Manifest de les dones catalanes – 1930
“Nosaltres, les dones, coneixem més que ningú quina és la tristesa de les llars on manca el pare, el marit, el germà o el fill que son reixes endins o viuen fora de la pàtria. Nosaltres, les dones, sabem més que ningú el turment anguniós dels que estan separats de la família, dels amics, de la vida lliure en terra pròpia. Nosaltres, les dones, coneixem mes que ningú la cremós i l’amargor de les llàgrimes d’enyorament dels qui són a l’un i l’altre costat de la reixa, a l’un i l’altre costat de la frontera oficial.
Per amor humà, per sentiment terral, per solidaritat en el dolor i per imperatiu d’equitat, les dones catalanes demanem que l’amnistia sigui ampliada, que tornin a les seves llars tots els exiliats i reclosos per causes polítiques i socials”.
Barcelona, primer de març de 1930
Gairebé 90 anys del Complot de Garraf. Una carta signada per la Lola Anglada, la Roser Pino, la Maria Comes, la Emiliana Viñes, la Rosa Asensio, la Elisa Sarriera, l’Àngels Anglada, la Llucieta Canyà, l’Anna Murià, la Carme Bayo, la Maria Perpinyà i un llarg nombre de dones republicanes en el Manifest de les dones catalanes.
Quants anys i quanta actualitat. Ningú ho diria però aquell text original, adaptant quatre paraules, es podria convertir en “El Manifest de les famílies catalanes”.
“Nosaltres, homes i dones, grans i petits, coneixem més que ningú quina és la tristesa de les llars on manca el pare o la mare, el marit o la muller, el germà o la germana, el fill o la filla. Que son reixes endins o viuen fora de la pàtria. Nosaltres, homes i dones, sabem més que ningú el turment anguniós dels que estan separats de la família, dels amics, de la vida lliure en terra pròpia. Nosaltres, homes i dones, coneixem mes que ningú la cremor i l’amargor de les llàgrimes d’enyorament dels qui són a l’un i l’altre costat de la reixa, a l’un i l’altre costat de la frontera oficial.
Per amor humà, per sentiment terral, per solidaritat en el dolor i per imperatiu d’equitat, les dones i els homes de Catalunya demanem que l’amnistia sigui ampliada, que tornin a les seves llars tots els exiliats i reclosos per causes polítiques i socials”.
Barcelona, finals de març de 2018
Aquest podria haver estat un dels tants i tants manifestos que es redacten temps ençà al propi territori i mes enllà. Les nostres causes son polítiques, son socials, i res hi ha que justifiqui el despropòsit actual. Nosaltres, els d’avui, no demanem cap amnistia, demanem justícia.
Com un dia deien els francesos, després dels fets de Prats de Molló, nosaltres els catalans “Som els irlandesos d’Espanya”.
Amb els nostres empresonats o a l’exili perseguits, lloem que aquests homes i dones representen la reacció noble de Catalunya davant de les ofenses que hem rebut i seguim reben. La nostra idealitat ha tingut un gest viril i amb ell hem cridat l’atenció d’Europa. Son ells precisament els qui l’han fet. Sense la seva acció, sense la seva estridència, Catalunya no existiria davant el món. Seriem un simple contingut dels llibres d’història.