com a mínim caldria que algú en fes una reflexió internacional. Que va fer canviar la reacció desmesurada dels que no pensaven donar-ho com a legítim i vinculant. Molts érem els mateixos de la primer tardor, però aquest cop en érem mes i si la propera tardor hi ha un nou dia festiu, estic segur que en  serem mes i mes. Del SI i del NO. Perquè agradi o no agradi. Això tan sols es podrà resoldre amb l’acceptació de totes les parts. El mon ens mira i som portada dels seus mitjans de comunicació. Lamentablement se’n parla mes dels drets del poble català a Europa que a Espanya. Un altre de les qüestions que algú haurà d’analitzar un dia. Ara que tan parlen alguns de la separació de poders. Perquè els mitjans de comunicació son el gran poder. L’actual moviment de masses.

I si, avui en fa 6 mesos. Amb tot un govern legítim posat en quarantena.

Ara em passa pel cap els records de les vacances d’estiu. Aquelles terres gregues que intentaven superar una crisi econòmica. Que coneixien la nostra situació, com així m’ho feien saber. Aquell venedor de souvenirs a Kalambaka, que m’ensenyava el clauer amb la estelada del seu fill. O el veí de Volos prop del Munt Pelion, terra mitològica i morada de Centaures, que ens dedicava un Força Catalunya!!!. Amb mes caire de tifosi que un altre cosa. O el marit de l’Ana Vanianis, en aquella meravellosa platja de Panormos de l’illa d’Skopelos, que  s’acomiadava de nosaltres desitjant-nos molta sort. Que poc fa d’allò i que lluny queda.

Han estat 6 mesos de neguit, d’incertesa. De quina serà la que haurem d’escoltar avui. Por a llegir el diari, d’escoltar la ràdio, d’encendre la tele. De ser protagonista sense el desig exprés de ser-ho. D’escoltar el nom del teu poble en boca d’aquells que no el saben situar al mapa. De manipulació, de ganes de fer gresca del que alguns en volen utilitzar per a castigar-nos. De portades i retuits tendenciosos que nomes cerquen fer mal.

Però el que ara ens toca és mirar endavant. Menjar la mona, compartir una estona amb la família, fer un tomb pels carrers deserts d’aquest meravellós poble que ni el 155 ni el rebateig el podran esgarriar. Defensar el que es nostra. Empastifar-nos, abraçar-nos i anar plegats.

El moviment ciutadà ha despertat i s’ha mobilitzat. Els Comitès de la República, els Ateneus Llibertaris, les entitats sobiranistes, el poble en general. Com un dia va dir en Nelson Mandela: “Sempre sembla impossible fins que es fa”.

Doncs si, ara sembla que si. Això ja és una realitat.

Oficialment ja podem dir que estem de cap de setmana llarg, de pont de setmana santa, de vacances o simplement ens prenem un respir. Uns cap a la platja, els altres a la muntanya, alguns aprofitaran a visitar la ciutat, els que es quedaran descansant a casa i tristament, hi haurà qui no podrà tornar a casa, a la platja o a la muntanya perquè es troba, de forma injusta, a la presó “preventiva” o a l’exili. Així és la Setmana Santa 2018. Hi ha per a tots els gustos.

Curiós no?. El telenotícies vespre diu que des de migdia han sortit mes de 400.000 vehicles de les ciutats. I els de poble?. Que fem els de poble?. Anem o venim?. Sortim o entrem?. I si anem en tren o anem a peu?.

La Setmana Santa va farcida. I per si no en teníem prou, trobem els que es dediquen a escampar la merda amb els teclats en lloc d’utilitzar les mans. On anirem de vacances els de Sant Esteve Els Roures?. Amb els problemes que ja tenim, amb els que utilitzaven el GPS per arribar al nostre nucli urbà i ara, amb el canvi de nom, a saber on aniran els visitants. Mes tranquils estarem els que no sortirem del poble. Ja m’ho deien aquesta tarda a la perruqueria. La zona de vianants deserta. Nomes quedem quatre. La Maria, el Vicenç, el perruquer i els del Casino, que aquests ja s’han pres uns dies de festa per avançat. Ah, i jo també. A fer poble.

Ser pare te aquestes coses. El teu fill enviant fotos de com planten la tenda al càmping, els nous amics i amigues que ha fet, el sopar “baix en calories” que s’ha fotut i com a fi de festa, ballant amb un parell de jovenetes en el concert de Txarango a Benicàssim. Així son les vacances que es transmeten de pares a fills.

Ells xaxipiruli i tu, que fas tu?. Doncs hi ha algun que aquesta Setmana Santa la passarà cuidant la canalla dels seus fills, o anant les tardes a regar les plantes meravelloses, del jardí meravellós dels seus fills, o com és el meu cas. Cuidant de les netes de quatre potes. I això si no tens la mala sort que algú decideix venir a passar uns dies a casa teva. Tenien raó els del telenotícies vespre. 400.000 desplaçaments. Això és el que volien dir exactament i aquí em teniu experimentant la noticia.

Jo sol hauré fet la meitat ja. I nomes portem unes hores!!!!.

Que si s’ha escapat una de les gates i que, per a mes inri, la gata és sorda i per a molt que cridis ni s’assabenta. Sense fer bromes. I et passes la tarda donant voltes pel poble. Això és el que diuen “desplaçaments”.

Que si ves a buscar el matalàs on dormen habitualment i un cop que el tens a casa teva, les gates decideixen que no. Que prefereixen maltractar-te les cervicals, les lumbars i acabes mig dormint damunt la tauleta de nit perquè s’han apropiat del teu tros de llit. Això també comptabilitza com a “desplaçaments”?.

Que si el pinso. Que el teu fill s’ha oblidat comprar el pinso. I no potser un pinso qualsevol no. Has d’anar a buscar el pinso a Can Fanga. Desplaçament cap aquí, desplaçament cap allà.

Que si ves a la farmàcia a comprar gases per a netejar les orelles dels animalets. Pobrets animalets com tenien les orelles. I resulta que a Sant Esteve Els Roures, dijous sant ja és festa!!!!. I has d’anar a per les gases en cotxe, a Martorell!!!!!.

I no tot tenien que ser desgràcies. Encara hem d’estar contents i feliços.

Sort que el gat que s’ha fotut el pardal del pare de la Loli no era cap d’aquests dos. Nomes em quedava fer un darrer “desplaçament”. Anar a declarar a la policia perquè una de les netes de quatre potes ha comés un assassinat. I mentre, el pare de les criatures ballant “Una lluna a l’aigua”.

Com podem veure, feliç amb la Setmana Santa 2018. Fins que arribi l’alba.