La mar vol ser cel per contradir els ulls que sempre menteixen, per requisar el pa a qui mai no en dona. L’ona vol ser núvol per regar les barques que contrabandegen amb els fills dels somnis i els plats buits de l’alba.
Ai dels amants que fastiguegen! No hi ha consol per a la incontinència amatòria, ni poders capaços de fer entrar els somnis en costura. Dels homes, contràriament als porcs, res no s’aprofita. Per això, tampoc res no impedeix que l’agulla narcòtica traülli i rapinyi a voler les venes dels vicis capitals: la frevolesa, la immoderació,
Un rostre encès amb foc a les mans reclama el pa amb la boca clavada a la terra negligida. En arribar el somni callen els estels i el cel s’omple de pentagrames. Som-hi! crida la dama, que amb la solitud no es mercadeja
Quan el somni no somnia quan set i gana s’atipen les llàgrimes recuperen el valor de la paraula i les tisores s’allunyen de la por quan se sent sola. Quan la solitud s’altera es desplega la bellesa sobre les cendres de la ira.
No hi ha cap per pensar en res que tingui vísceres i òrgans que manifestin cap mena de sensació. No hi ha dit que desitgi tumbaga ni peus enamorats de cigrons
Cap al nord els nàufrags amb balses d’arena i sospirs agònics. El fiord tremola en rebre els cadàvers, i els miralls fantasmes que enceguen fossanes i fulles d’espasa. Criden les espelmes quan els fanals callen.
les pedres heretades batudes com l’estendard dels lliberts revifen el forment del crit tendral de la melodia amb blauet de la cançó amb call per a la terra prima per a la ira de l’illa
Quan callam com les pedres ens feim bosc on res no hi brosta. Allà on hi haurien de néixer les flors en brolla l’arrel de la font que no coneix l’aigua. I sobre la mar, la branca que trenca l’atzur i l’origen.
La veu en el camí La pedra a la sabata Un dit el vent empaita La tempesta l’encanta Ells ulls terratremolen Les feres es conjuren Els albons es rendeixen Les esquelles ressonen Rodola una paraula El soroll l’engalana El caminant s’espanta El boc de lluny s’ho mira
La terra prima, ira d’illa, reclama un cant una cançó amb call una veu trencada una melodia amb blauet un crit tendral que revifi el forment l’estendard dels lliberts les pedres heretades
Besa’m i calla que acuiten les tisores. No miris, besa’m, ensaliva’m la boca, excita’m les paraules. El ventre ofès encara vagareja pels horts de llàgrimes. L’aire del vençut solca les esquenes suades. Enllà d’enllà arribarem aquí, ací on som ara on el més enllà tira cap a la fi i torna
Si la nit és certa, asprejarà la fosca i s’embravirà la llum. Vagarejaran els cossos en deliri i foc fins a trobar el carreró on s’estavellen els somnis. La pell es convertirà en gemec, en ales de desig. Si és certa la nit, el lament solitari d’un saxo acompanyarà l’onatge del vent, el murmuri gairebé
Ungles dins ulls que beuen la claror del crepuscle Dits acusadors que assenyalen criatures que riuen Les lletres es descomponen com els desitjos El mausoleu del genocida pudint i tot comanda El salvatgisme imposa les reixes i els filats de l’odi De la terra cremada el poder en fa nutrients per a enzes Els discursos
El foc i els armats empaiten els joves que sols tenen les mans per preservar el cap de la tempesta de cops i infàmies. Vexats i massacrats seran reclosos per no ser vells i tenir vint pams de seny. Desenterraran el dictador sanguinari momificat després de quaranta-un any d’honors i glòria i tanmateix segueix fermant
El cap ple, la tos que no deixa, la mollor que persegueix el cos constipat. Telefilms idiotes, el descans que no arriba, la veu agomboladora que se’n va sense deixar penyora. El diumenge que acaba en sec obrint abismes. El fill diu a son pare que és com la llum que percebem d’un estel, que