Gàlim

Difícilment podíem interpretar com a bons auguris el fet de trobar un cotxe que eixia d’una rotonda pel carril des del qual nosaltres ens hi havíem d’incorporar. Per sort es va aturar. Però li vaig haver d’explicar al conductor que, després de la maniobra que estava fent, entraria a la rotonda en sentit contrari. A simple vista no semblava patir cap impediment mental, natural o induït per algun consum, per a entendre’m, però insistia a tornar a la rotonda d’una manera que, li ho vaig dir, acabaria amb un gran disgust. Finalment es va donar per vençut, més que no convençut. Com que l’home necessitava espai per a la maniobra, i ja s’havien acumulat alguns vehicles més darrere meu, vaig passar deixant-lo allà, espere que sense cap incident més.

La nostra ruta va seguir amb normalitat i vam arribar a les carreteres de muntanya i als pobles per allà escampats. Una visita rellamp per Planes, un passeig per la ‘circumval·lació’ de Catamarruc, i l’entrada a la Vall de Gallinera. A Alpatró vam coincidir amb el venedor de formatge, qui ens perseguia pel carrer Major, més que res perquè és la seua ruta i nosaltres bambàvem per allà. A Benissivà vam comprovar que desconeixen l’existència del senyal de trànsit que avisa que aquella via no té eixida, i tira marxa arrere. Una cerveseta mentre els veïns compraven mones i a la dreta, molt amunt, la llum del sol marcava la Penya Foradada.

A Benirrama tampoc no tenen plaques d’eixes, i a Beniaia havíem topat amb una partida de pilota.

Després del congost, el paisatge va obrint-se per l’Atzúbia, lloc que vam travessar sense més, i per Pego. La nostra capacitat orientativa va quedar en entredit quan buscàrem el carrer on havíem d’anar, i això que vam demanar indicacions a més d’un autòcton. Trobar el carrer de Benigànim, en aquell poble de la Marina, ens va costar voltes, constància i l’ajuda d’una maquineta GPS mòbil.

La instal·lació al campament base va ser ràpida, però l’espai despertà alguns dubtes de nivell. Qui havia ideat aquella font que no parava de rajar amb un salt d’aigua? La pararien a l’hora de dormir? I sobretot, aquella decoració barallada amb ella mateixa, conjunt de peces agradables amb tocs lamentables, era una venjança interna?

Si aneu a Pego no deixeu de passar pel bar de Daniel. Enfront de l’Ajuntament. Deixeu-vos estar d’estrelles Michellin i romanços: això és un bar. Que vos posen la picadeta com a nosaltres per al sopar i em donareu la raó.

…coincidir al carrer amb una processó. Eren poc més de les deu del matí i ja abandonàvem Pego per a buscar, ara, la Vall d’Ebo. Aquell fantàstic port de muntanya estava plagat de ciclistes, i d’unes plaques de trànsit que t’indiquen que els has d’avançar deixant una distància mínima d’un metre i mig, amb la qual cosa gairebé te n’ixes per l’altre costat de la carretera, de dimensions mínimes. A la Vall d’Ebo hi havia un gat estrany. Molt bonic i molt runós, amb unes protuberàncies que semblaven ossos fora del lloc. Al bar, a un veí del poble li curaven un tall que s’acabava de fer en alguna faena, i aprofitava per a fer-se una cervesa.

No hi havia cap de compromís concret, però com que per telèfon semblà més que amable, hem passat pel càmping d’Alcalà de la Jovada a saludar Imma, a qui en realitat no coneixíem. És d’aquelles coses que confirmen que al remat tothom ens coneixem. Resulta que té família ací a l’Olleria, coneguda, i té amistat amb l’Alfons Llorenç, cosa que m’ha assegurat quan li he parlat jo d’ell. És un nervi pur, que es desviu amb amabilitat desinteressada per tot lo món.

A Margarida ni ens hem plantejat d’entrar, de tant de cotxe que es veia aparcat fins ben lluny del poble. Planes, de nou, Benimarfull…. un tràmit alimentari sense importància a Muro, i s’ha acabat el xavo. Allà he recordat el cotxe de la rotonda, i és quan he entés que en ser l’incident al bell començament de l’expedició, d’alguna manera augurava l’èxit de tota la resta de viatge.