Raül Romeva i Rueda

Si ahir mirava d’anar a les causes de la crisi, avui miraré d’aventurar què pot passar si seguim aplicant algunes mesures que, crec, són esbiaixades i estan mal enfocades.

En els últims vint anys, en moltes parts d’Europa, el model de creixement ha estat impulsat principalment per una expansió substancial i insostenible del deute. Aquest va ser el cas en diversos Estats membres de la UE i a la UE en conjunt. Durant els anys previs a l’adopció de l’euro, la majoria dels Estats membres de la UE va aconseguir reduir el seu dèficit públic i el deute a ratios del PIB. El problema, és ben sabut, va ser l’augment dels ratios de privat.

En aquests context, tant els criteris de Maastricht com el Pacte d’Estabilitat i Creixement, han estat cecs a l’evolució del deute privat i, en particular, a les bombolles immobiliària alimentada per l’expansió d’aquest deute privat.

A més, després del naixement de l’euro, diversos Estats membres, com Alemanya i França van fracassar alhora de contrarestar contracíclicament els comptes públics durant els anys bons. I la UE, per la seva banda, també va fracassar alhora de controlar l’efectiva implementació de les provisions del Pacte. Recordem, per exemple, que els primers a vulnerar-lo van ser precisament els governs de Paris i Berlin.

Així mateix, el deute públic en molts Estats membres han experimentat un ràpid creixement degut a la socialització dels costos provocada per la crisis financera i la caiguda del deute privat degut a la bombolla financera. Tot plegat ens ha dut a una situació en què el nivell de deute (privat i públic) està en molts casos molt per sobre del que realistament es pot reduir o contenir en termes i límits raonables.

La responsabilitat d’haver arribat a aquesta situació però, és compartida per diversos agents (governs, empreses, famílies) que van demanar préstecs molt per sobre de les seves capacitats de tornar-los, cert, però també dels bancs que els van concedir de manera irresponsable, més enllà de qualsevol nivell sostenible, confiant que en darrera instància, qui acabaria solucionant la situació serien els governs, com així ha estat.

En aquest escenari, per tant, és legítim, i més que això, és obligat reclamar que la factura la paguin tots els responsables, i no només els més dèbils d’aquesta equació, és a dir, les famílies i les petites i mitjanes empreses.

Més enllà de les dinàmiques del deute que han viscut els diferents estats membres, aquests han vist com la seva competititiva i fortalesa econòmica evolucionava de maneres molt desiguals entre uns i altres. Mentre a Grècia, Espanya, Itàlia, Portugal i Irlanda veien com els costos laborals unitaris augmentaven més enllà del límit inflacionari establert pel BCE, Alemanya establia augments salarials per sota d’aquest límit. A més, la diferent velocitat de les reformes estructurals ha exacerbat aquesta desigualtat. Això va donar lloc a forts desequilibris en els comptes corrents de Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia i França, amb importants dèficits estructurals i Alemanya, Països Baixos i Finlàndia, amb superàvit. En aquest context, els països amb dèficit estan patint al mateix temps, d’uns tipus d’interès cada vegada més alts per refinançar el seu deute públic i privat.

Tot això és cert.

Per tant, és crucial no centrar-se exclusivament en la consolidació fiscal i en les reformes estructurals com única solució a la crisi. Cal veure el quadre complet, una mala diagnosi, com s’està demostrant, no només no resoldrà la crisi, sinó que encara empitjorarà més la situació i situarà, com ja està passant l’UE i l’euro en perill. I si a sobre es grava en ferro a la Constitución, llavors ja podem ben tremolar.

En aquest context, els paquets de rescat per a Grècia, Portugal i Irlanda, així com el suport que ofereix el BCE a aquests països i els seus bancs, als quals podem afegir ja els d’Espanya i Itàlia, no fan altra cosa que guanyar temps, però no són cap solució a llarg termini.

Aquesta, la solució estratègica, estava previst que arribés gràcies a les modificacions de les regles de la Governança Econòmica a Europa i a l’Eurozona. Però després de gairebé un any de discussions basades sobre propostes de la Comissió (l’anomenat paquet econòmic format per sis dossiers legislatius), l’escenari actual de les negociacions entre el Parlament Europeu i el Consell es troba en un impass important, i lluny de proporcionar l’estratègia necessària a llarg termini.

Per a mi, el principal problema és que tot plegat es centra, de manera gairebé obsessiva, en perseguir la consolidació fiscal sense veure en absolut la globalitat de la qüestió.

La reunió extraordinària organitzada pel Comitè ECON amb Trichet, Juncker, Rostowski i Rehn el Passat 29 d’agost amb l’objectiu de comentar ‘the last bloody summer turmoil’ (la sagnant crisi del passat estiu) va suposar una vegada més aquesta mirada unidireccional centrada exclusivament en la reducció de la despesa governamental (en contra d’una aproximació molt més equilibrada en relació a la sostenibilitat de les finances públiques) i en noves reduccions dels costos laborals unitaris (en contra d’una aproximació més valenta en favour de la competitivitat). En vaig parlar a l’apunt ‘Dèiem ahir…’ 

En aquest context, el Grup dels Verds/ALE defensem desde fa temps que la disciplina fiscal és, evidentment, una necessitat. Però aquest objectiu només pot ser realment efectiu si forma part d’un marc molt més ampli. No hi haurà finances públiques sanejades a Europa sense Unió Fiscal ni sense una adequada política impositiva (que ha de ser, per descomptat, progressiva). Tot plegat exigeix que al paquet de governance econòmica s’hi incorporin una sèrie d’elements dels quals en parlaré en el següent apunt (el tercer i darrer d’aquesta trilogia).

Font foto: Farrugo, per a eleconomista.es