Gàlim

– ‘Dimarts és l’últim dia? Pinet tanca?’. Hi vam pujar.

En seure a taula vaig veure que els veïns, que n’ocupaven una de ben llarga, estaven ja acabant-se la paella. Entre les ampolles escampades al mig dels gots i el plats, un objecte em va cridar l’atenció: era com un ull de plàstic amb una llumeta intermitent. No havia vist mai ningú dinant amb una webcam sobre la taula.

Vaig pensar que aquell invent devia anar fent fotos automàticament, però per donar-li un poc de dramatisme li vaig a dir a Maite, encara ignorant del cas, que mirara de comportar-se perquè eixiria en una pel·lícula. El drama va passar a terror quan ella, en fer-se càrrec de la situació, va insinuar que potser estaven emetent en directe per internet…

L’apreciació potser era errònia, però durant tot el dinar vam tindre la sensació que hi havia una activitat ‘retratista’ molt superior a l’habitual -que ja de per si és elevada en aquell local. Detalls i més detalls, plans generals… de tot anava passant a càmeres de foto (diria que en vaig veure una), mòbils i pissarretes electròniques. Hi havia un senyor que amb una d’aquestes tauletes es va dedicar a recórrer fotogràficament quadres, dedicatòries, banderes, cartells i molts dels inacabables detalls ornamentals del bar, un home que hi havia arribat sense saber que allò s’acabava, i que sorprés s’hi va abocar amb avarícia. Fou ell qui ens va fotografiar, amb amable professionalitat. No caldria repetir que, sense fugir-ne, sóc dels qui no busquen les fotos, però ja que allò serà un moment ‘històric’, en tocava alguna. Tampoc no sóc gran amant d’ensenyes i banderes. N’hi ha amb què em sent més o menys representat, i ja està. Aquesta de la foto, per exemple, m’és simpàtica -que no pròpia.

Tots els comensals van anar acabant de dinar. Pinet se n’havia anat i Jeroni insistia: ‘Heu de vindre el dia que obrim a Alcalalí. Dis-li-ho a Natzari, a vore si poguéreu vindre tots, com abans’. Vam eixir per aquella porteta, amerats de mistela de Xaló com tantes altres voltes, i ara també amb el pes de no poder afegir més records a la memòria que hi compatim.

Anàvem pel Real (llavors encara de Montroi) buscant un caixer automàtic. No ben bé buscant, perquè Paco Muñoz venia amb nosaltres i ens guiava, encara que ell duia el cap calent amb aquella cançó que deia que tenia ja a punt.
– Diuen que el Penyal d’Ifac…
Anava cantant-la i explicant-la. Hi tornava una volta i una altra amb més detalls i més il·lusió cada volta. Allò, aquella alegria contagiosa i contínuament cantada de la nova cançó li va durar prou de temps, i després, ja gravada, li va dur un reconeixement que sé que el fa feliç.
A tot açò, el caixer automàtic es va engolir per a sempre la tarja de qui necessitava traure diners, i allà mateix vam desposseir-lo del càrrec de president del Col·lectiu l’Olla per un ridícul tan gran.

Després, alamon després, va vindre aquest vídeo. Però això entra en una altra secció de romanços.

Encara recorde la vesprada en què Josep Ll. Carod-Rovira m’explicà, entusiasmat, que havien fitxat la Pilar Rahola per a la la llista electoral d’ERC en 1993. L’home n’estava molt devanit, i a mi em semblava que amb motiu. Després les coses van anar com van anar, amb els pleits i la fugida no massa modèlica d’aquella dona.

No li tinc una estima ideològica (tampoc si parlàrem de qüestions cíviques) especial. Potser és una cosa irracional, però la seua facilitat per a aparéixer i figurar en programes televisius i radiofònics pròxims a l’espectacle o al ‘vedetisme’ (i no és ella només) no m’ajuden gens a veure-la millor. Per això no m’ha estranyat la seua resposta twittera i desencaminada a les afirmacions de Mónica Oltra. Que tampoc no eren gens afortunades.

Que no volia dir que els diners promesos per a Catalunya eixiran o deixaran de vindre al País Valencià? Això vull creure. Que s’ha interpretat (erròniament o deliberadament) d’una altra manera? Ja es veu que sí.

Però el que és cert és que no té sentit amplificar una discussió inútil. No té trellat que ara polemitzem sobre qui s’endurà els diners (i no diré que el Levante-EMV no estiga caient en la temptació) quan sabem massa bé que el cas no és qui se’ls endú, sinó d’on ixen, que és de les nostres butxaques. I dic nostres en el sentit ampli: de Salses a Guardamar i tot això. I la polèmica, si és estèril per a nosaltres, ja sabem a qui beneficia.

El que ens ha de preocupar als valencians és, ara quan el Principat diga que ja en té prou i comence a imprimir passaports propis, com ho farem per a pagar encara més.

En la mateixa mil·lèsima de segon en què vaig resoldre el dubte em vaig fer la pregunta conseqüent.

– Eixa veu…? Sí, sóc jo! I què faig parlant per la ràdio?

També va ser en un instant que vaig comprendre que estaven posant l’entrevista del Casal Jaume I de quan em van donar el premi Joan Baptista Basset.

Vaig deixar posada l’emissora, i vaig acabar d’escoltar-me -críticament- mentre conduïa. Quan es va acabar, amb traïdoria però de manera simpàtica, van afegir un dels trossos que, en teoria, no estaven gravats o no havien de formar part de la conversa oficial. Té igual, res de què penedir-se’n. O que tampoc no hauria sobrat en la conversa publicada.

Encara que allò no era una sala d’espera, vaig seure esperant que acabaren d’atendre la persona que estava dins el despatx-consulta. Com que els tècnics entraven i eixien de l’habitació, la porta era més temps oberta que no tancada, i a més la conversa la mantenien amb un to de veu que em feia saber què estaven explicant-se sense haver de posar-hi gens d’esforç.

Pels comentaris que sentia, vaig deduir -i endevinar- que l’home a qui atenien i que havia acudit per problemes tècnics en un aparell ortopèdic no estava massa posat a dur-ne. Van parlar d’una cama ortopèdica, i això em va fer pensar que si n’havia perdut una, de les de carn i ossos, hauria d’haver sigut de manera relativament recent, perquè li volien fer entendre que era normal que li costara de fer-se a l’invent, d’adaptar-s’hi. Que això és cosa de temps, de voluntat i d’agafar confiança. Un seguit de consells encertats i sensats, però que segons en quina banda estigues són més mal d’assimilar.

No vaig haver d’esperar molt en aquella sala-no-d’espera. Van eixir del taller els tècnics i l’home, i mentre encara acabaven de comentar detalls em van dir de passar. Ho vaig fer, i aquell home, en veure’m, va exclamar: ‘Veus, aixina m’agradaria anar ja’. Per un instant vaig estar a punt de fer la broma de dir-li que, evidentment, al meu costat ell no passava de ser un aficionat. Però vaig tindre el trellat de no arriscar-me amb un desconegut de qui no en sabia el grau de sensibilitat, i vaig deixar-ho en un ‘”pos” a  mi no m’agrada gens’ irònicament enunciat.

Després va vindre la meua sessió amb els tècnics, però ací ja no hi va haver res digne d’explicar.

Escric açò amb una certa precaució. Vull dir que he estat uns dies dubtant si explicar-ho o no perquè en alguna ocasió ha passat que, en dir allò que s’havia de produir, s’ha presentat un impediment que ho ha fet impossible. En comptades ocasions. I sense que res faça pensar que hi ha cap relació entre el fet de parlar de les coses i que s’acaben complicant. Però ha passat.

En tot cas. espantem els mals pensaments: finalment, al cap de ni sé els múltiples mesos que ja sumen anys, arribarà el dia del gintònic que tenim promés. La nit, per a ser més precisos, perquè la Nit de Sant Ovidi l’Amàlia Garrigós i un servidor podrem fer-nos per fi el gintònic que tenim pendent des de temps immemorial.

Ja ho sabeu, no?, que és l’11 de març. Com sempre a Ca les Senyoretes d’Otos. Ella ve a parlar amb Pau Benavent de la relació dels mitjans amb la música i a la inversa. A més, aquest migdia m’ha confirmat Helena Montllor, la filla major de l’artista alcoià, que se’n vindrà també. I en acabant de sopar tindrem la música dels Sigarrito, una banda que vos agradarà.

Ja està fet. Ja ho he dit. Sant Ovidi farà el miracle.

Nota: serà un gintònic de persona, sense ingerències arbustives modernes

Després d’escoltar què ha dit Eduardo Inda aquests dies en el programa de ràdio de Federico Jiménez Losantos es fa difícil de començar a opinar per escrit, perquè hi ha tantes coses a dir que és complicat de triar-ne una. Sobretot una que no siga un exabrupte.

En tot cas, una reflexió que he fet sobre el cas és que ara podrem veure si tot l’arsenal de càstigs i persecucions que, durant anys, s’han abatut sobre la més mínima mirada o opinió diferent a l’oficial relacionada amb les víctimes d’ETA, s’aplica ara a la brutal i insensible banalització de la mort que Inda ha amollat alegrement. Si uns titellaires van acabar a la presó per uns jocs de paraules innocents, ací ja tarden a actuar. Però no espere molta contundència. Si n’hi ha.

Però a banda d’això, i del fet que l’home haja mentit conscientment sobre la ‘violència’ que assegura trobar al Principat, vull destacar una altra qüestió, una altra conseqüència més que justificada i que de no produir-se deixaria molt més per terra el prestigi de les televisions privades espanyoles. En alguna ocasió he comentat que cada vegada, al meu entendre, hi ha més programes qualificats d’informatius però que en realitat es dediquen a la discussió com a espectacle. No s’entén d’altra manera que un dels més coneguts tinga a aquesta persona i a un altre personatge de manera fixa: no creen debat seré, creen grans controvèrsies estèrils amb uns convidats que sempre n’ixen guanyadors per la manca de raonaments homologables i útils d’aquests dos. D’aquesta manera, el públic de tendència esquerrosa que segueix la cadena acaba content de veure triomfar els seus, ni que siga per la poca capacitat dels que fan d’opositors.

De desficacis, Inda i Marhuenda n’han dit molts aquests anys. L’anècdota del menyspreu, per ignorància, a l’Olleria en un programa del mes de juny passat no és més que això, una anècdota i pura ignorància. Però ara, tant la falta de respecte a les víctimes de la violència política a Euskadi com la insídia sobre la presència de la violència al Principat sobrepassa tota mesura. Si Inda torna al programa dels dissabtes a la nit de la Sexta, la cadena li farà de còmplice i l’espai ja no tindrà la més mínima credibilitat. I, per a mi, els invitats que accepten de fer el numeret amb ell, ben poca.

Que la rueda de prensa de la fiscal Magaldi responde a estrategia de criminalización es evidente. Y ahora, a generar este clima de opinión: pic.twitter.com/lSqIxL4Hnr

— Arturo Puente (@apuente) 15 de febrer de 2017

//platform.twitter.com/widgets.js

Mentre ens esquincem els vestits (amb motiu) pels desficacis que diu (i fa) el trompellot de Trump, com ara el seu comportament i política anunciada de promoció de la dona com a objecte, per ací (prop) les coses van en el mateix camí, però a la callanteta.
Adés, en les notícies de la TVE han explicat que tenen una càmera que pega un esclafit dedicada a captar els detalls ‘dels vestits, dels complements i dels maquillatges de les actrius’ dels Premios Goya. Ho han dit. No m’ho invente.
http://www.rtve.es/…/…/telediario-21-horas-04-02-17/3900463/
En el minut 10.25.
Després faran campanyes de to feminista amb grans declaracions. Però els fets, pagats amb dines públics, delaten.

Com ve sent habitual, quan les televisions espanyoles decideixen d’informar sobre actualitat valenciana -a banda de fer escarafalls de casos de corrupció, com si ells no en tingueren-, és perquè hi ha hagut algun fet desgraciat o excessos meteorològics. També parlen a voltes del bon oratge, amb imatges de platges acaramullades de gent: açò sol ser quan fan pont a Madrid o ve l’estiu.

Ara mateix estan dient coses sobre el temporal de fred, neu i aigua, i per no perdre el costum han tornat a demostrar poca traça amb el mapa polític d’això que solen anomenar Levante sense que els faça vergonya. Ni per la poca traça ni pel nom. El cas és que a voltes sembla que continuen ubicant els pobles a ull, com el cas d’Ontinyent que s’encaboten a situar a la ‘província’ d’Alicante. Dic Ontinyent perquè és el que em cau més a prop, encara que sembla que el rècord ha estat col·locar Morella també en eixa mateixa ‘provincia hermana’.

Ja fa un temps que les xarxes socials es reboliquen immediatament amb això. Veus crítiques amb més o menys ironia, o amb més o menys mala llet, que els posen a caure d’un burro i els diuen poquet i bo. Critiquen que tinguen tan poc coneixement del nostre país (Comunitat encara oficialment i en boca dels governants, i això que són dels ‘nostres’). Denuncien que això passa perquè parlen poc i malament d’ací. I corregeixen: Ontinyent no és Alacant, és València. I sé que ho fan de bona fe. Però no.

No. Ontinyent no és València. Ontinyent és la capital de la Vall d’Albaida; i a l’altra banda del Port d’Albaida hi ha el Comtat, no hi ha Alacant, encara que hagen tingut l’humor de posar allà dalt Costa Blanca enmig de les muntanyes. Alacant és a l’Alacantí: no és a Turballos, ni a Xixona ni a Xàbia.

A mi em sembla que fer pedagogia a segons qui és perdre el temps. ‘Ells’ ens veuen com una colònia (o España asimilada com diu aquell famós mapa) i no ens prenen seriosament. Però si encara hi ha qui ho vol intentar, ja posats, deixeu-vos dels romanços decimonònics de les províncies.

Quan anava a escola, ja em passava això. Si el mestre passava llista, o alguna activitat s’havia de fer seguint l’ordre alfabètic, un servidor sempre era el primer. Coses dels cognoms.

M’ha passat algunes altres voltes, i ara mateix. Ara -en realitat fa un parell de mesos- ha eixit del forn després d’unes quantes peripècies el llibre voluminós que recull tot l’allau d’informació que es va aplegar en el IV Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, perpetrat a Benigànim en novembre de 2014. M’hi vaig veure involucrat, en el llibre -i en el congrés-, i ja hi tornem a ser. La llista de noms primera és curta, i m’ha tocat d’anar el primer: però només per qüestions alfabètiques.

Ja posats, podem explicar que el llibre es presentarà dijous 26 al Centre Cultural Caixa Ontinyent.

Si dic que fa mil anys, no és una exageració. És una manera de dir que en fa molts, perquè la realitat és eixa. Ens vam conéixer fa mil anys, allà a Prada del Conflent. Ell va ser un dels tres insensats, amb mi i un altre xicot de qui ja no he tornat a saber res més, que vam mamprendre una atrevida excursió per lliure a la capital del Rosselló amb resultats més aïnes còmics.

Durant anys vam mantenir l’amistat amb grups respectius dels dos pobles (l’Olleria i Albal), però com sol passar el temps s’aprofita de circumstàncies per separar trajectòries. No és que no ens hàgem tornat a trobar: però ha estat això, encontres més o menys fortuïts i fugaços. Per això quan em va dir de vindre a presentar el seu nou llibre (s’ha convertit en tot un investigador, amb doctorat i tot) i que ho organitzara em vaig alegrar bona cosa.

Va vindre divendres a presentar el darrer que ha publicat ‘Premsa valencianista. Repressió, resistència cultural i represa democràtica (1958-1987)’, però jo vaig tornar a casa amb l’anterior també: ‘La revista Saó (1976-1987). Cristians i esquerrans nacionalistes’. Un molt bon present que em va fer.

Vam dir de comboiar-nos un dia. A veure si som capaços d’orquestrar-ho amb alguns dels que ens ajuntàvem llavors per viatjar pel país.

Això del regidor de Gata i els guàrdies civils que li exigeixen parlar en espanyol no és cap de broma. M’ha alegrat la repercussió que ha tingut la seua denúncia dels fets, però trobe que ara, amb el govern que tenim, una resposta oficial i contundent no s’hauria de fer esperar.

No s’hi valen les paraules de suport per féisbucs, tuiters i romanços. No s’hi valen eixes només. Calen coses escrites en paper timbrat amb l’escut de la Generalitat i firma contundent. Perquè entenc que ara el govern és dels nostres.

Deu ser de les poques persones en el poble, per no dir l’única, que encara usa el ‘lo’ com a article masculí . Almenys jo no ho sent dir a ningú més.

Des que me’n vaig adonar, quan el veig i el sent parlar plante l’orella. No és que l’utilitze de manera exclusiva, però tampoc no ho fa de manera massa escassa. És estrany -i sona estrany- perquè jo només recorde haver-ho sentit de manera habitual a l’Olleria en boca de gent molt major quan jo era ben menut.