Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Economia, Europa social, Joves, Crisi (Respostes) i Green New Deal

La pregunta del milió

0

Una de les qüestions que una i altra vegada em reclama la gent, ja sigui quan pugen a Brussel·les/Estrasburg, o quan jo vaig a fer xerrades o trobades diverses per pobles i ciutats, és que com és que encara no comptem amb un impost sobre les transaccions financeres que permeti aturar les trampes especulatives, i que que estem fent des del Parlament Europeu.

-Malauradament -acostumo a respondre- sobre aquesta qüestió el Parlament Europeu no tenim competència directa, i no la tenim per què els governs dels Estats no volen que la tinguem. És a dir, són els executius de cada estat, encapçalats per Zapatero, Merkel, Sarkozy, Cameron, Orban, etc… els qui ho impedeixen.

I és que és necessari recordar una vegada més que aquesta entel·lèquia que anomenem Europa, no es redueix al Parlament Europeu, sinó que hi ha d’altres actors que tenen tan, o de vegades més, pes que el propi Parlament, especialment en algunes qüestions.

No obstant, una de les coses que sí podem fer els membres electes del Parlament Europeu és actuar d’altaveus de la ciutadania (com per exemple les que plantegen des de la Plataforma Impost sobre les Transaccions Financeres Ja! o ITFYA). I això és el que faig habitualment transferint a les altres dues institucions europees, el Consell (governs) i la Comissió Europa, aquestes inquietuds en forma de pregunta escrita, com aquesta, que podríem considerar la Pregunta del milió:

Pregunta con solicitud de
respuesta escrita E-000167 i E-000168/2011

al Consejo y a la Comisión

Artículo 117 del Reglamento

Raül Romeva
i Rueda (Verts/ALE)

Asunto:     Impuesto a las
Transacciones Financieras

La
profunda crisis global ha llevado a una situación económicamente insostenible
en la que se han incrementado los déficits fiscales, se han recortado los
gastos sociales y ha aumentado la desigualdad, medidas socialmente inadmisibles
en una crisis con responsables claros, a los que no afectan las medidas
adoptadas por los Gobiernos. Estos responsables son las personas e
instituciones que controlan los mercados financieros, apoyados por unos
gobiernos que, sin cuestionar en ningún momento la actual hegemonía de las
finanzas sobre la economía productiva, les han permitido alcanzar un volumen de
actividad desmesurado, escasamente gravado e insuficientemente sometido a
control o regulación. Los gobiernos de la Unión no han dudado en aplicar a la
ciudadanía de sus países dolorosos planes de ajuste basados en recortes
sociales, de derechos laborales y de salarios. Se ha dado prioridad a la lucha
contra el déficit sin abordar la necesidad de gravar adecuadamente al sector
financiero ni revisar la fiscalidad de las grandes fortunas, ni menos aún
tratar de evitar la evasión fiscal practicada por las compañías multinacionales
a través de los precios de transferencia. Ante este escenario insostenible,
diferentes organizaciones sociales exigen la implantación inmediata de un
Impuesto a las Transacciones Financieras (ITF) y la lucha decidida contra la
evasión fiscal, desarmando el entramado de los paraísos fiscales de modo que se
recuperen recursos que legítimamente pertenecen a los ciudadanos y se generen
otros adicionales suficientes para combatir las desigualdades sociales.

¿Qué
medidas va adoptar la Comisión para la aplicación inmediata del ITF?

¿Cuándo
se aplicará entre los Estados miembros de la Unión?

¿A
qué espacios de toma de decisiones sobre la gobernanza económica globalizada,
trasladará la Comisión exigencia de la creación del ITF?

Fonto foto: ITFYA

Austeritat, governança, europa…seguim dins la borrasca, capejant el temporal

1

Sóc a Estrasburg, al ple del Parlament Europeu, escoltant el President del Consell de la UE, Van Rompuy, i al President de la Comissió, Barroso. Expliquen les conclusions del darrer Consell Europeu.
Parlen de recuperació, de cohesió, d’esforç, de rigor, i, per descomptat,
d’austeritat.

Tot just fa una setmana la Comissió europea presentava el seu
primer Annual Growth Survey, precisament al principi del nou ‘European
Semester
‘, part de la nova arquitectura de governança econòmica de la UE.

Vàrem
ser diversos arreu d’Europa que vàrem criticar les recomanacions de la
Comissió, i especialment la seva visió estreta focalitzada en el mantra de
l’austeritat. El fet és que, aquesta mena de mesures, fins ara, no han suposat
sinó un clamorós fracàs en termes de recuperació econòmica. I és que, a parer
de moltes i molts, la millor manera de reactivar l’economia no és aturar
l’activitat econòmica i castigar les capes més desfavorides de la societat,
sinó, al contrari, dinamitzar-la via, entre d’altres, per la inversió pública
i, sobretot, estabilitzant les finances públics amb una millor i més efectiva
lluita contra el frau fiscal i una reforma que signifiqui, simplement, que
pagui més qui més té.

Res d’això s’està fent, i el discurs d’avui, a
Estrasburg, de Barroso i Van Rompuy, segueix reiterant els mateixos errors.

Ja la setmana passada, el meu col·lega de
grup, Philippe Lamberts, portaveu d’assumptes econòmics de Verds/ALE, va ser
clar quan va expressar que:

“While the Economic Semester and the
Annual Growth Survey may be new tools, the economic analysis behind them
remains unchanged. The Commission has continued with its blinkered focus on
austerity as the answer to Europe’s economic woes. The flawed neoliberal
approach has clearly showed its limits, yet the Commission wants member states
to persist with and intensify austerity measures ignoring their potentially
negative macroeconomic impacts, as well as the consequences for wages and
welfare. The whole package is socially and environmentally blind.”

En una línia similar s’expressava el també
col·lega dels verds alemanys, Sven Giegold, especialista en afers financers:

“The Commission ignores the basic fact
that sustainable public finances require not just appropriate and efficient
spending but also adequate and socially just revenue sources. Unsurprisingly,
there is no urge to establish a financial transaction tax or introduce energy
taxation. The Commission fails to outline measures to ensure the fair
contribution of corporations or fight against tax fraud. It also completely ignores
the potential economic impact of punitive interest rates for borrowing on
member states, which may not be able to bear this burden.


“In its focus on specific measures in
member states, the Commission fails to make any recommendation as to how
stronger EU-level economic governance can contribute to strengthening the
economy.  In short, a missed
opportunity for the Commission to lead the European economy out of the
crisis.”

Comparteixo la línia argumental de Lamberts, i
Giegold, evidentment. I tanmateix constato com aquest pensament que defensem des
del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu no és, ara com ara, el majoritari, i
per descomptat no té res a veure amb la línia de pensament imperant a la Comissió
i al Consell.

Seguim sota la Borrasca, intentant capejar el temporal. Confio que algú dia
arribi l’anticicló i comencem a veure el sol.

Aturada Directiva Permís Únic Treballadors migrants: Victòria (temporal) de l’Europa Social!

0

Ahir advertia en aquest mateix bloc del risc que suposava per a l’Europa Social, ja força maltractada, la votació d’avui (veure Nou torpede conservador a l’Europa Social (ara Directiva Permís Únic): nou pas cap a l’esclavatge modern? ).
La cosa no pintava gens bé. És més, quan aquest matí m’he trobat amb n’Alejandro Cercas, ponent de l’opinió de la Comissió d’Empl (i molt crític amb la ponent principal, la popular Matthieu), m’ha reconegut mentre preníem un cafè que la cosa pintava molt malament. No hem tingut temps per preparar la contraofensiva, em deia, compungit. Aquest cop les forces neoliberals que aspiren a carregar-se l’Europa Social se’n poden tornar a sortir amb la seva, admetia jo.

La votació ha anat ajustada, com esperàvem, però en la majoria de les votacions clau la balança s’inclinava cap a la banda conservadora. Fins que ha arribat el vot final. Llavors ha saltat la sorpresa: 305 col.legues han votat a favor del text (PPE, ECR, UDF, i alguns liberals), però hem estat 350 els qui hem votat contra (la majoria dels grups S&D, Verds/ALE, GUE i alguns Liberals). La proposta ha estat, per tant, REBUTJADA, i torna a la Comissió per tal que la refaci.

Estic enormement satisfet pel fet que el Parlament Europeu hagi rebutjat aquesta proposició de Permís únic. El vot d’avui obre noves negociacions i dóna una resposta negativa a l’adjudicació de drets en funció del valor comercial dels treballadors. La directiva rebutjada proposava una visió fragmentada de la migració legal, on el valor comercial d’un treballador emigrant determinaria l’extensió dels seus drets, i suposava per tant un atemptat envers les garanties mínimes en quant als drets de què han de gaudir tots els treballadors emigrants, basats, aquests drets, en la igualtat de tracte i la no-discriminació.

En vigílies del vintè aniversari de la Convenció de les NU sobre la protecció dels drets dels treballadors emigrants i dels membres de la seva família, aquesta jerarquització és totalment inacceptable: la Unió ha d’integrar finalment les conclusions dels nombrosos estudis que demostren que tant els beneficis individuals com els col·lectius, els econòmics com els socials, o els que afecten les societats d’acollida o les d’origen, han d’anar de la mà de l’exercici ple i efectiu dels drets de les persones migrants.

Des d’ICV, així com des de verds/ALE, continuarem amb la vigilància ben alerta per contribuir a dotar la Unió d’una política migratòria ambiciosa basada en el principi d’universalitat i d’indivisibilitat dels drets fonamentals. Aquesta serà, com sempre ha estat, la nostra postura devanat les noves discussions que aquest rebuig d’avui obliguen a que mantinguem, tant amb la Comissió com amb el Consell.
Foto: treballadors temporers recollint fruita. Font: El País.

Nou torpede conservador a l?Europa Social (ara Directiva Permís Únic): nou pas cap a un esclavatge modern?

0

Després de la Directiva del Retorn (de la Vergonya) i de la Directiva
Bolkestein (Liberalització serveis), aquesta setmana podem viure a Estraburg un nou
episodi de la recessió que la UE està patint en termes de drets socials,
especialment per a les persones treballadores immigrades
. El cas és que avui
debatem (i demà votem) al Parlament la proposta de Directiva sobre el permís
únic per a treballar i residir a la UE per part de persones procedents de
tercers països, així com, el paquet comú de drets pels treballadors de tercers
països que resideixin legalment a la UE. La proposta original, impulsada l’any
2007, era una Directiva del Consell, però el Tractat de Lisboa ha atorgat al
Parlament Europeu la capacitat de poder negociar d’igual a igual amb la
Comissió i el Consell el contingut d’aquesta Directiva.

Tal i com està redactada i presentada a debat, de moment, la Directiva
afectaria a
: aquelles persones que volen residir en un
Estat membre per tal de poder-hi treballar, aquelles que han estat admeses en
un Estat Membre per altres motius que el de treballar, persones admeses per a
lleis estatals i de la UE per a treballar, persones admeses en el marc de la
Directiva de reunificació familiar i que tenen el dret de moure’s amb
llibertat.

Això vol dir que quedarien excloses de l’àmbit d’aplicació de la Directiva (i per tant no comptarien amb els mateixos drets): persones treballadores desplaçades, a les transferides dins l’àmbit
d’una corporació, treballadors/es temporals o au pairs, persones en situació de protecció temporal que estan esperant una
decisió en relació al seu estat, 
beneficiaris de protecció internacional, sol.licitants de l’estatus de
refugiat/da, persones a les que s’hagi suspès el seu permís de movilitat,
persones que treballin a bord dels vaixells, i, a més, els Estats membre poden
decidir que els treballadors temporers (aquells que treballen menys de sis
mesos) o estudiants no hi sigui tampoc incloses.

Si el text s’aprovés així, demà, voldria dir que moltes empreses
trobaran més barat i convenient per als seus interessos traslladar les seves
seus a països tercers (posem per cas, Marroc o Turquia) i des d’allà
desplaçar-hi els seus treballadors cap a la UE.
Per altra banda l’adopció
d’aquesta proposta (que alguns combatem des de fa temps), comportaria consagrar
la inferioritat del dret europeu en matèria laboral i social respecte el
Conveni de Nacions Unides de 1990 sobre protecció de drets de totes les
persones treballadores immigrants i les seves famílies (que només ha estat
ratificat per 44 Estats, tres dels quals europeus –Albània, Bòsnia i
Herzegovina i Turquia). A més a més, la proposta és també contrària a la
Convenció del Consell d’Europa sobre treballadors immigrants de 1977, en
relació a les condicions de treball, seguretat social i vivenda (i que està
ratificada i en vigor per França, Itàlia, Holanda, Noruega, Portugal, Estat
espanyol, Suècia, Turquia i Ucrania).

En altres paraules, amb el text actualment proposat ens podríem trobar
que als hotels i restaurants europeus comencin a arribar treballadors
temporers amb molts menys drets que els ciutadans UE, consolidant així un nou i
modern concepte d’esclavatge.

El Consell ha estat molt clar fins avui (primer la presidència
espanyola i després la belga) a l’hora d’afirmar que qualsevol ampliació de
l’àmbit d’aplicació de la Directiva per incorporar-hi, per exemple, alguns
grups actualment exclosos (mencionats més amunt) comportaria que s’haurien de
rebaixar alguns drets dels grups ja considerats. Digueu-ne com vulgueu, però
per a mi això és un xantatge social inacceptable, especialment per que sempre
hem considerat, almenys fins ara, que els drets de les persones treballadores a
la UE haurien de ser iguals per a tothom, vinguin d’on vinguin aquestes
persones. Ara, però, alguns parafrassegen Orwell (La revolta dels animals) i
diuen que “sí, que tots som iguals, però que alguns som més iguals que
d’altres”.

Durant les negociacions amb el Consell, la ponent de la Comissió Libe
(Mathieu, PPE) va claudicar davant de gairebé totes les exigències que
provenien del Consell, i va cooperar més aviat poc amb el ponent de l’altre
Comitè implicat, EMPL, Cercas (S&D). La conseqüència és que el Consell va
aconseguir fer passar les seves tesis tant a l’hora de reduir els àmbits
d’aplicació com els drets.

La majoria conservadora vol que demà el PE aprovi el text (només cal
majoria simple), de manera que la proposta de Directiva seria ratificada pel
Consell el proper 21 de desembre, en canvi altres grups ens hi oposem. De fet,
quan el text es va votar en la Comissió LIBE les votacions van anar molt
ajustades, però al final, malauradament per a nosaltres (Verds/ALE), es va
imposar una majoria formada per PPE, ALDE i alguns integrants d’ECR. En el vot
final vàrem votar-hi en contra amb un resultat final de 41+, 8- i 2
abstencions.

El problema és que, avui per avui, l’aritmètica europea és clara: les
majories al Consell i la Comissió són conservadores, igual que al Parlament
Europeu, si bé en aquesta darrera institució, en ser més plural i
representativa que les altres, sovint tenim una mica més de marge i algunes
esperances per corregir la deriva neoliberal de les altres dues. Però és clar,
tot té límits. Pensem-hi la propera vegada que toqui conformar majories socials
i progressistes front a l’euro-tsunami conservador, ja sigui dins els Estats
(governs) com a la UE (Parlament Europeu), per què, si no reaccionem, el marge
de maniobra que ens queda serà cada cop menor, i les conseqüències podrien
arribar a ser irreversibles.

Font dibuix: Eneko (http://blogs.20minutos.es/eneko/ )

A qui cal sacrificar per salvar l’Euro?

2

Quan he entrat al despatx, aquest matí, provinent del gimnàs on he anat a cremar algunes calories i a posar-me a to per un dia que, lluny de ser festiu, se’m presentava força carregat de reunions, trobades i debats diversos, he saludat en Carles Mascarell, una jove promesa que aquestes setmanes està treballant amb nosaltres. Ell m’ha tornat la salutació i m’ha assenyalat el diari El País que duia sota el braç. És un dels diversos diaris que acostumo a llegir de manera habitual, ja sigui en format paper o electrònic. En aquest cas concret acostumo a comprar-lo al quiosc del costat de l’apartament que ocupo quan sóc a Brussel.les.

-Has llegit l’article del Fernández Albertos? -ha fet en Carles.
-Em temo que no- li he respost-. Encara no he tingut temps.
-És boníssim. Te’l recomano.
-Doncs res- he dit de nou-, me’l llegiré.

Quan m’he assegut a l’ordinador, i abans d’actualitzar el meu Bloc i els meus comptes al Facebook i al Twitter, li he donat un cop d’ull, a l’article. I efectivament l’he trobat molt bo, i molt pertinent. Un text ben escrit, ben argumentat i ben oportú, com és aquest, mereixia que li’n fessim publicitat:

El coste de la supervivencia del euro, por José Fernández Albertos (El País, 8.12.10)


Nadie sabe con certeza cuál será el desenlace final, pero lo que sí sabemos es que la moneda única está ante el primer gran examen desde su nacimiento, y de cómo salga de él dependerá el futuro político y económico del continente. Los libros de historia tendrán un capítulo para los acontecimientos que, en 2010, pusieron en jaque el proyecto de construcción europea.

Hasta hace bien poco, el enorme capital político invertido en la construcción del euro por las élites europeas era considerado la mayor garantía de la irreversibilidad de la unión monetaria. Todos éramos conscientes de que la moneda única llevaba asociados ciertos riesgos, al imponer una única política monetaria a un grupo de países insuficientemente integrados económica e institucionalmente. Pero como el coste económico y político de abandonar el euro una vez creado sería tan grande, los políticos estarían dispuestos a hacer lo que fuera por mantenerlo vivo. El economista Barry Eichengreen popularizó en círculos académicos una variante de este argumento: como el mero anuncio de la reintroducción de una moneda nacional provocaría “la madre de todos los pánicos bancarios”, ningún país tan siquiera consideraría la posibilidad de abandonar el euro, cualesquiera que sean los costes de mantenerse en él.

La palabra clave es “cualesquiera”. ¿Y si mantenerse en el euro obliga a los países a realizar ajustes fiscales draconianos como los que estamos viendo en Grecia o Irlanda? ¿Y si los inversores, ante el cada vez más posible caso de que algún país declare el impago parcial de la deuda, exigen cada vez tipos de interés más altos para prestar a estos países, lo que hace que los sucesivos programas de ajuste sean sucesivamente más y más duros? ¿Y si el temor a que en el futuro algún país abandone la unión monetaria por no poder pagar los costes políticos asociados a estos ajustes hace que los depósitos bancarios de ese país se vayan vaciando, lo cual a su vez reduciría el coste para los Gobiernos de reintroducir las monedas nacionales? El mismo Eichengreen ha dejado de creer a pie juntillas en la invulnerabilidad del euro.

No sabemos hasta dónde están dispuestas a aguantar las autoridades griegas o irlandesas, o en el futuro las portuguesas, españolas o italianas, y sus respectivas opiniones públicas. En las anteriores crisis cambiarias europeas, como la de los noventa, la pregunta era hasta dónde iban a ser capaces los Gobiernos de sostener las subidas de tipos de interés que requería la estabilidad de los tipos de cambio, con las consecuencias contractivas para la economía que ello tenía. El banco central sueco llegó en otoño de 1992 a subir los tipos de interés a corto plazo al 500%. Pero los inversores sabían que los Gobiernos tendrían algún límite en su capacidad de infligir sufrimiento a su propia economía y, llegados a ese límite, acabarían cediendo y devaluarían su moneda, con independencia de las veces que hubiesen repetido antes que nunca cederían a las presiones de los mercados. Ahora que los tipos de interés no están bajo el control de los Gobiernos, la pregunta es hasta dónde pueden endurecer los Gobiernos la política fiscal, con efectos contractivos sobre la economía similares a las subidas de tipos. Es verdad que declarar el impago de la deuda o abandonar el euro ahora es más difícil que devaluar la moneda en los noventa, pero también es cierto que los ajustes fiscales actuales -que implican reducciones de gasto y aumentos de impuestos- son políticamente más costosos para los Gobiernos que las subidas de tipos de interés del pasado.

Un problema añadido es que estas políticas fiscales cada vez más restrictivas no tienen nada que ver con las reformas estructurales que estos países necesitan para salir de la crisis, a pesar de la retórica con la que normalmente se acompaña la introducción de cada nuevo plan de ajuste. Se ha repetido hasta la saciedad, pero aún muchos siguen sin entenderlo o sin quererlo entender: la crisis fiscal de los Estados no es la causa del derrumbe financiero, sino su consecuencia. Irlanda y España han sido países fiscalmente disciplinados (no así Grecia). En la historia de la unión monetaria, han infringido las directrices del pacto de estabilidad mucho menos que Alemania o Francia. Solo cuando la crisis financiera ha llevado a Irlanda a garantizar el pasivo de los bancos, y a España a reducir ingresos e incrementar gasto, es cuando han crecido los déficits y los mercados han empezado a dudar de la sostenibilidad de las cuentas públicas de estos países.

A la incertidumbre sobre la capacidad de sacrificio de los países de la periferia se une la poca colaboración de los países centrales de la eurozona. Cuando se señaló que una forma obvia de corregir los desequilibrios comerciales dentro de la UE (Alemania tiene enormes superávits comerciales generados en parte por el espectacular aumento de la demanda en la periferia) y de estimular la salida de la crisis de los países con problemas era el incremento de la demanda interna alemana, el Gobierno alemán se negó por motivos puramente domésticos.

Puede sonar demagógico, pero en los años en los que Alemania apenas crecía, el Banco Central Europeo le garantizó una política de tipos de interés extremadamente bajos -política que, por otra parte, contribuyó a alimentar las burbujas en los países que estaban siendo fiscalmente disciplinados-. Pero cuando el resto de Europa necesitó de una política fiscal más expansiva en aquellos países que como Alemania se la podían permitir, esta fue bloqueada por una poderosa coalición formada por el Gobierno alemán, su banco central, su tribunal constitucional, y una opinión pública cada vez más beligerante contra los supuestamente manirrotos europeos del Mediterráneo. El último golpe ha sido la propuesta de Merkel y Sarkozy de legitimar las quitas en las emisiones de deuda. Como ha escrito en estas páginas De Grauwe, esto no ha hecho sino alentar los ataques especulativos contra los bonos de los países en dificultades.

Se pueden hacer dos interpretaciones del comportamiento de Alemania. La primera admite que Alemania no está dispuesta a dejar fracasar el euro. Si la política hoy dominante -que la carga del ajuste caiga en los países periféricos- acaba siendo inviable, a Alemania no le quedará más remedio que volverse europeísta y arrimar el hombro. Pero solo lo hará cuando el euro esté en situación crítica, porque solo entonces Merkel podrá convencer a la sociedad alemana de las impopulares decisiones que habrán de tomarse, como la europeización de la deuda pública, la creación de un Fondo Monetario Europeo o el cambio de las reglas de gobernanza macroeconómica en la eurozona. Cuanto más se pueda retrasar ese momento endureciendo las políticas fiscales de la periferia, mejor. El problema de esta interpretación es que no está nada claro que para Alemania acabe siendo menos gravoso salvar el euro cuando las economías europeas estén al borde del abismo que atajando desde el principio las dudas sobre la solvencia de estos países, bien mediante estímulos fiscales en Alemania, o mediante garantías más creíbles a sus emisiones de deuda.

La otra interpretación es que, sencillamente, lo que hemos presenciado es una muestra de que Alemania no está dispuesta a sacrificar los principios orientadores de su política económica nacional para salvar la unión monetaria. Si así fuera, el futuro del euro quedará en manos de la capacidad de sacrificio de las economías y sociedades de los países de la periferia en términos de desempleo, recortes en Estado de bienestar y estancamiento económico. Y como bien saben quienes están especulando en los mercados de deuda de estos países, la capacidad de aguante de las sociedades democráticas no es infinita.

Foto: moneda d’un Euro alemany.

No aprenem dels errors?: continua la desregulació dels Fons d’Inversió a la UE

0

Aquest matí, i després de mesos de negociació, el Parlament Europeu i el Consell han arribat a un acord en relació a la nova legislació de la UE sobre els Fons d’Inversió Alternatius (Directiva AIMF).

Des de Verds/ALE hem criticat aquest acord, tanmateix, ja que entenem que es queda molt lluny de les expectatives generades a l’hora, per exemple, de garantir una regulació suficient pels fons especulatius.

En tancar-se l’acord el nostre company de Grup, Pascal Canfin, qui ha actuat com a ponent a l’ombra per a l’informe ha explicat els motius de la nostra oposició:

“The deal reached today falls far short of what is required to effectively regulate hedge funds.

“Among
the most worrying loopholes, European investors will still be able to invest in funds that do not comply with the rules set out in the legislation. While these funds cannot be ‘actively’ marketed in the EU, there is nothing to stop an investor from buying the parts of the funds that are managed outside the EU. This will make it impossible to assess the true systemic risk resulting from speculative fund investments in Europe.

“The Greens are also concerned that the provisions on the access of third country funds to the European market are insufficient.
The directive grants a passport to funds situated in third countries but it does not grant power to the European authorities to ensure that managers situated in third countries truly comply with the directive.

“The
deal will fail to provide for the proper regulation of the use of financial leverage, despite the widely accepted fact that use of leverage by hedge funds is one of the primary causes of systemic risk related to hedge funds. The deal will also fail to protect employees against the worst practices of investment funds by failing to prevent the break-up of businesses by private equity funds.

“The
European Parliament managed to secure some improvements to the Council position, notably on rules to ensure that the remuneration of fund managers does not incentivise to the most risky practises. The Parliament also succeed in ensuring that funds marketed in the EU will have to be located in jurisdictions with an effective exchange of information on tax and prudential matters.  However, the Greens retain fundamental concerns with this final agreement.”

 

Nont foto: Reuters

Taxa sobre Transaccions Financeres a la UE: és possible, és necessari

0

Els ministres europeus responsables de les finances debatran aquesta setmana sobre les possibilitats d’adoptar una taxa a les transferències financeres. La discusió serà el 30 d’octubre i l’1 d’octubre a la reunió de l’ECOFIN. En preparació d’aquest Consell el grup dels Verds/ALE hem presentat un estudi que demostra la factibilitat d’una taxa sobre les transacions financeres a escala europea. Aquest estudi emfasitza els beneficis d’una taxa d’aquestes característiques i respon els falsos arguments d’aquells que, per raons ideològiques, s’oposen a l’esmentada taxa.

Amb aquest document pretenem acabar amb un període en què el debat sobre les transaccions financeres s’ha quedat en un estadi de generalitats. Rebatem aquí els arguments usats durant anys per aquells qui s’oposen a la mesura demostrant que no només es tracta d’una mesura possible, sinó clarament desitjable.

En concret analitzem per primer cop de quina manera podria instaurar-se una taxa sobre les transacions financeres a la UE, mercat a mercat i producte per producte.

Les conclusions són clares: una taxa sobre les transaccions és socialment justa, de 0’05%, podria generar fins a 200.000 milions d’euros en ingressos a escala europea (només en la zona europa significaria 98.000 euros), i és fàcil i poc costosa de recol.lectar. A més, convertint en no rendibles els intercanvis especulatius a curt termini, una Taxa sobre les Transaccions financeres serviria també per tal de reduir els riscos sistèmics i contribuiria per tant a mantenir l’estabilitat del nostre sistema financer.

Els ingressos servirien per complir amb els compromisos europeus en relació a la luita contra el canvi climàtic i en favor de polítiques de desenvolupament.

En definitiva, no hi ha motius tècnics ni econòmics que impedeixin la UE imposar una taxa d’aquestes característiques. L’únic obstacle és la manca de voluntat política dels actuals governs europeus per actuar sobre la veritable font dels actuals problemes econòmics i financers: l’especulació.

Un motiu més per anar demà a la vaga.

 

(*) Cliqueu aquí per la versió en anglès de l’estudi en la seva totalitat.

Font foto: Ecofin

Vaga? de motius en sobren

0

Si algú encara té dubtes sobre per què cal fer vaga el dia 29, li recomano que doni un cop d’ull al llibre Economia i Ecologia, de Joan Herrera (Ed. Columna, 2010), especialment el primer capítol (Una economia de casino).

Herrera explica amb un estil clar i didàctic no només com va viure la fatídica setmana en què Zapatero va enunciar les mesures que pensava adoptar per fer front a la crisi (inclosa la reforma laboral) sinó per què aquestes mesures no responen als dos principals problemes que tenim avui a l’estat. No ens enganyem, no és el deute públic (per sota de la mitjana europea) el principal problema a l’Estat, com tampoc ho és el dèficit (important, sí, però equiparable al del Regne Unit), i encara menys és el nombre de funcionaris (inferior a la mitjana de la UE-27, en termes comparatius amb el total de la població, essent a Catalunya, a més, encara menor). El problema  de l’Estat són els estrastosfèrics nivells d’atur i l’enorme endeutament privat.

Però enlloc de fer allò que toca fer per tal de donar resposta a aquests problemes, què és el què fa el govern presidit per Zapatero? Demana un nou esforç als més febles i inicia una política que respon al culte per a la reducció del dèficit. I les mesures no acaben aquí. Dues d’aquestes mesures són espeialment difícils d’entendre, i pel que veig també d’explicar per part dels qui les han promogudes:

1) abaratir l’acomiadament abans que reformar el sector financer, i
2) reformar el sistema de pensions abans que fer una reforma fiscal en profunditat.

En època de crisi tothom entén que calgui fer un esforç per sortir-ne, allò que alguns no entenem és per què precisament l’esforç l’han de fer sobretot, si no només, aquells qui menys culpa en tenen, de la crisi, mentre que els principals responsables segueixen com si res no hagués passat i com si la cosa no anés amb ells.

Això és el que indigna molta gent i el què farà que el dia 29 siguem milers, a tot l’Estat i al conjunt de la UE, els qui fem vaga.

Escric això precisament el dia que he rebut, al Parlament Europeu, els integrants de la Marxa contra la reforma laboral i pels drets socials, que han vingut caminant (sí, sí, caminant) des de Saragossa! un exemple més de quanta gent hi ha que no es resigna a acceptar l’estat actual de les coses, i que clama per una manera diferent de gestionar el bé comú.

Font foto: Marcha

Acord europeu sobre regulació financera: sí, però…

1

Els negociadors del Parlament Europeu acaben d’arribar a un acord amb el Consell en relació a una nova arquitectura financera europea.

La proposta, però, ha de ser adoptada formalment pel plenari del Parlament europeu, cosa que s’hauria de fer durant les properes setmanes.

Segons l’acord temporal al qual els negociadors han arribat, establirà tres noves Autoritats europees de Vigilància (per als bancs, seguretats|assegurances, pensions i mercats financers) i un Comitè europeu del risc sistèmic (CERS), que seran actius a partir de gener de 2011. Les noves autoritats reguladores tindran el dret d’intervenir sobre els mercats i d’actuar enfront de les instàncies de vigilància nacionals amb força constrenyedora.

Personalment celebro aquesta proposta d’acord obre la via a una nova arquitectura financera europea, i és un pas important, llargament esperat i reclamat pel Grup Verds/ALE, envers l’enfortiment de la regulació dels mercats financers europeus.

És evident, almenys per a mi, que l’objectiu final ha de ser evitar un eventual retorn del caos financer dels últims anys, però és precisament per aquest motiu que crec que les mesures acordades, si bé són necessàries, són insuficients.

Cal felicitar-nos pel fet que s’hagi donat la importància que mereix la creació d’autoritats de vigilància financera, i puc dir sense pudor que és gràcies a la insistència del Parlament Europeu que aquestes autoritats acabin essent realment vinculants. Per altra banda, és evident que la correlació de forces actual, fruit de les eleccions, ha fet que algunes propostes que vàrem fer des de Verds/ALE no hagi trobat el suport necessari per avançar, però malgrat tot cal recordar que algunes de les nostres propostes han estat finalment incorporades durant les converses negociadores. Per exemple, donat el permanent risc d’especulació sobre que assetja els mercats financers, els Verds vàrem proposar que aquestes autoritats financeres puguin suspendre en certs casos el comerç de productes de risc, així mateix, en cas de desacord entre les instàncies de vigilància nacionals, les autoritats europees començaran un procediment de mediació vinclant, i en cas d’urgència, aquestes autoritats també podran fer part de les seves decisions directament a les institucions financeres. Finalment, aquestes agències controlaran el risc sistèmic i desenvoluparan “tests de resistència” adaptats per a les institucions que es trobin en dificultats.

En canvi, és lamentable que el Consell hagi exigit el dret de declarar una urgència. i és també desgraciat que el Consell hagi insistit en la seva voluntat de dispersar les autoritats entre tres ciutats (Londres, París i Francfort).

Finalment, de cara a aconseguir més transparència en les normes comptables financeres, els Verds hem donat un clar suport a l’adopció de regles vinculants en matèria de comptabilitat, país per país, per a les empreses europees, cosa que lamentablement ha estat rebutjada tant pel Consell i com per la Comissió. Tanmateix, sí hem obtingut un compromís de part de la Comissió Europea a adoptar una comunicació sobre la comptabilitat, país per país, d’aquí setembre de 2011, exposant les grans línies que cal implementar per aconseguir un màxim de transparència.

Font foto: Banc Central Europeu

Les proves d?estrès no ajudaran a construir confiança en el sistema bancari europeu ni a corregir-ne les febleses

2

En relació a les conclusions de les proves s’estrès
a les quals es va sotmetre el sistema bancari europeu el Grup de Verds/ALE vàrem valorar-ho ahir de la següent manera:

“As the purpose of the stress test
exercise is to increase transparency and bolster confidence, we have definitely
started on the wrong foot.

“The test involved macroeconomic and
sovereign risk assumptions over 2010 and 2011 which are rather complacent and
prone to distrust.

“For the whole European Union (EU27) the
benchmark scenario assumes a +1.0% growth of GDP in 2010 and +1.7% in 2011,
whereas under a scenario of high stress the GDP would not grow in 2010 and
would decline by -0.4% in 2011. This is a lot milder than the last recession.
Concerning sovereign risk the assumptions of the stress tests impute moderate
sovereign debt discounts. The impact of those haircuts is likely to be moderate
as these haircuts are being applied mainly to bonds held in banks’ trading
books. But 90% of banks’ sovereign debt exposure is not held in trading books
but in banking books. A real default of any country in the Eurozone was not
considered in the tests although this is what many market participants fear.
Furthermore, the losses of the last crisis, which are still in books of banks,
have not been written off.

“As the tests have been engineered
through weak and unrealistic assumptions in order to allow most of the
institutions to succeed and therefore to avoid further corrective action, they
won’t help to build confidence nor to address the underlying weakness of the EU
banking system. Europe’s banks continue to be undercapitalised.

“In the light of these facts
over-optimistic comments are inappropriate. They might rather backfire as
support for the lobbying effort of banks against new capital requirements. What
we need is not a sop but a debt break for European banks.”

Foto: Jean Claude Trichet, President del Banc Central Europeu. Font: BCE

Supervisar els mercats financers: una obligació europea

0

Ahir va tenir lloc la reunió entre el Consell, la Comissió i el Parlament en relació al paquet de mesures sobre supervisió financera. Recordo que si la setmana passada al Parlament Europeu vàrem votar favorablement el paquet de directrius en relació amb la supervisió financera, és perquè esperem obtenir canvis substancials. Volem arribar a un acord amb el Consell, però aquest només serà possible si el Consell es mou. I és que ja estem una mica cansats de sentir alguns caps d’Estat i de govern com fan grans declaracions de principis sobre la necessitat de regular els mercats financers però a l’hora de la veritat no concreten cap mesura vàlida i segueixen aferrant-se a posicions conservadores i plec nacional. En acabar la reunió vàrem valorar el resultat des del Grup Verds/ALE:

COMMUNIQUE DE PRESSE – Bruxelles, 14 juillet 2010

Supervision financière de l’UE

Malgré quelques progrès dans les négociations, on est encore loin d’une surveillance financière européenne efficace

Sven Giegold
, coordinateur du groupe Verts/Ale membre de la Commission des Affaires économiques et monétaires et rapporteur du Parlement sur l’Autorité Européenne des Marchés Financiers (AEMF) et Raül Romeva, vice-president du Group Verds/ALE, ont declaré:

“Les négociations qui ont eu lieu aujourd’hui entre le Conseil, la Commission et le Parlement ont clairement démontré que le Conseil doit bouger si l’on veut obtenir un accord en septembre sur la nouvelle architecture financière de l’UE. Les discussions tournent autour des compétences données aux autorités pour les marchés, assurances et banques. Afin d’éviter toute crise future, il est essentiel que ces autorités disposent de droits contraignants pour intervenir sur les marchés. Parmi ceux-ci on trouve :

L’interdiction de produits financiers

Les développements des dernières semaines ont une fois de plus montré que pour stopper la spéculation par la revente à court terme ou d’autres activités financières sur les marchés financiers, l’Autorité Européenne des Marchés Financiers (AEMF) a besoin de compétences étendues pour mettre fin au commerce de produits dangereux au sein du marché intérieur.

Des décisions adressées directement aux institutions financières

En cas d’urgence et lorsque les autorités nationales n’agissent pas de manière appropriée, les autorités européennes doivent pouvoir directement adresser leurs décisions aux institutions financières concernées.

Médiation contraignante en cas de conflits entre autorités de surveillance nationales

L’architecture financière de l’UE ne sera efficace que si elle garantit aux autorités de l’UE un  droit de médiation contraignante. C’est crucial dans les cas où les autorités nationales n’arrivent pas à s’entendre sur la manière de procéder pour s’occuper d’une institution financière transnationale.

Futur transfert de tâches aux Autorités (clause d’habilitation)

La législation doit clairement indiquer que les autorités peuvent exercer des droits additionnels exclusifs de surveillance pour l’infrastructure de marché élargi pour le commerce de produits dérivés de l’UE. C’est seulement de cette manière qu’un bon guidage législatif sera établi pour la législation future, en particulier dans le domaine des produits dérivés et de l’infrastructure de marché, qui comporte potentiellement des risques très élevés.

Clause de sauvegarde

Les Etats Membres exigent une clause de sauvegarde étendue, qui leur procurerait un quasi droit de veto contre les décisions européennes. Il est clair qu’une telle clause ne doit pouvoir être invoquée qu’en cas d’impact significatif du côté des dépenses des budgets nationaux.

Présidence du Comité Européen du Risque Systémique (CERS)

Le Parlement européen exige que la Présidence du CERS soit confiée au Président de la BCE afin de lui conférer autant d’autorité que possible.

En outre, le Conseil persiste à demander un éclatement des autorités entre trois villes
(Londres, Paris, Francfort), plutôt que de les concentrer dans une ville, ce qui permettrait une coopération plus efficace. Le Conseil exige par ailleurs un droit à déclarer les urgences (qui déclenche certains pouvoirs de supervision), plutôt que donner ce droit à la Commission, ce qui serait politiquement plus sensé. Ces deux derniers points ne peuvent être acceptés par le Parlement européen que si le Conseil accepte les demandes du Parlement, à condition qu’il soit clair dans la clause de révision que ces deux questions seront réévaluées au terme d’une période de trois ans.”

Foto: Roda de premsa després de la reunió de l’ECOFIN, el primer sota presidència belga. El viceprimer ministre balega, Didier Reynders, al centre de la foto. Font: Consell UE.

ECOFIN: és hora de concretar la taxa sobre les transaccions financeres

1

Només 24 hores abans de la reunió de l’ECOFIN, que tindrà lloc avui, llegia amb estupefacció les declaracions del Comissari de Fiscalitat, Unió Duanera i Lluita Antifrau, el lituà Algirdas Šemeta, pronunciades al rotatiu alemany Allgemeine Zeitung ( 12 juliol 2010, pàgina 13) en les quals s’oposa a l’establiment d’una taxa sobre les transaccions financeres.

Considero un escàndol que, després d’escoltar els ministres alemany i francès de finances, Wolfgang Schäuble i Christine Lagarde respectivament, comprometre’s a desenvolupar una taxa sobre les transaccions financeres, i de sentir com repetidament el mateix President Durao Barroso fa comentaris favorables al respecte, llegim ara que el Comissari responsable de la cartera en qüestió afirmi de manera contundent que ell hi està en contra. Les declaracions de Semeta semblen més el comentari d’un lobbista pro interessos britànics que el d’un comissari que hauria de començar a treballar per concretar la proposta de gravar l’especulació financera.

En aquest context, demano a l’ECOFIN que sigui conscient del moment cabdal que estem vivint i que concreti una proposta clara en favor d’una taxa sobre les transaccions financeres, de manera que la Comissió Europea en el seu conjunt, Comissari de Fiscalitat inclòs, tingui un mandat clar al respecte. El tema mereix ser tractat com una prioritat i ens hem de plantejar fins i tot la possibilitat de treure el dossier de la Direcció General de Taxació en tant en quant aquesta s’hi mostra reticent.

Recordo un cop més que una taxa sobre les transaccions financeres permetria augmentar substancialment els ingressos públics a la vegada que combatria de manera notable l’especulació.

No és ara el moment de prèmer els frens, com fa el Comissari Semeta, sinó, ans al contrari, d’accelerar més que mai. La sortida de la crisi així ho exigeix.

Foto: Roda de premsa posterior a la reunió de l’ECOFIN de març. D’esquerra a dreta: Semeta, Rehn, Salgado i Barnier. Font: Consell.

Hora d’acabar amb l’economia casino

0

Al Parlament europeu vàrem adoptar ahir, per una gran majoria, una proposta de revisió de la Directiva sobre Fons Propis Reglamentaris (Remuneració dels consellers de les empreses amb cotització a borsa i polítiques remuneratives en el sector dels serveis financers) que comporta, entre d’altres coses, limitar l’enquadrament de les remuneracions dels dirigents de bancs i intermediaris. En concret, el Parlament posem clares limitacions a les bonificacions.


Ara, la pressió del Parlament europeu permet a Europa dotar-se regles de marc de les remuneracions dels dirigents dels bancs i intermediaris.
Els bancs hauran de modificar així la seva política de remuneració a partir del 2011. Limitant-se la part de la remuneració variable en la remuneració total, aquest text posarà acabarà amb les primes extravagants, sinònim de riscs extravagants. Aquest text introdueix igualment mesures específiques en relació amb els bancs que es continuen beneficiant d’un suport públic: els dirigents que es reuneixen al consell d’administració d’aquests establiments financers ja no podran tocar la remuneració variable sense justificacions vàlides. Aquestes disposicions podrien tenir conseqüències pràctiques a partir del 2011.

Ara toca als governs dels Estats Membres completar el dispositiu adoptat pel Parlament europeu fenty les disposicions que toca per tal de limitar efectivament el muntant absolut de les remuneracions dels dirigents i intermediaris, ja sigui per la via de disposicions reglementàries o per la via de la fiscalitat. Cal posar fi a l’economia-casino. 

En un moment en què les desigualtats no paren de créixer, i on la indecència dels muntants de les remuneracions s’ha fet la norma al món de les finances, m’alegro de l’adopció d’aquesta directiva que marca un primer pas en direcció a un valor màxim de les remuneracions i de les primes. Continuarem tanmateix denunciant aquesta comportaments escandalosos i abusius mentre no es prenguin les mesures necessàries per a reduir les enormes diferències entre els salaris baixos i les remuneracions dels dirigents a les grans empreses.

Felicitem-nos. Alguna cosa es mou, i no és poca cosa.

Font foto: cinco dias

Merkel/Sarkozy proposen suspendre dret a vot països amb dèficit elevat

0
Publicat el 15 de juny de 2010

Davant la proposta del duet Merkel-Sarkozy de suspendre el dret de vot als països amb alt dèficit he hagut de reaccionar valorat-la d’injusta i d’antidemocràtica.

Ho he fet a través d’una bateria de preguntes que he fet arribar al Consell Europeu demanant que es posicioni respecte les declaracions de la cancillera alemanya, Angela Merkel i el president de la República de França, Nicolas Sarkozy ahir a Berlín, quan van afirmar que traslladarien a Herman van Rompuy una proposta per suspendre temporalment el vot dels països que incompleixen el pacte d’estabilitat.

Tal i com ho veig, la proposta és injusta perquè culpabilitza dels problemes de la zona euro únicament als estats amb dèficit. A més, és antidemocràtica i trenca amb la lògica d’integració i de construcció europea de les darreres dècades.

Així mateix, confio en que la proposta no prosperi perquè considero que va en la línia oposada del que necessita Europa i no ens podem permetre una nova decepció. L’actual situació de crisi ha evidenciat que “cal crear una govern econòmic comú que protegeixi a les economies estatals dels corrents financers especulatius. Aquest nou marc de govern econòmic passaria per l’existència d’una hisenda comunitària que rendís comptes i fos controlada pel Parlament Europeu. Això proporcionaria un mecanisme més just, més eficaç, menys dependent del tactisme electoral dels governs estatals, com ha succeït ara amb França i Alemanya.

En quant al pacte d’estabilitat, no estic d’acord amb què aquest sigui el principal mecanisme de control econòmic pels estats membres. Allò que no pot ser és que per un dogmatisme ideològic neoliberal ens obsessionem en reduir el dèficit públic sacrificant fins i tot la sortida de la crisi o la lluita contra l’atur, de la mateixa manera que la retirada prematura dels plans de rescat i d’inversió en obra pública no farà sinó enderrerir la recuperació econòmica.

En aquest context, recordem un cop més com els plans d’ajuts imposats, com és el cas de Grècia, Portugal o l’Estat Espanyol, hipotecaran el futur econòmic d’aquells països durant anys.

Font foto: Consilium.eu