Faig meves les paraules que ahir pronunciava el meu col·lega de grup, el verd alemany Sven Giegold, en relació al paquet de mesures de rescat econòmic impulsades per la UE. En síntesi, venia a dir que Europa ha aconseguit, si més no, controlar a un cert nivell l’especulació lligada a la compra venda de bons estatals dins l’eurozona, apostant per mesures de solidaritat.

El problema amb el paquet finalment adoptat, i és un gran problema, és que es tracta de la millor opció … segona! (el Second Best). És a dir, per culpa sobretot de les reticències alemanyes, el paquet de rescat actual, més enllà de la intervenció dels Bancs Centrals, està clarament condicionat per les garanties imposades pels Estats membres i el Fons Monetari Internacional.

La millor solució, en canvi, hauria estat permetre la UE emetre eurobons i poder ajudar així a finançar els Estats Membres.

En concret, les reflexions de’n Sven, que és el coordinador verd de la Comissió Econòmica i Financera, són les següents:

“At last what has long been overdue has
finally happened: European solidarity to ensure access to capital markets for
Eurozone members. The ECB and central banks are investing heavily in the
European state bond market. 
Following the adoption of this package, we have already seen a reduction
in the differences between interest rates of Eurozone countries.  We are seeing a slight increase in the
interest rates of Member States with stronger economies have whilst those with
weaker economies are experiencing significantly lower interest rates.

As a result, speculators who have been betting
against state bonds of Eurozone members are losing billions. The Eurozone is
being economically stabilised while speculation is being curbed.

Only the second-best option was adopted
following German resistance: beyond the intervention of Central Banks, the
rescue package is once again largely composed of Member State and IMF
guarantees. The better solution would have been to enable the EU to issue
Eurobonds and through these, finance assistance to Member States.

After this emergency operation
at the weekend, it is now more important than ever that the Commission proposes
courageous steps towards a Common European Economic Policy on Wednesday.
Council and Commission then have to move swiftly to adopt the new rules. This
must include a mechanism to ensure creditor participation in debt
rescheduling.”

Font: una de les pancartes de les darreres manifestacions a Grècia. Font: Bill Mitchell blog

Aquest matí en Joan Herrera i jo mateix hem fet una valoració del paquet de mesures que han adoptat els països de l’Eurozona en relació a Grècia. Ho hem fet després que a l’Executiva hàgim aprovat un document en què, un cop més, hem reclamat un govern econòmic per a la UE.

Tant en Joan com jo hem qualificat les condicions imposades a Grècia per rebre fons del Fons Monetari Internacional i dels països de la UE com a injustes, inacceptables i dràstiques perquè condemnen la societat grega a una sortida duríssima de la crisi i hipotequen les possibilitats de creixement de l’economia grega per als propers anys.

Ambdós hem lamentat que les institucions europees salvessin els bancs a canvi de res i ara quan es tracta d’ajudar a economies com la grega els demanem esforços titànics que, fonamentalment, hauran de pagar pensionistes i persones assalariades.

En Joan, a més, ha recordat que també a l’estat espanyol es van donar ajudes als bancs “sense cap tipus d’exigència” ni de garanties perquè la liquiditat arribés a les famílies i a les pimes.

Plantejar ajustos que deterioren els drets dels treballadors i dels pensionistes és una manera lamentable de sortir de la crisi econòmica, pensem, i és preocupant que la presidència espanyola de la UE avali una sortida neoliberal a la crisi amb retallades de drets socials per a Grècia. El govern espanyol n’hauria de prendre nota.

És per això que hem instat al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, a apostar per un Govern econòmic de la UE que no opti per sortides neoliberals a la crisi i impulsi reformes estructurals perquè la crisi no la paguin els de sempre.

Foto: Herrera i Romeva durant la roda de premsa d’aquest matí. Font: ICV

Interessant
entrevista a Enric Tello la que avui publica a l’AVUI Mar Jiménez. Un punt de
vista necesari, que comparteixo, sobre com encarar les oportunitats que ens
obren les actuals crisis. L’adjunto complerta: “L’augment de les
desigualtats és a l’origen de l’especulació i la desregulació“, Entrevista
amb Enric Tello, catedràtic d’història i institucions econòmiques de la Universitat de
Barcelona

*******

Si
la setmana passada el Nobel Robert Lucas examinava l’economia des d’una
perspectiva neoliberal, Enric Tello aporta avui una visió totalment diferent de
la crisi. La diagnosi i les receptes d’aquest catedràtic d’història econòmica
per superar l’atzucac actual aporten una nova perspectiva a aquesta secció.

Els analistes parlen de crisi
financera, econòmica, energètica… Per quina visió es decanta?
No patim només una crisi, sinó diverses: cadascuna té els seus temps, els seus
símptomes, i una manera particular de vincular-se a les altres, el que fa la
diagnosi força complexa. Som enmig d’una crisi financera i econòmica, amb
caiguda de l’activitat, la demanda i la inversió, que es tradueix en caigudes
de preus i atur. Però també hi ha una crisi energètica, alimentària i en
general dels recursos naturals que estàvem patint just abans de l’esclat de la
crisi actual, i que provoca, per contra, un augment de preus com a conseqüència
de l’encariment de l’energia, dels productes alimentaris i matèries bàsiques.
I, a més, patim una crisi en la cura i atenció de les persones.

Com s’han mesclat aquestes crisis?
La crisi econòmico-financera s’ha convertit en un parèntesi de la crisi
energètica. Quan superem l’actual conjuntura, i s’incrementi l’activitat, el
consum i la inversió, és molt probable que haguem de fer front altre cop a
l’encariment de l’energia.

L’Agència Internacional de l’Energia
preveu un xoc energètic per al 2013, no només per l’augment de preus sinó
perquè la crisi haurà demorat les inversions necessàries per millorar
l’eficiència energètica.
Hi estic d’acord. L’economia podria anar-se escorant cap a dues tendències
oposades: d’una banda es pot escorar cap a la depressió amb deflació, derivada
de la crisi econòmico-financera, o bé cap a una situació propera a
l’estagflació [estancament i inflació] dels anys 70, provocada per un xoc
energètic.

Podríem encadenar les dues crisis?
La recessió actual, que alleugera la tensió sobre els preus de l’energia, ens
pot induir a pensar que la crisi energètica era una invenció. Tanmateix, quan
superem la crisi econòmico-financera és molt probable que ensopeguem amb la
crisi energètica.

Com hem arribat a aquesta situació? (segueix…)

La crisi actual s’explica per la bombolla del crèdit, l’especulació
immobiliària i borsària, i la desregulació del sistema. La pregunta és
d’on
prové aquesta propensió especulativa. És a dir, per què no s’inverteixen
els
diners en l’economia productiva i nous sectors emergents, creant
ocupació. La
resposta està en l’increment de les desigualtats dels últims anys, en
què una
minoria cada cop més reduïda ha acaparat tots els guanys. Aquesta
minoria en
lloc de fomentar l’economia productiva especula per guanyar més diners.

¿És el cop d’Estat de les elits de
què parla l’execonomista en cap de l’FMI Simon Johnson?
Certament. Krugman ho explica al seu últim llibre: les pròpies
desregulacions i
les polítiques neoliberals són una conseqüència de l’augment de les
desigualtats! Aquest increment de la polarització social, sobretot als
EUA,
però també a Europa i altres llocs del món, és al darrere de la forta
propensió
especulativa. Ha estat una redistribució cap amunt de la riquesa, o si
vol, un
cop d’Estat que ha derivat en la captura dels governs per part de les
elits, i
també de la mentalitat de molta gent, fins al punt d’esdevenir incapaços
de
concebre cap altra política que la que fa més rics els rics.

¿Les polítiques impulsades l’últim
any estan corregint aquests excessos?
En el moment inicial, de pànic, es va parlar fins i tot de refundar el
capitalisme i d’impulsar noves regulacions. Però aquestes intencions
estan
quedant en un no res.

El poder polític segueix capturat?
Exactament. I tot apunta que tornarem a patir les conseqüències
d’aquests
excessos.

¿Les polítiques d’estímul han estat
un miratge en la recuperació del paper central de l’Estat en l’economia?
Això és el que sembla, de moment. Les polítiques d’estímul han funcionat
fins a
un cert punt, i aparentment van significar un trencament amb l’època en
què s’advocava
per la mínima intervenció estatal. Però ara veiem que això ha estat
només un
parèntesi per evitar caure en una gran depressió.

¿Les elits han utilitzat l’Estat per
perpetuar-se?
Sí, per evitar que la gran recessió derivés en una gran depressió molt
més
profunda. Però un cop han salvat el vaixell d’un naufragi gravíssim, les
elits
han tornat a agafar les regnes per continuar el camí neoliberal.

¿És per això que al món, avui, hi ha
el que Stiglitz defineix com una “onada d’austeritat fiscal”?
A la UE es
va
suspendre el Tractat de Maastricht i es va admetre l’increment de
l’endeutament
públic. Però ara, quan comencem a aixecar el vol, es torna a imposar
l’austeritat.

¿És raonable aquesta “histèria del
dèficit”, com l’anomena Krugman?
Els autors neokeynesians com Krugman o Stiglitz tenen raó quan diuen que
hi ha
un prejudici ideològic amb el dèficit, absolutament infundat. S’haurien
de fer
més polítiques d’estímul combinades amb una reforma fiscal que anés al
fons de
la qüestió, que és l’increment de les desigualtats. Cal una gran
reducció de la
desigualtat, tal com va passar amb la Segona Guerra Mundial i va anar
seguida, per
cert, d’una gran onada de creixement.

¿A Espanya hi ha marge per fer més
polítiques d’estímul fiscal amb un 11,4% de dèficit?
Amb les actuals regles del joc hi ha poc marge: si no s’avança cap a una
reforma fiscal molt més profunda no es podran aplicar nous estímuls. El
problema principal és haver descartat una reforma fiscal que gravi les
grans
fortunes i canviï els pesos i contrapesos de la pressió fiscal, cosa que
al seu
torn exigiria que la UE
canviés la seva camisa de força neoliberal. Sense una reforma fiscal
profundament redistributiva i verda, que augmenti la pressió fiscal i el
rol de
l’Estat sobre l’economia, serà molt difícil adoptar més polítiques
d’estímul.
Això exigeix canviar la mentalitat i les polítiques de la UE. El problema és,
com
deia Keynes, que som presoners de determinats mites d’alguns economistes
morts,
que han convençut els decisors polítics que el que cal fer és preservar
els
actuals equilibris.

Quins equilibris?
Els equilibris econòmics que es manifesten en els preus dels béns i dels
factors. Això vol dir ignorar que aquests preus incorporen molts costos
socials
i ambientals externs que no es comptabilitzen.

¿Cal una nova comptabilitat
econòmica?
Ens cal una nova comptabilitat econòmico-ecològica, i una reforma fiscal
verda
que tingui en compte aquestes externalitats. La incorporació dels costos
socials i ambientals als preus dels productes els faria més veraços, i
ajudaria
a conduir l’activitat econòmica cap a nous sectors més sostenibles,
corregint
les distorsions d’un mercat cec davant el medi ambient, les desigualtats
o la
pobresa.

És difícil que s’assoleixi aquest
canvi de paradigma.
S’ha de trencar amb la mentalitat neoliberal que té atrapada la UE.

Què ha de canviar a Europa?
La captura dels governants pels grans poders financers i certs sectors
empresarials no es dóna només a nivell estatal o autonòmic, sinó també a
escala
europea: tenim una UE amb un enorme dèficit democràtic, un sistema de
presa de
decisions incomparable fins i tot al dels EUA. Això ha de canviar.

¿Abans d’assumir l’euro s’hauria
hagut d’aprofundir a la UE
una major integració fiscal i laboral?
Alguns ja vam defensar que calia una altra mena d’integració europea, i
ara no
podem fer marxa enrere: necessitem un salt endavant a la UE que pivoti entorn un
New
Green Deal, un pacte keynesià verd que ens permeti superar la paràlisi
política
de la UE, i
la
captura del poder polític per part de les elits financeres i els vells
sectors
empresarials, que aprofundeixi en la democratització de les institucions
europees i canviï les prioritats de la política econòmica.

El suport dels ciutadans és
imprescindible i avui aquestes propostes només reben un suport
minoritari.
Hi ha una crisi molt forta de lideratge, que ja va anunciar el Club de
Roma el
1991 quan advertia que si s’admetia l’existència d’una crisi
sòcio-ecològica
global, però no s’avançava en la resolució dels problemes també a escala
global, hi hauria una crisi de legitimitat. Això és el que està
succeint. Les
poblacions potser no acaben d’entendre tot el que està passant, però
tenen bona
intuïció i perceben que el discurs polític no està a l’altura dels temps
i no
connecta amb l’experiència quotidiana.

¿L’objectiu ha de ser tornar al
creixement o hem d’optar pel que alguns anomenen un decreixement
socialment
sostenible?
Aquí convergeixen totes les crisis que estem patint. Des d’un punt de
vista
històric, estem vivint l’exhauriment de l’onada de creixement que va
iniciar-se
després de la
Segona
Guerra Mundial i es pot anomenar la Segona Revolució
Industrial. Aquest paradigma està esgotat. El conjunt de patologies que
hem
comentant, des de la propensió especulativa a l’augment de les
desigualtats,
deriven en una pregunta, que és, alhora, una resposta: per què no
invertim en
nous sectors emergents que portin cap al que Jeremy Rifkin anomena
Tercera
Revolució Industrial Verda?

Foto: Enric Tello. Font: Francesc Melción / AVUI.

A Green New Deal out of the crisis: Joint event Greens/EFA and Iniciativa per Catalunya Verds

Public debate
Barcelona – Spain

Saturday 20th March 2010 – 10:00-12:30

Petit Palau – C/ Sant Pere Més Alt, s/n – 08003 Barcelona, Spain

Saturday 20 March 2010 – 10:00-12:30

Welcoming words and conclusion by
Raül Romeva, Vice-President of the Greens/EFA group in the EP

Discussion with the  format of questions to the speakers raised by the Moderator Journalist:

Rebecca Harms, President of the Greens/EFA  group in the EP
Joan Herrera, Secretary General of ICV and MP in the Spanish Congress
Joan Carles Gallego, Secretary General of CONC-CCOO (Trade Union)
Monica Frassoni, Co-spokeperson of the EGP 
Juan López de Uralde, President of Greenpeace Spain 

Moderation:  Mar Jiménez, journalist

Simultaneous interpretation will be provided in Spanish, French, English and passive Catalan.

Further information:
Marc Gimenez, Greens/EFA adviser,  marc.gimenez@europarl.europa.eu  – phone: +32-2-2842311

Font foto: Quitèria Guirao

Aquest divendres 19 de març de 2010, el Grup Verds/ALE es reunirà a Barcelona amb la finalitat de debatre la situació dels joves enfront de la pobresa, l’atur i l’educació. La situació dels i les joves a Europa en termes d’accés a l’ocupació, risc d’exclusió, de precarietat i de dependència serà abordada amb vistes a plantejar solucions al problema de l’atur i de la inclusió social.

Representants d’organitzacions juvenils de diversos Estats membres de la UE -entre d’altres Espanya, França, Dinamarca, i Regne Unit-, representants sindicals, representants del govern espanyol i de la Comissió Europea analitzaran conjuntament i faran propostes concretes sobre les lliçons a extreure de la precarietat i l’atur dels i les joves a Europa.

Les conclusions d’aquesta trobada entre els diferents actors implicats, tant del costat de la joventut com dels decisors polítics, seran inclosos en l’elaboració de l’Informe parlamentari sobre la “Promoció de l’accés dels joves al mercat laboral”, de l’eurodiputada Emilie Turunen, vicepresidenta del Grup Verds/ALE

http://www.europarl.europa.eu/meetdocs/2009_2014/documents/empl/pr/806/806138/806138fr.pdf

http://www.europarl.europa.eu/meetdocs/2009_2014/organes/empl/empl_20100316_1500.htm

A més, un esdeveniment tindrà lloc el dissabte 20 de març de 10h00 a 12h30 al “Petit Palau” de Barcelona (c/ Sant Pere Més Alt, s/n – 08003 Barcelona, Espanya) en el format de taula rodona sobre el tema “Green New Deal” amb la participació de

– la copresidenta del Grup Verd, Rebecca HARMS, del

– Vicepresident dels Verds/ALE, Raul ROMEVA i del

– Secretari General d’ICV i candidat a la presidència de la Generalitat, Joan HERRERA

Detall del programa i retransmisió en directe dels debats:

www.greenmediabox.eu/live/barcelona/live.html

A generation on the edge? New start for youth: Greens/EFA Group meeting in Barcelona 

Public conference
Barcelona – Spain

Friday 19th March 2010 – 09:00-16:30

Axa Auditorium – Av. Diagonal 547 – Barcelona, Spain

REGISTER NOW: Online registration form – “A generation on the edge ? New start for youth”

PROGRAMME

Friday 19 March 2010 – 09:00-16:30

09:00-09:45(InterpretationES/EN/FR & passive CAT)

Opening – Hidden poverty and unemployment of Young Europeans

Rebecca HARMS, Co-President of the Greens/EFA Group in the EP

Csaba KÁNCZ, Cabinet Member of Commissioner Laszlo Andor, Commissioner for Employment, Social Affairs and Equal Opportunities

Laia ORTIZ, Vice-President of Iniciativa per Catalunya Verds and Chairwoman of Youth Committee of the Catalan Parliament

09:45–11:45 (Interpretation ES/EN/FR & passive CAT)
Expert round – The situation of young people in Europe: access to employment, risk of exclusion, vulnerability and dependence?

Chair: Karima DELLI, Member of the Greens/EFA Group in the EP

Facts on young people: poverty, unemployment and risk of exclusion: how to avoid a lost generation?

Speakers:

Luca SCARPIELLO,  European Youth Forum, Employment and Social Affairs

Marie-Cécile RENOUX, ATD Quartmonde, www.endpoverty.eu

Walter CERFEDA, Confederal Secretary, European Trade Union Confederation

Mattias TESFAYE, former Chair 3F Youth, (Danish Trade Union)

Alma JOENSEN, Social Affairs Committee Coordinator, European Student Union

Lionel PRIMAULT, Génération Précaire / Jeudi Noir

12:00–15:00 (no interpretation) with lunch
Workshops – Giving youth a voice, setting concerns related to:

Education – Chair Raul ROMEVA, Vice-President of the Greens/EFA Group in the EP

Employment – Chair Marije CORNELISSEN, Member of the Greens/EFA Group in the EP

Poverty – Chair Elisabeth SCHROEDTER, Member of the Greens/EFA Group in the EP

15:00-16:30 (Interpretation ES/EN/FR & passive CAT)
Key round – Which solutions for youth unemployment and youth inclusion? What are the lessons to learn?

Co-Chairs: Philippe LAMBERTS and Emilie TURUNEN, Members of the Greens/EFA Group in the EP

Education Workshop Rapporteur

Employment Workshop Rapporteur

Poverty Workshop Rapporteur

Conclusions by Emilie TURUNEN, Member of the Greens/EFA Group in the EP (Author of draft European Parliament report on “Promoting youth access to the labour market”)

Closing – María del Mar SERNA, Labour Minister in the government of Catalonia

Simultaneous interpretation will be provided in Spanish, French, English and passive Catalan.

No interpretation will be provided for workshops.

Further information and registration:

Philine Scholze, Greens/EFA adviser on employment and social affairs, philine.scholze@europarl.europa.eu – phone: +32-2-2832154

Romina Marconi da Ros, Greens/EFA Group, romina.marconidaros@europarl.europa.eu

Font foto: Greens/EFA

Se’ns acaba de presentar l’aposta 2020 de la Comissió Europea que pretén substituir la fracassada estratègia de Lisboa, com esperàvem, ens arriba curta de mires, mancada d’ambicions i, almenys a parer meu, marcada per una voluntat continuïsta d’una Estratègia, la de Lisboa, que ja va fracassar pels mateixos motius.

Em preocupa, si bé no em sorprèn, les dificultats que té la Comissió per assumir la urgència d’avançar cap a un veritable Green New Deal, una Revolució Verda que permeti fer front a les diferents crisis que ens afecten amb garanties de resultats a curt, mig i llarg termini.

La CE repeteix errors: presenta un programa sense exigir obligacions. Calen compromisos concrets i capacitat d’exigir resultats. Per altra banda, resulta també preocupant l’obsessió de la Comissió a l’hora de basar tota acció destinada a promoure el desenvolupament econòmic en el simple creixement del PIB.

Toca recordar que aquesta és una estratègia abocada al fracàs. El creixement del PIB no proporciona en absolut, per ell mateix, millores en la igualtat social, ni garanteix un millor medi ambient ni fa més felices les persones.

Tot plegat ha fet que des del Grup Verds/ALE alguns membres del Parlament Europeu reaccionéssim a la proposta de manera clarament crítica i reclamant més ambició i coherència: (segueix…)

PRESS RELEASE – Brussels, 3 March 2010

EU 2020 Strategy
Commission presents myopic attempt at 2020 vision

The Commission today published its Communication on the Europe 2020 Strategy. The Greens/EFA Group is meanwhile hosting a conference addressing the sustainability of this strategy in comparison to a “Green New Deal”. (1)  Green MEPs Raül Romeva, Claude Turmes and Philippe Lamberts commented:

?The Barroso II Commission is serving up a Lisbon Strategy II. The Commission Communication represents more short-sighted obsession with growth and competitiveness, instead of 2020 vision for Europe’s sustainable future and quality of life. The EU 2020 Strategy fails to provide the blueprint for a future based on an integrated, triple focus on economy, environment and social issues. Only a Green New Deal will deliver green jobs and sustainable solutions to the current crisis.

The Commission is repeating the mistakes of the Lisbon Strategy by presenting a programme without demanding obligations. We need binding targets for critical issues such as resource and energy efficiency, as well as for social objectives. The restated 20/20/20 (2) targets are inadequate to meet the challenge of climate change and they demonstrate a lack of ambition for Europe?s future. Concrete targets must also be set for the preservation of biodiversity.

The Commission’s rigid attachment to GDP growth as the driving target for economic development is a recipe for repeated failure. GDP growth does not automatically provide improved social equality, better environmental protection or a happier life for citizens. New indicators are needed. We particularly call for a target for better distribution of income in the Europe 2020 programme.

We regret that Barroso caved in to pressure from Member States and backtracked on the crucial question of conditionality for European funding. European funds must only be allocated where environmental and social conditions are fulfilled. The EU’s structural funds are doing more to contribute to climate change than to fight it. This must change.

The weakness of the Commission’s Communication on the EU 2020 Strategy is the logical conclusion of its lack of consultation with the European Parliament, social partners, civil society and regional and local actors. We must now unite forces to present a better vision for 2020.”

Note to editors:

(1) Programme: http://www.greens-efa.org/cms/default/dok/328/328736.europe_2020_agenda_a_path_or_barrier_to@en.htm

Livestream at: http://www.greenmediabox.eu/live/)

(2  The European Union adopted a unilateral 20% CO2 emissions reduction on, (30% if other industrialised countries make comparable efforts) a 20% share of renewable energy and a (non-binding) aim of 20% increase of energy efficiency by 2020.


Foto: Durao Barroso defensant la seva postura al PE. Font: Euroexpress.

Grècia: la crisi mirall (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

Els ministres de finances s’han reunit avui, a
Brussel.les, per tractar, entre d’altres, la situació a Grècia.

Celebro, en primer lloc, la decisió dels i les
Ministres de donar suport a Grècia en cas que es doni lloc a una situació
d’emergència derivada de l’actual crisi pressupostària. És una mostra important
de solidaritat europea que, també ho he de dir, he trobat a faltar fins ara. Es
tractava fonamentalment de no deixar Grècia caure al buit.

Grècia ha estat un dels principals receptors
de fons comunitaris, però no sempre ha usat els diners de manera correcta
(aprofito per recordar que en el cas espanyol també tenim alguns casos de mal
ús o ús indegut dels ajuts comunitaris que ens han fet enrogir en el passat).
Grècia ha d’emprendre, de manera immediata, reformes estructurals en el seu
sistema impositiu, fer un pas endavant creïble en la lluita contra la corrupció
i l’evasió d’impostos, i afrontar una dolorosa però necessària retallada en la
despesa, la qual, però, ha de ser socialment suportable. Com? Doncs, per
exemple, enlloc d’afrontar una retallada salarial que podria suposar més un mal
remei que una solució, és preferible començar per reduir l’enorme despesa
militar, que és una de les més grans de la UE en termes de PIB.

La UE s’enfronta amb aquesta crisi, és cert, a
un difícil equilibri: cal que es mantingui ferma en la seva demanda en favor de
dura a terme reformes que són necessàries, però ho ha de fer de manera  que no suposi una amenaça a les
perspectives econòmiques i socials del país.

La UE ha d’aprendre de les lliçons de l’actual
crisi. En primer lloc cal, ara més que mai, una política econòmica molt més
integrada i políticament supervisada a escala europea. En aquest sentit, des de
Verds/ALE donem suport a la proposta de concedir a Eurostat, l’agència
d’estadístiques de la UE, més capacitats per a auditar els comptes dels governs
nacionals.

En segon lloc, en el marc de l’estratègia
“Europa 2020”, cal apostar per una política econòmica integrada durant aquesta
dècada i la UE hauria de reconsiderar la proposta espanyola d’introduir
objectius obligatoris per a “Europa 2020”.

Finalment, tambè pensem que Brussel.les hauria de poder emetre Eurobons,
cosa que permetria fer front a la crisi financera grega d’una manera molt menys
costosa, i els permetria sortir abans de la crisi.

Font foto: DW-World.de

Quan estudiava CC. Econòmiques, a la UAB, vaig tenir la sort de comptar amb excel.lents professors i professores. Veritables Mestres algunes i alguns d’ells. Una de les quals guardo especial bon record va ser la Miren Etxezarreta. Encara ara, ja jubilada, suposa una clara referència intel.lectual que massa sovint considero desaprofitada. Ben interessant ha estat, per exemple, la seva reflexió publicada a El Periódico, curta però contundent, relativa a les pensions privades. L’adjunto per a gaudi i reflexió:

Miren Etxezarreta: «Les pensions privades només són el gran negoci de la banca»

EVA MELÚS, per a El Periódico (17 novembre 2009)

Miren Etxezarreta, de 73 anys, és catedràtica emèrita d’Economia aplicada de la UAB, col·labora amb diferents moviments socials antiglobalització i és membre del col·lectiu Taifa, que ofereix xerrades sobre economia des d’un punt de vista crític. Aquesta tarda impartirà una conferència sobre el futur de les pensions a la seu d’Ecoconcern.

–¿Què passa amb les pensions?
–Se’ns diu que les pensions públiques no són viables econòmicament perquè cada vegada hi ha menys treballadors que cotitzin i massa vells. D’això es dedueix que la solució és una pensió privada.

–¿I és així?
–És totalment fals, perquè les pensions no tenen per què pagar-se només amb un percentatge del salari dels treballadors. En països com Dinamarca es financen amb els impostos. Són un dret.

–Però…
–Les pensions privades són el gran negoci per a la banca.

–La banca sempre guanya.
–Hi ha un circuit fet a mida per a ella. Una persona pot contractar una pensió privada als 40 anys. Mentre cotitza, fins als 65, permet que el banc, com a expert, gestioni els diners. Si les inversions del banc en borsa fracassen, com ha passat últimament, la persona pot veure reduït a la meitat el valor dels seus diners.

–El Govern potser li dirà que no hi ha prou fons públics.
–Hi ha hagut diners per defensar la banca de la crisi.

–¿I llavors?
–Som entre sis i set milions de pensionistes. Hem de ser conscients que la pensió és un dret i no una mercaderia.

–Però sembla que tenir una assegurança privada o una mútua dóna estatus.
–Alguna cosa d’això hi ha, però així ens estem deixant arrabassar una cosa que ens pertany per convertir-nos en compradors. A Catalunya hi ha una gran tradició de mútues. És curiós que el que va néixer com un suport mutu entre treballadors sigui sovint un negoci.

–¿Quan va néixer la pensió?
—Van començar a l’Alemanya de Bismark, el 1909. A Espanya tenim el SOVI, una assegurança creada per la república.

Foto: Miren Etxezarreta en el Fòrum Social de Mallorca, el mar de 2009.

Avui, 7 d’Octubre, commemorem el Dia Mundial del Treball Decent. Diverses organitzacions han aprofitat l’avinentesa per recordar els grans dèficits que avui patim en aquest aspecte. L’auge econòmic mundial no ha comportat necessàriament un efecte millora de la vida de la majoria de la població mundial. A més a més d’una taxa creixent d’atur, la qualitat del treball existent és també un problema que amaga una realitat sovint molt pitjor: la subocupació i l’explotació laboral.

*La meitat de la força laboral mundial guanya menys de 2$US al dia.
*12,3 milions d’homes i dones treballen en condicions d’esclavatge.
*200 milions d’infants menors de 15 anys treballen en lloc d’anar a l’escola.
*2,2 milions de persones moren a causa d’accidents malalties laborals cada any.
*La gent en països desenvolupats en desenvolupament treballen més per menys diners, i cada vegada són més les persones – majoritàriament dones – que es veuen obligades a guanyar-se la vida en l’anomenada economia informal, sense cap protecció social ni drets i amb treballs precaris.

Entretant, les empreses usen l’amenaça de la subcontratació per a reduir els salaris i eliminar alguns drets que va costar aconseguir, com el dret a la negociació col.lectiva i a la vaga. Els sindicalistes que combaten aquesta tendència són acomiadats, amenaçats, engarjolats o fins i tot assassinats. Per tot plegat m’he volgut sumar, amb la meva signatura, fotografia i declaració en vídeo, a la campanya impulsada per www.decentwork.org.

Foto: Romeva durant la signatura del Manifest.

L’hora de Tobin, per Raül Romeva (Crònica.cat)

En una entrevista que publica avui El Pais, el Subdirector gerent del FMI, John Lipsky, és preguntat sobre si el debat en relació a l’adopció d’una mena de taxa Tobin que gravi l’especulació suposaria una nova batalla entre Europa i EE UU (que també s’oposen a limitar els bonus). Convé recordar que una taxa d’aquesta mena l’ha proposada, entre d’altres, el Premi Nobel Joseph Stiglitz, per a qui aquesta mesura hauria de contribuir a reduir l’especulació i ajudar als països pobres.

En la seva resposta, Lipsky manifesta que si bé hi ha acord en una idea general sobre la necessitat que hi hagi alguna mena de límits sobre les retribucions als banquers, hi ha discrepàncies en els detalls. De fet, el G-20 ha demanat al Fons un estudi al respecte. Lipsky admet que encara no compten amb una resposta conclusiva, i que en tot cas aquesta hauria d’arribar durant la propera cimera del G20 (Canadà, juny 2010).

La paradoxa de tot plegat és que, mentre els polítics nordamericans van arribar a un acord en menys d’una hora sobre la necessitat de destinar 700.000  milions de dòlars per tal de salvar els bancs, la despesa gastada en ajuda al desenvolupament durant la darrera dècada no arriba a la desena part d’aquesta xifra.

No és només una qüestió de ritmes i de presses, sinó de causes i de profunditat de les mateixes. Per tot plegat m’interessa saber com pensa preparar aquesta propera reunió del G-20 la Comissió Europea, presidida novament per un Barroso aplaudit efusivament pel President Zapatero, i sobretot què pensen fer entretant, raó per la qual acabo de dirigir una pregunta formal a la Comissió al respecte.

I és que em fa por, molta por, que amb el retorn dels beneficis els bancs s’estiguin blindant novament per evitar qualsevol reforma que impliqui un major control, regulació i obligació d’assumir responsabilitats. Només unes institucions polítiques fortes i amb voluntat intervencionista podrien fer front a aquest desgavell. Malauradament no confio que, ara com ara, la Comissió Europea sigui una d’aquestes institucions.
Foto: John Lipsky durant la Cimera que celebra el Fons Monetari Internacional a Istanbul. Font: AFP, EL País

Fa
dos dies la Comissió Europea
va proposar emprendre una sèrie de mesures suposadament destinades a regular
els mercats financers.

Vull
posar de manifest, en primer lloc, que el concepte mateix de ‘regular’ els
mercats financers ha estat motiu de controvèrsia els darrers anys. Vaja, més que
de controvèrsia, de dialèctica. Uns dèiem que era necessari, imprescindible,
que el no fer-ho comportaria un desastre (com va ser) i d’altres ens deien que
no calia, que les institucions no s’hi havia de ficar en això de la regulació,
que confiéssim en què la lliure circulació de capitals es regularia per ella
mateixa. El resultat és el que jo totes i tos coneixem. Ara gairebé ningú nega
la necessitat de regular, fins i tot la mateixa Comissió Europea, la qual
tornarà a estar capitanejada per JM Durao Barroso, el paladí de la desregulació,
amb l’aval de la majoria de governs conservadors i liberals europeus, i d’altres,
que tot i que no ho són formalment, fan polítiques que els converteixen en
afins.

Sigui
com sigui, dimecres la Comissió Europea
va fer un seguit de propostes que, un cop analitzades, em fan pensar que allò
que han volgut és deixar la porta oberta a una nova crisi financera. Potser no
de manera deliberada, però aquesta en serà la conseqüència, malauradament.

En
concret, la divisió proposada en quant a la responsabilitat supervisora que es
fa entre bancs, asseguradores i d’altres institucions financeres esdevé una
anacronia davant la realitat d’un sector a Europa que està format per 40
conglomerats els quals operen en tots tres sectors. L’eficiència d’aquesta
proposta, per tant, es fa difícil d’avaluar.

A
més a més, la gran naturalesa intergovernamental d’aquestes estructures
sectorials farà gairebé impossible una resposta europea i coordinada en relació
a les institucions financeres en fallida.

Això
és particularment cert, i per tant preocupant, pel què fa a la supervisió dels
riscos acumulats en els anomenats special
purpose vehicles (SPV) establerts en els paradisos fiscals, els quals no van
ser detectats pels organismes estatals de supervisió en els moments previs a l’esclat
de la crisi.

A més, als nous cossos de supervisió previstos per la Comissió els manquen
eines per poder donar suport a qualsevol decisió que reclami destinar-hi fons
de manera immediata, i per tant seran incapaços, per exemple, de reaccionar de
manera ràpida i efectiva per tal de prevenir les possibles falles de les
institucions financeres i de controlar-ne els efectes en la globalitat dels
sistema financer.

Un
cop més s’imposa la llei que tants nefastos resultats ens ha donat fins ara, la
del Laissez, faire, laissez passer.

Les
propostes de la Comissió,
certament dèbils, només suposen bones noticies per a aquells Estats membres escèptics
i pels grans lobbies de la industria financera que tenen darrera.

La
solució, al meu entendre, només pot venir per l’establiment d’un únic supervisor a escala europea, potent, amb
capacitat de reacció ràpida, i que pugui desenvolupar les tasques de regulació
necessàries.

Foto: EL Comissari d’Afers Econòmics i Financers, Joaquin Almunia. Font: AFP.

Davant la reunió del G20
demà i demà passat, a Pittsburgh (Pensilvània), crec que toca mostrar la nostra preocupació pel fet que, fins ara, els resultats d’aquesta
mena de reunions no surten d’un seguit de promeses.

Els Estats no
es posen d’acord entre ells, els governs respectius estan dividits, i fins i
tot el Parlament Europeu no sembla estar a l’alçada de les circumstàncies en no
fer-se càrrec de la gravetat de la situació, tal i com posa de manifest que
aquest rebutgés votar dues resolucions d’extrema importància sobre la crisi
financera com són la que va presentar la Comissió de Desenvolupament (presidida per Eva
Joly, dels Verds), i la que vàrem presentar com a Grup Verds/ALE.

En termes d’ajuda als països
en víes de desenvolupament, per exemple, els resultats
són catastròfics ja que només l’1.6% de les quantitats desbloquejades pel FMI des del passat mes
d’abril han anat cap a països pobres.

Així, considero que l’èxit o el fracàs de la Cimera de Pittsburgh dependrà de
si s’han acordat, entre d’altres, les següents mesures:

• Sobre el clima, cal que els països
  rics es comprometin a reduir les seves emisions de gasos efecte hivernacle
  entre un 30 i un 40% d’aquí al 2020, i a mobilitzar al voltant de 100.000
  milions de dòlars per any, a partir del 2013, per tal d’ajudar els països
  pobres a adaptar-s’hi.

• En matèria financera, el G20 ha
  d’avançar cap a una veritable reforma de les normes comptables de manera
  que els Estats obliguin les seves multinacionals a que publiquin, país per
  país, els seus resultats i els impostos dels quals estan exempts i, per descomptat, acabar amb els Paradisos Fiscals, començant pels que hi ha dins la UE.

• Finalment, cal caminar cap a un
  sistema  que limiti veritablement les
  bonificacions destinades a les activitats financeres: aquestes no poden
  superar uns determinats llindars, i només s’haurien d’abonar al cap de
  quatre anys, un cop estiguin clares les pèrdues i els guanys obtinguts en
  funció de les inversions realitzades.

Font foto: Plantu

Adjunto un nou article que he publicat avui a Crònica.cat

L’Edèn de Pittsburgh, per Raül Romeva

Els dies 24 i 25 de setembre tindrà lloc a Pittsburgh una nova trobada del
G20. Per molt que que encara hi ha qui insisteix a negar la major (la crisi
actual és conseqüència de les polítiques neoliberals imperants els darrers
anys), allò que no podem obviar en l’actual estadi és que la crisi financera, econòmica i climàtica està afectant a tots els països del món.

El G20 té una
responsabilitat col.lectiva de mitigar l’impacte social de la crisi,
especialment en països en víes de desenvolupament.

Imposar mesures de regulació dels mercats financers no és un caprici ni una
frivolitat, és una necessitat. I negar-ho una irresponsabilitat. Com
irresponsable és, també, pretendre que les sortides a les crisis ambiental,
social i econòmicofinancera poden enfocar-se independentment les unes de les
altres. O pitjor encara, enfrontant unes necessitats contra les altres.

És per això que la reunió de Pittsburgh només serà creíble si és capaç
d’aportar solucions que permetin fer front de manera simultània a totes les dimensions de la crisi.

En aquest sentit, cal lamentar
profundament que el G20 deixi de costat els altres G172 països,
els quals pateixen les greus conseqüències de les crisis financera,
alimentària, energètica i ambiental. És per això que l’única resposta efectiva
a la situació actual només pot venir d’una reforma multidimensional i
multilateral que inclogui l’eliminació dels paradisos fiscals, l’establiment d’un
nou règim multilateral de gestió dels tipus de canvi (per evitar les accions
especulatives vinculades al canvi de moneda), l’establiment d’un sistema impositiu
a l’estil Taxa Tobin que afecti les transaccions financeres, i les garanties
necessàries que permetin als governs disposar dels mecanismes adequats per tal
d’emprendre les necessàries fiscals i econòmiques anticícliques, entre d’altres
mesures.

Sigui com sigui, malgrat que és
ben cert que moltes d’aquestes mesures només seran plenament efectives si s’acorden
i s’implementen a escala global, res no impedeix que, de no existir aquest
acord global, s’impulsin de manera unilateral des de la UE.

I és que, al cap i a la fi, no
són solucions allò que manca, sinó la voluntat política per tal de dur-les a terme. I aquesta depèn dels
governs, els quals són el resultat de les voluntats expressades democràticamente
per la ciutadania quan se la consulta periòdicament en les eleccions.

En altres paraules, qui més qui menys tots som part
del problema, però també hauríem de poder-ho ser de la solució.

Foto: Foto de familia a la darrera reunió del G20, a Londres. Font: AFP.

Malgrat les promeses fetes en la darrera reunió del G20, l’abril
passat a Londres, el camí seguit fins ara en relació a la lluita contra els
paradisos fiscals és del tot decebedor. Som molta gent qui pensem que una
mesura indispensable per tal de fer front a la preocupant situació de l’economia
global avui passa per acabar amb els paradisos fiscals arreu. És per això que,
en el marc de la propera reunió del G20, que aquest cop tindrà lloc a Pittsburgh,
el 24 i 25 del present mes, alguns diputats i diputades ens hem sumat a la
iniciativa de l’ex magistrada anticorrupció i ara eurodiputada francesa per
Europe Ecologie, Eva Joly, cosignant una carta dirigida al President Obama en
la qual li demanem, entre d’altres coses, que es posicioni de maner ferma en
favor de tancar els paradisos fiscals ja que aquests estan posant en risc els
ingresos que molts governs necessiten per tal de poder dur a terme les polítiques
econòmiques i les inversions necessàries en temps de crisi com l’actual. En
concret, la carta diu així (segueix…)

Mister President Obama,

We, citizens and members of the
parliaments of several European countries and of the European Parliament, call
for your support to ensure the next G20 talks in Pittsburgh bring about
decisive progress in the fight against tax havens.

On 4th of May, you declared that
the American tax system was “full of corporate loopholes that make it perfectly
legal for companies to avoid paying their fair share.  It’s a tax code
that makes it all too easy for a number — a small number of individuals and
companies to abuse overseas tax havens to avoid paying any taxes at all”. We
suffer from this same issue in our own countries in Europe, and wish to put an
end to this situation without further ado.

As a measure to counter this
injustice, the G20 put considerable pressure on tax havens to sign “on request”
tax information exchange treaties in order that information be made more
readily available to the relevant tax authorities. This is a step forward, but
it remains insufficient. Often diverted from their orginal purpose, they can
even contribute to aggravating the issue.

To pursue tax evaders who refuse to
pay a fair contribution to society, these territories must be required to adopt
a system of automatic information exchange and must inform us every time one of
our citizens does business in their territory. Those who go there for
legitimate purposes will have nothing to fear.

Furthermore, international
corporations must implement “country-by-country reporting”, which would allow
the tax authorities to know the amount of their assets, their global income,
the number of people they employ, the profits they make and the taxes they pay
for each country in which they operate.  This will shed light on unlawful
behaviours. Belgium, South Korea, Norway, Sweden and the United Kingdom support
this initiative, which now needs your whole-hearted support.

In 1937, Roosevelt’s Secretary of
the Treasury Henry Morgenthau declared that “Taxes are what we pay for
civilized society. Too many citizens want the civilization at a discount”. We
are counting on your long-term commitment in the fight against tax havens in
order that every one of our citizens and companies pay their fair share to
society.

To fund our economic stimulus
plans, to foster investments, to fight against corruption and activities that
hinder the development of impoverished countries, and to support those hit by
the crisis, diverting funds that should serve the common good through tax
havens must be made impossible.

We are counting on your efforts at
the international level to bring down the barriers we have been fighting
against for so long.

Received,
Mister President Obama, our highest considerations.

Font foto: Eva Joly y José Bové.

El Wuppertal Institute for Climate, Environment and Energy ens ha presentat avui l’informe que li vàrem encarregar com a Verds/ALE en relació a com hauria de ser un Green New Deal ambiciós i factible a la vegada que ens permetés a afrontar de manera eficient i sostenible la sortida a la doble crisi que estem vivint: ambiental i econòmica.  Sóc dels qui pensa que les crisis no s’acaben, de les crisis se’n surt. Allò que ens calen per tant són propostes concretes.

L’informe, que duu per títol A Green New Deal for Europe. Towards green modernization in the face of crisis, fa un seguit de propostes que aniré presentant poc a poc, per càpsules. De moment començo per un dels aspectes centrals de l’informe: la reforma de les polítiques de transport. En concret, les propostes del Wuppertal Institute per tal de promoure una sortida tant de la crisi econòmica com de l’ambiental són:

-Invertir en nous vehicles de transport (autobusos, tramvia, trens regionals,…)
-Invertir en millors infraestructures per a vianants i bicicletes
-Invertir en millorar les infraestructures per al transport públic
-Invertir en serveis que permetin facilitar i ampliar l’ús del transport públic
-Incentivar la retroinstal·lació i la reutilització dels vehicles de transport públic
-Establir mesures per subsidiar els vehicles més ecoefficients
-Promoure i invertir en recerca sobre tecnologia eficient
-Promoure, via publicitat, els mètodes més sostenibles de transport
-Promoure cursos de conducció eco-eficient 

Font il.ustració: Polyqe