Raül Romeva i Rueda

CAT: Aquest matí hem votat al PE l’anomenat paquet de governança econòmica de la UE on s’introdueixen una major i més estricta supervisió i sancions semiautomàtiques. Es tractava de sis informes juntament amb les seves propostes legislatives. Personalment he votat en quatre dels informes i m’he abstingut en dos. A continuació explico les raons:

CAST: Esta mañana hemos votado en el PE el llamado paquete de gobernanza económica de la UE donde se introducen una mayor y más estricta supervisión y sanciones semiautomáticas. Se trataba de seis informes junto con sus propuestas legislativas. Personalmente he votado en cuatro de los informes y me he abstenido en dos. A continuación explico las razones:

CÓMO HE VOTADO EN EL PAQUETE de GOBERNANZA ECONÓMICA? 

Hoy jueves se votó en el Parlamento Europeo el texto legislativo final del Paquete de Gobernanza Económica. Después de un largo proceso poco transparente y más bien poco democrático, donde bajo la amenaza de que si no se adoptan estas medidas Europa caerá, se adoptó un marco legal óptimo para las políticas de austeridad y libre-mercado. 

En el voto anterior sobre el posicionamiento del PE en Julio, di mi voto positivo a dos informes que señalaban el camino por el que debíamos avanzar en una mayor coordinación y transparencia económica y presupuestaria. Sin embargo, tras las negociaciones que tuveron lugar durante el verano entre el PE, la Comisión y el Consejo, estos aspectos interesantes quedaron muy diluidos frente a la relevancia que tomaron otros, como por ejemplo, el mecanismo de Procedimiento de Desequilibrios Excesivos (EIP- por sus cifras en inglés), por este motivo, he optado por abstenerme en dos informes y votar en contra de los otros cuatro. A continuación explico cada uno de los votos con más detalle:

Dos votos a favor que pasaron a ser dos Abstenciones

• Requisitos aplicables a los marcos presupuestarios de los Estados miembros, FORD, A7-0184/2011

Me he abstenido en este informe  porque si bien implica una mejora en la armonización de las previsiones macroeconómicas y presupuestarias y mayor transparencia en los requisitos generales sobre las finanzas y el objetivo general del presupuesto; en la negociación las recomendaciones de la comisión de empleo del PE fueron ignoradas y cayó el punto que exigía una negociación entre la Comisión y cada estado miembros sobre la metodología estadística utilizada.

• Prevención y corrección de los desequilibrios macroeconómicos, FERREIRA, A7-0183/2011

El aspecto positivo de este informe es la regulación preventiva frente a los desequilibrios macroeconómicos. Hasta ahora toda política de coordinación económica pasaba por los indicadores nominales (tipo de interés, inflación, ..) y este informe institucionaliza el hecho de que la Comisión Europea supervise y control las economías de los estados miembros incluyendo indicadores de economía real y mirando desequilibrios externos e internos relevantes como puede ser la deuda pública y privada del país, lo que permitirá por ejemplo detectar la creación de burbujas especulativa.

El uso de un conjunto de indicadores para tener en cuenta la convergencia real y nominal dentro y fuera de la zona euro es clave; sin embargo, el Parlamento Europeo perdió la capacidad de incidencia directa sobre cuáles serán estos indicadores.

Si bien puede ser positivo que la Comisión obtenga un control del desarrollo de la economía de los estados, la duda es cómo se controla, cuáles son las consecuencias y si realmente no es muy próximo a los informes actuales de la Comisión dentro del Semestre Europeo.

En el aspecto correctivo del informe, existe una gran ambigüedad en la definición de  desequilibrios macroeconómicos excesivos: “severe imbalances or risks jeoparadising the proper functioning of the economic and monetary union”.  Lo que es suficientemente amplio para que las recomendaciones queden vinculadas al color político dominante.

A su vez, este informe es la parte preventiva de la aplicación del  procedimiento para desequilibrios excesivos (EIP-siglas en inglés), el cual no deja de ser una sanción poco clara sobre los países más débiles (como se explica en el caso del informe HaGLUND).

Es por este doble aspecto del informe, por su ambigüedad y sus posibles riesgos, por los que me he abstenido.

Voto en contra

• Medidas de ejecución destinadas a corregir los desequilibrios macroeconómicos excesivos en la zona del euro, HAGLUND, A7-0182/2011

En negativo, este informe introduce la posibilidad de sancionar a los estados que no aplican medidas para corregir desequilibrios excesivos. Concretamente, se introduce la posibilidad de sancionar a los estados miembros con una sanción del 0,1% del PIB en caso de no aplicar las recomendaciones, desconociéndose el impacto real que tendría estas sanciones sobre países como España. Las sanciones son claramente pro-cíclicas para un país con déficit.

A su vez, si bien podría parecer atractiva la cláusula de “mecanismo de votación inversa”, la cual implica que las sanciones debe ser adoptada salvo que el Consejo (exclusivamente los miembros de la zona-euro) vote en contra con mayoría calificada, no deja de ser una regla para los estados más fuertes, ya que se necesita poder de negociación dentro del Concejo para revocar las recomendaciones.

Otros rres votos en contra de la reforma del Pacto de Estabilidad y Crecimiento.

• Supervisión de las situaciones presupuestarias y supervisión y coordinación de las políticas económicas, WOORTMAN-KOOL, A7-0178/2011

He votado en contra debido a que este informe pretende solucionar el déficit público exclusivamente vía ajustes en el gasto público. Concretamente se introduce un objetivo a medio plazo de crecimiento del PIB, cuya aplicación será controlada estrictamente  por la Comisión. De hecho, se otorgan poderes extra a la Comisión Europea, la cual adquiere la capacidad de sancionar automáticamente a los miembros de la Eurozona salvo que el Consejo decida lo contrario con mayoría cualificada.

Este informe implica que la consolidación fiscal se prioriza a los objetivos de sostenibilidad a largo plazo, a los objetivos de creación de empleo de la UE y a los objetivos de lucha contra la pobreza y de cohesión social.

Es el hueso duro del paquete. Pretende poner todo el énfasis en la aplicación de mecanismos de ajustes y austeridad, excluyendo la utilización de mecanismos contra-cíclicos. Además, carece de incentivos para cumplir los objetivos de crecimiento a medio plazo y se centra exclusivamente en el sistema de sanciones.

• Supervisión presupuestaria en la zona del euro, GOULARD, A7-0180/2011

El grupo Verdes-ALE intentó introducir enmiendas claves demandando la aplicación de Eurobonos, convergencia fiscal y la aplicación de un máximo sobre las sanciones financieras y otros incentivos. Dichas enmiendas no fueron adoptadas, y el informe terminó siendo una mera lista de sanciones sobre aquellos países que no respetan su presupuesto. Esta directiva está intrísincamente ligada con el Informe Wortmann-Cool ya explicado. Por ello, he votado en contra.

• Aplicación del procedimiento de déficit excesivo, FEIO, A7-0179/2011

Este es el tercer de los informes que he votado en contra. La razón es que introduce una medida fuertemente pro-cíclica para afrontar el déficit excesivo. Concretamente la medida 1/20, que implica la reducción en tres años consecutivos el 5% de la deuda pública anual si esta supera el 60% del PIB por más que el déficit sea menor al 3% del PIB.

Esta medida se basa en el supuesto de que el crecimiento económico depende exclusivamente de la reducción del gasto público, es decir que implica la aplicación directa de planes de austeridad, especialmente rigurosos y en cualquier circunstancia, para hacer frente a la deuda pública.

¿Y ahora qué? …

Necesitamos seguir luchando para ganar la hegemonía política-social y cultural para provocar un cambio real en el curso de las políticas económicas en Europa. El Paquete de medidas aprobado no hacer más que limitar el poder de intervención de los estados y las instituciones europeas. Necesitamos limitar el poder de los mercados, no de los estados. Si hoy los estados miembros carecen de soberanía sobre sus economías, este paquete no hace más que acentuarla. La única manera de recuperar la soberanía popular sobre la economía pasa por una Unión Económica y Fiscal que proteja a los Estados Miembros de las especulaciones de los mercados y  permita la aplicación de medidas contra-cíclicas.

Como ya había dicho, en el debate sobre gobernanza económica debemos considerar 4 aspectos claves:

1. La contención del déficit/deuda pública no puede basarse exclusivamente en la reducción del gasto público, medida claramente regresiva y anti-social. Los desequilibrios fiscales deben incluir cambios en las políticas fiscales, de evasión fiscal y de inversión.
2. Que la crisis económica y la deuda no la paguen los de siempre. Necesitamos una distribución justa de cargo de la deuda, donde las entidades financiera y las empresas privadas asuman su responsabilidad en la generación de la crisis actual. Recordamos la falta de regulación del sector bancario y de movimientos de capitales en la Unión Europea.
3. La reforma del Pacto de Crecimiento y Estabilidad no es más que un parche a una medida claramente neoliberal y demostradamente insuficiente, que no deja de ser una política a medio plazo, cuando las respuestas a la crisis requiere una respuesta hoy.  Pero sabemos que sin una política económica y fiscal europea común no llegaremos nunca a dar una respuesta real que haga frente a la especulación de los mercados financieros, que garantice la distribución de la riqueza en la Zona euro.
4. Recuperar la democracia. El proceso de gobernanza económica europea carece de un a base democrática y legítima. Se genera  un déficit democrático al dejar a las instituciones electas y a la ciudadanía al margen de la política económica, aplicando recetas neoliberales como si fueran las únicas posibles sin dejar lugar a cuestionamientos.

Font foto: desconeguda

Si l’endeutament espanyol no és culpa del sector públic, per què hem de pagar els ciutadans (via retallades socials i laborals) els errors del sector financer? Aquesta pregunta, que ens fem molt gent, és també la que es planteja Carlos Carrasco i Farré al seu Blog Open Data, de l’Ara. Les reflexions que hi fa mereixen ser escoltades.

L’endeutament espanyol no és culpa del sector públic, per Carlos Carrasco i Farré

A Ara Emprenem, 21 de setembre de 2010

“Hi ha un missatge que ha calat fort entre els ciutadans: la penosa situació econòmica d’Espanya (i Catalunya) és culpa d’una mala gestió política. Segons aquesta creença, els polítics s’han dedicat a malbaratar els impostos que paguen els ciutadans i ara els nous governants (allí on n’hi ha) i els futurs es veuen/veuran obligats a retallar serveis socials. Els mercats i alguns polítics acusen a la ineficiència del sector públic de l’endeutament d’Espanya, proposant la privatització de serveis com a única sortida. Ara bé, es tracta d’una argumentació real o és part d’una afirmació ideològica pro-privatització?

Per donar resposta a l’anterior pregunta hem de parlar sobre el dèficit i el deute. En aquest primer article veurem l’estructura del deute públic i deixo per a un proper la situació del dèficit.

Per als poc coneixedors de finances públiques, el deute públic és el conjunt de passius financers que l’Administració Pública té amb el sector privat per poder finançar les seves activitats. El que no deixen de repetir-nos segons quins polítics i segons quins economistes és que la greu situació econòmica és culpa d’un excessiu endeutament públic causat per una despesa massa elevada. Doncs bé, aquestes són les dades de l’endeutament europeu:

Resulta que l’endeutament públic és el més baix dels països seleccionats i un 20% menor que la mitja de la UE15. Si fins i tot Espanya és dels pocs Estats que es mantenen dins dels criteris de Maastricht! Així doncs, si el sector públic no és dels més endeutats d’Europa, on resideix el problema amb l’endeutament espanyol? El Banc d’Espanya té informació al respecte i els resultats per a l’endeutament intern són els següents:

L’endeutament públic és el 13% del deute intern d’Espanya (i el 17% del deute exterior). Per contra, el deute del sector privat és del 39% i el del sector financer del 31%. El de les llars és del 17%. Així doncs, l’endeutament espanyol és bàsicament un endeutament privat, no públic. De fet, el sector públic és el darrer dels culpables de l’endeutament d’Espanya, tant si ens fixem en el deute interior com en l’exterior.

Per tant, la pregunta és: per què hem de pagar els ciutadans (mitjançant retallades socials i laborals) els errors del sector financer i privat?”

Tal i
com apuntava en el meu darrer apunt, en l’actual context, el Grup dels
Verds/ALE hem defensat sempre que la disciplina fiscal és, evidentment, una
necessitat. Però aquest objectiu només pot ser realment efectiu si forma part
d’un marc molt més ampli. No hi haurà finances públiques sanejades a Europa
sense Unió Fiscal ni sense una adequada política impositiva (que ha de ser progressiva, esclar). Tot plegat exigeix que al paquet de governança
econòmica s’hi incorporin els següents elements:

1. Els compromisos de consolidació fiscal i les
subsegüents mesures de sanció automàtica s’han de posar almenys al mateix nivell
que d’altres compromisos pressupostaris tals com les inversions públiques i la
despesa pública relacionada amb l’assoliment dels objectius, entre d’altres, de
EU2020. Sense aquesta igualtat en la recerca d’objectius, allò que tenim és un
elevat risc d’austeritat clarament esbiaixada, i que aquest biaix acabi
condicionant la sostenibilitat a llarg termini donat el poderós focus posat per
part de la Comissió i diversos Estats membres en dur a terme reformes
estructurals antisocials. Durant els anys que van conduir a l’adopció de la
moneda única, la majoria dels Estats membre van reduir els dèficit fiscals i
les ratios de deute. Tanmateix, aquesta estratègia de consolidació fiscal es va
aconseguir mentre diversos Estats reduïen al mateix temps de manera desproporcionada
les seves inversions públiques. Les estadístiques en donen fe: la inversió
pública europea va caure de mitjana del 3.5 al 2.5 del PIB durant els noranta,
i amb prou feines s’ha recuperat des de llavors, mentre que d’altres països
emergents han augmentat de manera notable les seves inversions públiques.
Existeix un ampli consens, avalat per una significativa quantitat d’articles
especialitzats, que demostren com una inversió pública ben enfocada és crucial
per assolir una economia sostenible. La consolidació fiscal no es pot
aconseguir, per tant, subestimant i condicionant d’altres mesures que resulten
indispensables per a la sostenibilitat i la competitivitat al llarg termini.

Així mateix, una reforma fiscal que es limita a reduir
l’ingrés mínim i que agreugi la pobresa i les desigualtats és, simplement,
inacceptable. El reajustament de les balances públiques no es pot fer de cap
manera sobre les esquenes dels més vulnerables (vegi’s, per exemple,
l’execrable episodi del PIRMI d’aquest agost). Ans al contrari, allò que
hauríem de garantir és que siguin aquells qui més s’han beneficiat fins ara de
la deriva econòmica els qui contribueixin més. Sinó simplement fracassarà. 

2. Els Eurobons són necessaris per a la supervivència de l’euro. Aquests instruments són bàsics per al refinançament del deute sobirà ja que tindran per missió
reduir els diferencials de tipus
d’interès i fer
front a les externalitats negatives creades per
la migració cap a la seguretat que està soscavant
la capacitat de la UE per respondre a la crisi i
l’augment de la càrrega de la consolidació dels Estats
membres més vulnerables.
En cas contrari, els països de l’euro
que pateixen de problemes de competitivitat no tindran cap oportunitat de
sortir-se’n. Per descomptat la
introducció dels eurobons
no pot ser sinó un complement del deute i a l’enfortiment de les regles de dèficit i de les sancions del paquet
de la governança econòmica. Aquesta combinació evitaria
que aquells països que facin un mal ús de la responsabilitat compartida dels Eurobons poguessin
continuar aplicant polítiques de despesa insostenibles. 

Mentrestant, i sabent
que l’adopció d’Eurobons requereix una
llarga i complexa revisió dels Tractats,
la capacitat financera i l’abast
de l’European Financial Facility Stability/European Financial
Stabilisation Mechanism (EFSF / EFSM) ha de ser ampliat de manera significativa de manera que inclogui la possibilitat de
comprar bons en els mercats
secundaris, tal i com ja es va acordar a la cimera 21 de juliol.

3. La credibilitat passa per fer un salt qualitatiu en la
lluita contra el frau fiscal i l’evasió d’impostos, una contribució de les
corporacions més adequada (CCCTB, corporate tax rate harmonisation cap a un
mínim del 25%), actualitzar i enfortir un sistema impositiu progressiu que
tingui en compte tot tipus d’ingressos, i especialment els ingressos vinculats
amb els rendiments del capital, un progrés significatiu en nous recursos
fiscals pels estats membres (impostos sobre l’energia, per exemple, o taxes
mediambientals), esdevenint potencialment recursos propis per a la UE.

4. Bons de Projectes per al finançament del
“Green New Deal
europeu”. En altres paraules,
la transformació ecològica de l’economia europea. I més concretament: si els Estats
membres compleixen amb el compromís d’ajustar els seus objectius
pressupostaris a mig termini i tots els compromisos pel 2020,
així com amb la
correcció dels seus desequilibris
financers macro tal
com es va acordar en els Programes
de Convergència/Estabilitat i en els Programes Nacionals
de Reforma, llavors haurien de tenir
accés a un premi/incentiu com podria
comportar millorar l’elegibilitat per al finançament d’acompliment de la UE. Això inclouria,
o podria incloure, els fons de cohesió/estructurals, així
com un finançament addicional substancial que estaria
assegurat per un nou instrument financer similar als Bons de
Projectes. Les inversions finançades han de concentrar-se
en els països que travessen més dificultats.

5.
Augmentar la demanda total en països amb comptes corrents excedentaris. Molts
dels països més endeutats han d’augmentar la seva competitivitat sense tenir
l’opció de devaluar la seva moneda. Això es pot fer a través d’un procés dolorós de devaluació interna (tal i com han posat de manifest les petites economies
obertes de Letònia, Estònia i Irlanda). Això tindria moltes més probabilitats
d’èxit en la mesura que les economies amb superàvit augmentessin la seva
demanda. Veure ,per exemple, aquest article de P. Krugman:

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”?? ??”;
mso-font-charset:78;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-536870145 1791491579 18 0 131231 0;}
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593833729 1073750107 16 0 415 0;}
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-536870145 1107305727 0 0 415 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-536870145 1073743103 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:Cambria;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”?? ??”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-family:Cambria;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”?? ??”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;}
@page WordSection1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.WordSection1
{page:WordSection1;}
–>

The Icelandic Post-crisis
Miracle

Tot això, en conjunt,
significa avançar cap a una veritable
Unió Econòmica Europea,
que s’ha de concretar amb alguns canvis
institucionals que són imprescindibles i urgents. I tot plegat és un camí ben diferent al que proposen
Merkel i Sarkozy, que es redueix
a establir una mena de “govern
econòmic” intergovernamental a partir de celebrar
cimeres i dels EFSF / ESM.

El problema, com sempre, no és de propostes, sinó de correlació de forces. Però si seguim empenyent en la bona direcció estic seguri que acabarem trobant el pont que ens permeti creuar el riu, per sobre de les aigües turbulentes.

(Bridge over troubled
water, Simon and Garfunkel)

When you’re weary,
feeling small,
When tears are in your eyes, I will dry them all;
I’m on your side.
When times get rough
And friends just can’t be found,
Like a bridge over troubled water
I will lay me down.

Sail on silvergirl,
Sail on by.
Your time has come to shine.
All your dreams are on their way.
See how they shine.
If you need a friend
I’m sailing right behind.
Like a bridge over troubled water
I will ease your mind.
Like a bridge over troubled water
I will ease your mind.

Foto: Turcios, per a eleconomista.es

Si ahir mirava d’anar a les causes de la crisi, avui miraré d’aventurar què pot passar si seguim aplicant algunes mesures que, crec, són esbiaixades i estan mal enfocades.

En els últims vint anys, en moltes parts d’Europa, el model de creixement ha estat impulsat principalment per una expansió substancial i insostenible del deute. Aquest va ser el cas en diversos Estats membres de la UE i a la UE en conjunt. Durant els anys previs a l’adopció de l’euro, la majoria dels Estats membres de la UE va aconseguir reduir el seu dèficit públic i el deute a ratios del PIB. El problema, és ben sabut, va ser l’augment dels ratios de privat.

En aquests context, tant els criteris de Maastricht com el Pacte d’Estabilitat i Creixement, han estat cecs a l’evolució del deute privat i, en particular, a les bombolles immobiliària alimentada per l’expansió d’aquest deute privat.

A més, després del naixement de l’euro, diversos Estats membres, com Alemanya i França van fracassar alhora de contrarestar contracíclicament els comptes públics durant els anys bons. I la UE, per la seva banda, també va fracassar alhora de controlar l’efectiva implementació de les provisions del Pacte. Recordem, per exemple, que els primers a vulnerar-lo van ser precisament els governs de Paris i Berlin.

Així mateix, el deute públic en molts Estats membres han experimentat un ràpid creixement degut a la socialització dels costos provocada per la crisis financera i la caiguda del deute privat degut a la bombolla financera. Tot plegat ens ha dut a una situació en què el nivell de deute (privat i públic) està en molts casos molt per sobre del que realistament es pot reduir o contenir en termes i límits raonables.

La responsabilitat d’haver arribat a aquesta situació però, és compartida per diversos agents (governs, empreses, famílies) que van demanar préstecs molt per sobre de les seves capacitats de tornar-los, cert, però també dels bancs que els van concedir de manera irresponsable, més enllà de qualsevol nivell sostenible, confiant que en darrera instància, qui acabaria solucionant la situació serien els governs, com així ha estat.

En aquest escenari, per tant, és legítim, i més que això, és obligat reclamar que la factura la paguin tots els responsables, i no només els més dèbils d’aquesta equació, és a dir, les famílies i les petites i mitjanes empreses.

Més enllà de les dinàmiques del deute que han viscut els diferents estats membres, aquests han vist com la seva competititiva i fortalesa econòmica evolucionava de maneres molt desiguals entre uns i altres. Mentre a Grècia, Espanya, Itàlia, Portugal i Irlanda veien com els costos laborals unitaris augmentaven més enllà del límit inflacionari establert pel BCE, Alemanya establia augments salarials per sota d’aquest límit. A més, la diferent velocitat de les reformes estructurals ha exacerbat aquesta desigualtat. Això va donar lloc a forts desequilibris en els comptes corrents de Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia i França, amb importants dèficits estructurals i Alemanya, Països Baixos i Finlàndia, amb superàvit. En aquest context, els països amb dèficit estan patint al mateix temps, d’uns tipus d’interès cada vegada més alts per refinançar el seu deute públic i privat.

Tot això és cert.

Per tant, és crucial no centrar-se exclusivament en la consolidació fiscal i en les reformes estructurals com única solució a la crisi. Cal veure el quadre complet, una mala diagnosi, com s’està demostrant, no només no resoldrà la crisi, sinó que encara empitjorarà més la situació i situarà, com ja està passant l’UE i l’euro en perill. I si a sobre es grava en ferro a la Constitución, llavors ja podem ben tremolar.

En aquest context, els paquets de rescat per a Grècia, Portugal i Irlanda, així com el suport que ofereix el BCE a aquests països i els seus bancs, als quals podem afegir ja els d’Espanya i Itàlia, no fan altra cosa que guanyar temps, però no són cap solució a llarg termini.

Aquesta, la solució estratègica, estava previst que arribés gràcies a les modificacions de les regles de la Governança Econòmica a Europa i a l’Eurozona. Però després de gairebé un any de discussions basades sobre propostes de la Comissió (l’anomenat paquet econòmic format per sis dossiers legislatius), l’escenari actual de les negociacions entre el Parlament Europeu i el Consell es troba en un impass important, i lluny de proporcionar l’estratègia necessària a llarg termini.

Per a mi, el principal problema és que tot plegat es centra, de manera gairebé obsessiva, en perseguir la consolidació fiscal sense veure en absolut la globalitat de la qüestió.

La reunió extraordinària organitzada pel Comitè ECON amb Trichet, Juncker, Rostowski i Rehn el Passat 29 d’agost amb l’objectiu de comentar ‘the last bloody summer turmoil’ (la sagnant crisi del passat estiu) va suposar una vegada més aquesta mirada unidireccional centrada exclusivament en la reducció de la despesa governamental (en contra d’una aproximació molt més equilibrada en relació a la sostenibilitat de les finances públiques) i en noves reduccions dels costos laborals unitaris (en contra d’una aproximació més valenta en favour de la competitivitat). En vaig parlar a l’apunt ‘Dèiem ahir…’ 

En aquest context, el Grup dels Verds/ALE defensem desde fa temps que la disciplina fiscal és, evidentment, una necessitat. Però aquest objectiu només pot ser realment efectiu si forma part d’un marc molt més ampli. No hi haurà finances públiques sanejades a Europa sense Unió Fiscal ni sense una adequada política impositiva (que ha de ser, per descomptat, progressiva). Tot plegat exigeix que al paquet de governance econòmica s’hi incorporin una sèrie d’elements dels quals en parlaré en el següent apunt (el tercer i darrer d’aquesta trilogia).

Font foto: Farrugo, per a eleconomista.es

Després de quatre anys d’una endèmica incapacitat dels líders europeus per
tal que presentin una resposta valenta i creïble a la crisi, allò que constatem
és que l’euro, i la UE tal com la coneixem, està en perill, i en aquest context
tan crític ens toca votar la setmana vinent, al Parlament Europeu, sobre la
governança econòmica. De fet,
allò que votarem serà la Resolució Legislativa que va quedar pendent després
del debat i la votació de sis informes que ja va tenir lloc el 23 de juny
(veure l’apunt Governança
econòmica (3): explicacions de la votació ).

En aquests darrers temps han passat força coses: tres rescats a la zona
no-euro (Hongria, Romania i Letònia) i tres més a la zona euro (Grècia, Irlanda
i Portugal), així com una dotzena de reunions d’emergència
de la UE i l’Eurogrup. I tanmateix la crisi no només no s’ha aturat sinó que els temors de
rescat planen ara sobre dos Estats més: l’italià i l’espanyol, així com sobre
la solvència dels bancs alemanys, francesos, italians i espanyols.

Aparentment
només una intervenció d’emergència del Banc Central Europeu, comprant bons
espanyols i italians en el mercat secundari ha permès evitar una nova crisi
sistèmica en plenes dates de vacances estiuenques. Però aquesta
intervenció no ha estat res més que un flotador que ha permès guanyar temps per
tal que el nàufrag aguanti millor les envestides d’aquestes aigües tan turbulentes, ja que aquests països, igual com els bancs europeus, hauran de
refinançar una part substancial del seu deute pendent dels propers anys sense
poder comptar amb què el BCE intervingui permanentment com a prestamista
d’urgència.

El
Sistema Europeu de Bancs Centrals ja ha adoptat grans riscos a través de la
provisió de crèdit  cap a bancs i estats
en les coordenades més dèbils de la zona Euro.

Però
la situació, em temo, és encara pitjor del que sembla.

Aquest estiu hem pogut constatar com els principals indicadors de
l’activitat econòmica a països de la UE, però també als mateixos EUA, mostren
perspectives força ombrívoles per als propers mesos, i anys. I també es preveu
una caiguda significativa del creixement xinès. Cada vegada són més els
analistes que situen la UE i els EUA en el punt de partida d’una nova recessió.

En aquest context, les mesures anti-crisi adoptades fins ara estan fracassant
de manera dramàtica. No hi ha cap evidència sòlida que demostri que les mesures
d’austeritat, que són l’eix principal del paquet de gestió econòmica previst, i que
ja s’estan aplicant en un estat d’emergència en tots els Estats membres,
estiguin donant els resultats que se n’esperaven.

Se’ns diu que la lògica d’aquestes mesures és que els plans d’austeritat
permetran una reducció sostinguda del dèficit i, finalment, dels nivells de
deute, i que la recuperació vindrà de l’impuls de la demanda externa.

No obstant això, aquest escenari esdevé improbable en un context
internacional caracteritzat per una recuperació anèmica en els països
desenvolupats i per l’amenaça que suposa una desacceleració encara major a
nivell mundial. Si no es produeix una depreciació nominal i real dels països amb dèficit,
llavors, la caiguda de la demanda interna als països deficitaris i la
impossibilitat d’augmentar la demanda interna als països amb superàvit conduirà
a un dèficit global de la demanda agregada.

En altres paraules, si totes les
economies fortament integrades a la zona euro volen reduir la demanda interna,
la demanda total caurà a tot arreu, i els nivells d’endeutament augmentaran,
paradoxalment, sucumbint a l’intent de pagar els esforços per tal d’exportar la
sortida de la crisi.

Per altra banda, també la recessió als EUA destrueix l’esperança que un
impuls extern podria conduir la zona de l’euro fora del perill d’una espiral
deflacionària.

Aquesta dinàmica de deflació del deute, allà on el resultat de les mesures
d’austeritat no fa sinó empitjorar el deute als nivells de PIB, és exactament el
que ja està passant a Grècia, on l’economia es troba en una profunda depressió i
l’activitat econòmica està en caiguda lliure més enllà de la majoria dels
pronòstics pessimistes. En aquest context, la reducció dels dèficit va paradoxalment de la mà d’un
empitjorament del deute a nivells de PIB, ja que el PIB cau molt més ràpidament
que els nivells de deute i dèficit. L’actual suspensió de la missió de la troica indica que la situació està
fora de control. I aquest és el cas, fins i tot després d’una reducció molt
modesta i insuficient de la càrrega del deute negociada amb els bancs de la UE
en la cimera de 21 de juliol de la zona euro.

Tenint en compte les dramàtiques perspectives macroeconòmiques, aquesta
situació comporta una amenaça més que tangible per a països com Itàlia i
Espanya, i a més afectarà molt negativament, en termes generals, els processos
de consolidació fiscal arreu de la UE.

En
resum, la suposada ‘solució miraculosa a la crisi’ que pretenia ser el procés
de consolidació fiscal aconseguit per via de mesures d’austeritat d’ampli espectre
i per les reformes estructurals imposades fins ara, sense tenir en cap cas en compte aspectes tan
importants com la justícia social o la sostenibilitat, i que a més pretén
quedar codificada en la legislació europea a través del paquet de governança
econòmica, està esdevenint un autèntic fracàs. Però això es
deu no només a una “inesperada” nova crisi econòmica, sinó que és la
conseqüència d’una avaluació errada i parcial de la situació i de les causes
estructurals de l’actual crisi.

(en els dos apunts que seguiràn aprofundiré en la Prognosi -què pot passar si tot segueixi igual- i en la Teràpia -que pensem alguns/es que s’hi pot fer)
Foto: Farrugo, para Eleconomista.es

El
Parlament Europeu va reprendre ahir la seva activitat, diguem-ne, regular. Val
a dir que durant les cinc setmanes que l’Eurocambra segueix havent-hi
activitat, almenys en el meu cas, de la que considerem treball de territori,
tot i que des de fa uns anys he pres també l’opció de dedicar una part molt
important d’aquests dies a la meva família, i especialment a la meva filla i el
meu fill (tothom qui té criatures sap que les anomenades ‘vacances’ són en
realitat un període on es canvia l’activitat professional/laboral, per a
exercir l’activa-professió de pare/mare a un ritme sovint frenètic).

Sigui
com sigui, tard o d’hora tot acaba tornant al seu lloc, i això és el que va
passar ahir, a Brussel·les, durant la compareixença de Jean Claude Trichet,
el president del Banc Central Europeu, davant la Comissió d’Economia de l’Eurocambra,
que va donar lloc a un apassionat debat sobre l’eurozona.

D’entre
els molts missatges que Trichet va posar sobre la taula, en destaquen els
següents:

Sobre
estabilitat de preus:“We are
doing exactly what we judge appropriate for price stability.”

Sobre liquiditat: “We have, for the European
banking system as a whole, an enormous amount of available collateral which
clearly indicates that there cannot be a liquidity problem for the European banking
system as a whole.“

Sobre disfuncionalitat dels mercats: “The fact
that markets are dysfunctional is, in our opinion, the responsibility of
governemnts. They are issuing their own securities. They have the
responsibility for the credibility of their own securities. It is of course
individually obvious that it is their responsibility. We consider there is also
a collegial responsibility because the Stability and Growth Pact is precisely,
and was precisely, there to control what was done inside the euro area.”

Sobre les responsabilitats del BCE: “We are very
cautious not to go over and above our own responsibilities.”

Sobre el creixement de la zona Euro: “We continue
to see the euro area economy growing at a modest pace in a context of overall relatively sound fundamentals
for the euro area as a whole (…) At the same time, not least because of the
recently re-emerged tensions in financial markets, uncertainty remains
particularly high.”

Sobre les pressions inflacionàries: “Inflation in
the euro area has remained elevated for some months mainly driven by commodity prices. We expect to see inflation still above 2 percent over the months ahead.
Risks to the medium term outlook for price developments are under study in the
context of the ECB staff projections that will be released early September. (…)
Our monetary analysis indicates that the underlying pace of monetary expansion
remains moderate but monetary liquidity remains ample with the potential to
accommodate price pressures.”

Sobre les expectatives per a la inflació: “Everybody
understands that, particularly in the present situation, that the ECB will
maintain a solid anchoring of inflation expectations is decisive — for
confidence in general.”

El debat subsegüent a aquestes reflexions em van recordar la mítica frase de Fray
Luis de León, quan, després de cinc anys tancat a la presó per la Inquisició, sense saber qui l’acusava i, durant
algun temps, de què se l’acusava, finalment en va sortir l’any 1576 amb més
vigor i energia moral que abans (tot i que amb una salut un pèl més deteriorada,
també és cert). El dia del seu retorn a la càtedra de Salamanca va començar la
classe amb un significatiu: ‘Dèiem ahir …’ que indicava el seu triomf
interior contra la maldat dels seus enemics.

Els governs dels Estats porten anys retenint la construcció europea en
una presó pròpia dels temps de la Inquisició, quan les coses es feien en virtut
d’una suposada fe, irracional per descomptat, encara que la realitat demostrés
l’absurditat de determinats postulats. Pocs eren els qui, amb la boca petita,
gosaven qüestionar alguns d’aquests postulats, i els encara menys qui ho feien en veu
alta acabaven a la garjola o pitjor, a la foguera.

Durant anys les majories governants han volgut imposar la fe ‘en els mercats i
els governs dels Estats’ enfront d’una Europa políticament i econòmicament, més
sòlida, coherent i socialment cohesionada. I ara, anys després, toca afrontar que la
realitat és la que és, i no la que pretenen alguns dogmàtics de l’anarquia
neoliberal.

Malgrat tot, com tanta d’altre gent lliurepensadora, sóc dels qui defenso
encara que la solució per a la malaurada economia europea (i per l’Estat del
Benestar que en depèn) serà més Europa o, simplement, no serà.

Rellegeixo alguns dels versos que Fray Luis de
León va escriure a la presó, brillants i més actuals que mai:

Aquí la envidia y la
mentira

me
tuvieron encerrado.

Dichoso
el humilde estado

del
sabio que se retira

de
aqueste mundo malvado,

y
con pobre mesa y casa

en
el campo deleitoso

con
sólo Dios se compasa,

y
a solas su vida pasa,

ni
envidiado ni envidioso.

I
em demano: com és possible que més de cinc segles després, continuem igual?

I
és que com deia el poeta i humanista salmantí: ‘Dèiem ahir…’.

Foto: la presidenta del Comitè d’Economia, Sharon Bowlesand, conversa amb Jean Claude Trichet, ahir, durant la compareixença d’aquest al Parlament Europeu.

Un
any després que diversos eurodiputats i diputats de països europeus solicitéssim que es crees desde la
societat civil un contra-poder ciutadà per als assumptes financers, avui té
lloc a Brussel·les, finalment, l’assemblea general que funda l’Observatori de Finances.
 
Fins ara cap organització de la societat civil tenia la missió de contrarestar
el poder dels bancs, gestors de fons, o el mercat financer com per exemple fan Greenpeace o WWF en temes ambientals.
 
Després d’un any de treball, Finance Watch
estarà operatiu des d’avui amb l’objectiu de pressionar a la indústria
financera. El monopoli financer és una amenaça per a la qualitat del nostre
debat democràtic.

Finance Watch té una triple missió: desenvolupar
una organització independent, esdevenir un lobby en favor de l’interès públic i
en contra dels interessos dels bancs, i actuar com a motor de comunicació
ciutadana per tal que la ciutadania esdevingui protagonista directa d’aquesta
mena de debats.

Sens
dubte, Finance Watch serà un factor clau per millorar l’equilibri de la pressió
sobre els assumptes financers.
 
Quan trenta organitzacions, que representen a 300 ONG, sindicats, associacions
de consumidors i inversors ja han volgut ser els membres fundadors de
l’Observatori de Finances, vol dir que alguna cosa molt important s’està movent.
És la primera vegada que tantes organitzacions s’uneixen per crear un contra-poder
en els assumptes financers. Juntament amb aquestes organitzacions, a més, vint
especialistes i experts en mercats financers (acadèmics, ex banquers, directors
de borsa, administradors de fons) s’han unit a l’associació.
 
El filòsof alemany Jurgen Harbermas ha acceptat ser el patrocinador oficial de
l’Observatori de Finances.
 
Per donar suport a
Finance Watch us podeu adreçar al seu lloc web: www.finance-watch.org.

La situació grega provoca frustracions de tota mena. Allà, per descomptat, però també arreu. Molta gent segurament pensarà: com és que ningú els ha dit als governs i a la Comissió que el problema de Grècia és en gran part culpa dels qui han especulat i s’han enriquit a costa d’endeutar el país? Com és que ‘els polítics’ (en aquest genèric tan desafortunat) no han retret mai a França i Alemanya que pressionin a Grècia per què els torni els préstecs que, de fet, els van fer per comprar-los avions o submarins militars? Com és que ningú proposa estalviar eliminant la despesa militar?

Doncs el cas és que alguns sí que hem advertit fa temps de tot això. Concretament el Grup dels Verds Europeus del Parlament Europeu portem mesos, sinó anys, lamentant aquesta absurda deriva de la UE i d eles principals institucions financeres que només porta a ofegar Grècia (i qui sap si algún altre després). Ho denunciem, tant en les comissions com en les intervencions en ple. Especialment significada va ser la intervenció fa uns mesos del nostre co-president, Dany Cohn-Bendit, que durant la presidència espanyola va llegir la cartilla al president de la Comissió Europea i a la presidència del Consell.

És bo saber-ho, sobretot per no caure en l’equivocada percepció que ‘ningú’ diu certes coses. El problema, en tot cas, és de número. És a dir, mentre els que diem aquestes coses siguem minoritaris (simplement per què la gent vota majoritàriament altres opcions), aquests discursos no tindran ni el ressò ni l’impacte en les polítiques que correspondria.

Sort que avui dia existeixen les hemeroteques, i esclar, també el Youtube.

Després del debat, ahir, i la votació, avui, de l’anomenat paquet sobre governança econòmica. Adjunto a continuació una explicació de com he votat en cadascun dels sis informes, i per què (versions en CAT i CAST).

De fet el que hem votat és simplement la postura del PE, és a dir, l’informe específic, ja que la votació de Resolució Legislativa s’ha posposat (a petició de l’ala dretaconservadora) fins al ple de juliol.

***

COM HE VOTAT EN EL PAQUET de GOVERNANÇA ECONÒMICA?

Des del compromís que em correspon, havent escoltat els ciutadans i ciutadanes que són al carrer demanant un model econòmic diferent, he optat, juntament amb molts altres col.legues, per votar a favor dels dos informes que assenyalen el camí pel qual hem d’avançar en una major coordinació i transparència econòmica i pressupostària, abstenir-me en el que pot implicar sancions greus per incompliments del dèficit, i votar en contra d’aquells que plantegen la sortida de la crisi a partir de la implementació d’uns plans d’austeritat que s’ha demostrat sobradament que no serveixen als propòsits de recuperació tan reiterats. A continuació explico cadascun dels vots amb més detall:

Dos vots a favor:

• Prevenció i correcció dels desequilibris macroeconòmics, FERREIRA, A7-0183/2011

Aquest informe pretén incloure mecanismes de prevenció i correcció quan els estats membres s’enfronten a desequilibris fiscals. De manera preventiva, s’inclouen mecanismes com una revisió anual de les balances fiscals, mecanismes d’alerta per part de la Comissió Europea, recomanacions preventives per afrontar desequilibris menors. De manera correctiva, s’implementarà un procediment per desequilibris excessius (EIP-sigles en anglès), i la necessitat de presentar plans d’acció concrets per part dels estats membres.

He votat d’aquest informe principalment perquè introdueix els desequilibris econòmics en el Pacte de Creixement i Estabilitat, en l’Estratègia UE 2020 i en el Semestre Europeu, és a dir que l’economia real s’integra en els procediments de control i coordinació econòmica. D’altra banda, s’inclouen una sèrie d’indicadors per determinar els desequilibris econòmics i conseqüentment les recomanacions, indicadors com ara inversió en R + D, sector energètic.

• Requisits aplicables als marcs pressupostaris dels Estats membres, FORD, A7-0184/2011

He votat a favor a favor d’aquest informe perquè implica una millora en l’harmonització de les previsions macroeconòmiques i pressupostàries, la introducció de regles numèriques fiscals i de consolidació fiscal, la introducció d’un marc sobre les principals categories de despeses a mitjà-termini; majors requisits sobre la comptabilitat i estadístiques i finalment, major transparència en els requisits generals sobre les finances i l’objectiu general del pressupost.

Una Abstenció

• Mesures d’execució destinades a corregir els desequilibris macroeconòmics excessius a la zona de l’euro, HAGLUND, A7-0182/2011

En negatiu, aquest informe introdueix la possibilitat de sancionar els estats que no apliquen mesures per corregir desequilibris excessius. Concretament, s’introdueix la possibilitat de sancionar als estats membres amb una sanció del 0,1% del PIB en cas de no aplicar les recomanacions. No obstant això, en positiu, inclou també l’exigència que s’inclogui la clàusula de “mecanisme de votació inversa”, la qual implica que les sancions seran adoptades llevat que el Consell (exclusivament els membres de la zona-euro) voti en contra amb majoria qualificada.

Quan demanem més governança econòmica i més coordinació, s’han d’acompanyar amb certes mesures de sanció, per descomptat, però, no queda clar quin seria l’efecte econòmic real i sobre els i les ciutadanes dels estats membres l’aplicació d’aquesta sanció tan rígida de sanció, per això, per falta d’informes que ho justifiquin, m’abstinc.

Tres vots en contra:

• Supervisió de les situacions pressupostàries i supervisió i coordinació de les polítiques econòmiques, WOORTMAN-KOOL, A7-0178/2011

He votat en contra pel fet que aquest informe pretén solucionar el dèficit públic exclusivament via ajustaments en la despesa pública. Concretament s’introdueix un objectiu a mig termini de creixement del PIB, l’aplicació serà controlada estrictament per la Comissió. De fet, s’atorguen poders extra a la Comissió Europea, la qual adquireix la capacitat de sancionar automàticament als membres de l’Eurozona llevat que el Consell decideixi el contrari amb majoria qualificada.

Aquest informe implica que la consolidació fiscal es prioritza als objectius de sostenibilitat a llarg termini, als objectius de creació d’ocupació de la UE i als objectius de lluita contra la pobresa i de cohesió social.

És el moll de l’os del paquet. Pretén posar tot l’èmfasi en l’aplicació de mecanismes d’ajustos i austeritat, excloent la utilització de mecanismes contra-cíclics. A més, no té incentius per complir els objectius de creixement a mig termini i es centra exclusivament en el sistema de sancions.

• Supervisió pressupostària a la zona de l’euro, GOULARD, A7-0180/2011

El grup Verds-ALE va intentar introduir esmenes clau demandant l’aplicació d’Eurobons, convergència fiscal i l’aplicació d’un màxim sobre les sancions financeres i altres incentius. Aquestes esmenes no van ser adoptades, i l’informe ha acabat sent una mera llista de sancions sobre aquells països que no respecten el seu pressupost. Aquesta directiva està intrísincamente lligada amb l’Informe Wortmann-Cool, ja explicat. Per això he votat en contra.

• Aplicació del procediment de dèficit excessiu, FEIO, A7-0179/2011

Aquest és el tercer dels informes que he votat en contra. La raó és que introdueix una mesura fortament pro-cíclica per afrontar el dèficit excessiu. Concretament la mesura 1/20, que implica la reducció en tres anys consecutius del 5% del deute públic anual si aquest supera el 60% del PIB, per més que el dèficit sigui menor al 3% del PIB.

Aquesta mesura basa el creixement econòmic exclusivament sobre la reducció de la despesa pública, és a dir que implica l’aplicació directa de plans d’austeritat, especialment rigorosos i en qualsevol circumstància, per fer front al deute públic.

ANTECEDENTS I EXPOSICIÓ DE MOTIUS GENERALS

El vot d’avui és un pas més en un procés que fa ja anys que dura.

Després de l’esclat de la crisi financera, hi ha hagut 3 rescats a la zona euro (Grècia, Irlanda i Portugal) i 3 fora d’ella (Hongria, Romania i Letònia). Aquests rescats van posar sobre la taula la necessitat d’enfortir els mecanismes de control de les polítiques econòmiques en la Unió Europea, facilitar la consolidació fiscal i afrontar el repte dels desequilibris fiscals, els quals no havien estat inclosos en el Pacte d’Estabilitat i Creixement, centrat exclusivament en les ràtios de dèficits i deute públic.

El problema del deute extern grega és un problema europeu, i s’ha de solucionar a través de mesures de solidaritat, però alhora aquesta crisi demostra la necessitat de moure’ns cap a una unió no només monetària sinó també econòmica i política. És impossible tenir una governança econòmica basada exclusivament en convergència nominal.

Lamentablement, les mesures que han estat adoptades fins ara es van basar en el control de la despesa pública, en la reducció de la despesa social, i en reestructuració del mercat laboral i del sistema de pensions. En cap moment s’ha posat sobre la taula la necessitat d’avançar cap a un model econòmic i polític europeu comú, ni tan sols de la necessitat de pujar impostos als que més tenen i més contaminen, o d’aplicar plans d’inversió per avançar en un model econòmic verd. A més, la majoria de les mesures van ser adoptades amb caràcter d’urgència o amb l’acord unilateral del Consell Europeu, sense ni tan sols debats previs en els Parlaments estatals.

Durant aquest mes de juny, el Parlament Europeu hem debatut un paquet de sis mesures legislatives per a la governança econòmica. Aquestes mesures formen part de les línies directrius adoptades pel Consell Europeu (24/25 de març) on també es va implementar l’anomenat “Euro-plus Pact” (mesures de caràcter estrictament intergovernamental per aconseguir una major coordinació de les polítiques econòmiques principalment entre els països de la zona euro).

Constato que l’única resposta a la crisi econòmica actual és Europea, i que la governança europea és clau per ajudar els països amb dèficits i deutes excessius.

La crisi grega és una crisi europea i per això la resposta ha de ser europea.

Per això són necessàries mesures que introdueixin l’economia real (desequilibris i altres indicadors) en els plans d’actuació del Consell i la Comissió. Però aquesta governança europea ha de garantir que la crisi no la paguin els de sempre, volem mesures econòmiques que permetin la aplicació d’un model progressista i la construcció d’una Europa social i verda.

En altres paraules, en el debat sobre governança econòmica hem de considerar 3 aspectes claus, que són els que he usat per determinar el sentit del meu vot en els sis informes esmentats més amunt:

• La contenció del dèficit / deute públic no pot basar-se exclusivament en la reducció de la despesa pública, mesura clarament regressiva i antisocial. Els desequilibris fiscals han d’incloure canvis en les polítiques fiscals, d’evasió fiscal i d’inversió.
• Que la crisi econòmica i el deute públic no la paguin els de sempre. Necessitem una distribució justa de la càrrega del deute, on les entitats financera i les empreses privades assumeixin la seva responsabilitat en la generació de la crisi actual.
• La reforma del Pacte de Creixement i Estabilitat no és més que un pegat a una mesura clarament neoliberal i demostradament insuficient per governar la zona euro enfront dels mercats financers internacionals. Sense una política econòmica i fiscal europea comuna no arribarem mai a donar una resposta realque faci front a l’especulació dels mercats financers, que garanteixi la distribució de la riquesa en la Zona euro.
  

  (versión en CAST más abajo)

CÓMO HE VOTADO EN EL PAQUETE de GOVERNANZA ECONÓMICA?

Desde el compromiso que me corresponde, habiendo escuchado a las ciudadanas y ciudadanos que están en la calle pidiendo un modelo económico diferente, he optado, junto a muchos colegas,por votar a favor de los dos informes que señalan el camino por el que debemos avanzar en una mayor coordinación y transparencia económica y presupuestaria, abstenerme en el que puede implicar sanciones graves para incumplimientos del déficit, y votar en contra de aquellos que centranla salida de la crisis en la implementación de unos planes de austeridad que se ha demostrado sobradamente que no sirven a  los propósitos de recuperación tan reiterados. A continuació explico cada uno de los votos con más detalle:

Dos votos a favor:

• Prevención y corrección de los desequilibrios macroeconómicos, FERREIRA, A7-0183/2011

Este informe pretende incluir mecanismos de prevención y corrección cuando los estados miembros se enfrentan a desequilibrios fiscales.  De forma preventiva, se incluyen mecanismos como una revisión anual de las balanzas fiscales, mecanismos de alerta por parte de la Comisión Europea, recomendaciones preventivas para afrontar desequilibrios menores. De forma correctiva, se implementará un procedimiento para desequilibrios excesivos (EIP-siglas en inglés), y la necesidad de presentar planes de acción concretos por parte de los estados miembros.

He votado a favor de este informe principalmente porque introduce los desequilibrios económicos en el Pacto de Crecimiento y Estabilidad, en la Estrategia UE 2020 y en el Semestre Europeo, es decir que la economía real se integra en los procedimientos de control y coordinación económica. Por otro lado, se incluyen una serie de indicadores para determinar los desequilibrios económicos y consecuentemente las recomendaciones, indicadores como por ejemplo inversión en I+D, sector energético.

• Requisitos aplicables a los marcos presupuestarios de los Estados miembros, FORD, A7-0184/2011

He votado  a favor de este informe porque implica una mejora en la harmonización de las previsiones macroeconómicas y presupuestarias; la introducción de reglas numéricas fiscales y de consolidación fiscal; la introducción de un marco sobre las principales categorías de gastos a medio-plazo; mayores requisitos sobre la contabilidad y estadísticas y por último, mayor transparencia en los requisitos generales sobre las finanzas y el objetivo general del presupuesto.

Una Abstención

• Medidas de ejecución destinadas a corregir los desequilibrios macroeconómicos excesivos en la zona del euro, HAGLUND, A7-0182/2011

En negativo, este informe introduce la posibilidad de sancionar a los estados que no aplican medidas para corregir desequilibrios excesivos. Concretamente, se introduce la posibilidad de sancionar a los estados miembros con una sanción del 0,1% del PIB en caso de no aplicar las recomendaciones. No obstante, en positivo, incluye tambíen la exigencia de que se introduzca la cláusula de “mecanismo de votación inversa”, la cual implica que las sanciones debe ser adoptada salvo que el Consejo (exclusivamente los miembros de la zona-euro) vote en contra con mayoría calificada.

Cuando pedimos más gobernanza económica y más coordinación, se deben acompañar con ciertas medidas de sanción, por supuesto, sin embargo, no queda claro cuál sería el efecto económico real y sobre los y las ciudadanas de los estados miembros la aplicación de esta sanción tan rígida de sanción, por eso, por falta de informes que lo justifiquen, me abstengo.

Tres votos en contra:

• Supervisión de las situaciones presupuestarias y supervisión y coordinación de las políticas económicas, WOORTMAN-KOOL, A7-0178/2011

He votado en contra debido a que este informe pretendesolucionar el déficit público exclusivamente vía ajustes en el gasto público. Concretamente se introduce un objetivo a medio plazo de crecimiento del PIB, cuya aplicación será controlada estrictamente  por la Comisión. De hecho, se otorgan poderes extra a la Comisión Europea, la cual adquiere la capacidad de sancionar automáticamente a los miembros de la Eurozona salvo que el Consejo decida lo contrario con mayoría cualificada.

Este informe implica que la consolidación fiscal se prioriza a los objetivos de sostenibilidad a largo plazo, a los objetivos de creación de empleo de la UE y a los objetivos de lucha contra la pobreza y de cohesión social.

Es el hueso duro del paquete. Pretende poner todo el énfasis en la aplicación de mecanismos de ajustes y austeridad, excluyendo la utilización de mecanismos contra-cíclicos. Además, carece de incentivos para cumplir los objetivos de crecimiento a medio plazo y se centra exclusivamente en el sistema de sanciones.

• Supervisión presupuestaria en la zona del euro, GOULARD, A7-0180/2011

El grupo Verdes-ALE intentó introducir enmiendas claves demandando la aplicación de Eurobonos, convergencia fiscal y la aplicación de un máximo sobre las sanciones financieras y otros incentivos. Dichas enmiendas no fueron adoptadas, y el informe terminó siendo una mera lista de sanciones sobre aquellos países que no respetan su presupuesto. Esta directiva está intrísincamente ligada con el Informe Wortmann-Cool ya explicado. Por ello he votado en contra.

• Aplicación del procedimiento de déficit excesivo, FEIO, A7-0179/2011

Este es el tercer de los informes que he votado en contra. La razón es que introduce una medida fuertemente pro-cíclica para afrontar el déficit excesivo. Concretamente la medida 1/20, que implica la reducción en tres años consecutivos el 5% de la deuda pública anual si esta supera el 60% del PIB por más que el déficit sea menor al 3% del PIB.

Esta medida se basa en el supuesto de que el crecimiento económico depende exclusivamente de la reducción del gasto público, es decir que implica la aplicación directa de planes de austeridad, especialmente rigurosos y en cualquier circunstancia, para hacer frente a la deuda pública.

ANTECEDENTES Y EXPOSICIÓN DE MOTIVOS GENERALES

El voto de hoy es un paso más en un proceso que hace ya años que dura. 

Por ello son necesarias medidas que introduzcan la economía real (desequilibrios y otros indicadores) en los planes de actuación del Consejo y la Comisión.l Pero dicha gobernanza europea tiene que garantizar que la crisis no la paguen los de siempre,  queremos medidas económicas que permitan la aplicación de un modelo progresista y la construcción de una europa social y verde.

En otras palabras, en el debate sobre gobernanza económica debemos considerar 3 aspectos claves:

0. La contención del déficit/deuda pública no puede basarse exclusivamente en la reducción del gasto público, medida claramente regresiva y anti-social. Los desequilibrios fiscales deben incluir cambios en las políticas fiscales, de evasión fiscal y de inversión.
   
0. Que la crisis económica y la deuda pública no la paguen los de siempre. Necesitamos una distribución justa de cargo de la deuda, donde las entidades financiera y las empresas privadas asuman su responsabilidad en la generación de la crisis actual.
   
0. La reforma del Pacto de Crecimiento y Estabilidad no es más que un parche a una medida claramente neoliberal y demostradamente insuficiente para gobernar la Zona Euro frente a los mercados financieros internacionales. Sin una política económica y fiscal europea común no llegaremos nunca a dar una respuesta real que haga frente a la especulación de los mercados financieros, que garantice la distribución de la riqueza en la Zonaeuro.

Font foto: CE

En relació a les mesures d’austeritat que els Ministres de l’Ecofin exigeixen a Grècia, faig meves les reflexions que ahir feia el portaveu per a afers econòmics del nostre Grup (Verds/ALE), Philippe Lamberts.

En aquest sentit, en Philippe ha destacat que “els Ministres de finances europeus han retardat l’aprovació d’un nou tram dels préstecs per a Grècia, insistint que cal que el país passi adopti primer un nou paquet de mesures d’austeritat. Els Verds hem carregat de manera reiterada contra aquesta insistència en l’austeritat, i hem denunciat que els creditors privats no hagin assumit una quota major de responsabilitat en la solució de la crisi grega.

Retardar l’aprovació d’una nova ronda de préstecs és una lamentable tàctica de ‘matón’ per obligar a Grècia a aprovar de nou un seguit de mesures d’austeritat que s’han mostrat autodestrictives.

El fracàs de les receptes del trio UE-BCE-FMI, que consisteixen a apliar mesures d’austeritat sobre altres mesures d’austeritat, està fent que cada vegada sigui més dificil per a Grècia reduir la càrrega del seu deute. I això és dolent per a Grècia, però també per a la zona Euro.

A més a més, la reticència a garantir que els creditors privats participin adequadament en la lluita contra la crisi del deute grec comporta també la prolongació de l’agonia de la zona euro.

Es fa inevitable una reestructuració ordenada del deute. Fer rodolar la llauna carretera avall, com sembla que està fent l’Ecofin, només farà que al final acabin essent els contribuents europeus els qui acabin pagant.

Els Verds creiem que hi ha una necessitat urgent de reorientar el full de ruta del trio UE-BCE-FMI i que aquest abandoni la seva excessiva confiança en l’austeritat com a fórmula màgica, i que els governs de la UE afrontin la reestructuració del deute (en línia amb el sistema de bons Brady), abans no sigui massa tard.”

Foto: El Primer Ministre grec, Yorgos Papandreu, acompanyat de Durao Barroso (en una foto d’arxiu). Font: EFE.

Fa dies que rebo al meu correu del Parlament Europeu notificacions de persones que mostren la seva preocupació per com s’està duent a terme el debat sobre la Governança econòmica i les mesures concretes emmarcades en l’anomenat Pacte de l’Euro. Són cartes que encaixen perfectament en el marc de les nombroses i massives mobilitzacions d’aquest cap de setmana.

En concret, la petició que em fan centenars de ciutadans i ciutadanes és la que recull el text següent:

“Muy estimado Señor Raül Romeva i Rueda,

Estoy muy preocupado/a por las propuestas sobre la gobernanza económica, que en la actualidad  son objeto de debate en el Parlamento Europeo. El  dinero de los contribuyentes ha sacado de apuros a los bancos y  a los inversores ricos, mientras que para  la gente común se ciernen amenazas de recortes en los servicios públicos, salarios y pensiones. Las propuestas legislativas que se plantean ahora en Bruselas  continuarán manteniendo esta tendencia y otorgarán  demasiado poder a la Comisión Europea sobre delicadas decisiones de política económica, sin que exista  un control suficiente de las mismas por parte de instituciones democráticas como el Parlamento Europeo o los parlamentos nacionales de los Estados miembros de la UE.

¡Es hora de decir no!

¡Son necesarios procedimientos democráticos, no burocráticos, para garantizar la coordinación de las políticas económicas significativas y eficaces a nivel europeo, al servicio de los pueblos de Europa!

Como ciudadano/a europeo, les pido que rechacen las propuestas legislativas que se debaten actualmente, ya que causarán  más daño a la integración europea y  ala situación económica y social en los Estados miembros. Les pido que ,en su  lugar, establezcan la colaboración  con organizaciones de la sociedad civil y los ciudadanos europeos en un diálogo sobre qué tipo de gestión económica es la  que se necesita para estabilizar las economías europeas, y anteponer los intereses de las personas y el medio ambiente como objetivo prioritario.

Respetuosamente,

XXX

Personalment em sento interpelat per la demanda, a la qual miro de respondre amb la següent argumentació, que envió a  tothom qui se m’ha adreçat (versió en CAT i CAST): (segueix…)

Respuesta en CAST

Estimado/a….:

Atentamente

Raül Romeva i Rueda, MEP
Iniciativa per Catalunya Verds
Verdes/ALE Parlamento Europeo

*****

Resposta en CATALÀ

Benvolgut/da …,

T’agraeixo profundament la teva comunicació sobre el Pacte per l’Euro. Comprenc i comparteixo la teva preocupació i la necessitat de trobar respostes alternatives a la crisi econòmica i financera actual.

El 25 de març passat, els líders de la Unió Europea van acordar fundar la base dels seus acords per a facilitar possibles futurs rescats. Com deus saber, aquesta nova estructura que venen sota el nom de competitivitat econòmica, no és res més que l’enfortiment de les mesures d’austeritat que soscaven l’estat de benestar europeu.
Primer de tot vull aclarir que, malauradament, les mesures preses sota el nom de “Pacte per l’Euro” són de caràcter estrictament intergovernamental i per tant no seran debatudes al Parlament Europeu. Els quatre pilars d’aquesta estratègia, bastida pel Consell Europeu (Enfortir la competitivitat, creació d’ocupació, contribució a la sostenibilitat de les finances públiques i enfortir la estabilitat fiscal) no són més que títols bonics que amaguen un seguit de reformes de caràcter estrictament neoliberal com la  reducció dels salaris en el sector públic, la re-estructuració del sistema de pensions, la disminució del poder de negociació col.lectiva o l’aplicació de la flexiseguretat.

Així i tot, el Consell també va presentar un paquet de sis reformes legislatives al Parlament Europeu, les quals sí podem debatre aquesta setmana durant la sessió parlamentaria que tindrà lloc a Brussel.les. Les propostes, en comptes d’anar orientades a solucionar el problema dels desequilibris fiscals a la Zona Euro, van dirigides a enfortir els límits de despesa que marca el Pacte d’Estabilitat i Creixement. La Unió Europea està fallant a l’hora de proposar mesures alternatives basades en augmentar els impostos als que més tenen i als que més contaminen.

Concretament, el passat 19 d’abril, la Comissió d’Economia i Assumptes Monetàris (ECON) del Parlament Europeu va aprovar sis paquets de mesures per a enfortir el control pressupostari i la coordinació de polítiques econòmiques, particularment a l’Eurozona, inclòs l’informe Wortmann-Cool sobre el Reglament CE nº 1466/97. Aquestes mesures van ser adoptades amb el vot en contra dels grups Verds/ALE, Socialistes (S&D) i l’Esquerra Unitària (GUE).

Des dels Verds/ALE  vàrem rebutjar també el procediment ràpid amb el qual es van tractar els informes, procediment imposat per la Comissió Europea i el Consell per tal de procedir amb la votació final dels informes abans de les vacances d’estiu. Tot i així, a la Comissió ECON, els eurodiputats i eurodiputades del nostre Grup (Verds/ALE), juntament amb un grup d’assessors especialitzats, van treballar intensament durant el procés d’esmenes que es presentarà a la sessió parlamentària del Juny.

Sobre el procediment per a desequilibris fiscals excessius, creiem que és una política pro-cíclica que comportarà l’adopció d’encara més mesures d’austeritat. La inversió pública europea va caure del 3.5% al 2.5% durant els anys 90 i pràcticament mai es va recuperar. Les noves mesures no fan més que aprofundir aquesta tendència. La majoria política al Parlament Europeu ens impedeix eliminar restriccions com la regla 1/20 (reducció en tres anys consecutius el 5% del deute públic anual si aquesta supera el 60% del PIB) o les sancions del 0.1% del GDP per cada any de incompliment de les condicions de fiscalitat imposades directament per la Comissió.

Des d’Iniciativa per Catalunya Verds, sempre ens hem oposat a les retallades socials en salut, educació, pensions i altres serveis públics bàsics. A nivell europeu, creiem no tan sols en la solidaritat entre els estats membres, sinó també en la necessitat de redistribuir la riquesa a nivell de la Unió i de realitzar una política monetària i econòmica orientada a la convergència fiscal i real, la introducció de mesures anticícliques i d’instruments com els Eurobons.

Tant des d’ICV com des de Verds/Ale, tenim clar que les mesures a prendre de governança europea han de permetre la aplicació de polítiques progressistes, però també han de ser preses de manera transparent i democràtica.

Al Parlament Europeu lluitem per aquests principis, però no és suficient. Necessitem persones com tu que ens ajudin a explicar quina és la realitat i que lluitin amb nosaltres per a una Europa social i verda.

Resto a la teva disposició.

Atentament

Raül Romeva i Rueda, MEP
Iniciativa per Catalunya Verds
Verds/ALE Parlament Europeu

Font foto: ATTAC

Dijous vinent està previst que al Parlament Europeu (en minisessió plenària, a Brussel·les), votem diversos informes relatius a la Governança econòmica. Són els següents:

• Prevención y corrección de los desequilibrios macroeconómicos, FERREIRA, A7-0183/2011
• Aplicación del procedimiento de déficit excesivo, FEIO, A7-0179/2011
• Requisitos aplicables a los marcos presupuestarios de los Estados miembros, FORD, A7-0184/2011
• Supervisión presupuestaria en la zona del euro, GOULARD, A7-0180/2011
• Supervisión de las situaciones presupuestarias y supervisión y coordinación de las políticas económicas, WOORTMAN-KOOL, A7-0178/2011
• Medidas de ejecución destinadas a corregir los desequilibrios macroeconómicos excesivos en la zona del euro, HAGLAND, A7-0182/2011

Enceto amb aquest d’avui un seguit d’apunts en relació a l’anomenat Pacte de l’Euro en què miraré d’explicar la qüestió des de la perspectiva que el Grup Verds/ALE està aportant al tema. Es tracta d’una recopilació de documents d’anàlisi i de posicionament. Aquest d’avui, per exemple, l’han fet els nostres col·legues del Grup responsables dels afers econòmics. Durant aquesta setmana n’aniré penjant d’altres de complementaris. (Segueix…)

Economic Governance in the European Union

The European Union is facing challenges to provide to stability in their member countries. In May 2, 2010, Eurozone members and the IMF rescued Greece’s economy with 110bn-euro three-year bail-out package. The Portuguese Rescue Package of May 3, 2011 was also an ambitious programme of reforms that, in contrast with the Greek Rescue Package, gives a fair amount of discretion as to how it can be implemented. The Irish bail-out was also characterized but strong measures to reduce the public expenditure in social services.  Italy and Spain also are in precarious situation: public debt and deficit plus financial and baking crisis seem the common denominator. Now, the Eurozone doesn’t reach an agreement on how to aboard the Greek situation and the possibility of restructuration or sovereign default of the Greek public debt.

Difficulties of the crisis:

The main causes of the financial and sovereign debt crisis were fiscal profligacy, weakness of the banking system, and low competitiveness and productivity. The main effects have been a sharp increase in primary deficits and public debt, an increase in sovereign spreads, high financial volatility, and low liquidity in capital markets.

Why is difficult to handle this crisis?  The main reason why it has been so difficult to come to terms with these problems is that we are not just dealing with one crisis, but with three crises at the same time. We have, first, the kind of fiscal crisis that we see in countries like Greece and Portugal. We have, next, the kind of banking crisis that we see in countries like Ireland or Spain, where local banks have gone on lending sprees and nourished real-estate bubbles and, when the bubbles burst, their solvency was impaired. We have, finally, the kind of latent banking crisis that we see in countries like Germany or France where banks with very fragile balance sheets have large exposures to sovereign debt from Southern Europe and/or to bank debt from Ireland and Spain. These three crises are entangled with each other, and it is difficult to disentangle them. (EUI report on the Euro Crisis)

Under these financial crises, we find the economic and resource crisis that are endemic to the current system. But, what is the EU doing after the bail-outs?

The Commission main interest is to create all the necessary measures to avoid any disturbance of the economy, seems that the exclusive goal that it has is to veil for the free movement of capital within the union. The ECB plays his role and increase the interest rate of the Euro, when many countries would need a low interest rate to push their economies. In general, seems that the EU institutions are much worried about the movement of capital and the financial markets than about unemployment and recession.

The last European Council of the 24/25th of March 2011 the Council has approved a set of 5 instruments for the economic policy:

• The European Semester: Europe 2020, fiscal consolidation and structural reform: multi-annual consolidation plans, with specific deficit, revenue and expenditure targets, fiscal policies, etc
• Strengthening governance: Package of six legislative proposals on economic governance to be adopted by the European Parliament in June 2011.
• Euro-plus pact:  intergovernmental measures to achieve a higher degree of convergence reinforcing the “social market economy”
• Restoring the health of the banking sector: banks stress test and considering the introduction of a global financial transaction tax.
• strengthening the stability mechanisms of the euro area: Introduction of a new treaty within the Eurozone called “European Stability Mechanism” that will be an intergovernmental organization under public international law to mobilise funding and provide financial assistance to the Euro members, in cooperation with the IMF.

In all the measures the “austerity side” has been the priority and the common denominator.

The Pact for the Euro

At the end of last March the head of states or Governments of the Eurozone plus six other countries (Bulgaria, Denmark, Latvia, Lithuania, Poland and Romania) agreed in a set of measures to aboard the crisis and the public debt in Europe. They established a set of economic measures known as the “Euro-plus Pact”.

This is an intergovernmental agreement to strength the economic pillar of the monetary union. It is a set of recommendations and measures that fall under national competence and are crucial for the economic governance. In other words, are actions that have to be taken by the Member states, a policy mix that takes into account their specific challenges.

The pact is a set of measures that are subject to the control and recommendations of the European Commission, who acts as the principal supervisor and evaluator of the “Euro-plus Pact” development and application. The main goals of the pact are concretely:

• fostering competitiveness
• fostering employment
• contributing to the sustainability of public finances
• reinforcing financial stability

The first pillar includes points such us the revision of wage setting (eliminate indexation mechanisms and reduce bargaining power of unions) and reduce the wages for public servants, in order to guarantee the “competitiveness with the private sector”. In other words, the pact is against European workers and against the European economy, given the fact that low salaries mean also low demand and less economic activities. Those measures are neither beneficial for small and medium firms; the reduction of public expenditure will just lead to recession of our economic. We must say that under competitiveness there are no measures regarding the imperfection of the markets (concentration of market power, transparency and information or limitation of the monopolistic power).

The second pillar, it is all about life-long learning and flexicurity, well not only. Following the tradition of the EU policies, first they are trying to implement the flexibility and then we will see. In general this measures introduce a more regresive fiscal system, increase the inequalities and the poverty in our society.

The third pillar it is focus on the re-estructuration of the pension system in Europe, meaning the privatization of system and the increment of the retirement age. Of course it stresses the necesity of implement fiscal discipline and give the Commission the mission to ensure the EU rules of the Stability and Growth Pact and future regulations.

The Commission’s legislative package released last September has the aim of “strengthening surveillance of economic policies and ensuring effective compliance with fiscal consolidation in a one hand, as well as taking proper account of macro financial imbalances such as the levels of private debt on the other hand”.

The last pillar on reinforcing financial stability is about the coordination of the fiscal policy. Although it seems a nice willing, the creation of the European Stability Mechanism will conditionate any action in this direction.

In conclusion, the Pact for the Euro is a fallacy to build a neoliberal Europe, where measures are taken in favour of the banks and the big corporations. 

Resources

http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/en/ec/119809.pdf

http://www.eui.eu/Personal/Carletti/Life%20in%20the%20Eurozone%20ebook.pdf

Foto: Durao Barroso i Rehn, durant una roda de premsa. Font: AP

Finalment ahir vaig poder intervenir, en el ple d’Estrasburg, demanant un cop més que la UE adopti una taxa sobre les transaccions financeres. Ho vaig explicar ahir (veure apunt Taxa Transaccions Financeres (FTT)? És clar que sí ). Avui, a les 12, votem l’informe Podimata al respecte d’aquest assumpte. Veurem què en surt.

Avui es debat al PE (sessió plenària Estrasburg) l’informe Podimata relatiu la Innovació financera a escala mundial i europea.

En relació a aquest assumpte he rebut diverses cartes com la que adjunto a continuació, o similars. En el debat d’aquesta tarda, malgrat que no he aconseguit temps oficial d’intervenció (és un tema que porten els companys/es de la Comissió d’Economia, intentaré aconseguir un minut en l’espai anomenat ‘catch the eye’, tot i que això dependrà de la bona voluntat de qui presideixi la sessió. En cas que pugui intervenir, tinc intenció, un cop més, d’insistir en favor de la necessitat i urgència d’adoptar una Taxa sobre les Transaccions Financeres, tant per la important capacitat recaptatòria que tindria, com per l’impacte dissuasiu que comportaria, també, en la tan nefasta economia especulativa que tant de mal està causant.

A continuació adjunto la carta tipus que porto dies rebent i a la qual responc de manera oberta (també) a través d’aquest apunt:

Asunto:  Financiación
innovadora a nivel global y europeo (2010/2015 (INI))– Informe Podimata.

Madrid, 7 de marzo de 2011

Estimado señor o estimada señora:

Nos dirigimos a Ud. ante la próxima votación que tendrá lugar en la
sesión plenaria del Parlamento Europeo, para solicitarle su respaldo al informe
de la Sra. Podimata sobre “Financiación innovadora a nivel global y europeo –
Innovative Financing at Global and European level”.

Es el momento de que la Unión Europea dé pasos significativos para
lograr la aprobación de un impuesto a las transacciones financieras en el marco
europeo. La distancia entre la economía real y el peso de la actividad
financiera, se ha multiplicado a lo largo de las últimas dos décadas con el consiguiente riesgo en la generación de
“burbujas” financieras. En el año 2008, por ejemplo, las operaciones
financieras representaron hasta 74 veces el PIB mundial, cuando en 1990 tan
solo eran 15 veces superior. El problema principal radica en las operaciones de corto
plazo que conllevan una alta volatilidad y un efecto penalizador sobre la
economía productiva, de más largo plazo.

En este contexto, la Unión Europea no puede frenar la puesta en marcha
de medidas como una tasa a las transacciones financieras cuando la respuesta
ante esta crisis financiera se ha traducido en la reducción generalizada del
gasto social.

A instancias de la Comisión Europea, la gran mayoría de los gobiernos comunitarios
insisten en que la deuda pública nacional debe ser reducida a través de
programas de austeridad y drásticos recortes.

Existe un amplio consenso para reconocer que estas medidas están
teniendo un impacto más que desproporcionado en las personas más vulnerables de
nuestra sociedad. Los desequilibrios presupuestarios no deben cubrirse a
expensas de aquellos que menos tienen, que ven reducido su acceso a la atención
sanitaria o la educación básica.

Una tasa a las transacciones financieras (TTF) del 0,05% aplicada a todas
las operaciones de mercado permitiría recaudar 209.000 millones de euros tan solo
en el espacio comunitario. Es una alternativa útil y efectiva para generar los
recursos necesarios para luchar contra la pobreza, aquí y en los países del sur,
y combatir los efectos del cambio climático.

Las organizaciones abajo firmantes estamos convencidas de que la Unión
Europea debe promover una TTF en su propia zona de influencia económica. La
viabilidad de esta medida ha sido ya reconocida por el Fondo Monetario
Internacional y la propia Comisión Europea. Economistas de gran prestigio han demostrado
que la aplicación en el marco europeo es técnica, legal y económicamente
posible. Su puesta en marcha definitiva demostrará su valor real.

Le instamos a que respalde el informe Podimata y que el Parlamento Europeo no quede un paso
por detrás de sus responsabilidades frente a los ciudadanos.

Reciba
un cordial saludo,

Firmado: Ayuda en Acción, Acción por la Salud Global, IntermonOxfam, Save the Children Inspiraction, RobinHoodTax.

(Nota: Cartes similars m’hane stat enviades per part de ATTAC, UGT o CCOO)

Foto: Therobinhoodtax.org

Ryan, Cameron, Mas, i Cia (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

Ahir, Paul Krugman feia un article prou interessant, a l’Ara, comentant la resposta que Paul Ryan (Republicà) va fer a Obama després del discurs sobre l’estat de la Unió d’aquest. De fet, Krugman criticava la tesi de Ryan qui havia afirmat que “el que està passant a Grècia, Irlanda, el Regne Unit i altres estats europeus es deu a que aquests no van reaccionar a temps, i ara els governs han hagut d’imposar unes mesures d’austeritat molt doloroses: grans retallades en les prestacions per als jubilats i enormes pujades d’impostos per a tothom”.

I què fa Krugman? doncs recordar algunes veritats. Primer, que en vigílies de la crisi financera, els conservadors es desfeien en elogis a Irlanda, un país amb els impostos baixos i amb un nivell reduït de despesa tenint en compte els paràmetres europeus, que l’índex de llibertat econòmica de la Heritage Foundation el va situar al capdavant de tots els altres estats occidentals, que el 2006, George Osborne, ara ministre d’Economia de la Gran Bretanya, va declarar que Irlanda era “un exemple brillant de l’art del possibilisme en una política econòmica a llarg termini”, i que el 2006 i el 2007 Irlanda va tenir superàvit pressupostari i el nivell més baix d’endeutament públic dels països del món desenvolupat.

I sobre Gran Bretanya, recorda l’aposta de Cameron de rebaixar dràsticament les despeses de l’Estat, peró sobretot els resultats, és a dir, que l’economia britànica, que a principis del 2010 semblava recuperar-se, ha tornat a caure durant el quart trimestre, i que és indubtable que en el mercat privat no hi ha ni el més mínim indici d’aquell increment espectacular de confiança que havia de ser el resultat directe d’eliminar els llocs de treball de mig milió de funcionaris.

Prenc nota, per tant, que les tesis republicanes (als Estats Units) i conservadores (Europa), no han estat en cap cas l’estímul esperat, sinó tot el contrari. I malgrat tot aquesta és la fórmula que Mas està aplicant a Catalunya, i que Rajoy, i pel que sembla cada cop més Rodríguez Zapatero, proposen per l’Estat.

I no ho dic jo, pobre de mi. Ho diu Paul Krugman.

Foto: Paul Ryan durant la seva al.locució de resposta al President Obama (25 gener). Font: AP