… les màquines amb intel·ligència artificial… i nosaltres fent-les servir amb intel·ligència troglodita… en un parell de dies tot #AFerLaMà…

+info

A la fi pense que, realment i sense metàfores, tot hauria d’importar-nos una miqueta menys… o molt menys…

+info

… a la fi ens creurem que el passat no va existir… i que realment tot és nou, barat… i mentida…

+info

El passat queda en pau quan s’arregla…

+info

De vegades tot va excessivament ràpid i lent a la vegada…

+info

Escrit entranyable que m’envia l’amic Paco Rozalen des de la comarca de l’Alcalatén…

“Amb una de les dones històriques de la peregrinació de Les Useres.

A la porta de l’església de Xodos he tingut el goig de trobar-me i saludar a Encarna Ria, veïna de Les Useres i l’única dona que des de fa més de quaranta anys ha fet tota l’exigent ruta dels pelegrins acompanyada del seu fill Roman.

Va ser una dona transgressora perquè en aquella època elles no participaven de la caminada, ja que era un món exclusivament masculí.

La vaig conéixer en 1992 i em cridà l’atenció per la seua manera peculiar de caminar, tota encorbada i recolzant-se amb un gaiato.
Tenia un físic que la identificava amb el dur treball de les masoveres. Sempre anava darrere dels pelegrins i no faltava cap any, fins que les condicions físiques li ho han impedit.

Em contava que ella i el fill feien la peregrinació en compliment d’una promesa.
Resulta que el seu xiquet tingué un accident de tràfic i estigué tres mesos en l’UCI de l’hospital a punt de morir.
La mare pregà la intercessió de Sant Joan i li prometé que si el xiquet se salvava, cada any farien la penitència de fer la ruta dels pelegrins.

Ara ja no pot quasi caminar, però continua acompanyant als pelegrins a Xodos o al santuari del Penyagolosa, gràcies a l’ajuda d’uns familiars que la transporten amb un cotxe.”

Francesc Rozalen

+info

… prenent-me un cafenet… i ací teniu tot el camí que ha seguit abans d’arribar fins a la meua tassa…

+info

Davall està l’eixida de València on féiem autoestop en la carretera nova (la vella anava per Burjassot) de Llíria que hui es coneix com “la Pista d’Ademús”. Dalt l’antiga Fe, l’IVO. Eren les acaballes dels 70 i construïen un centre comercial al costat de l’estació d’autobusos…

+info

… va i et despistes una miqueta… entremig pegues una becadeta…  i ha passat la setmana…

+info

La memòria té eixes coses màgiques que sobrevenen quan menys t’ho esperes… reps la telefonada d’un número desconegut, però amb una veu familiar encara que oblidada en el temps… quan ja li poses cara, aleshores esclatant a la teua ment una mascletà majestuosa de sentiments…

+info

Moltes vegades la música ens porta fins on les paraules no poden arribar…

+info

… iieee, ja sóc a l’estació del Pont de Fusta de València… afanyent-nos que en quasi sis minuts ix el trenet cap a Llíria…

+info

… el futur, no el viure… el passat, encara no havia arribat… el present és el que cal devorar…

+info

Mocs d’elefant. De menuts, almenys a Llíria, els majors deien que els xiclets eren mocs d’elefant.

Hui en dia diuen que mastegar xiclet alleuja l’ansietat, redueix els nivells de cortisol i baixa l’estrés… però abans, per evitar engolir-los, ens deien que eren mocs d’elefant…

+info