Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Economia, Europa social, Joves, Crisi (Respostes) i Green New Deal

Un pacte inútil

0

La darrera cimera de l’euro no ha servit per donar respostes serioses i reals per fer front a la crisi econòmica. Els líders de la UE acaben de signar l’anomenat “pacte fiscal”, un acord intergovernamental que es va proposar a la cimera de desembre de la UE. Des dels Verds i ICV ja vàrem qualificar el pacte com innecessari, perquè no oferia res de nou ni cap resposta real a la crisi. Ara és indispensable que el Parlament Europeu prengui la iniciativa i doni una resposta integral a la crisi i que el Congrés Espanyol es posicioni en contra de l’Acord.

L’espectacle dels últims dos mesos de reunions bilaterals a Europa al voltant del Pacte Fiscal ha estat una pèrdua de temps: l’atur segueix pujant i la inestabilitat del deute públic segueix castigant a països com Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia. El Pacte Fiscal cristal·litza les polítiques d’austeritat sense resoldre la crisi de l’euro, i no veig per enlloc el compromís amb polítiques econòmiques per lluitar contra l’atur.

Lamento l’absència de mesures econòmiques anticícliques. Els aspectes positius que veu el Rajoy sobre petites i mitjanes empreses o atur juvenil no són més que un brindis al sol. Espanya no és capaç d’aplicar cap mesura de reactivació econòmica sense una flexibilització dels objectius del dèficit.  Només es pot generar ocupació juvenil si s’adjudiquen nous fons i s’augmenta la inversió en Recerca i Desenvolupament, en universitats públiques, i si es garanteix la renda d’emancipació. A més, és inacceptable que es parli de justícia intergeneracional per justificar la flexibilització del mercat laboral. La joventut europea necessita treball però la precarietat laboral no és la resposta.

És hora que les forces progressistes del Parlament Europeu escoltin les demandes socials i iniciïn un procés democràtic a la construcció d’un governança econòmica europea que signifiqui un pas més cap a una Europa Federal que busqui generar d’ocupació i justícia social, deixant de banda la lògica dels mercats.

Foto: Sarkozy, Merkel i Monti. Font: EPA

Justícia social, federalisme europeu i sobirania política europea sobre els mercats

0
Fa uns dies un amic de confiança, alarmat com molta d’altra gent per la situació actual, m’insistia en què allò que necessitem és que algú pugi al barco i comenci a pilotar-lo, i em citava en Dany Cohn-Bendit (co-president del Grup dels Verds/ALE al PE) com un exemple d’algú que, amb més o menys sort, està intentant fer això. I en efecte aquest, el tema del lideratge, és també a parer meu un dels aspectes que, si bé no és suficient, sí és imprescindible.

Tanmateix, i malauradament, constato que no n’hi ha prou amb pujar al barco. Cal també saber cap a on cal dur-lo, i amb qui comptem per fer-ho. En altres paraules, tot capità necessita un rumb i una tripulació.

En el si dels grup Verds/ALE al Parlament Europeu portem dies donant voltes a la qüestió de l’anomenat Pacte Fiscal (parlo de l’europeu, el promogut per Merkel i Sarkozy, conegut també com a Fiscal Compact). Dins del grup s’estan dibuixant dues línies: una, la liderada pels alemanys, que consisteix a acceptar la proposta Merkozy (com a mal menor) i treballar per millorar l’anomenat pilar de la recuperació, i dos, la que alguns hem defensat reiterades vegades: rebutjar la proposta (de totes maneres és un acord entre PPE, ALDE i S&D en el qual nosaltres no hi hem tampoc participat), i presentar la nostra pròpia aposta amb les mesures que entenem que ens poden conduir a sortir de la crisi.

En aquest sentit faig meves les paraules que el mateix Cohn-Bendit va dir durant el debat a Estrasburg de fa uns dies: ‘Aquest és un acord inútil i contraproduent’.

El debat no és senzill, com us podeu imaginar, entre els representants alemanys, acompanyats en aquesta aposta més pragmàtica per alguns col·legues d’altres delegacions, com la danesa i la finesa, i la resta, que defensem una opció més de principis i de reforma estructural del sistema.

La construcció d’una proposta més o menys consensuada requereix lògicament de molt de diàleg i negociació. La proposta que porto setmanes elaborant i defensant en el si del grup consisteix en un enfocament centrat en tres punts: 1) deixar clar qui entenem que ha de pagar la crisi (i qui no); 2) com cal fer allò que anomenem genèricament consolidació fiscal (tenint en compte gestió de despesa, sí, però també política justa i progressiva d’ingressos); i 3) apostar per una sortida de la crisi fonamentada en una economia verda en un marc europeu unit i democràtic.

En altres paraules, considero que allò que toca és reiterar, un cop més, que la crisi no l’han de pagar els sectors més desafavorits i vulnerables, sinó els qui l’han provocada (se’n diu Justícia Social i Ambiental), la qual cosa implica que les mesures que s’adoptin han de tenir en compte el seu impacte sobre la distribució del benestar, el coeficient Gini, la pobresa, etc…i que les mesures recaptatòries passen per una taxa sobre la contaminació, una taxa sobre les transaccions financeres, una reforma fiscal que garanteixi la lluita contra el frau i la progressivitat en clau europea, …).

Així mateix, també convé recordar que sense sobirania europea no ens en sortirem, cosa que obliga als estats a fer allò que fins ara s’han negat a fer com és dotar la Unió Europea amb instruments per governar els mercats i les institucions financeres i sota control de les institucions democràtiques, liderades pel Parlament Europeu.

I finalment, com a tercer eix del triangle, cal recuperar el principi del federalisme europeu, la qual cosa comporta canviar el terme que sovint usen des de Berlin, solidaritat, pel principi d’interconnexió intraeuropea i per tant necessitat d’una unió política i fiscal, inexistent a data d’avui. Una Europa sobirana exigeix d’un federalisme fiscal que li permeti contrarestar el poder dels mercats i els poders financers i faciliti un veritable model de justícia social, i el federalisme europeu és l’instrument que ha de permetre un pla coordinat per tal d’activar la demanda agregada de la qual també depèn, lògicament, Alemanya, amb una aproximació europea a la política d’inversió del Banc Europeu d’Inversions i la política del Banc Central Europeu, en favor del deute sobirà.

Els tres eixos, per tant (Justícia Social i Ambiental, Federalisme europeu i Sobirania europea), són interdependents i cal que siguin proposats i explicats d’aquesta manera, cosa que no fa la proposta de Pacte Fiscal que han en aquests moments tenim sobre la taula.

En conclusió, sense Justícia Social que asseguri la cohesió social serà molt difícil la pervivència del model europeu que podria sucumbir sota l’onada de l’euroescepticisme, i per això que aquesta és tan important com el federalisme i la sobirania europeus. Així mateix, igual com un estat no podrà fer polítiques de justícia social sense sobirania sobre la política monetària i amb instruments fiscals limitats, també se’m fa difícil pensar en una solució que no passi per una Europa federal i una sobirania europea que pugui controlar els mercats.

Com que no crec que existeixin fórmules màgiques ni miraculoses, allò que toca fer és trobar mecanismes que ens permetin afrontar la situació amb visió a curt, mig i llarg termini. I per això calen lideratges, per descomptat, però també construir sinergies amb tota mena d’actors de manera que el vaixell emprengui el rumb adequat. I sobretot, el més important, no abaixar mai la guàrdia.

Han valorat les institucions europees l’impacte sòcio-econòmic del Pacte fiscal? No ho crec

0
Molt em temo que en el debat sobre el Pacte fiscal europeu, els governs que l’han impulsat i les institucions europees que l’estan volent legitimar no han tingut (o no han volgut tenir) en compte les conseqüències que tindrà aquest paquet de mesures en els marcs institucionals, socials, ambientals o de ciutadania en general. Per això he fet arribar a la Comissió Europea i al Consell la següent reflexió:

Pregunta de Raül Romeva i Rueda a la Comisión Europea sobre la qualitat democràtica i institucional

Reconociendo el esfuerzo de la Comisión y el Consejo Europeo por facilitar y mejorar la supervisión presupuestaria de los estados miembros y su coordinación en políticas económicas. Considerando: el actual proceso de fortalecimiento de la gobernanza económica europea; el paquete de seis directivas de gobernanza económica ya adoptado; las dos nuevas propuestas de directivas presentadas por la Comisión (1); el acuerdo intergubernamental negociado bajo el nombre de “Pacto Fiscal”; la estrategia UE 2020 y sus objetivos de innovación, empleo, justicia social, entre otros.

Se deduce que la responsabilidad que recae en las instituciones europeas a la hora de co-legislar es cada vez mayor y el impacto de las mismas políticas sobre los diferentes grupos de población y regiones es realmente heterogéneo. Parece indispensable mejorar la información a la que acceden los legisladores antes de tomar una decisión e imprescindible realizar estudios ex-ante sobre el impacto de las medidas económicas sobre la distribución de la renta en diferentes estados y regiones, así como también el efecto real de las medidas de prevención o sanción sobre los estados miembros. Considerando a su vez la existencia de instituciones prestigiosas que analizan el impacto previsto de las medidas económicas en los presupuestos nacionales, regionales y de las familias, como lo es el “Congressional Budget Office” de Estados Unidos.

¿Tiene previsto la Comisión hacer una propuesta legislativa para la creación de una institución independiente y pública que analice el impacto económico ex-ante de la legislación europea?

¿Mientras tanto, estaría dispuesta la Comisión a hacer público todos los informes que realiza antes de hacer una propuesta legislativa? ¿Si se dispone de dichos informes, por qué no se hicieron públicos hasta ahora?

¿No cree la Comisión que sin esta información se disminuye la calidad democrática de los y las europarlamentarias y por tanto de nuestras instituciones comunitario?


(1) Regulation on the strengthening of the economic and budgetary surveillance of Member States, COM (2011) 819 final and Regulation on common provisions for monitoring and assessing draft budgetary plans, COM (2011) 821 final

 

Font foto: GMA/AZ

Romeva: ?El acuerdo fiscal europeo es una vía para cristalizar por vía legal la doctrina neoliberal?

0

Adjunto l’entrevista que m’ha fet aquesta setmana en Rafa Font, d’Equo, sobre l’actualitat parlamentària. La podeu trobar sencera (amb intervencions per video) al seu blog rafafont.eu:

 

Romeva: “El acuerdo fiscal europeo es una vía para cristalizar por vía legal la doctrina neoliberal”

Aprovechando que el Parlamento pasa una semana al mes por Estrasburgo, despilfarrando los impuestos de los ciudadanos europeos, quiero aprovechar la mayor cercanía que hay en estos días con los europarlamentarios para conocer algo mejor qué es lo que se está moviendo en Europa en estos momentos.

Empiezo por quien pueda ser el más cercano a Equo: Raül Romeva, eurodiputado de ICV. Romeva tiene 40 años, ha sido eurodiputado desde 2004, y desde 2009 es vicepresidente del grupo Verdes/ALE. Sus principales áreas de trabajo en el Parlamento Europeo son Igualdad de Género, Pesca, y Libertades civiles.

 – Raül, ¿cual es el debate más caliente dentro del Parlamento Europeo para los próximos meses?

Se está discutiendo un nuevo acuerdo intergubernamental que pretende estabilizar la zona euro. Este acuerdo, que se realiza fuera de las instituciones europeas, es conocido como el pacto fiscal, aunque en realidad es un acuerdo internacional para limitar el déficit y la deuda pública de los estados de la eurozona y aplicar políticas económicas de contracción del déficit y la deuda, las cuales son pro-cíclicas y empeoran la crisis económica. El directorio Merkozy propone un un tratado inaceptable, que sólo trae más recortes y más pobreza para los países, y no sirve para salir de la crisis. No se introducen eurobonos, ni armonización fiscal, ni un impuesto sobre las transacciones financieras.

Frente a este pacto, el Parlamento Europeo se enfrenta a un doble reto: buscar soluciones a la crisis económica que generen empleo y bienestar y reivindicar el rol legítimo y democrático del Parlamento Europeo en el proceso de integración económica de la Eurozona.

La única respuesta posible a la crisis pasa por Europa. Necesitamos más Europa y más gobernanza económica, pero ésta debe ser democrática y debe buscar la creación de empleo y la justicia social. Continuar consolidando las políticas de austeridad y disciplina fiscal no hará más que agravar la recesión.


– Los Verdes en el Parlamento Europeo apoyan el impuesto sobre transacciones financieras. ¿Están a favor también de los eurobonos?

El impuesto sobre las transacciones financieras es una propuesta histórica de ATTAC y otros movimientos sociales, que busca fundamentalmente reducir la especulación financiera. Desde Verdes/ALE en el Parlamento Europeo siempre hemos defendido esta propuesta.

Igualmente, la tasa sobre transacciones financieras no es suficiente para solucionar la crisis de la deuda soberana. Por ello proponemos otras opciones complementarias como por ejemplo los eurobonos. Concretamente nuestra propuesta es la de establecer un Tesoro Europeo capaz de actuar y emitir eurobonos que permitan aumentar el atractivo del mercado de deuda soberana europea convirtiéndolo en más líquido y resistente. Dicho tesoro debe establecerse como un instrumento comunitario (más que intergubernamental), democráticamente responsable ante el Parlamento Europeo, que absorba la función del Fondo Europeo de Estabilidad Financiera actual como instrumento de respuesta a la crisis.


– Si se aprobase el acuerdo tal y como está, ¿qué margen de acción les dejaría a los gobiernos?

La regla de oro de este nuevo tratado (eso es, introducir un límite para el déficit y la deuda pública en las constituciones o equivalentes) es de hecho lo mismo que ya se hizo en España de forma escandalosa cuando entre PP y PSOE cambiaron la Constitución sin acuerdo de nadie más. Sin embargo, el nuevo Acuerdo pide que se incluya en la constitución mecanismos de ajustes automáticos (por ejemplo, que si la deuda sobrepasa el 60% del PIB ésta se reduzca en un ratio de 1/20 por año). El margen de acción política se reduciría. De hecho no estamos viviendo un proceso de cesión de la soberanía estatal a favor de una unión monetaria y política, sino a favor de los mercados. La inversión pública es vital para contrarrestar la crisis, y este acuerdo ata las manos de los gobiernos para aplicar políticas de endeudamiento necesarias para reactivar la economía. Se quiere cristalizar por la vía legal la doctrina neoliberal.

Font Foto: PE/Rafa Font

Sobre créixer (o no), crear ocupació i fer-ho amb criteris de sostenibilitat social i ambiental

0
Interessant reflexió la que fa avui en Xavier-Vidal Folch a El País (Cómo crecer y crear empleo). Només dos matisos:

Primer: em preocupa aquesta obsessió per plantejar les mesures de resposta a la crisi en clau ‘creixement’. A aquestes alçades em sembla que caldria plantejar-se seriosament la necessitat de ‘deixar de créixer’ o fins i tot de ‘decreixer’ en alguns àmbits i activitats econòmiques que ens han abocat a un precipici económico-ambiental-social .

Segon: totes aquestes propostes, a més de ser important tenir-les en compte per a generar ocupació, també suposen una oportunitat per a fer-ho des d’una perspectiva de sostenibilitat ambiental i social. Avui dia són uns 20 milions de persones a tota la UE que treballen en sectors relacionats amb l’anomenada eonomia verda, un espeai clarament necessari i en projecció que les mesures de reactivació econòmica haurien de saber aprofitar, i impulsar.

Cómo crecer y crear empleo
per Xavier Vidal-Folch (El País, 19/01/2012)

A medida que se agota el tiempo previo a la cumbre europea del próximo día 30, que debería alumbrar el nuevo Tratado de Estabilidad de la “unión fiscal”, más crece la angustia. Cada nueva versión del texto es peor que la anterior (miren el blog de José Ignacio Torreblanca). O sea, más sectaria. Porque se incrementa el desequilibrio entre la exigencia de austeridad presupuestaria y todo lo demás. Aumentan los artículos (ya son 16) y los considerandos del Preámbulo, y sigue habiendo solo uno (el 9) dedicado a “promover” el “crecimiento económico”, sin más detalles. Dramático también para el éxito de la política de austeridad: la falta de crecimiento y la recesión, al ahogar los ingresos presupuestarios, propician también el incumplimiento de los objetivos de déficit.

Lo ha reclamado el Parlamento Europeo: “Hay que incluir disposiciones más fuertes para garantizar que la estabilidad fiscal se acompaña de solidaridad y recuperación del crecimiento”. ¿Cómo? Aquí se recogen unas cuantas fórmulas susceptibles de completar ese artículo solitario, incorporarlas a la cumbre sobre el empleo y/o a la incipiente discusión de las Perspectivas financieras, el paquete presupuestario plurianual de la UE para el periodo 2014-2020.

La idea central es que la política europea de saneamiento de las finanzas públicas se ha planteado siempre en la UE acompañada de flexibilidad y de contrapartidas. Los esfuerzos para alcanzar la convergencia exigidos en el Tratado de Maastricht (1992) y endurecidos por el Pacto de Estabilidad (1997) se digirieron gracias a la duplicación de los fondos estructurales, a la creación del Fondo de Cohesión y al descenso general de tipos. La limitación al gasto, que yugulaba las inversiones a nivel nacional, sobre todo en el Sur, se contrapesaba por la mayor inversión a nivel europeo. El esquema cosechó un gran éxito de crecimiento, saneamiento de las cuentas públicas y aproximación de los niveles de prosperidad entre los distintos Estados miembros. Sin rozar siquiera anatemas necesarios como el aumento del presupuesto comunitario, la creación de eurobonos gestionados por un Tesoro común y la conversión del BCE en un verdadero prestamista de último recurso -que debieran ser elementos centrales de una auténtica unión fiscal- ahora mismo esa idea podría desarrollarse mediante unas pocas fórmulas baratísimas:

Fondos estructurales. Concentrar la política presupuestaria restrictiva en el ámbito estatal, y dotar al ámbito comunitario de un moderado y selectivo ímpetu expansivo. Aumentar sus recursos -por ejemplo, detrayendo fondos de la insolidaria, anticompetitiva y anticuada política agrícola- y la elegibilidad de los beneficiarios. También podría acompañarse el rigorismo en las sanciones por déficit excesivo contra los incumplidores con incentivos al cumplimiento, mediante recompensas. Por ejemplo, aumentando los porcentajes de financiación de la UE a los proyectos de infraestructuras nacionales cofinanciados con los Estados miembros. Y es que “los problemas financieros que estaban a punto de poner a prueba a Europa no tenían solución posible con la avidez; solo la generosidad podía curarla”, escribió lord Keynes sobre la coyuntura de 1918 (Las consecuencias económicas de la paz, Crítica, Barcelona, 2002).

Grandes infraestructuras transeuropeas (Transeuropean Networks o TENS, que conectan a dos o más países, como el corredor mediterráneo ferroviario) de transporte, energía y comunicaciones. En el paquete presupuestario 2007-2013, de casi un billón de euros, solo se les dedican 8.168 millones, apenas el 0,8%. Los primeros números para el siguiente septenato prevén que los Estados se financien (en transporte) un 73% (en el actual alcanzan el 76,5%), y el resto sean subvenciones y créditos europeos. Generalizar y multiplicar el alcance del ya existente proyecto de project bonds o emisiones de bonos para cada proyecto garantizados por el presupuesto comunitario permitiría reducir la aportación de los Estados, sometidos a la obligación de reducir gasto, sin paralizar las redes. Prácticamente sin coste adicional.

Banco Europeo de Inversiones (BEI). Es posible cuadriplicar sus préstamos de aquí a 2020. Desde 1997 hasta hoy ya los ha cuadriplicado, hasta los 80.000 millones anuales, de forma que su tamaño duplica al del Banco Mundial. Su impacto es enorme, pues el multiplicador de las inversiones que induce es de 3: cada euro prestado genera tres de inversión final. Solo esta medida “equivaldría” al plan Marshall de la posguerra, como han evaluado los profesores Stuart Holland y Yanis Varoufakis (A modest proposal for overcoming the eurocrisis, Levy Economics Institute, 2011). El BEI podría incrementar sus líneas para las pymes y seleccionar una entidad financiera como agente / socio en cada Estado miembro para aproximarse capilarmente a ellas.

Presupuesto de I+D de la UE. Asciende a 7.610 millones anuales, en torno a un escaso 5% del presupuesto comunitario. Cifra que contrasta con el montante dedicado a agricultura y desarrollo rural, 58.509 millones anuales, en torno al 40%. Puede reasignarse buena parte de esta partida en favor de la innovación y de la cohesión. El futuro económico de Europa, y el empleo de su gente, dependen más del número de patentes que sea capaz de inventar y desarrollar, que de los kilos de tomate que produzca.

Font foto: McGraw Hill construction

Zona Euro: un Acord intergovernamental inútil i perillós (pel precedent que suposa)

0

El Parlament Europeu ha adoptat avui una resolució sobre la crisi a la zona euro i el projecte d’acord intergovernamental proposat per la cimera europea de desembre.

Encara que la fase final de les negociacions ja s’ha iniciat, els Verds creiem que el text final no serà capaç d’oferir una resposta adequada a la crisi, i hem demanat davant el Parlament Europeu poder desenvolupar una resposta integral.

En el debat al Parlament Europeu, Daniel Cohn Bendit, copresident, ha dit:

 
“L’acord proposat planteja més preguntes que respostes a la crisi a la zona euro. El problema és que se’ns demana que ens posicionem sobre un acord inútil. No ens cal un nou Acord per tal de dotar la UE de les eines que necessitem per fer front a la crisi. El procés que s’ha seguit per a elaborar-lo, així com la resposta dels mercats, en són la prova més clara. Allò que pertoca és comptar amb una concepció política de l’economia de demà.

Més enllà de la incertesa jurídica, aquest projecte d’acord se centra exclusivament sobre la dimensió pressupostària i fracassa estrepitosament a l’hora de donar respostes convincents a la crisi immediata. No podrem sortir de la crisi sinó és amb un enfocament global. Això vol dir que cal acompanyar les mesures d’austeritat amb d’altres que garanteixin la viabilitat a llarg termini per les economies de la zona Euro.

Més concretament, això implica que cal desenvolupar un para-llamps eficaç a curt termini, però també l’adopció d’Euro-Obligacions, d’una taxa sobre les transaccions financeres i d’una estratègia de creixement sostenible tan aviat com sigui possible.

Continuar amb la deriva intergovernamental, mètode que per altra banda ha fracassat, compromet igualment un procés democràtic que hauria de ser exemplar. El mètode comunitari ha d’esdevenir el cor de qualsevol resposta coherent , solidari i europea; la resposta ha de comptar, a més, amb la legitimitat democràtica que només el Parlament Europeu li pot atorgar, en tant que única instituició europea elegida per sufragi universal, i en cooperació amb els parlaments nacionals i estatals.

Aquest és un acord mal girbat que no pot significar l’etapa final del procés. El Parlament Europeu pot posar en marxa una resposta global a la crisi, sobre la base de mecanismes previstos o pels tractats actuals, i els Verds tenim la intenció de fer-ho.”

Font foto: Plantu.

Què és el Semestre Europeu i què supervisa?

0

Sovint, quan parlem de la situació econòmica actual en clau europea fem servir un argot que no sempre és conegut per part de tothom. Una de les preguntes que sovint em fan quan en parlo és a què ens referim exactament quan parlem de l’anomenat Semestre Europeu.

 

En aquest apunt em limitaré a explicar què és i què supervisa aquest Semestre (en els termes en què ho explica la Comissió Europea) i apuntaré alguns dels problemes que planteja per desenvolupar-los ulteriorment en properes notes.

 

Què és?

 

Bàsicament es tracta d’un cicle anual de coordinació de les polítiques econòmiques i fiscals.

El cicle de sis mesos del Semestre Europeu s’inicia al gener, quan la Comissió presenta la seva Enquesta Anual sobre el Creixement, que va acompanyada d’un estudi i previsions i en la qual s’integra la supervisió macroeconòmica, temàtica i fiscal.

Partint de la base de l’Enquesta de Creixement Anual, en la reunió de primavera del Consell Europeu s’analitzen: la situació macroeconòmica general; els avenços en la consecució dels cinc objectius per a tota la UE; i els avenços en les iniciatives emblemàtiques.

El Consell Europeu ofereix orientacions sobre els aspectes pressupostaris i macroeconòmics i sobre les qüestions relacionades amb la reforma estructural i el creixement, i dóna consells sobre les connexions entre tots ells.

Els Estats membres presenten llavors les seves estratègies pressupostàries a mig termini en els Programes d’Estabilitat i Convergència i estableixen les mesures que s’han d’emprendre (en àmbits com l’ocupació, la recerca, la innovació, l’energia o la inclusió social) en els seus Programes Nacionals de reforma. A l’abril, aquests dos documents s’envien a la Comissió per a la seva avaluació.

Basant-se en l’avaluació de la Comissió, el Consell emet les orientacions específiques per a cada país en els mesos de juny i juliol. D’aquesta manera els Estats membres disposen d’aquestes orientacions abans de donar els últims tocs als seus projectes de pressupost per a l’any següent.

Si els Estats membres ignoren les recomanacions i no prenen mesures en el termini establert, poden rebre advertències. En cas que hi hagi desequilibris macroeconòmics i pressupostaris excessius, també es pot recórrer a incentius i sancions.

Les reunions ministerials sobre qüestions específiques són crucials per a la revisió inter pares i el seguiment dels progressos en la consecució dels objectius principals de la UE i per l’avanç de les iniciatives emblemàtiques d’Europa 2020.

Per aplicar les polítiques requerides i garantir un ampli suport, es manté una estreta cooperació amb el Parlament Europeu i altres òrgans consultius de la UE (Comitè de les Regions i Comitè Econòmic i Social Europeu) i es persegueix la participació activa dels parlaments nacionals, els interlocutors socials, les regions i altres parts interessades.

 

 

I què és el que es supervisa?

La UE supervisa els avenços en tres fronts:

Factors macroeconòmics: És l’entorn macroeconòmic estable i propici al creixement i la creació d’ocupació? S’apliquen polítiques contra els desequilibris macroeconòmics, els riscos macrofinancers i els problemes de competitivitat amb repercussions macroeconòmiques? Hi ha efectes de contagi, tant positius com negatius, entre les economies, sobretot a l’eurozona?

Reformes per afavorir el creixement: De quina manera les reformes estructurals impulsen la R + D i la innovació, l’ús eficient dels recursos, un entorn empresarial sa, l’ocupació, l’educació i la inclusió social? Com s’avança cap als cinc objectius principals per a tota la UE i els seus corresponents objectius nacionals?

 

Finances públiques (supervisió pressupostària més estreta dins del Pacte d’Estabilitat i Creixement): Què es fa per reduir el deute públic i els dèficits pressupostaris (consolidació pressupostària) de cara a garantir unes finances públiques sostenibles? A què restriccions pressupostàries s’enfronten les polítiques públiques d’estímul al creixement? (saber quins són permetrà a la UE aconsellar mesures coherents).

 

En què deriva tot plegat?

 

Si un Estat Membre té un dèficit públic superior al 3% del PIB i no l’ha disminuït de manera substancial cap a aquesta xifra o bé té un deute superior al 60% del PIB i aquest no s’ha reduït significativament, llavors s’inicia el procés de supervisió previst en l’article 126 del TFUE i especificat en la el Reglament 1466/97 tal i com va ser revisat l’any 2011 en el paquet de governança econòmica (Informe Feio) el qual, per cert, vaig votar en contra.

 

Més concretament, tal i com especifica l’article 126.3: ‘si un estat membre no compleix els requeriments d’algun d’aquests criteris, la Comissió ha de preparar un informe. No obstant, la Comissió pot adoptar aquest informe fins i tot en el cas que els dèficits o les ratio deute/PIB d’un Estat Membre es trobi per sota de les xifres de referència esmentades si considera que existeix el risc que aquest Estat membre entri en situació de dèficit excessiu.

 

 

Quin és el problema?

 

Per a mi la qüestió no és tan caire econòmic, o almenys no només, com polític. D’entrada caldria explicar molt millor a què ens referim quan diem ‘Europa ordena que…’. Qui és realment Europa? Qui és qui realment ordena? Com es prenen les decisions en aquest eufemisme anomenat ‘Europa’? Quina és la veritable influència de països com Alemanya o França en tot aquest debat? Com funcionen els mecanismes de control polítics i democràtics a escala europea? En futurs apunts procuraré donar respostes a aquestes i d’altres preguntes. En qualsevol cas, caldrà seguir amatents a les noves decisions i continus canvis que la volatilitat de la situació ens ofereix.

Font foto: EC

“El error está en entender el Estado del bienestar como un gasto y no como una inversión” (avui a Público)

3

Article d’avui a Público: Europa recorta su Bienestar con la excusa del euro.

http://www.publico.es/dinero/411484/europa-recorta-su-bienestar-con-la-excusa-del-euro

Extractes:

1. El error está en “entender el Estado del bienestar como un gasto y no como una inversión”, apunta Raúl Romeva, eurodiputado del grupo Los Verdes. “Una sociedad donde el Estado del bienestar es un pilar fundamental hace que la población sea más productiva”. Pero, “para gastar, hay que ingresar, y para eso hacen falta buenos mecanismos de persecución del fraude y fórmulas europeas de reparto”. 

2. En su libro Hay alternativas, los economistas Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón aseguran que el problema es de ingresos, no de gasto. Si el número de empleados públicos fuese similar al sueco (25% de la población frente al 9% de España), los servicios sociales serían de más calidad y se crearían cinco millones de empleos. Para financiarlo sería necesaria una estructura fiscal como la sueca, que permitiría recaudar 200.000 millones más al año, añaden.

3. Alejandro Cercas, eurodiputado socialista autor del informe al Parlamento Europeo que se opuso al intento de extender la jornada laboral semanal a 65 horas, recuerda que Europa se creó como “una economía social de mercado. Ahora parece que se ha renunciado a la parte social, cuya política se ha hecho subsidiaria de la económica”.

Article sencer a: Europa recorta su Bienestar con la excusa del euro. http://www.publico.es/dinero/411484/europa-recorta-su-bienestar-con-la-excusa-del-euro

Font foto: Manel Fontdevila/ Público.

Unió fiscal sí, però no així (una primera reacció a la Cimera de Brussel·les) ACTUALITZAT A LES 14.15

6
De moment sabem que després d’una llarga nit, els líders governamentals de la UE han acordat un pacte, intergovernamental esclar, entre els països de la zona euro més 6 països de la UE per aconseguir una major coordinació de les polítiques econòmiques i un pacte fiscal.

Coneixent només aquestes primeres conclusions, i pendent encara de com es concretaran aquestes propostes durant el dia d’avui, voldria advertir del següent:

Primer: Compte que els arbres no ens deixin veure el bosc. El problema no és que el Regne Unit no hagi acceptat un canvi de tractats, aquests sempre  han estat contra una unió monetària i fiscal per a tota la UE. El problema és la consolidació d’una arquitectura institucional antidemocràtica, que exclusivament respon als interessos d’Alemanya. No és Regne Unit qui ens du a una Europa a dues velocitats, sinó la constant erosió de les institucions comunitàries (la Comissió, el Parlament Europeu) i l’enfortiment del Consell. La no reforma de tractats i el pacte entre estats és una amenaça a la qualitat democràtica de la la Unió Europea. “

Segon: Fins ara, només veiem una pèrdua de la sobirania de la ciutadania cap als mercats financers, el BCE i l’FMI. Volem una unió fiscal, però no així. La negociació d’una nova governança econòmica no es pot fer entre 23 caps d’estats, requereix d’un procés més ampli, de debat públic i de clara delimitació de poders. És per això que demanem una resposta a la crisi a curt termini i més tard l’obertura d’un procés convencional de reforma de tractats.

Tercer: Confio encara que la proposta dels 23 reconegui la legitimitat del Parlament Europeu i els Parlaments Nacionals. Si no és així, el Govern espanyol que es posicioni en contra a la proposta. Em preocupa especialment, per exemple, que Rodriguez Zapatero i Rajoy se sotmetin al pacte fiscal a 23 sense tan sols presentar-lo prèviament al Congrés Espanyol ni explicar quines són les mesures a aplicar de reforma del mercat laboral i regulació financera.

I Quart: Finalment, vull destacar que aquest no és un pacte de governança econòmica, és un pacte que consolida les mesures neoliberals d’austeritat, disciplina fiscal, control pressupostari sobre els països amb dèficit i que només busca resoldre un problema: la crisi del deute sobirà. Els líders europeus semblen oblidar-se que l’economia europea pateix també d’una crisi bancària i d’una crisi econòmica, que necessita d’un pla d’inversió i de redistribució de la riquesa que generi ocupació i equitat.

Seguim pendents de Brussel·les.

(NOTA AL PEU: Aprofito per agraïr la immensa tasca que tants i tantes corresponsals de diversos mitjans estan duent a terme per mantenir-nos puntualment informats de com van les negociacions. Una tasca no sempre agraïda però altament necessària)

PRESS RELEASE – Brussels, 9 December 2011

 

EU summit

Stopgap summit outcome creates new uncertainty and fails to respond to immediate crisis

 

Commenting on the outcome of the EU summit on economic governance and the Euro crisis, Greens/EFA co-presidents Rebecca Harms and Dany Cohn-Bendit said:

“This stopgap outcome has prevented summit failure but the proposed intergovernmental treaty raises as many new questions as it answers. In terms of responding to the immediate sovereign debt and credit crisis, the summit is a fiasco, with EU leaders totally failing to deliver the necessary emergency financial backstop to extinguish the fire facing Eurozone sovereigns.

“While it is clear that the UK’s unrealistic demands could not be acceded to, the new proposed treaty represents the ultimate failure of the flawed intergovernmental approach to the crisis over the past two years. Quite apart from the legal uncertainty that will ensue from a new treaty, any new mechanism outside the EU treaty, from which the directly-elected European Parliament is excluded, will lack democratic legitimacy. The Greens will now push for the European Parliament to come forward with alternative proposals on treaty change to provide for a Euro based on stability and solidarity, and will use all available legal instruments to ensure the democratic process and the role of the parliament is respected.

“It is astounding that EU leaders continue to keep their heads in the sand as regards the immediate sovereign debt and credit crisis. With Italy and Spain facing considerable refinancing needs in the near future, a credible and commensurate backstop is needed to ward off the circling wolves in the sovereign debt markets. Instead, EU leaders have delivered yet another insufficient fudge. Not only are the proposed IMF contributions not enough, relying on the IMF as a backstop is the ultimate symptom of the failure to deliver an EU response. Supporting the ECB to back-up the Euro, granting the EFSF-ESM a banking license, with a view to ultimately creating a system of Eurobonds, is the only path that will draw a line under the crisis once-and-for-all. This summit’s failure means we will return to the same debate as soon as January.”

Foto: Merkel i Cameron. Font: EFE

L?Euro: de cara a la paret, i amb els braços en creu (podria ser un conte, però malauradament no ho és)

7

Ahir es van reunir la Sra. Merk i el Sr. Ozy, Directora i Mestre respectivament de l’Escola Europa. Un cop més havien de parlar de l’Euro, un alumne cada dia més díscol.

—A aquest Euro li cal disciplina, Sr. Ozy— va dir la Directora, una senyora no molt alta però amb una mirada i un to de veu que feia que tothom, fins i tot el Mestre, li tingués un altíssim respecte—. Castigui’l tota la tarda de cara a la paret, i amb els braços en creu.

El Mestre era un home rialler, d’ulls petits i enfonsats i un nas prou característic. Com la Directora, també era petit d’alçada, però ho dissimulava posant-se alces a les sabates.

Directora i Mestre tenien una relació singular. No es pot dir que fossin amics, però donades les responsabilitats de cadascú s’havien de trobar força vegades a la setmana, i al final van establir una sintonia prou estreta que els permetia, de tant en tant, dedicar-se mútuament algunes mostres d’afecte.

La seva relació, però, no escapava a la resta de mestres de l’escola, que se la miraven amb gran preocupació. I esclar, també se n’havien adonat tant l’alumnat com l’Associació de Mares i Pares.

—No és mal noi —va respondre el mestre, compungit—, però és cert que darrerament està una mica despistat. Em sembla que és per culpa d’algunes males companyies. Crec que darrerament jugava massa amb els bessons, el Deute i el Dèficit.

—Ah! —va exclamar la Directora—, ells un altre cop, oi? Doncs ara sí que haurem de prendre mesures dràstiques.

N’Ozy, que es temia el pitjor, amb prou feines va gosar preguntar:

—Què vol dir, exactament?

—Que ha arribat l’hora d’expulsar aquest parell. Ja n’hi ha prou! —va respondre taxativa la Directora.

—Però, i què farem amb l’Ocupació o la Justícia Social? —va preguntar novament el mestre, conscient que les dues noies tenien certes dificultats per seguir el curs i que sovint eren precisament els bessons qui més i millor les ajudaven a sortir-se’n.

—Res, ximpleries, està decidit!

—Però, Sra. Directora —balbucejava n’Ozy—, per fer això caldria modificar el Reglament de l’Escola. No seria millor consultar-ho amb els altres mestres, i fins i tot amb l’AMPA?

—Calla, calla, que encara es pensarien que manen alguna cosa, aquests. Tu fes-me cas, amic Ozy, que si em fas costat en això jo t’ajudaré quan ho necessitis, i no acabaràs com aquests deixats de Berlus i Papa a qui vaig haver de buscar substituts d’urgència. A més, tu pensa que fent això el Sr. Mercat, el lampista que tot ho arregla, veurà que tinc capacitat de lideratge i recuperarà la confiança que tenia en nosaltres, com a escola. I de pas espero que m’arregli aquest coi de gotera que tinc al despatx, noi, que quan plou l’aigua m’ho deixa tot fet un desastre.

Quan l’Ozy ja s’aixecava per sortir i explicar als Pares i Mares la decisió de la Directora, algú va trucar a la porta.

—Endavant! —va dir la Sra. Merk.

La porta es va entreobrir i el mestre nou va treure el cap, tímidament. Encara al llindar de la porta es va haver d’apartar per permetre sortir n’Ozy, que el va saludar amb un cop de cap. Només quan va estar segur que podia entrar va fer passar la resta del cos per la porta. Era alt, amb barba, i parlava pronunciant les esses d’una manera una mica estranya. 

—Bon dia, Sr. Raj —va dir la Directora convidant el nou mestre a asseure’s a la cadira que acabava de deixar lliure n’Ozy, davant l’escriptori.

—Oh, si us plau Sra. Directora, digui’m Mariano —va fer l’home mentre es deixava caure matusserament a la cadira.

—D’acord —va respondre ella, forçant un lleuger somriure—. Com vulgui. Miri, el cas és que l’he fet venir per explicar-li com van les coses, aquí dins.

—Esclar, esclar, Sra. Directora. El que vostè digui. Sóc tot orelles.

—Així m’agrada, amic meu. Crec que vostè i jo ens entendrem la mar de bé.

Font il·lustració: Plantu

Killing the Euro (by Paul Krugman)

4
Una altra interessant reflexió de Paul Krugman, un Nobel d’economia que diu coses que a molta gent molesta que digui un Nobel d’economia.

Killing the Euro (By PAUL KRUGMAN, for the NYT,  December 1, 2011)

Can the euro be saved? Not long ago we were told that the worst possible outcome was a Greek default. Now a much wider disaster seems all too likely.
True, market pressure lifted a bit on Wednesday after central banks made a splashy announcement about expanded credit lines (which will, in fact, make hardly any real difference). But even optimists now see Europe as headed for recession, while pessimists warn that the euro may become the epicenter of another global financial crisis.

How did things go so wrong? The answer you hear all the time is that the euro crisis was caused by fiscal irresponsibility. Turn on your TV and you’re very likely to find some pundit declaring that if America doesn’t slash spending we’ll end up like Greece. Greeeeeece!

But the truth is nearly the opposite. Although Europe’s leaders continue to insist that the problem is too much spending in debtor nations, the real problem is too little spending in Europe as a whole. And their efforts to fix matters by demanding ever harsher austerity have played a major role in making the situation worse.

The story so far: In the years leading up to the 2008 crisis, Europe, like America, had a runaway banking system and a rapid buildup of debt. In Europe’s case, however, much of the lending was across borders, as funds from Germany flowed into southern Europe. This lending was perceived as low risk. Hey, the recipients were all on the euro, so what could go wrong?

For the most part, by the way, this lending went to the private sector, not to governments. Only Greece ran large budget deficits during the good years; Spain actually had a surplus on the eve of the crisis.

Then the bubble burst. Private spending in the debtor nations fell sharply. And the question European leaders should have been asking was how to keep those spending cuts from causing a Europe-wide downturn.

Instead, however, they responded to the inevitable, recession-driven rise in deficits by demanding that all governments — not just those of the debtor nations — slash spending and raise taxes. Warnings that this would deepen the slump were waved away. “The idea that austerity measures could trigger stagnation is incorrect,” declared Jean-Claude Trichet, then the president of the European Central Bank. Why? Because “confidence-inspiring policies will foster and not hamper economic recovery.”

But the confidence fairy was a no-show.

Wait, there’s more. During the years of easy money, wages and prices in southern Europe rose substantially faster than in northern Europe. This divergence now needs to be reversed, either through falling prices in the south or through rising prices in the north. And it matters which: If southern Europe is forced to deflate its way to competitiveness, it will both pay a heavy price in employment and worsen its debt problems. The chances of success would be much greater if the gap were closed via rising prices in the north.

But to close the gap through rising prices in the north, policy makers would have to accept temporarily higher inflation for the euro area as a whole. And they’ve made it clear that they won’t. Last April, in fact, the European Central Bank began raising interest rates, even though it was obvious to most observers that underlying inflation was, if anything, too low.

And it’s probably no coincidence that April was also when the euro crisis entered its new, dire phase. Never mind Greece, whose economy is to Europe roughly as greater Miami is to the United States. At this point, markets have lost faith in the euro as a whole, driving up interest rates even for countries like Austria and Finland, hardly known for profligacy. And it’s not hard to see why. The combination of austerity-for-all and a central bank morbidly obsessed with inflation makes it essentially impossible for indebted countries to escape from their debt trap and is, therefore, a recipe for widespread debt defaults, bank runs and general financial collapse.

I hope, for our sake as well as theirs, that the Europeans will change course before it’s too late. But, to be honest, I don’t believe they will. In fact, what’s much more likely is that we will follow them down the path to ruin.

For in America, as in Europe, the economy is being dragged down by troubled debtors — in our case, mainly homeowners. And here, too, we desperately need expansionary fiscal and monetary policies to support the economy as these debtors struggle back to financial health. Yet, as in Europe, public discourse is dominated by deficit scolds and inflation obsessives.

So the next time you hear someone claiming that if we don’t slash spending we’ll turn into Greece, your answer should be that if we do slash spending while the economy is still in a depression, we’ll turn into Europe. In fact, we’re well on our way.

 

 

Foto: Paul Krugman. Font: Fred R. Conrad/The New York Times

Solució? Sí, governança econòmica / Solución? Sí, gobernanza económica

1

Romeva celebra que els populars i liberals exigeixin també una major governança econòmica europea.


El Parlament Europeu ha aprovat avui dos informes que indiquen clares línies sobre les mesures que el Consell i la Comissió haurien d’adoptar per avançar en la construcció d’una major governança econòmica. El vicepresident del grup dels Verds / ALE i Eurodiputat d’ICV, Raül Romeva i Rueda va dir respecte a l’informe sobre el Semestre Europeu:

“El semestre europeu busca coordinar a priori les polítiques pressupostàries i econòmiques de la UE i la zona. Desprès d’uns devastadors informes del Consell a països com Espanya on es recomanava la flexibilització del mercat laboral i l’extensió de l’edat de jubilació, entre altres coses, el Parlament Europeu és l’única institució comunitària que reclama que les polítiques de coordinació serveixin per generar ocupació i creixement. Totes les prioritats de l’Estratègia EU 2020 han de tenir el mateix valor, la igualtat entre homes i dones o la inclusió social no pot quedar relegada als equilibris macroeconòmics. A més, els programes de rescat i d’ajust han de garantir el desenvolupament social i sostenible i la creació d’ocupació, tenint en compte les particularitats de donada estat membre “.


D’altra banda, Romeva ha felicitat Ramon Tramosa pel seu treball integrador en l’informe sobre el Banc Central Europeu, on Els Verds / ALE presentar més d’un 1 / 3 de totes les esmenes i la majoria van ser adoptades. Romeva va destacar

“M’alegro profundament que no siguem ja només alguns els que demanem polítiques fiscals a la UE. La proposta de creació d’un únic ministre de Finances Europeu al costat d’un Tresor Europeu, em sembla una peça fonamental per dotar la UE de capacitat fiscal. La creació d’un Fons Monetari Europeu per garantir que el FMI no participi en la política europea de crèdit, reduint així la dependència dels Estats membres d’altres institucions internacionals és també una peça clau per sortir de la crisi. Lamentablement, no es proposa canviar els objectius del BCE però es reconeix l’important paper de la política monetària i s’assenyala que aquesta ha de responsabilitzar de la creació de bombolles d’actius. Finalment, l’informe adverteix dels efectes negatius d’un augment en els tipus d’interès en els països perifèrics com Espanya, Grècia o Itàlia. “

 ****

Romeva celebra que los populares y liberales exijan también una mayor gobernanza económica europea.

El Parlamento Europeo ha aprobado hoy dos informes que indican claras líneas sobre las medidas que el Consejo y la Comisión deberían adoptar para avanzar en la construcción de una mayor gobernanza económica. El Vicepresidente del grupo Los Verdes/ALE y Eurodiputado de ICV, Raül Romeva i Rueda dijo respecto al informe sobre el Semestre Europeo:

“El semestre europeo busca coordinar a priori las políticas presupuestarias y económicas de la UE y la zona. Luego de algunos devastadores informes del Consejo a países como España donde se recomendaba la flexibilización del mercado laboral y la extensión de la edad de jubilación, entre otras cosas, el Parlamento Europeo es la única institución comunitaria que reclama que las políticas de coordinación sirvan para generar empleo y crecimiento. Todas las prioridades de la Estrategia EU 2020 tienen que tener el mismo valor, la igualdad entre hombres y mujeres o la inclusión social no puede quedar relegada a los equilibrios macroeconómicos. Además, los programas de rescate y de ajuste deben garantizar el desarrollo social y sostenible y la creación de empleo, teniendo en cuenta las particularidades de  dada estado miembro”. 

Por otro lado, Romeva felicitó a Ramón Tramosa por su trabajo integrador en el informe sobre el Banco Central Europeo, donde Los Verdes/ALE presentaron más de un 1/3 de todas las enmiendas y la mayoría fueron adoptadas. Romeva destacó:

“Me alegro profundamente que no seamos ya solo algunos los que pidamos políticas fiscales en la UE. La propuesta de creación de un único Ministro de Finanzas Europeo junto a un Tesoro Europeo, me parece una pieza fundamental para dotar a la UE de capacidad fiscal.  La creación de un Fondo Monetario Europeo para garantizar que el FMI no participe en la política europea de crédito, reduciendo así la dependencia de los Estados miembros de otras instituciones internacionales es también una pieza clave para salir de la crisis. Lamentablemente, no se propone cambiar los objetivos del BCE pero se reconoce el importante rol de la política monetaria y se señala que ésta debe responsabilizarse de la creación de burbujas de activos.  Por último, el informe advierte de los efectos negativos de un aumento en los tipos de interés en los países periféricos como España, Grecia o Italia.”

Foto: El nou president del Banc Central Europeu, Mario Draghi. Font: TV3

¿Por qué es frágil la economía española? (Joan HERRERA, a El País, 30/11/2011)

5
Recomano molt la lectura avui de l’article que Joan Herrera publica a El País: ¿Por qué es frágil la economía española?

¿Por qué es frágil la economía española? (Joan HERRERA, a El País, 30/11/2011)

La falta de control y transparencia del sector financiero, de las grandes constructoras y del sector energético han contribuido a debilitar nuestra democracia y, además, han lastrado nuestro crecimiento y competitividad

En el año 2005 la iniciativa europea de transparencia lanzaba su Libro Verde, con tres objetivos: la transparencia del lobbying, la lucha contra el fraude y que se implantasen estándares éticos y control de los legisladores. Poco tiempo después, en el Congreso de los Diputados se discutían diferentes iniciativas para avanzar hacia un registro de lobbies, lo que permitiría tener un sistema de incompatibilidades efectivo después del escandaloso paso del señor Taguas de la oficina económica de La Moncloa a Seopan, el grupo de representación y presión de las grandes empresas constructoras del país. Pero dichas iniciativas siempre contaron con el rechazo compartido de PSOE, PP, CiU y PNV. Esos partidos nunca han explicado que la falta de control y transparencia hoy no solo ha supuesto un claro debilitamiento de nuestras estructuras democráticas sino que ha afectado poderosamente a nuestra economía.

Se habla mucho de las debilidades de la economía española: del excesivo déficit público, de los gastos superfluos, de la pretendida rigidez del mercado laboral… Pero si analizamos cada una de esas proclamas, los datos no acompañan lo que se explica.

¿Cuáles son las principales debilidades de nuestra economía? El problema no es la deuda pública (65,2% del PIB, mientras en el resto de la zona euro se llega al 85%), sino el fuerte endeudamiento privado. El problema no es haber invertido de más en el Estado de bienestar (una inversión social que se sitúa en el 74% de la media europea, mientras nuestra renta media está en el 94%), sino el haber sido campeones mundiales, en terminología de Zapatero, en inversiones y en infraestructuras caras e infrautilizadas. El problema de nuestra economía no es la pretendida rigidez del mercado laboral (nuestro mercado laboral arroja cifras que expresan claramente su flexibilidad: somos los segundos de Europa en temporalidad y primeros en precariedad), sino nuestra fuerte dependencia energética. Y dichos problemas tienen mucho que ver con los orígenes de determinadas decisiones y la influencia de tres sectores, el financiero, el de las grandes constructoras y el eléctrico.

La gran debilidad de la economía española para financiarse en el exterior es la excesiva deuda privada, de particulares y empresas, que asciende a un 217% del PIB (47% por encima de la media europea, siendo más de la mitad de esta deuda del sector inmobiliario y de la construcción). El impago de deudas del sector inmobiliario es de 142.000 millones de euros. Y se ha llegado a estos porcentajes porque en los años en que se debía legislar para evitar el sobreendeudamiento hubo quien se negó a regularlo. En los años de crecimiento tampoco se permitió regular las remuneraciones en el sector financiero ni para fijar un límite a los sueldos de los directivos ni para evitar las altas remuneraciones asociadas a prácticas de riesgo. Riesgos que acaba asumiendo el conjunto de la sociedad, con esa perversa lógica que se aplica de la socialización de las pérdidas precedida siempre por la privatización de las ganancias. Si nunca se avanzó de forma sustancial no es solo por la negativa a regular de la mayoría parlamentaria sino también por la extraordinaria influencia del sector financiero.

La segunda debilidad de nuestra economía no ha sido invertir en exceso en áreas que desarrollaban y ampliaban derechos. En cambio, se ha invertido en enormes infraestructuras infrautilizadas: aeropuertos sin aviones, carreteras sin coches y AVE sin pasajeros. Lo peor es que la previsión es continuar haciéndolo. Vamos a ser el segundo país del planeta en kilómetros de AVE, mientras que en Alemania, con un coste que no llega al tercio del kilómetro construido de AVE, llevan años invirtiendo en trenes que circulan hasta 250 kilómetros por hora, una infraestructura que además de más barata permite compatibilizar transporte de mercancías y transporte de pasajeros. Hemos construido autovías para que las utilicen menos de 3.000 vehículos al día, con una tasa de rentabilidad negativa todos los días del año (a lo sumo son útiles 10 o 15 días al año). Si esto es así no es por casualidad o por una mayor estupidez de nuestros políticos, sino por el peso de las grandes constructoras en las decisiones que toman nuestros Gobiernos y nuestro legislador. Y como muestra, uno de los últimos botones: en plena crisis se ha conseguido dinero y crédito para ayudar a las concesionarias de aquellas autopistas (las radiales en el entorno de Madrid) por donde no pasan suficientes coches para amortizar las inversiones realizadas, volviendo a la socialización de las pérdidas.

La tercera debilidad es nuestra dependencia energética. Nuestro país es el que más depende energéticamente del exterior en la zona euro, si entre las dependencias contamos el uranio, siendo especialmente vulnerables ante un escenario de subida del precio de los carburantes. Pero las políticas energéticas se basan más en las necesidades de las empresas energéticas que en las necesidades económicas del país. Un ejemplo paradigmático es el debate eléctrico. Se habla del déficit tarifario, en cambio, no se explica que año tras año, por una mala regulación, las eléctricas ganan miles de millones de euros en lo que se conoce como los beneficios caídos del cielo, ya que venden la electricidad generada en instalaciones ya amortizadas (nucleares e hidráulicas) al mismo precio de la tecnología más cara. Pero los diferentes Gobiernos solo hablan de lo que cuestan las renovables, quizás porque hay quien invirtió en ciclos combinados que no funcionan las horas previstas y ahora temen que un mayor impulso de las energías renovables les imposibilite amortizar dichas inversiones. De esta manera pagamos todos, no pudiendo reducir nuestra dependencia energética porque lo prioritario es que las eléctricas amorticen sus inversiones.

He puesto estos tres ejemplos en un contexto, el europeo, en el que quieren que creamos que es necesario tener Gobiernos más tecnocráticos. Lo vemos en el caso de Grecia e Italia: en ambos casos los Gobiernos están formados por exmiembros de compañías como Goldman Sachs, uno de los bancos en que recae parte de la responsabilidad de la crisis. Uno no puede dejar de preguntarse si los antiguos asesores de los pirómanos de la crisis pueden ser sus actuales bomberos. Dudo que los antiguos asesores tomen ahora decisiones contrarias a los intereses de sus antiguos patrones. Pretenden que dichos Gobiernos impongan medidas impopulares, que no busquen el respaldo de las urnas, introduciendo una lógica perversa y alarmante: las decisiones políticas, cuanto menos populares, incluso cuanto menos democráticas, mejores resultarán para la economía. Es otra versión de lo acontecido en la campaña electoral con un PP que ha basado su estrategia en no explicar lo que haría.

Pero los tres ejemplos expuestos, si algo demuestran, es lo contrario: con más transparencia y con mayor independencia, las decisiones defienden más el interés general que el particular. La garantía de que un Gobierno defienda el interés general es que tenga que cumplir y servir a la ciudadanía. Y para que sea posible, lo que necesitamos es más información y mayor independencia, más democracia y no menos, como algunos sibilinamente parecen asumir.

Philip Petit, uno de los filósofos de referencia de Zapatero, decía que el “el Estado tiene el poder, precisamente, para evitar que unos fuertes tomen como súbditos a unos débiles”. Pero la actuación del anterior Gobierno en su política económica se balanceó en una política económica de equilibrios que no ha cambiado la insostenibilidad e ineficiencias de nuestro modelo productivo, siguiendo la estela de otro Petit, Philippe, el funambulista francés que se paseó sobre una cuerda entre las torres gemelas. Lamentablemente, esta manera de gobernar que tiene como última expresión el indulto a un banquero condenado, lo que hizo es desarmar a la izquierda, para que ahora se abra paso una derecha que no lleva ni por asomo en su agenda la mejora del funcionamiento democrático. Hoy, la transparencia, el control e independencia de la política respecto al sector financiero, las grandes constructoras o el sector energético, se ha convertido en una cuestión no solo de supervivencia de la democracia sino en una garantía para la mejora económica del conjunto de la sociedad. Y por mucho que continúe sin estar en la agenda del actual Gobierno, deberíamos conseguir que empiece a estar en la hoja de ruta de la oposición que queda.

Foto: Philippe Petit caminant sobre un cable d’acer que unia les Torres Bessones (7 d’agost del 1974). Font: Philippe Petit.

Stiglitz: ?’L’austeritat és una recepta per al suicidi i portarà més recessió’

12
Avui està prevista una nova reunió de l’anomenat eurogrup. Entre d’altres coses, sembla que buscaran un acord per enfortir el fons de rescat. A ningú se li escapa que la situació és, avui més que mai, delicada. Amadeu Altafaj, el portaveu del Comissari d’Afers Econòmics i Monetaris,  Olli Rehn, deia ahir de manera diàfana que: ‘Si l’objectiu és salvaguardar la unitat de la zona euro, és de rebut que la seva fragmentació no serveix a aquest objectiu’.

Confesso que ara com ara les meves expectatives respecte aquesta reunió no són massa altes, i lamento especialment el bloqueig que pateixen propostes concretes com, per exemple, la dels eurobons, a la qual s’oposa de manera tenaç la cancillera alemanya.

 
Tampoc animen massa, val a dir, els rumors constants i les especulacions sobre la creació d’uns bons conjunts que emetrien els estats de la UE amb millor qualificació de deute (Alemanya, França, Àustria, Luxemburg, Països Baixos i Finlàndia), una mena de bons d’elit.

Com Altafaj, tampoc crec que sigui bona idea que uns pocs estats tinguin segrestada la política econòmica de tota la Unió i posin en perill el futur de l’euro i fins i tot, la construcció europea en el seu conjunt. I és que la proposta dels bons d’elit suposaria partir la UE per la meitat, confirmant que existeixen dos zones euro i que no hi ha solidaritat a Europa.

Per altra banda, aquesta decisió és un nou torpede a a la linia de flotació del funcionament institucional i democràtic de la UE, ja que va totalment en contra amb la voluntat del Parlament Europeu i de la Comissió Europa, qui acaba de presentar el llibre de recomanacions sobre la creació d’Eurobons. La creació d’eurobons permetria socialitzar els riscos dels diferents països i consolidar el funcionament de la zona euro. No es tracta de fer favors ni de regalar res a ningú. És únicament un parapet davant l’especulació sense mesura que està patint el mercat de deute sobirà i que està escanyant a alguns estats com l’Espanyol només per a que un grup reduït de grans inversors tingui beneficis multimilionaris injustificats.

Finalment, allò que més em preocupa és que tot plegat se centri en l’anomenat Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera, un mecanisme que és del tot insuficient per donar estabilitat a la zona euro, que ni tan sols  té el suport de la Xina i d’altres països emergents com Brasil, que no disposa dels recursos necessàris per solucionar problemes com la manca de liquiditat dels països més grans, com Italià o l’Estat Espanyol.

 
No pot ser que l’única cosa de la que s’estigui parlant sigui de més austeritat i de les quanties dels plans de rescat. Aquestes receptes s’han mostrat fracassades, aprofundeixen en la crisi, i no estan resolent l’alt preu del deute sobirà.

I que consti que si allò que preocupa és quina opinió en tenen els anomenats ‘tècnics’ (com si aquests esiguessin exempts d’ideologia), doncs bé, en donaré una de prou rellevant, la d’un Premi Nobel d’Economia que va ser, l’any 2008, l’economista més citat del món, Joseph Stiglitz, qui deia fa poc que:  ‎’L’austeritat és una recepta per al suicidi i portarà més recessió’. 

Veurem què en surt de tot plegat.

Foto: El Comissari Rehn i el President de l’Eurogrup Juncker (foto arxiu). Font: EC

Carta economistes al G20

17

Fa unes setmanes vaig afegir-me, com a economista, a la llista dels ídems que havien signat una carta als ministres de finances del G20 reclamant-los un gest de responsabilitat per combatre l’especulació amb un element tan sensible com són els aliments. Aquesta és la carta que se’ls ha fet arribar:

Dear G20 Finance Ministers,

We write to you ahead of the October meeting of the G20 Finance Ministers to urge you to commit with your counterparts to take effective action to curb excessive speculation on food commodities. Excessive financial speculation is contributing to increasing volatility and record high food prices, exacerbating global hunger and poverty.

While there are many pressures on food prices, fundamental changes in supply and demand cannot fully account for the dramatic price fluctuations that have occurred in recent years.

In June, a report for the G20 by international organisations including the IMF and the OECD noted that “too much speculation can cause frequent and erratic price changes” in futures markets. Evidence suggests that financial speculators are less likely to make trading decisions based on information regarding supply and demand and are more prone to herding behaviours than commercial traders. Excessive speculation undermines the price discovery function of futures markets, driving real prices away from levels determined by supply and demand.

The High Level Panel of Experts on food security for the Committee on World Food Security at the FAO reported in July that “tighter regulation of speculation is necessary.” The panel suggested that “Increasing transparency, by requiring exchange trading and clearing of most agricultural commodity contracts, and setting lower limits for non- commercial actors could be the first set of measures taken by the countries that house major commodity exchanges.”

Increasing market transparency is vital, but will not go far enough to tackle excessive financial speculation. We therefore urge you to support the establishment of position limits to cap the proportion of agricultural commodity derivatives markets that can be held by financial speculators. Limits could be set at a level that would maintain sufficient liquidity in the markets while preventing an excessive concentration of purely financial actors. The US has already passed legislation including provisions to introduce such limits and the G20 should act to prevent regulatory arbitrage between exchanges.

Position limits would be more effective in tackling excessive speculation than position management powers, which rely on the use of judgement by exchanges and provide little assurance that powers will be exercised effectively. Clear limits would provide regulatory certainty, promoting stable and sustainable derivatives markets to the benefit of food producers, consumers and broader economic stability.

With around 1 billion people enduring chronic hunger worldwide, action is urgently needed to curb excessive speculation and its effects on global food prices.

Yours sincerely,

cc: Michel Barnier, European commissioner for internal market and services

10 October 2011

Font il.lustració: Chispa