Raül Romeva i Rueda

El Parlamento Europeo votó hoy a favor de un informe legislativo que recomienda  el establecimiento de un impuesto sobre las transacciones financieras a nivel europeo. Esta votación marca el fuerte apoyo del Parlamento Europeo a la propuesta de directiva presentada el pasado mes de septiembre por la Comisión Europea. 

Después de la votación, Raül Romeva i Rueda, vicepresidente de Verdes/ALE y Eurodiputado de ICV, añadió:

“Esta es una señal muy clara: Mientras en Bruselas se celebra la reunión de los líderes de la UE sobre la salida de la crisis, el Parlamento Europeo en Estrasburgo ha adoptado un informe sobre la tasa sobre las transacciones financieras (TTF).

La TTF es un excelente instrumento para generar ingresos que permitan financiar las nuevas políticas de estímulo para la salida de la crisis.  Esto tiene que ser un impulso para que se de un giro a nivel europeo y se deje de lado, de una vez por todas, la austeridad.

La crisis la tienen que pagar quienes la provocaron: el sector financiero.

La TTF no deja de ser un símbolo de Justicia Social que indica. Pero la TTF también es un “recurso propio” para el presupuesto UE que permite avanzar hacia una Europa más fuerte que pueda redistribuir ingresos entre los diferentes estados.

Finalmente, es importante remarcar que fue el Parlamento Europeo quién amplió la base tributaria del impuesto para prevenir la evasión fiscal, concretamente las transacciones de divisas serán cubiertos por el impuesto. Por otra parte, el principio de la residencia complementa a los de la transmisión y la falta de reconocimiento legal. Esto significa que los productos emitidos en un país sujeto a la tasa se gravarán independientemente del lugar donde se comercializan. 

Sin embargo lamentamos la exención a los fondos de pensiones, esta es una mala señal sobre todo porque indica cierto incentivo y privilegio a las pensiones privadas frente al sistema público.

Al PE debatem avui (i votem, a les 12.00) l’informe Podimata sobre la proposta de Directiva del Consell relative a un sistema comú de l’ipost sobre transaccions financeres i per la que es modifica la Directiva 2008/7/CE (COM(2011)0594 – C7-0355/2011 – 2011/0261(CNS).

L’objectiu és clar: generar ingressos per a fer polítiques públiques i combatre el frau i l’evasió fiscal.

Un cop més, és gràcies al PE (vaja a una majoria de diputats/des, ja que encara hi ha moltes veus contràries) que la Comissió i el Consell han posat a l’agenda el tema de la Taxa de Transaccions Financeres. Atenció a totes aquelles veus que, per interessos diversos, pretenen silenciar i anular la influència de l’única institució europea directament elegida per la ciutadania.

Malauradament, però, les majories no han estat suficients per a fer una proposta més ambiciosa que inclogués els Fons de Pensions o les transaccions en divises, tal i com demanàvem el Grup Verds/ALE. Això demostra que el repte passa, també, per canviar aquestes majories a les institucions.

Adjunto, per a la vostra informació, l’explicació de motius de l’informe del PE.

El impulso en relación con la propuesta de la Comisión para un sistema común del impuesto sobre las transacciones financieras

La crisis financiera mundial de 2008 se ha extendido rápida y bruscamente a las economías reales, lo que ha provocado una profunda recesión de la economía mundial y ha tenido un impacto a gran escala en el empleo. La necesidad de establecer sistemas de rescate mediante fondos públicos para el rescate de instituciones financieras demasiado importantes como para fracasar ha conllevado un deterioro significativo de las finanzas públicas y ha desembocado en una nueva recesión económica a escala global y europea.

En este contexto, se destacan los puntos siguientes:

– El sector financiero, que es uno de los principales denominadores de la crisis financiera y que ha recibido subvenciones públicas importantes para superar los efectos de la crisis, no contribuye de una manera justa a paliar los costes de la crisis actual. En un momento en que los ciudadanos europeos hacen frente a importantes aumentos de los impuestos directos e indirectos, así como a fuertes recortes de salarios y pensiones, el sector financiero sigue, en gran medida, estando exento de impuestos sobre sus actividades y transacciones;

– El ingente aumento de las transacciones financieras durante la última década y el cambio de las inversiones de largo a corto plazo, así como las transacciones altamente especulativas y de riesgo, especialmente en actividades como el comercio de alta frecuencia, ponen de manifiesto un cambio del papel principal del sector financiero, es decir, ha pasado de la financiación de las necesidades de la economía real a llevar a cabo operaciones que no tienen un impacto productivo y que pueden alterar gravemente los precios del mercado y la función de las economías nacionales.

– Las graves dificultades fiscales por las que atraviesa actualmente la mayoría de los Estados miembros de la UE impiden de modo significativo que los Estados miembros y la UE hagan frente a los retos más importantes, como la financiación del crecimiento, el desarrollo social y sostenible, la lucha contra el cambio climático y la financiación de la ayuda al desarrollo. El aumento de los tipos y el ámbito de los instrumentos de imposición tradicionales, así como nuevos recortes del gasto público no representan una solución suficiente ni sostenible a la hora de abordar estos desafíos. Por tanto, se necesitan instrumentos de imposición progresivos que puedan trasladar la carga impositiva de la esfera del trabajo y de las inversiones productivas a sectores con importantes efectos negativos para la economía real.

En ese sentido, el debate sobre la introducción de un impuesto sobre las transacciones financieras (ITF) nunca ha sido tan pertinente. En comparación con otros instrumentos de imposición tradicionales y las distintas políticas económicas, el ITF tiene la ventaja de cumplir una función múltiple:

– puede generar nuevos ingresos importantes (según estimaciones recientes, hasta 57 000 millones de euros si se aplica a escala de la UE);

– puede trasladar la carga a actividades que tienen un efecto negativo, como el comercio de alta frecuencia y las transacciones financieras extremadamente especulativas, garantizando así una distribución más justa de la carga fiscal;

– se puede convertir en un elemento disuasivo para las transacciones especulativas perjudiciales y extremadamente apalancadas contribuyendo así, junto a una regulación adecuada y un régimen de supervisión, a la estabilización de los mercados y a la reorientación del sector hacia las inversiones productivas a largo plazo.

Según un estudio reciente («Financial Transaction Taxes» [Impuestos sobre transacciones financieras] de Stephany Griffith Jones y Avinash Persaud) y la evaluación revisada del impacto de la Comisión Europea, se estima que el impacto del ITF sobre el crecimiento de la UE podría alcanzar un nivel positivo del 0,25 %:

– reduciendo los riesgos sistémicos y el nivel de transacciones irracionales («noise trading») junto al comercio de alta frecuencia, el ITF puede contribuir significativamente a reducir la probabilidad de que se produzcan crisis futuras; los costes reales de la crisis en lo que respecta al crecimiento son enormes; por tanto, el ITF puede absorber dichos costes y tener un impacto positivo en el crecimiento a largo plazo de la UE;

– convirtiéndose en una nueva fuente de financiación para la consolidación presupuestaria y las inversiones clave en crecimiento y empleo;

– trasladando la carga fiscal a otras actividades. De esa manera, el ITF podría conllevar una reducción o un menor aumento de la imposición sobre los ingresos y el trabajo, estimulando así el consumo y uniendo la demanda.

Dado el carácter globalizado del sector financiero y sus servicios, para que un ITF cumpla plenamente su función múltiple se ha de aplicar a una escala lo más amplia posible. Sin embargo, la ausencia de un acuerdo internacional hace que los socios económicos líderes del mundo deban asumir un papel más destacado. En la actualidad, la UE constituye el mayor mercado financiero del mundo y como tal tiene la responsabilidad de dar los primeros pasos coordinando el establecimiento de un ITF bien diseñado y fácilmente aplicable que creará un mayor impulso en el proceso hacia la conclusión de un acuerdo internacional.

En su Resolución sobre una financiación innovadora a escala mundial y europea (P7_TA-PROV (2011)0080), el Parlamento Europeo afirma que «la UE debe promover la introducción de un ITF a escala mundial; en su defecto, la UE debe aplicar un ITF a escala europea, como primer paso», y pide a la Comisión que «elabore rápidamente un estudio de viabilidad que tenga en cuenta la necesidad de la igualdad de condiciones a nivel mundial, y que presente propuestas legislativas concretas».

En respuesta a ello, la Comisión Europea presentó una evaluación de impacto que se inclinaba a favor de la viabilidad de introducir un ITF en toda la UE, junto a una propuesta legislativa.

Un ITF bien diseñado y fácilmente aplicable

Los principales retos que plantea la introducción de un ITF en la UE son los siguientes:

– evitar la transferencia de transacciones hacia jurisdicciones no pertenecientes a la UE,

– impedir la evasión fiscal, y

– evitar la transferencia del coste a consumidores y ciudadanos.

Como en todo instrumento fiscal, la manera de minimizar el fraude y la evasión fiscal consiste en transformar una actividad no deseada de una operación de alta rentabilidad y bajo riesgo en una actividad de baja rentabilidad y alto riesgo. En el caso del ITF, ello consiste en establecer un tipo impositivo leve a fin de convertir la evasión fiscal en una operación de baja rentabilidad y en aplicar sanciones severas en caso de infracción para que la evasión sea una actividad de riesgo.

Existen varios instrumentos similares al ITF que se implementan en varias jurisdicciones en todo el mundo, pero, en concreto, el caso de los derechos de registro (que se consideran pagados por cualquier entidad de contrapartida de una transacción sobre la transferencia de la propiedad de un valor emitido en el territorio nacional) constituye la experiencia más positiva hasta la fecha, ya que se ha demostrado la dificultad de eludir su pago y el significativo aumento de los ingresos en las jurisdicciones en que se aplican.

Los principales aspectos de la propuesta de la Comisión

El Parlamento Europeo acoge favorablemente la Comisión de presentar una propuesta legislativa por la que se introduce un impuesto sobre las transacciones financieras en la que hace plenamente suyo el principal argumento aducido por el Parlamento Europeo en su Resolución sobre una financiación innovadora a escala mundial y europea (P7_TA-PROV (2011)0080).

· El ámbito de aplicación de la Directiva

La propuesta de la Comisión cubre las transacciones relacionadas con distintos tipos de valores (acciones, derechos de propiedad, bonos y derivados relacionados con estos), así como todo tipo de transacciones en plataformas reguladas y no reguladas. La exclusión de los mercados primarios de obligaciones y acciones (pero no de derivados basados en estos) permite que se deje intacto el capital que se recauda para las necesidades del mundo real.

El ámbito de aplicación del impuesto se limita a las entidades financieras, tanto para las que actúan por cuenta propia como para las que actúan por cuenta de terceros. Los bancos centrales nacionales, el Banco Central Europeo y los organismos establecidos por la UE son las únicas instituciones financieras excluidas, con toda la razón, puesto que evitan efectos negativos no deseados sobre políticas monetarias o las posibilidades de refinanciación del sector financiero. Sin embargo, debe quedar claro que esta excepción es aplicable siempre y cuando las transacciones de dichas entidades se limiten a su función pública principal.

· El principio de residencia

La propuesta de la Comisión basa la obligación de aplicar el impuesto en la condición de que la entidad de contrapartida de una transacción esté establecida en el territorio de un Estado miembro.

Esto cubre todas las transacciones de las entidades financieras establecidas en la UE pero no todos los instrumentos financieros de origen de la UE. De esta manera, se gravará una transacción de una entidad financiera de la UE respecto a instrumentos financieros de países terceros, con los efectos positivos que esto puede tener para el mercado del instrumento del país tercero, pero no se gravarán las transacciones de las entidades de países terceros, lo que creará una desventaja competitiva para las entidades de la UE.

· El principio de emisión

La mejor manera de evitar las lagunas jurídicas y de crear desventajas competitivas sería seguir el ejemplo de los derechos de registro e imponer el impuesto a cada transacción sobre un instrumento financiero emitido por una entidad en el territorio de un Estado miembro o de la UE. Sin embargo, aunque esto es plenamente aplicable en el caso de los bonos y las acciones, puede crear algunos problemas en el caso de los derivados, como los canjes en los que es difícil definir la emisión.

A fin de abordar esta problemática, la mejor opción sería combinar los dos principios y proponer una condición adicional en el artículo 3 relacionada con el lugar de emisión. De esa manera, se ha de pagar el impuesto siempre y cuando se cumpla una de las condiciones del artículo 3.

Con el fin de utilizar todas las ventajas del principio de emisión , también debería añadirse la relación del pago de impuesto con la aplicabilidad jurídica del contrato, como una consecuencia jurídica.

· Los tipos impositivos

Para que el impuesto se pueda aplicar fácilmente y para evitar distorsiones en el mercado interior, los tipos previstos deben ser fáciles de aplicar y reflejar las diferentes características de los instrumentos financieros.

La propuesta de la Comisión de tener un tipo mínimo del 0,1 % para acciones y bonos y del 0,01 % para derivados sigue, en efecto, estos principios. Ambos tipos son relativamente bajos y garantizan, al mismo tiempo, un nivel mínimo de armonización de la manera menos distorsionante y proporcionan cierta flexibilidad en caso de que un Estado miembro considere conveniente ir un paso más allá.

La diferenciación entre las categorías de activos tiene sentido ya que las acciones y los bonos tienen un comportamiento más similar en el mercado en comparación con los derivados.

En el caso de los derivados, dado que la estimación de su valor es mucho más complicada, la decisión de optar por un valor ficticio, que puede ser significativamente superior al valor real de un derivado en el mercado, justifica la elección de un tipo inferior.

· El ámbito geográfico

La adopción de la Directiva por unanimidad es la mejor forma de aplicar la propuesta a fin de evitar distorsiones e integrar aún más los mercados financieros de la UE.

Con todo, dado que varios instrumentos de imposición similares al ITF ya están en vigor o son objeto de debate entre algunos Estados miembros, la UE debe acelerar el proceso para eliminar distorsiones en las áreas relevantes. Por tanto, si la adopción de la presente Directiva no es factible por unanimidad, los Estados miembros pueden introducir disposiciones jurídicas de la presente Directiva mediante normas en materia de cooperación reforzada.

· La gestión de los ingresos

La propuesta de la Comisión no hace referencias directas a la gestión de los ingresos. El informe observa que actualmente se está debatiendo una propuesta legislativa sobre el marco financiero plurianual 2014-2020 que prevé que parte de los ingresos del ITF se conviertan en una fuente de recursos propios de la UE. Los ingresos del ITF también se podría vincular a políticas específicas de la Unión y a bienes públicos, entre los que se incluyen la financiación de los objetivos de la ayuda al desarrollo, la lucha contra el cambio climático, el desarrollo sostenible y el estado de bienestar de la UE, así como la financiación de presupuestos nacionales, especialmente como una forma de apoyar los esfuerzos destinados a la consolidación presupuestaria.

La nova directiva també demana als bancs que enforteixin la seva capital perquè siguin capaços de suportar les pèrdues i les prestacions amb una liquiditat adequada.

Els membres de Verds/ALE que van participar de la discusió i la votació van quedar força satisfets del resultat d’ambdues, tal i com expressa en Philippe Lambert, el portaveu per a les qüestions financeres del nostre grup, en la nota següent:

L’eurodiputat d’ICV registra una bateria de preguntes sobre la nacionalització de Bankia i demana transparència i processos judicials com a Islàndia

L’eurodiputat d’ICV i vicepresident del grup dels Verds/ALE, Raül Romeva, ha advertit avui que “destinar 10.000 milions d’euros de les arques públiques per salvar una entitat privada és un suïcidi per la ciutadania” i ha recordat el cas d’Irlanda, “abocada a un rescat i a un pla d’ajust europeu i del FMI” després de socialitzar les pèrdues dels bancs.  “Si no volem que a Espanya li passi el mateix i es vegi obligada a demanar ajuda internacional, la Comissió i el Banc Central Europeu haurien de ser els primers a evitar la nacionalització de Bankia i oferir una resposta europea, reconeixent la interdependència bancària i la necessitat d’avançar en la regulació europea bancària”, ha remarcat l’eurodiputat ecosocialista.

Per això, Romeva ha registrat una bateria de preguntes a la Comissió europea per demanar si creu necessari investigar sobre el possible tràfic d’influències en la gestió de Bankia. “El que volem és que s’obrin processos transparents on se li expliqui a la ciutadania què ha passat i qui són els culpables d’especular”, ha dit l’eurodiputat ecosocialista, a qui li agradaria veure “processos judicials com a Islàndia, on se sap què ha passat, i qui són els culpables d’especular i  perquè els bancs van fer fallida i el perquè no va funcionar la supervisió per part del Banc d’Espanya o l’executiu”.

Romeva ha recordat que la Comissió anunciarà avui les seves recomanacions específiques per a Espanya dins el Semestre Europeu i la possibilitat que el Comissari Ollin Rhen anunciï la flexibilització del dèficit. “La Comissió arriba tard amb la proposta, però és hora que comencin a mirar la realitat: la recessió i la desocupació no es combaten amb més austeritat”, ha declarat Romeva tot i que ha posat de manifest que “l’objectiu de dèficit del 4% per al 2013 no serà suficient si se segueixen socialitzant pèrdues, destruint l’estat del benestar i no aplicant polítiques de reactivació econòmica”.

La Comissió ECON (afers econòmics) del PE ha votat avui a favor d’introduir una taxa a les transferències financeres. Aquesta ha estat una de les demandes històriques dels Verds en general, i d’ICV en particular. No obstant, tal i com molt bé explica en Pascal Canfin, el nostre portaveu (de Verds/ALE) a la Comissió ECON, no tot són flors i violes amb la mesura:

ENGL

Financial transaction tax

EP vote marks step forward for EU FTT but pension fund exemptions unnecessary

The European Parliament economic affairs committee today voted in favour of proposals from the European Commission to introduce an EU financial transactions tax. The Greens have long supported the introduction of an FTT with the broadest possible scope and generally welcomed the vote, although regretted proposals to exempt pension funds. After the vote, Green finance spokesperson Pascal Canfin said:

“Today’s vote is another important landmark on the long road towards the introduction of a financial transaction tax. The Greens have long advocated an FTT both to help curb risky financial speculation and generate much-needed revenue for under-pressure exchequers (such as for development or climate aid, or as part as an EU system of own resources).

“Ideally, the FTT should apply in the EU as a whole but there is need to push forward with the proposals a swiftly as possible via enhanced cooperation with the widest possible group of EU members. Today’s vote should be seen as an endorsement to this end. However, the Greens believe exempting pension funds from the FTT is not the right approach to take.”

FRA

Taxe sur les transactions financières 

Le Parlement européen soutient le projet de la Commission

La commission des Affaires économiques et monétaires du Parlement européen a voté cette après-midi en faveur du rapport Podimata pour la mise en place d’une taxe sur les transactions financières au niveau européen. Ce vote marque le soutien fort du Parlement au projet de directive présenté en septembre dernier par la Commission européenne.

Pascal Canfin, député européen Europe-Ecologie-Verts a déclaré à l’issue du vote :

“Ce vote est un camouflet pour la mini-taxe Sarkozy. Le Parlement a par son vote clairement rejeté le principe d’une taxe réduite à peau de chagrin qui ne rapporterait que quelques centaines de millions d’euros. Le vote de la commission des affaires économiques et monétaires du Parlement européen marque un soutien fort à la proposition originale de la Commission européenne d’une taxe sur les transactions financières large, qui permettrait de collecter  55 milliards d’euros de ressources fiscales supplémentaires au niveau européen. Alors que les pays européens font face à des déficits importants, ces 55 milliards permettraient de financer à la fois le budget européen et les budgets nationaux. Le Parlement a aussi rappelé que ces ressources supplémentaires devaient permettre de financer les engagements européens en matière d’aide au développement et de lutte contre le changement climatique.”

“Le groupe de Verts se félicite que le Parlement ait étendu le champ d’application de la taxe afin d’empêcher toute possibilité de contournement. Le principe de résidence a été complété par un principe d’émission – les produits émis dans un pays soumis à la taxe seront taxés quel que soit le lieu où ils sont échangés et un principe de propriété c’est à dire la non-reconnaissance juridique des contrats dérivés qui n’auraient pas été soumis à la taxe. Il regrette cependant que le Parlement ait accordé une exemption aux fonds de pension. Cette exemption est un mauvais signal d’autant plus que ces fonds qui sont des investisseurs de long terme sont touchés de manière marginale par la taxe qui pénalise essentiellement les acteurs de court-terme.”

El suïcidi econòmic d’Europa, per PAUL KRUGMAN (The New York Times/Ara, 22/04/2012)

Dissabte de la setmana passada The Times informava d’un fenomen que, pel que es veu, està creixent a Europa: els suïcidis “deguts a la crisi econòmica”, persones que es treuen la vida desesperades per l’atur i les fallides empresarials. Era un article que trencava el cor. Però estic segur que jo no era l’únic lector -sobretot entre els economistes- que es preguntava si el que hi ha al darrere de tota aquesta història no són tant les persones com, sobretot, l’aparent determinació dels líders europeus de cometre un suïcidi econòmic que afecti el Vell Continent en conjunt.

Fa uns quants mesos jo estava una mica esperançat respecte a Europa. Recordareu que, a finals de la tardor, Europa semblava a punt d’enfonsar-se en un col·lapse financer, però el Banc Central Europeu va acudir a rescatar el Vell Continent. Va oferir als bancs europeus línies de crèdit obertes a condició que posessin com a garantia els bons dels governs; la mesura, que va ajudar directament els bancs i indirectament els governs, va posar fi al pànic.

La pregunta aleshores era si aquesta acció valenta i eficaç seria el començament d’un replantejament més ampli; si els líders europeus aprofitarien el respir que els havia donat el BCE per reconsiderar, en primer lloc, les polítiques que han portat a aquesta situació.

Però no ho han fet, sinó que han redoblat l’aposta per unes polítiques i unes idees fracassades. I cada vegada és més difícil creure que alguna cosa els farà canviar de rumb.

Fixeu-vos en la situació d’Espanya, que és ara l’epicentre de la crisi. Ni parlar-ne, de recessió; Espanya està en plena depressió, amb un índex d’atur del 23,6%, comparable al dels Estats Units en els pitjors moments de la Gran Depressió, i amb una taxa d’atur juvenil que supera el 50%. Això no pot seguir així, i la certesa que no pot seguir així és el que fa pujar cada vegada més els interessos del deute espanyol.

En certa manera, en realitat tant és el motiu pel qual Espanya ha arribat a aquest punt, però val pena assenyalar que el problema espanyol no s’assembla gens als contes moralistes que són tan populars entre els alts càrrecs europeus, sobretot a Alemanya. Espanya no ha estat un país malbaratador: la vigília de la crisi tenia un nivell de deute baix i superàvit pressupostari. Però, per desgràcia, també tenia una gegantina bombolla immobiliària, una bombolla que va ser possible, en gran part, gràcies als enormes préstecs dels bancs alemanys als seus homòlegs espanyols. Quan la bombolla va esclatar, van deixar l’economia espanyola a l’estacada; els problemes fiscals d’Espanya són una conseqüència de la depressió, no la causa.

Malgrat tot, la recepta que arriba de Berlín i Frankfurt és -ho heu endevinat- més austeritat fiscal encara.

Això és, per dir-ho sense embuts, una bogeria. Europa ja té l’experiència d’uns quants anys de durs programes d’austeritat, i els resultats són exactament els que els estudiants de la història van preveure: aquests programes enfonsen encara més en la depressió les economies ja deprimides. I com que els inversors es fixen en l’estat de l’economia d’un país per valorar la seva capacitat de pagar el deute, els programes d’austeritat ni tan sols han servit per rebaixar els interessos.

¿I quina és l’alternativa? Doncs bé, en la dècada del 1930 -una època que l’actual Europa comença a reproduir cada vegada amb més fidelitat- la condició essencial per a la recuperació era sortir del patró or. La mesura equivalent seria ara sortir de l’euro i tornar a implantar les monedes nacionals. Es pot dir que això és inconcebible i que seria un fet summament perjudicial, tant des del punt de vista econòmic com des del polític. Però el que és de debò inconcebible és seguir, com fins ara, imposant mesures d’austeritat cada vegada més dures a països que ja estan patint un atur propi de l’època de la Depressió.

Així doncs, si els líders europeus volguessin de debò salvar l’euro, buscarien una alternativa. I, en realitat, és bastant clar quina ha de ser aquesta alternativa. El Vell Continent necessita unes polítiques monetàries més expansives, i el Banc Central Europeu ha d’estar disposat -i ho ha de dir- a acceptar una inflació una mica més alta: el Vell Continent necessita polítiques fiscals més expansives, amb uns pressupostos alemanys que compensin l’austeritat d’Espanya i d’altres països europeus perifèrics en dificultats, en lloc de reforçar-la. Fins i tot amb aquests polítiques aquests estats perifèrics afrontarien uns anys molt difícils. Però, si més no, hi hauria alguna esperança de recuperació.

El que veiem, però, és una inflexibilitat inamovible. Al març els líders europeus van signar un pacte fiscal que va blindar l’austeritat fiscal com a resposta a tots i cadascun dels problemes. Mentrestant, els dirigents del Banc Central insisteixen a recalcar que apujaran els interessos davant del més mínim indici d’augment de la inflació.

Així doncs, és difícil evitar la desesperació. En lloc d’admetre que s’han equivocat, els líders europeus semblen decidits a estimbar l’economia -i tota la societat- daltabaix d’un precipici. I el preu el pagarà el món sencer.

Adjunto la nota que he enviat a alguns col·legues del PE explicant-los com veiem algunes i alguns la Reforma laboral que ha impulsat el PP, amb el suport de CiU, a l’Estat.

Labour Market Reform in Spain.

LESS JOBS, LESS SALARY, LESS RIGHTS

The labour market reform was approved today at the Spanish Parliament with 197 votes in favour from the PP, with the support of the catalan center right party (CiU), the Asturias right and a PP from Navarra (UPN). The social-democrats (PSOE), the left nationalist parties from catalunya and the basc country ( ERC and Amaiur) and the left-green group (IU and ICV) voted against with also the support of UPyD, Colación Canaria and the PNV.

ICV has shown its disagreement several times in the last month, in the public institutions and in the streets with social movements and labour union streaks and demonstrations. For ICV it is not true that the high unemployment in Spain is due to the labour market legislation and and excessive protection of employees rights.

ICV has voted against the reform because it is useless, unfair, but not only for the employees but also for the country. The PP has adopted a reform without social-dialogue but with the pressure in the streets and a latent social conflict.

7 reasons to be against the labour market reform in Spain.

1. It is a reform against work, it will not create jobs. The reform will increase the destruction of jobs, because it stimulates the layoffs by making them easier (employer’s unilateral decision can be sufficient in many cases) and cheaper (33 days / year and 20 in many cases, instead of 45 as before).

2. It is an antisocial reform, it diminishes wages. The reform seeks a general reduction of wages, for the insiders and the outsiders. Employers may be able to reduce wages unilaterally and discretionary, without any social-dialogue. This is extremely regressive specially considering that already today in Spain the weight of capital income in the GDP is higher than the labour income.

3. It is an antidemocratic reform done with lies, deception and manipulation. From the first second it was lying on the content, data hiding and clear intention of manipulating information. In addition, the reform it is exactly the opposite of what the PP promised before and during election campaigns (S. Saenz de Santamaria, June 23, 2010 “you need not make Spain the dismissal, not to encourage the exit, but encourage contracting “).

4. It is a bad reform for everybody; it affects parents, young people and children. Youth unemployment will not be solve with this reform, the new “permanent” contract consider one year probationary period, where the employee can be fired without cause or compensation. I

5. It is a gender-regressive reform. It encourages women to take part-time job, stay at home and take care of their families. The reform increase the difficulties in reconciling work and personal life of everyone, but especially women, simple changes that the reform provides for working conditions (hours, days) can be define unilaterally by coorporations.

6. It is a reform against Catalonia. There is a centralization process, with the reform the Catalan Govern will not have the final decision to authorize or not a group dismissal in specific cases. The disappearance of control and prior authorization will lead to incentive strategies of delocalization of work centres of large multinationals, or union without intervention of the authorities will find it easier relocation of businesses to other countries. A loss of competence in favour of the market and business has been positively evaluated by President Mas and CIU.

7. It is a useless reform to overcome the crisis. The impacts of the reform cause more difficulties for economic recovery and encourage an efficient production model poorly. The creation of quality jobs and economic recovery will only come for a change in production m

CAT

Objectius de dèficit a Estat español

L’acord de l’Eurogrup continua ofegant l’economia espanyola.

L’Eurodiputat d’ICV i vicepresident de Verds/ALE, Raül Romeva i Rueda, ha reaccionat avui a les conclusions d’ahir a la nit de l’Eurogrup, on el ministre de Guindos va acordar amb la troika establir el límit de dèficit pressupostari per al 2012 en el 5,3% (i no en el 5,8%, tal com havia informat dies abans), cosa que implica que el govern de Rajoy haurà de reduir encara 5.000 milions d’euros més en els pressupostos, alhora que manté l’objectiu d’arribar al 3% el 2013.

Romeva ha declarat: “El manteniment de l’objectiu del 3% és una cosa simplement impossible de complir. A més, el Paquet de Governança econòmica permet flexibilitzar els objectius del dèficit en casos de recessió econòmica. Llavors: ¿per què segueixen enganyant la gent amb aquesta fal·làcia? A més: ¿d’on pensa Rajoy reduir aquests 5.000 d’euros que s’ha compromès a retallar?.

També ha lamentat que “l’Eurogrup sigui cada vegada més un mercat on es regateja un punt més o menys de dèficit en funció d’interessos polítics sense considerar els efectes sobre la població, el creixement i l’ocupació.

Finalment, l’eurodiputat ha recordat que el veritable problema a Europa, avui, és qui pren aquest tipus de decisions i com, i ha instat el president de l’Eurogrup, Juncker, i el president del Govern espanyol, Rajoy, a deixar de fer política entre bambolines, o a base de rodes de premsa, i començar a fer-la, de debò, amb llum i taquígrafs i transparència total, al Parlament Europeu i al Congrés, respectivament.

CAST

Objetivos de déficit en España

El acuerdo del Eurogrupo continúa ahogando la economía española.

El Eurodiputado de ICV y Vicepresidente de Verdes/ALE, Raül Romeva i Rueda, reaccionó a las conclusiones de ayer por la noche del Eurogrupo, donde el Ministro de Guindos acordó con la troika establecer el límite de déficit presupuestario para el 2012 en el 5,3% (y no en el 5,8%, tal y como habia informado dias antes), lo que implica que el gobierno de Rajoy deberá reducir todavía 5.000 millones de euros más en los presupuestos, al mismo tiempo que mantiene el objetivo de llegar al 3% en 2013.

Romeva declaró: “El mantenimiento del objetivo del 3% es algo simplemente imposible de cumplir. Además, el Paquete de Gobernanza económica permite flexibilizar los objetivos del déficit en casos de recesión económica. Entonces: ¿por qué siguen engañando a la gente con esta falacia? Además ¿de dónde piensa Rajoy reducir estos nuevos 5000 millones que se ha comprometido a recortar?.

También lamentó que “el Eurogrupo sea cada vez más un mercadillo donde se regatea un punto más o menos de déficit en función de intereses políticos sin considerar los efectos sobre la población, el crecimiento y el empleo”. 

Por último, el eurodiputado recordó que el verdadero problema en Europa, hoy, es quien toma este tipo de decisiones y cómo, e instó al Presidente del Eurogrupo, Juncker, y al Presidente del Gobierno español, Rajoy, a dejar de hacer política entre bambalinas o a base de ruedas de prensa, y empezar a hacerla, en serio, con luz y taquígrafos y transparencia total, en el Parlamento Europeo y el Congreso respectivamente.

Entenem que la reforma del PP es basa en la rebaixa dels costos de l’acomiadament i la simplificació dels seus mecanismes, la rebaixa dels salaris i la discrecionalitat perquè les empreses modifiquin les condicions laborals sense diàleg amb els treballadors i treballadores.

Això és totalment contrari als objectius de creixement sostenible i inclusiu de la Unió Europea que busquen assolir una taxa d’ocupació del 75% per dones i homes de 20 a 64 anys abans de 2020, fet inimaginable a l’Estat Espanyol

D’altra banda, la rebaixa dels salaris pot suposar un empobriment de les persones amb risc de pobresa. Segons estudis recents d’Eurostat publicades aquest mateix mes, més d’onze milions de ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol es troben en aquesta situació, un 25,5% del total.

Pel que fa a la lluita contra l’atur juvenil i el de llarga durada, la Comissió ha tingut aquí dues de les seves principals prioritats en matèria d’ocupació. Tot i així, aquestes qüestions són absents dels objectius de la reforma laboral espanyola.

Per tot plegat, hem demanat que la Comissió que reconsideri la reforma laboral espanyola i que en les pròximes recomanacions del semestre europeu es doni més pes a les objectius de creació d’ocupació i lluita contra la pobresa.

Hi ha coses que cal dir alt, clar, i a qui pertoca. Això és el que acaba de fer en Dany Cohn-Bendit, avui, al Parlament Europeu, durant el debat amb el Consell i la Comissió per preparar la propera cimera del Consell Europeu de l’1 i 2 de març.

Conseil européen 1 et 2 Mars 2012

Cohn-Bendit: l’UE ne peut pas continuer à mettre le peuple grec à genoux

Ce mercredi 15 février 2012, le Parlement européen a présenté ses priorités en vue du Sommet européen de mars qui portera, entre autres, sur la mise en œuvre des décisions prises jusqu’à présent pour sortir de la crise.

S’exprimant au nom du Groupe des Verts/ALE, Daniel COHN-BENDIT, s’est demandé :

“Si le Conseil et la Commission ne vivaient pas sur une autre planète. Il a été question de stratégie de Lisbonne, puis d’UE 2020. Que des belles histoires dont les nobles objectifs n’ont jamais été atteints. Le Conseil découvre enfin le chômage des jeunes, qui sait s’il finira par découvrir le chômage des jeunes en Grèce?”

“Si ce sont les talibans néo-libéraux qui règnent en Europe, alors c’est mal parti. La Troïka européenne agit de façon criminelle en Grèce en lui imposant toujours plus de mesures d’austérité. Le gouvernement Grec propose de réduire le dépenses militaires et à cela, la Commission européenne répond qu’il faut prendre sur les retraites. C’est tout simplement inacceptable car les grecs, qui font des efforts considérables, continuent de subir de fortes pressions.”

“On ne peut pas mettre en permanence ce peuple à genoux.” 

Parlem molt sobre les persones sense llar quan es moren de fred al carrer a l’hivern. Cert, durant les dues darreres setmanes han mort prop de 600 persones ‘sense sostre’ a causa de l’onada de fred. Però el cas és que són milers les que dormen al carrer durant tot l’any. No podem ignorar aquesta situació d’emergència social. Europa té els mitjans per actuar, el que falta és la voluntat política.

Els Estats membres es van apressar a organitzar cimeres d’emergència per salvar els mercats financers. Tanmateix sembla que quan es tracta de salvar vides les presses, els calendaris, la visió política i la voluntat de prendre mesures de fons topa sempre amb diversos obstacles. És més: ens trobem com proliferen mesures en el si dels estats membre destinades a criminalitzar les persones ‘sense sostre’.

S’imposa que la Comissió es dirigeixi als representants dels governs nacionals dels Estat membre amb l’objectiu de garantir el dret a un refugi nocturn per a les persones que dormen al carrer, així com fer una crida per a la creació d’un fons de socors per ajudar els Estats membres que no tenen els mitjans financers per fer front a aquesta situació crítica, sobretot a causa de la crisi actual.

No obstant, el problema de fons no el podem reduir a mesures puntuals. El problema és estructural. I per això recordem la importància que la Comissió i els Estats membres apliquin de manera immediata l’estratègia de la UE sobre persones sense llar aprovada pel Parlament en la seva Resolució de 14 de setembre de 2011:www.europarl.europa.eu/sides/getDoc.do

Escolto tres professors (dos alemanys -Pernice i Repasi- i un francès-Dehousse-) parlar sobre Tractat estabilitat, coordinació i governança a la UEM. Coincidència: és un text inútil i contraproduent. Malgrat tot, les actuals elits dirigents governamentals dels Estats membres volen seguir endavant amb el procés de ratificació. Que ningú s’enganyi: el problema no és Europa com a idea, ni Brussel·les com a eufemisme de ‘poder’, ho són els governs dels Estats. I aquests no són on són per generació espontània ni per designació divina, sinó com a resultat d’unes eleccions.

Cada cop tinc més clar que Sarkozy no ploraria gens si finalment el Tractat d’Estabilitat que ell i Merkel proposen no acaba ratificat. En el fons sap que no li interessa. Un cop més estem davant de rei del camuflatge i la tàctica (allò que importa és aparèixer com un líder, tant és com ni en què). Compte, no és el cas de Merkel, que sí la veig més convençuda. Tot plegat encara aporta més confusió al debat.

Per altra banda, el Tractat comporta una pèrdua de sobirania democràtica a nivell estatal, sense que en contrapartida hi hagi un increment de sobirania democràtica a escala europea. 

Les pròximes setmanes els estats membres començaran els processos de ratificació. Estiguem preparats per a escoltar com diversos fronts (penso en el govern del PP, per exemple) ens diran que no hi ha alternativa. Discrepo. Sí que n’hi ha: proposo a continuació deu coses concretes de política econòmica que podria adoptar la Unió Europea, ja avui i a través de processos democràtics, per activar l’economia, generar ocupació i reduir la pressió del deute públic d’alguns països membres.

1. Enfortir de manera efectiva la llicència d’intervenir en el sector bancari (condició lligada a la salvació dels bancs) de la Facilitat d’Estabilitat Financera Europea i el futur Mecanisme d’Estabilitat Europeu. Exigir que aquests utilitzin la seva capacitat de donar préstecs i reduir els riscos del deute públic.

2. Transformar a mig termini el Mede en un Fons Monetari Europeu sota el control democràtic del Parlament Europeu.

3. Reduir els tipus d’interessos del deute públic d’aquells estats en risc, aquest seria el primer pas per adoptar Eurobons.

4. Blindar legalment els objectius (socials i ecològics) de l’estratègia EU 2020. És a dir, que no controlo només els pressupostos públics, sinó també la convergència real vista des del punt de nivells de pobresa, ocupació, diferència de gènere, contaminació, reducció d’emissions, etc.

5. Controlar els desequilibris macroeconòmics relatius als indicadors socials i mediambientals (com a coeficient de Gini, desigualtat, despesa en educació, petjada ecològica, productivitat dels recursos, etc)

6. Crear una nova legislació sota cooperació reforçada per assegurar la convergència a l’alta d’objectius socials com a renda mínima garantida, objectius de pobresa, igualtat de gènere, creació d’ocupació.

7. Augmentar el pressupost de la UE i dels seus recursos propis.

8. Implementar bons per a projectes per desenvolupar els objectius EU 2020 amb un clar component anti-cíclic per promoure polítiques socials, climàtiques i ecològiques, a través de la creació de vehicles del Banc d’Inversió Europeu garantits pel Banc Central Europeu.

9. Crear un pacte sobre impostos que inclogui: taxa sobre transaccions financeres, impost sobre l’energia, mínim europeu d’impost de societats, lluita contra l’evasió fiscal i els paradisos fiscals.

10. Regular el sistema financer. Reestructuració del deute insostenible i recapitalització a curt termini del sistema bancari europeu. Prohibir els productes financers els beneficis socials o econòmics no estiguin demostrats. Eliminar progressivament el sistema de “shadow-banking”. Donar suport a les línies de liquiditat del ECB.

Repeteixo, sí hi ha alternatives a l’actual resignació. Tot això es pot fer immediatament, sense necessitat de revisar els Tractats. Només cal la voluntat política, i uns lideratges diferents, els quals tanmateix no caurà del cel, sinó que només seran possibles si a través de les urnes construïm les majories necessàries.