Gàlim

S’han posat molt de moda els calçots. Fa anys -tampoc una exageració-, per ací se’n parlava més d’oïdes que altra cosa, però es veu que en algun moment aquella menja va aconseguir una certa fama i va anar consolidant-se com un producte gastronòmic acceptat fora de l’àmbit tradicionalment natural.

Ara està de moda, ja ho he dit. I en pots trobar fàcilment per a guisar-los, o com a atractiu en no pocs establiments hostelers que els ofereixen en les cartes dels dinars. S’ha escampat molt aquesta tradició culinària del sud del Principat, un fet que no ha estat acompanyat de cap impertinent ni destrellatada referència a invasions catalanes apocalíptiques. Potser fa anys això no hauria anat així de fàcil, i ignore si vol dir res. Però el cas és que els tenim ací.

Personalment crec que no són res de l’altre món. Però això és només qüestió de gustos. Si passen de moda, si és cosa de moda com crec, veurem qui en menja llavors.

Jo els vaig tastar la primera volta fa molts anys, abans de ser un producte molt conegut ací pel públic en general. Si dic vint anys no exageraré. Va ser en una heretat -un mas- en plena decadència, a Porrera. Me’n vaig menjar un, i una vegada comprovat que feia bon gust però que no passava de ser ceba, vaig alabar-ne la qualitat i em vaig dedicar a l’embotit.

No n’havia tornat a menjar fins aquest matí. Hui tocava esmorzar de colla, amb calçots i sardines. Potser és que ja anava amb la mania, però el resultat ha estat el mateix. Amb un, que estava també ben bo untat amb la salsa romesco que ens han preparat, n’he tingut prou.

Insistisc: potser és una mania. O potser és respecte per les digestions.