Raül Romeva i Rueda

Després de quatre anys d’una endèmica incapacitat dels líders europeus per
tal que presentin una resposta valenta i creïble a la crisi, allò que constatem
és que l’euro, i la UE tal com la coneixem, està en perill, i en aquest context
tan crític ens toca votar la setmana vinent, al Parlament Europeu, sobre la
governança econòmica. De fet,
allò que votarem serà la Resolució Legislativa que va quedar pendent després
del debat i la votació de sis informes que ja va tenir lloc el 23 de juny
(veure l’apunt Governança
econòmica (3): explicacions de la votació ).

En aquests darrers temps han passat força coses: tres rescats a la zona
no-euro (Hongria, Romania i Letònia) i tres més a la zona euro (Grècia, Irlanda
i Portugal), així com una dotzena de reunions d’emergència
de la UE i l’Eurogrup. I tanmateix la crisi no només no s’ha aturat sinó que els temors de
rescat planen ara sobre dos Estats més: l’italià i l’espanyol, així com sobre
la solvència dels bancs alemanys, francesos, italians i espanyols.

Aparentment
només una intervenció d’emergència del Banc Central Europeu, comprant bons
espanyols i italians en el mercat secundari ha permès evitar una nova crisi
sistèmica en plenes dates de vacances estiuenques. Però aquesta
intervenció no ha estat res més que un flotador que ha permès guanyar temps per
tal que el nàufrag aguanti millor les envestides d’aquestes aigües tan turbulentes, ja que aquests països, igual com els bancs europeus, hauran de
refinançar una part substancial del seu deute pendent dels propers anys sense
poder comptar amb què el BCE intervingui permanentment com a prestamista
d’urgència.

El
Sistema Europeu de Bancs Centrals ja ha adoptat grans riscos a través de la
provisió de crèdit  cap a bancs i estats
en les coordenades més dèbils de la zona Euro.

Però
la situació, em temo, és encara pitjor del que sembla.

Aquest estiu hem pogut constatar com els principals indicadors de
l’activitat econòmica a països de la UE, però també als mateixos EUA, mostren
perspectives força ombrívoles per als propers mesos, i anys. I també es preveu
una caiguda significativa del creixement xinès. Cada vegada són més els
analistes que situen la UE i els EUA en el punt de partida d’una nova recessió.

En aquest context, les mesures anti-crisi adoptades fins ara estan fracassant
de manera dramàtica. No hi ha cap evidència sòlida que demostri que les mesures
d’austeritat, que són l’eix principal del paquet de gestió econòmica previst, i que
ja s’estan aplicant en un estat d’emergència en tots els Estats membres,
estiguin donant els resultats que se n’esperaven.

Se’ns diu que la lògica d’aquestes mesures és que els plans d’austeritat
permetran una reducció sostinguda del dèficit i, finalment, dels nivells de
deute, i que la recuperació vindrà de l’impuls de la demanda externa.

No obstant això, aquest escenari esdevé improbable en un context
internacional caracteritzat per una recuperació anèmica en els països
desenvolupats i per l’amenaça que suposa una desacceleració encara major a
nivell mundial. Si no es produeix una depreciació nominal i real dels països amb dèficit,
llavors, la caiguda de la demanda interna als països deficitaris i la
impossibilitat d’augmentar la demanda interna als països amb superàvit conduirà
a un dèficit global de la demanda agregada.

En altres paraules, si totes les
economies fortament integrades a la zona euro volen reduir la demanda interna,
la demanda total caurà a tot arreu, i els nivells d’endeutament augmentaran,
paradoxalment, sucumbint a l’intent de pagar els esforços per tal d’exportar la
sortida de la crisi.

Per altra banda, també la recessió als EUA destrueix l’esperança que un
impuls extern podria conduir la zona de l’euro fora del perill d’una espiral
deflacionària.

Aquesta dinàmica de deflació del deute, allà on el resultat de les mesures
d’austeritat no fa sinó empitjorar el deute als nivells de PIB, és exactament el
que ja està passant a Grècia, on l’economia es troba en una profunda depressió i
l’activitat econòmica està en caiguda lliure més enllà de la majoria dels
pronòstics pessimistes. En aquest context, la reducció dels dèficit va paradoxalment de la mà d’un
empitjorament del deute a nivells de PIB, ja que el PIB cau molt més ràpidament
que els nivells de deute i dèficit. L’actual suspensió de la missió de la troica indica que la situació està
fora de control. I aquest és el cas, fins i tot després d’una reducció molt
modesta i insuficient de la càrrega del deute negociada amb els bancs de la UE
en la cimera de 21 de juliol de la zona euro.

Tenint en compte les dramàtiques perspectives macroeconòmiques, aquesta
situació comporta una amenaça més que tangible per a països com Itàlia i
Espanya, i a més afectarà molt negativament, en termes generals, els processos
de consolidació fiscal arreu de la UE.

En
resum, la suposada ‘solució miraculosa a la crisi’ que pretenia ser el procés
de consolidació fiscal aconseguit per via de mesures d’austeritat d’ampli espectre
i per les reformes estructurals imposades fins ara, sense tenir en cap cas en compte aspectes tan
importants com la justícia social o la sostenibilitat, i que a més pretén
quedar codificada en la legislació europea a través del paquet de governança
econòmica, està esdevenint un autèntic fracàs. Però això es
deu no només a una “inesperada” nova crisi econòmica, sinó que és la
conseqüència d’una avaluació errada i parcial de la situació i de les causes
estructurals de l’actual crisi.

(en els dos apunts que seguiràn aprofundiré en la Prognosi -què pot passar si tot segueixi igual- i en la Teràpia -que pensem alguns/es que s’hi pot fer)
Foto: Farrugo, para Eleconomista.es