ROCKVIU

Quimi Portet, Can Barrades (L’Hospitalet de Llobregat), 15 de març de 2007

Ahir a l’auditori de Can Barrades de l’Hospi, l’astre Quimi Portet va oferir el que és ?sense cap mena de dubte? el seu millor concert d’aquest World Tour 2007. Ara només cal superar-lo. Ula ula!

Article publicat a El Punt el dia 18 de març de 2007

Míting intel·lectual
música / Quimi Portet
Xavier Mercadé

El
comentari d’una carnissera de la capital d’Osona, «matem els dimarts i
els divendres», va provocar el títol triat per al sisè disc en solitari
d’«el guapo d’El Último de la Fila». A la pastisseria Masramon, al
centre de Vic, s’hi anuncia: «Els dimecres, bunyols, els divendres
també.» Si Quimi Portet hagués enregistrat el seu nou disc per
Quaresma, hauria triat un altre títol? Justament a sobre de la
pastisseria Masramon, el Casino de Vic, va ser l’espai escollit per
Portet per fer la preestrena del seu World Tour 2007 davant
d’un grapat d’amics, coneguts i senyores que passaven per allà mentre
els habituals del Casino continuaven les seves partides de dòmino. Una
gira que va tenir la seva presentació oficial dos dies després a
l’auditori de Can Barrades (l’Hospitalet de Llobregat) dins del
Barnasants.

Matem els dimarts i els divendres és un disc
continuista en la carrera de Quimi Portet, però hi retrobem un músic
que vol humanitzar la figura de l’artista dessacralitzant-la en tots
els sentits. Quimi fa discos principalment per divertir-se i pel plaer
de fer música, un sentiment que queda reflectit en els seus directes.
Només de sortir a escena els intricats llaços entre artista i públic ja
queden establerts en una comunicació interactiva, ja sigui per deixar
anar el crit de guerra «ula-ula» («això és un gran míting
d’intel·lectuals») com per demanar que abaixin l’aire condicionat,
convidar a tothom al davant de l’escenari per fer-se la foto de rigor o
aconseguir el final apoteòsic amb el públic dempeus cantant Macarrons (versió Gold).
El grau de complicitat amb el públic (també palès en el seu propi bloc
d’internet) fa que fins i tot l’acte de veure’l afinar la guitarra es
converteixi en una part més de l’espectacle o descobrir el «protocol de
final del concert» explicant com funcionaven els bisos i les cançons
que faltaven. Portet corre el perill d’acabar com El club de la comèdia
o, encara pitjor, com un concert de Quim Vila, encara que aquest és un
extrem difícil d’arribar. Tal com reconeixia Quimi: «No és surrealisme,
només un humor particular.»

Els dos concerts van ser una veritable apocalipsi intel·lectual dins els termes de la simbologia de Portet. Lauren Bacall es fusionava amb un final digne de Sonic Youth; Àfrica, 11 de la tarda es converteix en tot un himne generacional; Massa guanya una intensitat inaudita, la mateixa de què també van gaudir Francesc Pujols i Estampes de sants, o la transformació que pateix a Si a Déu plau…, en què Quimi deixa la guitarra i intenta fer de rock star
amb moviments que recorden el seu excompany del grup amb què va
triomfar a final del segle passat. «És divertit això de formar part
d’un conjunt», va declarar a Vic, referint-se a La Gran Orquestra de
Ganduls Pertorbats, la mateixa banda que l’acompanyava en l’anterior
gira amb l’inseparable Antonio Fidel al baix, Jordi Busquets a les
guitarres i Xarli Oliver a la bateria. Si no existís, ens l’hauríem
d’inventar.

Llocs i dies: Casino de Vic, 13 de març; auditori de Can Barrades (l’Hospitalet), 15 de març

Diamanda Galas, L’Auditori (Barcelona), 11 de març de 2007

Algú sap com sona la famosa quarta octava a la que arriben unes poques dives de la òpera? En veu de Dimanada Gals és com un xerric tenebrós, com si es divertís fent lliscar les seves ungles a sobre d’una pissarra.

Fosc, tot molt fosc.

Article publicat a El Punt, el dia 19 de març de 2007

El xou de la foscor
Lloc i dia: L’Auditori (Barcelona). 11 de març.

música/Diamanda Galás
Xavier Mercadé
No
és aconsellable acostar-se a un concert de Diamanda Galás sense tenir
coneixement de la vida, miracles i estil interpretatiu de la diva. Si
convides algú a un concert d’ella sense avisar del que es trobarà, el
més segur és que perdis una amistat. Feia divuit anys que la diva no
visitava Barcelona, en un recordat concert a l’Aliança del Poble Nou;
però, tot i això, van quedar molts espais buits a la sala simfònica de
l’Auditori. Això sí, no hi va faltar un públic iniciat en el tenebrós
món de Galás i amb la major població de darks i gòtics que s’ha vist des de feia temps, mesclats amb amants de l’òpera o de les músiques de risc.

Diamanda Galás va acudir al concert de clausura del festival Digressions a presentar l’espectacle i proper disc Guilty guilty guilty,
un treball inspirat en versions d’amor tràgic i homicida, i per si això
no fos suficient alegria, també cançons sobre la mort. Tot just
començat el concert a ritme de blues empantanegat ja va lluir la seva
habilitat en arribar a la famosa quarta octava, un registre a l’abast
de poques dives de l’òpera. El resultat d’aquesta tonalitat des de la
gola de Galás és estremidor, i més quan rebia l’ajut des de la taula de
so, que incrementava la intensitat i l’efecte al sistema nerviós de
l’oient. Tot un repte difícil d’assimilar per timpans convencionals,
amanit per tota mena de sons greus i fins i tot guturals que convertien
cada cançó en una experiència gairebé física. Tot envoltat amb una
il·luminació adient basada en colors freds i una gran quantitat de fum
artificial. Durant la seva actuació va repassar també els estils més
tràgics de la música popular, des del rebetiko grec a fins les turmentoses ranxeres mexicanes amb cors trencats i venjances, i parant una especial atenció a la chanson
francesa amb referències a Juliette Greco o Edith Piaf. Única en el seu
estil, Diamanda Galás deixa a Nina Hagen, Lydia Lunch i Lene Lovich com
a simples imitadores que no són capaces d’arribar a un nivell vocal
que, si de vegades toca la subtilesa, en altres ocasions pot arribar a
la cacofonia histèrica de la matança del porc. Després d’una hora de
concert hi va haver molta gent que va decidir tocar el dos, i la hora i
mitja del concert sencer va acabar convertint-se en excessivament
repetitiva.

Allen Toussaint, Teatre Zorrilla (Badalona), 10 de març de 2007

Un concert tant bo com horribles eren també les seves sandàlies amb mitjons blancs.

Article publicat a El Punt el dia 14 de març de 2007

Que parli la música

ALLEN TOUSSAINT / XAVIER MERCADÉ.

Allen
Toussaint és el patriarca més acreditat de la música de Nova Orleans i
el seu millor ambaixador. Traient ànims de la desgràcia que va ser
l’huracà Katrina i amb una bona dosi d’optimisme ha fet, juntament amb Elvis Costello, el disc The river in reverse.
També està preparant un parell de discos nous i ha sortit per primera
vegada en dècades en una gira que l’ha portat per primer cop al nostre
país, en una actuació exclusiva per inaugurar el Festival Blues &
Ritmes al Teatre Zorrilla de Badalona. Va ser tot un luxe poder veure
aquesta llegenda viva, un luxe que molta gent va anteposar (el teatre
estava gairebé ple) al partit del Barça contra el Madrid.

A
l’inici del concert i amb les salutacions de rigor, Allen Toussaint va
preguntar al públic quants n’hi havia que parlessin anglès. En veure
tan poques mans aixecades va preferir tirar pel dret, posar tota la
maquinària del piano en marxa i deixar que la música parlés aconseguint
la immediata comunicació. Un començament frenètic amb All for it i un medley de cançons en què va enllaçar temes com ara Certain girl (popularitzat per The Yardbirds) amb el Working in the coal mine
de Lee Dorsey. Va ser el tret de sortida a una actuació que no baixaria
de nivell en la seva hora i quart següent. Un repertori en què no va
faltar cap de les seves facetes. Des de repertori clàssic com ara Shoo rah, Brickyard blues i l’I’m gone
dels The Meters amb una fidelitat a les arrels encomiable, fins a un
homenatge a la figura cabdal del Professor Longhair amb una lliçó de
digitació precisa al piano amb Big chief. Del seu treball amb Costello, en canvi, només en va rescatar All these things, i a Girl to do
va reconèixer que «l’amor és el que fa més falta a Nova Orleans». Tot i
que l’actuació s’havia anunciat com un concert en solitari amb el seu
piano, finalment Allen Toussaint va sortir acompanyat per un
percussionista que va donar encara més cos a una música sense temps ni
fronteres cuinada des de la ciutat que no dorm mai. Amb un gest que
l’honora, en acabar la seva actuació i abans del darrer bis (una
espectacular Southern nights) va voler baixar fins a la platea
a saludar i donar la mà personalment al públic, a qui havia seduït amb
una veu dolça, sedosa i versàtil que va destapar el pot de les
essències del delta del Mississipí. I de passada va servir per
comprovar el seu particular gust en vestir sandàlies amb mitjons
blancs. El Barça ja podia perdre, guanyar o empatar, que els
espectadors que eren al Teatre Zorrilla dissabte a la nit sí que van
poder viure una jornada històrica.

Lloc i dia: Festival Blues & Ritmes. Teatre Zorrilla (Badalona). 10 de març del 2007.

Lordi, sala Apolo (Barcelona), 1 de març de 2007

I es que n’hi ha que no aprenen. Després de l’èxit aclaparador l’any passat dels finesos Lordi, els que es dediquen seleccionar candidats a Eurovisió per l’Estat espanyol han triat a un grupet de backstreetboys tan macos com infames, anomenats Nash. Al menys Andorra ha volgut arriscar-se una miqueta seleccionant als greendays Anonymus. Un grup també molt macos de cara però que al menys fan punk-rock.

Els Lordi van tornar a escenificar ahir les raons dels seu èxit a la devaluada plataforma eurovisiva en una, no per coneguda és menys impactant, cerimònia de punys alçats i dits fent banyes. Tot sota quilos de maquillatge i obrint les portes del tren de la bruixa.

Article publicat a El Punt el dia 3 de març de 2007

El tren de la bruixa

MÚSICA / LORDI
XAVIER MERCADÉ

Dir que Lordi són uns freaks
eurovisius és potser una reiteració de conceptes ja que el devaluat
festival s’ha vist en els darrers anys com una espècie de caverna on
una colla de desheretats intentaven demostrar el seu talent artístic
mentre comentaristes ineptes parlaven d’aliances territorials per sumar
vots. Lordi van clavar un cop de puny a la taula i el heavy metal
es va introduir victoriós en les televisions de mig món. S’ha de
reconèixer també que ha estat el grup que més repercussió ha tingut en
el festival des de l’època d’ABBA. Però ara per ara el grup vol que
Eurovisió formi ja part del seu passat i que la gent els conegui com un
dels grups referencials de l’atapeïda escena metàl·lica escandinava,
encara que més propers al power metal que no pas als sons gòtics i foscos d’aquelles terres.

El
grup resident a la part finesa de Lapònia, la pàtria també del Pare
Noel, va poder trepitjar per segon cop Barcelona, després d’ajornar les
actuacions previstes a l’octubre per l’afonia del cantant. Si del que
es tracta és de divertir-se i divertir el públic, els Lordi es poden
donar per satisfets. Durant l’actuació van treure part de la seva
parafernàlia escènica com les famoses ales de ratpenat a Devil is a loser,
calaveres fumejants, pals de micròfons en forma de destral, bosses
plenes de confeti, un cubell amb vísceres i membres mutilats i altres
elements extrets de figurants del tren de la bruixa. Però el grup no va
venir amb tot l’armament complet. Els quatre concerts que han fet a
l’Estat espanyol aquest març són un afegit fora de la gira de The Arocalypse
per complir els concerts suspesos. Així el xoc rock del grup va quedar
una mica devaluat en comparació a la seva actuació a Razzmatazz II
l’any 2005 que va tenir un decorat de cartró pedra molt més complet i
un vestuari encara més espectacular. Això sí, si fa dos anys van
aplegar poc més d’un centenar de curiosos, ara la Sala Apolo estava
plena per tots els racons.

Musicalment Lordi es va moure en un accessible heavy metal comercial de l’escola dels anys vuitanta que no fa fàstic a les tornades per alçar els punys (Hard Rock hallelujah n’és un bon exemple) i que fins i tot arriba a Bon Jovi en cançons com ara Would you love a monsterman.
Durant l’hora escassa d’actuació, el concert va patir aturades amb
llargues introduccions entre cançó i cançó, suposem que per
recuperar-se de la calorada que deu fer estar actuant sota capes i
capes d’espès maquillatge, vestits amb draperia de les pel·lícules
dolentes de terror de sèrie B. La paradeta de samarretes va fer un fart
de vendre samarretes amb les cares dels cinc freaks, peró entre
el marxandatge no hi havia l’objecte més curiós que ha tret el grup, el
refresc Lordi Cola (les dues modalitats, normal i light).

Corinne Bailey Rae, Espacio Movistar (Barcelona), 28 de febrer de 2007

Sempre passa el mateix. Els fulls de promoció, per tal de vendre, et posen coses com si "te la inspiració divina de Billie Holiday" o és "la nova Eryka Badu", mentires que es van reproduint en tots els mitjans (sobretot digitals) fins a donar una imatge falsa del que és. I Corinne Bailey Rae va quedar en poqueta cosa al costat dels referents que li havien enganxat a l’esquena com una llufa del dia dels innocents.

Article publicat a El Punt el dia 02 de març de 2007
Nina ensucrada
CORINNE BAILEY RAE / XAVIER MERCADÉ.

Corinne
Bailey Rae és una anglesa (de Leeds) d’origen antillà que a l’edat de
26 anys ha aconseguit alçar-se en les llistes d’èxits d’arreu del món
amb una proposta de rhythm’n blues i funk suau
acompanyat d’una imatge transparent i senzilla amb un somriure perpetu
als llavis. El seu primer i únic disc té una acurada producció que tant
pot agradar al públic massiu com a aquell consumidor adult que cerca
propostes de qualitat i sense estridències. Una música inofensiva i
amable que tant pot servir per a un anunci de compreses com per a un de
telefonia mòbil.

Malgrat la forta competència de concerts que hi
va haver dimecres i del partit del Barça televisat, Corinne Bailey Rae
va aconseguir una porció del públic amb una còmoda entrada a l’Espacio
Movistar, encara que sense arribar al ple total. Amb un vestit molt
similar al que porta al vídeo de Put your records on i unes
sabates planes, Corinne Bailey Rae ven en persona la mateixa senzillesa
que ha demostrat en el seu disc de debut. Però Corinne no va passar la
prova del directe. No és una nova diva i no es pot comparar ni amb Macy
Gray ni amb Erykah Badu. Sí que es trobaria més còmoda al costat d’una
Nelly Furtado, d’una Joss Stone o d’una Mary J. Blidge, propostes més
convencionals. Com ho va ser la interpretació de Call me when you giet this,
en què es va acostar a la sofisticació de Lisa Stansfield encara que li
falti una mica més de rodatge. Acompanyada d’una nombrosa banda de vuit
músics, Corinne va repassar tot el seu disc homònim i hi va afegir un
parell de cares B de senzills (No love child i I won’t let you lie to yourself) i un parell de versions, un Long hot summer de Jimi Hendrix força estereotipada i el Since I’ve been loving you de Led Zeppelin sense gaire història.

La
xicota té bona presència i una veu agradable però li manquen recursos a
l’hora de cantar. La seva veu empal·lidia quan les dues coristes
d’acompanyament tiraven llenya al foc en cançons com ara Butterfly i I won’t let you lie to yourself
rememorant el llegat vocal de l’escola de la Motown. I fins i tot en el
moment en què podia haver posat el brou a bullir amb els seus senzills Like a star i la cèlebre Put your records on,
va quedar deslluït per un so brut al qual s’havia d’afegir la
xerrameca, els crits i sorolls d’una part del públic situat al fons de
la sala que ?tots ells ben mudats? no feien la impressió d’haver-se
retratat a la taquilla i haver-hi deixat els 28 euros de l’entrada.
Corinne es va acomiadar amb Season’s change i la banda a ple rendiment, però deixant només el regust dolç de sacarina. Un vestit, el que li han fet, que li va massa gran.

Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona). 28 de febrer

Chocadelia Internacional, La [2] (Barcelona), 22 de febrer de 2007

Article publicat a El Punt el dia 26 de febrer de 2007

Música/Chocadelia Internacional
Lloc i dia: Sala La [2] (Barcelona), 22 de febrer

Anartistes del groove
 
Xavier Mercadé
L’anartisme va ser un corrent avantguardista que partia del Manifest Anarquista de 1914 de Mijail Bakunin. Una teoria d’alliberació cultural que volia traslladar els valors àcrates als terrenys artístics. Una tendència que va ser seguida pel cineasta José Val de Omar o el dadaista Marcel Duchamp i que ara ha retrobat Chocadelia Internacional pel seu segon treball, Anartismo y Chocadelia. En el resultat del disc no queda gaire clar si han aconseguit traspassar aquesta teoria a la música però al menys si que han lograt que aquest segon treball soni més compacte que el seu disc de presentació Ranchory!!! (2004), ampliant registres amb les idees més clares i lletres sense embuts. En aquest disc no tenen problemes en cantar a l’onanisme (Me hago una paja y pienso en ti sobre la masturbació masculina i Scratch sobre la femenina), a la droga i el poder (Opio para Escorpio) i també hi ha un lloc per les relacions tempestuoses amb títols com Me enamoré de una nazi o Pégame. Cançons que a la seva presentació a Barcelona no van tenir vergonya en cantar-es davant dels seus pares i altres familiars, presents entre el públic.
Chocadelia és, juntament amb el grup de boogaloo Los Fulanos, una de les ramificacions de la nombrosa Fundación Tony Manero. I allà on la FTM hi posa glamour i elegància, a Chocadelia es transformen en una colla de brètols anarco-comunistes que posen a la portada d?Anartismo i Chocadelia a Lenin amb orelles de Mickey Mouse. Lalo López i Master Maik (Miguelito Superstar) són els caps més visibles del septet juntament amb el cantant Foxy J dels Discípulos de Otília. Per aquesta gravació i pels directes s?ha incorporat també Jordi Picazos (aquí sota l?àlies de Sr. Chokapic), el guitarrista que ha acompanyat durant set anys a Els Pets. En directe el grup actua sota els manaments del p-funk de George Clinton, és a dir, enllaçant una cançó rera l?altre sense treva i mantenint sempre el groove en un nivell alt. Tot amenitzat pels discursos i les arengues de l?ideòleg, guitarra i cantant Lalo López. La seva actuació a La [2] va comptar amb la col·laboració de Paquito Sex Machine en un Pégame al més pur estil d?Screamin? Jay Hawkins, i les versions de dos himnes de lluita de la classe negra: The revolution will not be televised de Gil Scott-Heron i Fight the Power de The Isley Brothers. El funcanrol, com ells anomenen al seu estil, és un calaix de sastre on hi cap el funk, el hip-hop o el rock and roll, tot amenitzat per una estètica amb les orelles del ratolí de Disney posades i encomanant-se a una estranya santíssima trinitat formada per George Clinton, Elvis i Lenin.

NIN, sala Razzmatazz (Barcelona), 19 de febrer de 2007

Bé, si abans d’ahir vaig comprovar que tothom que no fos fotògraf podia fotografiar el show de Nine Inch Nails, ahir vaig decidir fer de públic i provar sort fent fotos a ma alçada amb la càmera compacta. Tot i tirar indiscriminadament cops de flaix, els de seguretat només em van haver de cridar l’atenció pel greu atemptat d’encendre una cigarreta.

El concert? Tot un luxe poder veure als NIN sense haver-me d’empassar el colze del company, veure un tros d’escenari entre cap i cap o rebre tota mena de trepitjades. Si el primer dia va haver sold-out, dilluns es pot parlar de punxada amb només unes mil entrades venudes. Però la comoditat de veure a Reznor i companyia en la intimitat i poder headbangejar "Head like a hole" gairebé a primera filera, va ser tota una excepció a les quatre visites que ha fer el grup a Barcelona.

El títol del post? docs que Nine Inch Nails era ni més ni menys que la mida dels claus (uns vint centímetres) amb que van clavar a Jesús a la creu. Ja sabeu una cosa més per quedar de conya en qualsevol tertúlia. Per que després diguin que els blocs no són cultura!

Article publicat a El Punt el dia 24 de febrer de 2007

NINE INCH NAILS / XAVIER MERCADÉ.

Veure
dos concerts seguits d’una mateixa gira acostuma a ser decebedor ja que
en la majoria hi ha una repetició d’esquemes, repertoris i fins i tot
salutacions. Però amb Nine Inch Nails prometia ser diferent i així va
ser durant les seves actuacions a la sala Razzmatazz diumenge i dilluns
passats. D’un repertori amb una vintena de referències diàries, només
nou van sonar en els dos concerts. Entre les dues nits van tocar
gairebé sencer el seu històric The downward spiral (1994), inclosa una brutal March of the pigs i un Hurt interpretat
sol al piano i amagat en la intimitat de la foscor, cançó que amb els
anys ha acabat sonant més propera a la versió de Johnny Cash que a la
pròpia. Les dues jornades van comptar amb una il·luminació de forts
contrastos, amb contrallums, uns fanals zenitals i llums estroboscòpics
que buscava atordir i donar la sensació de claustrofòbia similar a la
que sortia dels altaveus.

En la seva primera nit el grup va ser
més agressiu. Trent Reznor va posar tota la carn a la graella i fins i
tot el guitarrista Aaron North semblava enfadat amb el món sencer, es
va atrevir a fer una passejada pels caps dels assistents a la cinquena
cançó i va enviar a fer punyetes el pal del micro cada dos per tres. En
canvi, en la segona nit van fer la impressió que les paelles i les
visites a la Sagrada Família van convertir NIN en un grup més reflexiu
i relaxat però igualment efectiu i electritzant. El guitarrista Twiggy
Ramírez (ex-Marilyn Manson) va saber-se mantenir discret en les dues
actuacions.

La major diferència, però, va ser també en
l’assistència del públic. Si en el primer concert es va registrar un
ple total amb totes les entrades exhaurides, dilluns, en canvi, van
quedar la meitat de les entrades mortes de riure a les taquilles i la
sala Razzmatazz va haver-se d’estalviar obrir la segona planta. Això es
va traduir en una major comoditat per poder seguir el concert, sense
haver d’estar assaborint el colze del company i amb un espai vital
inèdit en les quatre visites de NIN a Barcelona. Els voluntaris de la
Creu Roja que van haver de treballar de valent assistint lipotímies
quan el grup va actuar a la mateixa sala el 2005, miraven relaxats el
concert des del lateral de l’escenari.

El concert de dilluns també va servir també per presentar un tast del seu nou disc Year zero ?previst per a l’abril?, amb la interpretació de Survivalism, una cançó de potència hardcore
que, segons una llegenda que ningú ha desmentit, va ser trobada en un
llapis de memòria perdut en un lavabo de Lisboa al principi de la gira

Lloc i dia: Sala Razzmatazz (Barcelona), 18 i 19 de febrer de 2007

The Pinker Tones, sala Apolo (Barcelona), 15 de febrer de 2007

Roda el món i torna al Born

Article publicat a El Punt el dia 17 de febrer de 2007

Música/The Pinker Tones
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 15 de febrer

Roda el món i torna al Born

Xavier Mercadé

L’ascensió dels Pinker Tones en els darrers mesos ha estat imparable. Si a l’estiu ja van passar de tocar en el PopArb d’Arbúcies a fer-ho a Moscou o Nova York, aquest 2007 ha començat fort amb una gira per Argentina i actuacions a Sidney, convertint-se en un dels grups més exportables que ha donat Barcelona. El duet compost per Mister Furia i Professor Manso, que la premsa australiana ha batejat com els ?Gaudís de la electrònica?,  estan preparant ara un disc de remescles del seu celebrat segon disc, The Million Color Revolution, que comptarà també amb la col·laboració dels seus seguidors gràcies a un concurs de mescles que fan a través del seu MySpace. Abans  el grup ha volgut fer una petita gira estatal (Girona, Barcelona i Madrid) per donar-se un bany de masses i recollir el que han sembrat els darrers mesos.
La exuberància de The million colour revolution traslladada al directe la fan a sobre d’una gran taula on tenen situats teclats, plats, seqüenciadors, thereminds, samplers, percussions electròniques i tota mena d?artefactes. Es a dir, tot preparat per una sessió de dj?s més que per un concert ortodox amb instruments analògics. La seva actitud front les maquinetes però te molt de rockera, l’acció es constant a sobre l’escenari, de vegades fins i tot exagerada. En les presentacions en viu, The Pinker Tones deixen de banda els gran part dels elements vocals i es centren amb el ritme sempre ben conjuntat amb les imatges que es projectaven al fons de l?escenari. I estableixen un pont comunicatiu amb el públic al qual provoquen amb pujades indiscriminades dels bpm amb els baixos rebentats. Com quan va sonar Sonido Total, el tema més ballat del seu segon disc, on van fer tremolar literalment el terra de la sala Apolo. Saben con fer que en pocs segons la sala es converteixi en un mar de braços alçats i cossos botant tots al mateix temps, ja sigui amb temes propis com aliens. El duet (trio en l’escenari amb la col·laboració de Dj Gato) van demostrar no tenir problemes en posar una base de break beat sobre un tema de Perez Prado o crear el seus propis bootlegs (mescles de discos no autoritzades) a base de retalls del Please Mister Postman (The Marvelettes), Funkytown (Lips Inc.), Revolution (Beatles) o Could you be loved (Bob Marley). Mestres en l?art del talla i enganxa, durant tota l?actuació The Pinker Tones van comportar-se com a xefs de la nova cuina electrònica creant la banda sonora d?una pel·lícula imaginaria amb ingredients tant diversos com bossa nova, electrònica, swing alemany i cançó francesa, calypso, mambo, funk i també cants tirolesos. Un xoc d?estils, cultures i sabors facturat dels del barri del Poble Nou i exportat arreu del planeta.

Fangoria, Espacio Movistar (Barcelona) 8 de febrer de 2007

La vaig veure per primera vegada l’any 1983 a l’enyorat Zeleste del carrer Argenteria. En aquest quart de segle ha aconseguit reinventar-se contínuament i renovar el seu públic any rera any i seguir sent la diva del petardeix i l’hedonisme. Però calia inflar-se d’aquesta manera?
Article publicat a El Punt el dia 10 de febrer
«Glam» de blanc
música / Fangoria

És
sorprenent el poder d’autoclonació i reinvenció creat per Alaska. Ja
poden passar colles i anys, dècades de permanència en el món de la
música, que ella continua sent el més in, el més cool i
el més modern. Ara van vestits de blanc, l’escenari fa mal a la vista
amb tanta claror, però ho podrien fer de rosa o de verd que Alaska
continuaria sent la diva divina de les revistes de moda i les
discoteques fashion. Alaska ja no és aquella imitadora de
Siouxsie que volia ser un pot de detergent. Amb el temps ja no
necessita ningú que la reivindiqui ja que ella mateixa se sap vendre
molt bé, creant un personatge amb un estil propi i definit que en
alguns moments arriba a la caricatura sobretot quan ens fixem en la
desmesurada crescuda artificial dels seus pits. Fa uns quants anys van
descobrir la veta del públic gai i van traspassar les seves influències
punk i glam al camp de l’electrònica amb la inspiració indispensable dels Pet Shop Boys.

Amb
gairebé tota la instrumentació precuinada, Nacho Canut ja no es penja
el baix sinó que s’amaga al darrere d’una torre de teclats, mentre que
com a músics l’acompanyen dos guitarristes, un cantant de reforç i dos
coristes ballarins amb el sexe dels àngels. L’actuació de Fangoria a
Barcelona va tenir més d’espectacle televisiu que no pas de concert.
Els canvis de vestuari i coreografia provocaven que l’estètica estigués
pel damunt de la música. Una escenografia que va canviar a mig concert
per passar-se a la foscor i al dol habitual en la imatge del grup. Amb
un repertori basat pràcticament en la seva obra més recent, les cançons
noves d’El extraño viaje, com ara Criticar por criticar, s’han adaptat bé en el seu repertori. I per als més antics seguidors del grup va deixar per al final Rey del glam,
un dels èxits de la primera etapa de Dinarama, en què va convidar a
l’escenari els teloners Miranda i Nancys Rubias i a La Terremoto de
Alcorcón, personatge que faria la seva performance un cop
acabada l’actuació de Fangoria. Tot això amb la sala plena de gom a gom
i tot el paper venut per les seves dues actuacions consecutives. Tal
com diuen a Miro la vida pasar, tot podria ser pitjor.

L’estirada
d’orelles en aquesta ocasió és per als gestors de l’Espacio Movistar,
un gran envelat asèptic i funcional situat al Fòrum i patrocinat per
una marca de telefonia que en el seu mig any de vida ha tingut una
programació de concerts en què la presència de grups catalans ha estat
més aviat escassa, mentre que la de grups que cantin en la llengua del
país ha estat pràcticament nul·la. Una absència del català que també és
palpable en el mateix nom del local i que tampoc brilla en les
indicacions internes ni en els comunicats de premsa.

Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona), 8 de febrer.

Aina, Sala Apolo (Barcelona), 3 de febrer de 2007

Per a molts, com el col·lega del públic que surt a la foto matxacant-se les vertebres, el retorn d’Aina per una nit ha estat una alegria inesperada però el rerefons era més aviat trist. El concert a la sala Apolo va ser per recaptar fons i pagar el costós tractament de Callum Robbins, el fill d’un any de Jay Robbins (Jawbox). En un país com els Estats Units on la sanitat no sols no és pública si no un gran negoci, un tractament com aquest és gairebé impossible de sufragar i menys amb el sou d’un músic. Per sort, la sala era plena de gom a gom i tothom vam haver de passar per taquilla (10 euros per cap).

Article publicat a El Punt el dia 6 de febrer de 2007

Música/No More Lies + Aina
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 3 de febrer

Bon core

Xavier Mercadé
Pocs grups podran dir com Aina, amb la cara ben alta i l?orgull sencer, que la seva tornada als escenaris per una nit, ha estat purament per motius econòmics. Però en aquest cas no ha estat pensant en les seves pròpies butxaques, tal i com passa en el 99 % dels retorns, sino per una causa justa i donar un cop de ma a Jay Robbins, músic de bandes com Jawbox o Burning Airlines i que també va ser el productor de Bipartite, el tercer disc d?Aina. El seu fill, el petit Callum Robbins d?un any, pateix d?una atròfia muscular, una d?aquelles malalties anomenares rares, i que si no es paga un costós tractament (als EUA la sanitat no sols no és gratuïta si no un gran negoci) morirà abans de dos anys o patirà seqüeles molt greus. La resposta del públic a la crida va ser la merescuda. La sala Apolo va registrar un ple absolut amb tota la família hardcore arribada dels més diversos punts de l?Estat i on tothom va haver de retratar-se a taquilla i deixa-hi els 10 euros de la entrada, no hi va haver cap llista de convidats.
Va obrir la nit No More Lies amb Santi García al capdavant, el músic i productor de prestigi que des dels seus estudis Ultramarinos ha posat la població de Sant Feliu de Guixols al capdavant de l?escena hardcore europea. No More Lies van construir un concert intens però excessivament curt ja que quan la sala ja s?estava escalfant i els primers cossos volaven sobre els caps del públic, van decidir plegar per deixar tot el protagonisme i l’única oportunitat per veure Aina cinc anys després que pengessin els instruments.
Amb només un lustre de silenci, Aina han passat a convertir-se en tot un mite de la segona generació del hardcore català, aquella que va canviar la velocitat per la melodia. ?Veig que internet ha fet la seva feina!? va confessar el cantant i guitarrista Artur Estrada al veure la resposta estusiasta del públic a les primeres cançons: Mnemotechnics, Hellicopters i 150 w. Mai van ser un grup de grans vendes, però sí de gran prestigi entre la premsa i un nivell envejable en els seus directes. Només havien pogut assajar unes hores el dia abans ja que el bateria Pau Santesmasses va venir expressament des de Washington (ciutat on resideix actualment) per la ocasió, però aquesta qualitat de gran grup en viu no l?han perduda en els anys d?inactivitat. Si que hi va haver algunes errades, algun acord extraviat, frases oblidades i necessàries mirades de complicitat entre la secció rítmica, però ho van suplir amb tones de complicitat per part del públic i fent pujar el marcador de decibels que hi ha al costat de l?escenari de la sala Apolo. Un públic que els va acollir amb una pluja de confeti i que des del sector més fester de seguida es va posar en pràctica l?anàrquic art del pogo.
Un retorn intens i màgic i sense continuïtat que si aconsegueix el seu resultat (intentar salvar la vida d?un infant) haurà valgut la pena.

Festival BankRobber, Sala Apolo (Barcelona), 27 de gener de 2007

Aprofito la?apunt d?avui per fer un petit homenatge a un dels músics que més vegades he fotografiat a sobre d?un escenari. Es tracta de Miquel Sospedra, un dels mercenaris del rock amb l?agenda més atapeïda del món. Se l?ha pogut veure amb el seu baix acompanyant bandes i artistes com Xerramequ Tiquis Miquis, Le Petit Ramon, Pau Riba i la Banda dels Lladres, Chop Suey, Glaucs, Nut, Strawberry Pills For Eva, Shiva Sound, Matamala, Chéveres, The Libs, Berti Lasky i alguna dotzena més que de ben segur m?oblido. Sense anar més lluny, en el passat festival PopArb va tocar la mateixa nit en tres bandes diferents.

I dissabte també el vam veure pitjant les quatre cordes juntament amb Sanjosex i Mazoni en el festival del segell BankRobber en una sala Apolo plena de gom a gom.

Article publicat a El Punt el dia 30 (edició Girona) i 31 (edició Barcelona) de gener del 2007

Música/Festival BankRobber
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 27 de gener de 2007

Feina ben feta

Xavier Mercadé
BankRobber és d?aquesta mena de segells que només per la etiqueta podem saber que el contingut no defraudarà. El bon criteri de selecció i la implicació personal en cadascun dels discos que editen han aconseguit que referències que a primera vista podrien ser minoritàries o poc comercials tinguin un ressò mediàtic i presència en tots els escenaris. Els 300 dvds que el segell va regalar als primers assistents a la sala Apolo a les vuit de la tarda, mitja hora després d?obrir-se la porta, ja estaven exhaurits. Una afluència constant de públic que va garantir l?èxit de la convocatòria i de la bona tasca feta pel segell durant els seus primers cinc anys de vida..
Guillamino i el poeta Josep Pedrals van escenificar l?espectacle En/doll que ja havien presentat en la passada edició del PopArb. Un cop més el joc entre les paraules i els ritmes electrònics es van unir en un espectacle arriscat que va comptar amb les col·laboracions de l’escriptor Marius Serra i el rapper Damo. L?ambient es va tranquil·litzar amb la sortida a l?escenari de Sanjosex amb la sala ja totalment plena. El cantautor bisbalenc va fer una respasada a Viva, el seu disc de debut, i va aprofitar per defensar quatre cançons noves. El convidat en aquesta ocasió va ser el solsonenc Roger Mas per compartir El camí. El va seguir El Chico Con La Espina En El Costado, àlies de Rubén Poz, amb el seu pop trist i depressiu que en directe guanya la intensitat que li falta en els seus discs. Aquest hereu dels Smiths (el seu nom artístic prové d?una cançó del grup mancunià) va estar acompanyat per Agustí Bossoms (Abús) al baix i el van ajudar el seu company Sanjosex a Carreteando mentre que Miqui Puig va pujar a l?escenari per cantar No te puedo hacer feliz, el tema més pop del seu repertori. Mazoni és potser l?artista més mediàtic del segell ja que la seva cançó No tinc temps per pensar, ha sonat insistentment aquest estiu a ICat FM, L?exHolland Park va sortir amb tota la sala entregada demostrant haver-se guanyat a un públic propi i acompanyat per una secció de vents. A més de les cançons d?Esgarrapada va aprofitar per fer un tast de les noves cançons que sortiran en breu al mercat sota el títol de Si els dits fossin xilòfons. El convidat en aquest cas va ser Pau Riba per interpretar Cançó 7ª en colors (Dioptria), una col·laboració que no es nova ja que els músic de Mazoni han acompanyat diverses vegades a Riba sota el nom de La Banda dels Lladres. La nit va acabar amb tots els músics a sobre l?escenari i mentre que Guillamino va intentar improvisar un We are the world, la banda va decidir tancar la nit amb All along the watchtower de Dylan i el ritme de Get up (I feel like being a) Sex Machine de James Brown, aquesta darrera amb més bones intencions que no pas ganes de passar a la posteritat.
A banda de les merescudes felicitacions, l?equip de BankRobber també es mereixen una bona estirada d?orelles ja que la seva plana web no està en català.

Novo, Teatre Zorrila (Badalona), 26 de gener de 2007

Article publicat a El Punt el dia 2 de febrer de 2007

Del club als auditoris

música

NOVO / XAVIER MERCADÉ.

A Electroshock,
el més que recomanable llibre de memòries de Laurent Garnier, el DJ
francès explica la seva lluita perquè la figura del discjòquei tingui
el mateix reconeixement que un músic i la lluita per escurçar les
distàncies que hi ha entre els clubs i els auditoris. Finalment ho
aconsegueix amb una històrica actuació al mític Olympia de París el
1999 que va escandalitzar puristes, però que va obrir portes a
l’electrònica. Aquesta barrera també l’ha trencat a casa nostra el
palafrugellenc David Nicolau, conegut artísticament com a An Der Beat,
junt amb la cantant pop Berta PenCyalver, gràcies al projecte Novo. Un aliatge entre electrònica i pop que pren com a base reconegudes cançons del pop-rock i de la cançó catalana. Aire lounge és el disc resultant d’aquest experiment que embolcalla els clàssics catalans entre llençols de chill-out, ambient, lounge i down-tempo,
amb
un resultat que no és pas innovador però sí que és inèdit en el nostre
país. Des que l’eivissenc Cafè del Mar va comercialitzar les seves
postes de sol amb música relaxant, el mercat ha quedat saturat de discs
que utilitzen l’etiqueta de chill-out sense solta ni volta en tota mena d’estils (Opera chill-out, Enigma Borgia chill-out, The Beatles chill-out,
etcètera). El disc de Novo, en canvi, resulta un exercici saludable que
dota els clàssics del país d’una lectura nova, actual i revitalitzant.
A
la posada de llarg d’aquest projecte el divendres passat al Teatre
Zorrilla de Badalona, es va constatar que Berta ha guanyat molta
seguretat sobre l’escenari. A Novo no ha de defensar les seves cançons
sinó que treballa amb un material de solvència contrastada. Amb An Der
Beat com a mestre de cerimònies al darrere del seus plats, el grup es
va completar amb la subtil guitarra de Matias Kelman, el videojòquei
Aleix Supravision, una corista ocasional i la col·laboració puntual
d’una ballarina oriental. En un concert presentat en blocs i amb
interludis en què An Der Beat tractava temes de Suzanne Vega, M/A/R/R/S
i Daft Punk, la nit va anar creixent en intensitat i en varietat
sonora. Així el Somniatruites d’Albert Pla va tenir un tractament proper al flamenc, mentre que L’Empordà de Sopa de Cabra passejava entre ritmes brasilers. La Rambla de Quimi Portet adquiria un nou sentit amb una base de house i rumba, Noia de porcellana (Pau Riba) prenia camins orientals i la lectura solemne que fan del Llença’t de Lax’n’Busto podria entrar a formar part del repertori d’Everything But The Girl. Muriel d’Adrià Puntí queda com un dels seus millors encerts.
Aquest
era el seu primer concert en directe i al projecte encara li falta una
mica més de dinamisme escènic i rodatge, que amb el temps s’acabarà
arrodonint.

Lloc i dia: Teatre Zorrilla (Badalona), 26 de gener

Salvatore Adamo, Palau de la Música (Barcelona), 11 de gener de 2007

Algú pot dir-me si porta perruquí o és un implant capilar?

Article publicat a El Punt el día 13 de gener de 2007

Concert en blanc i negre
música
Salvatore Adamo/Xavier Mercadé
En
la història de la música popular algunes figures estereotipades han
pogut donar la sorpresa, sortir dels tòpics que havien manat en la seva
carrera i fer que un públic que havia estat aliè a la seva obra la
descobreixi i la consagri. Johnny Cash va deixar un digne epitafi
gràcies a Rick Rubin, el mateix productor que va intentar donar nous
aires a la carrera de Neil Diamond. Amb Liza Minelli tothom va quedat
bocabadat amb la seva aliança amb els Pet Shop Boys l’any 1989, i Tom
Jones va viure una tercera (o quarta) joventut gràcies al productor
Tevorn Horn i una versió del Kiss de Prince. Lucio Dalla i Franco Battiato es van redescobrint disc a disc. Fins i tot a Raphael se li pot trobar un punt hardcore;
i si algun bon dia un productor, músic o discjòquei s’atrevís a treure
del retir Guillermina Motta, més d’una dotzena en quedaria sorprès.
Però amb Salvatore Adamo no hi ha res a fer, és el que és: un cantant
melòdic italobelga de música lleugera dels anys seixanta. És possible
veure un concert en directe en blanc i negre? Aquest va ser el cas del
de Salvatore Adamo, dijous passat, al Palau de la Música. Semblava un
viatge fins a quan la televisió només tenia dos canals. Un concert
destinat a un públic majoritàriament adult i amb una certa edat amb el
principal objectiu d’obrir el bagul dels records i amarar-se de les
cançons clàssiques d’Adamo. Un públic vingut d’arreu del món per a
l’actuació (Alemanya, Bèlgica, França, Suïssa i fins i tot un grup de
xilens residents a Noruega) que durant tota l’actuació va anar deixant
l’escenari com una floristeria. El mateix artista va ser conscient
d’aquest bany de nostàlgia deixant de banda gairebé les noves cançons
que hi ha en els tres discos que ha editat en la darrera dècada.
L’inici del recital amb Es mi vida, el seu My way particular i conformista, ja ho va deixar clar. Si bé encara hi ha temes com Tu nombre, Cae la nieve, les raphaelianes La noche i Mi gran noche, i el clàssic de tot guateque
Mis manos en tu cintura
que tenen la seva vigència tot i un cert regust a naftalina, d’altres
no han aguantat el pas del temps, com va ser el cas de la carrinclona En mi canasta, un Cantaré que podria formar part del repertori de Perales o l’ensucrada Mañana en la luna.
Una balança mal equilibrada en què, per sort, la banda de set músics
que l’acompanyava va ser força competent i no va caure en virtuosismes
ni va omplir-ho tot de teclats sintetitzats. Adamo va fer l’esforç de
cantar les cançons en la seva traducció al castellà. No li calia aquest
esforç, ja que aquestes lectures forçades van reduir la capacitat de
comunicació i el van fer ensopegar més d’un cop. Quan va anunciar que
també en faria alguna en francès, una impressionant ovació i sospirs
d’alleujament es van sentir al Palau.

Lloc i dia: Palau de la Música (Barcelona). 11 de gener del 2007

Jarvis, sala Razzmatazz 22 de desembre de 2006

El Bryan Ferry del brit-pop ha tornat per donar mil puntades de peu a tots els Arctic Monkeys, Block Party, Kaiser Chiefs i altres fills de la Gran Bretanya. Llàstima que el tècnic de so es trobés dins de la seva llista d’enemics. Ah! i Jarvis no va fer cap cançó de Pulp. Haurem d’esperar als festivals d’estiu.

I a la gent del Razzmatazz, a veure si aixequen una mica més la pantalla de vídeo, no tinc ganes de tornar-me a obrir la cella quan entri al foso dels fotògrafs en el proper concert.

Article publicat a El Punt el dia 24 de desembre de 2006

Música/Jarvis

Lloc i dia: Sala Razzmatazz (Barcelona). 22 de desembre

El deliciós i extravagant dandi

Xavier Mercadé

Pulp van ser una de les bandes més importants d?aquell brit-pop dels noranta. El seu caire melodramàtic i costumbrista pop els allunyava dels Oasis i de Blur. Potser massa excessius per alguns, Pulp però van saber aconseguir un espai de culte que fins i tot va portar a batejar amb una de les seves cançons la sala de concerts més important de Barcelona, la sala Razzmatazz. Justament aquesta sala va ser testimoni d?un dels quatre concerts de la gira de presentació de The Jarvis Cocker Record, el primer disc en solitari del seu cantant. Tot i haver estat una figura cabdal del pop britànic i haver signat un disc que supera qualsevol que dels hagin fet Razorlight, Arctic Monkeys o qualsevol altre banda britànica aquest any, va sobtar que la sala Razzmatazz només aconseguís una mitja entrada de públic.

En aquest disc Jarvis te prou cançons que poden ser carn de hit però encara falta el reconeixement i la identificació per part del públic. Per això, al no fer cap referència a Pulp en el seu repertori el passat divendres, el concert va anar coix i la compenetració entre públic i músic no es va arribar a produir de manera plena. A Jarvis se?l va veure molt a gust amb aquestes cançons i segur a l?escenari sobretot cap la meitat del concert. Va deixar anar la millor cançó del disc, Heavy weather, al principi del concert mentre l?èpica sentimental propera a Peter Hamill de Big Julie, l?elegant From Auschwitz to Ipswich, la tragèdia quotidiana de Big Stuff i la teatralitat que va impregnar la potent Black magic el van convertir sens dubte en el Bryan Ferry del brit-pop.

Un deliciós i extravagant dandy, amb una fleuma britànica gairebé irritant que juga a ser l?anti-estrella fins i tot quan li llencen uns calçotets des del públic. És el noi de carrer que balla com un ànec sense por al ridícul i que cau bé a les noies. Un gentelman vestit com ningú ho ha fet des dels anys setanta, amb un look (ulleres gruixudes de pasta i cabell llis i llarg) al que només s?ha atrevit a copiar Risto Mejide, el monstre que es berena als nens d?Operación Triunfo.

Llàstima que a la taula de so estigués comandada pel seu pitjor enemic, fen tot el possible per que no es pogués diferenciar un instrument de l?altre, impedint jutjar als cinc músics que l?acompanyaven (dos d?ells companys de Pulp) i ressentint el resultat final del concert. La saturació de greus i l?accent de Sheffield de Jarvis, també va dificultar el seu talent comunicatiu i àcid a l?hora d?explicar totes i cadascuna de les cançons.

Jarvis es va acomiadar amb un altre dels trumfos del disc, Cunts are still running the world (una versió del seu primer single Running the world) i una desconcertant lectura del Satellite of love de Lou Reed, ?un regal de Nadal?. Suposem que aquest quatre concerts són un escalfament per aconseguir fer-se amb la capçalera dels festivals més importants d?aquest estiu.

L’Auditori (Sala Tete Montoliu), 14 de desembre de 2006

No, no és un homenatge en solidaritat amb Isabel Pantoja. És Pele Vilader (La Thorpe Brass) en el seu paper de cantant dels Xerramequ Tiquis Miquis, en la presentació d’Obrador. Ni els mateixos companys del grup sabien que Pele havia llogat aquesta disfressa poques hores abans del concert.

Crònica publicada a El Punt, el dia 16 de desembre de 2006

Música/Xerramequ Tiquis Miquis

Lloc i dia: L?Auditori-Sala Tete Montoliu (Barcelona). 14 de desembre.

Rauxa xerrameca

Xavier Mercadé

Xerramequ Tiquis Miquis no és el que s?entén habitualment per un grup de rock, ni tan sols són un grup. És un projecte on s?amaguen dos personatges: Marc Serrats i Marc Grau. El primer és el guitarrista que composa les cançons mentre que el segon fa la seva tasca a l?ombra preparant les bases i i els ritmes. Com que cap dels dos canten, en el seu segon disc, Obrador, han comptat amb la col·laboració d?onze cantants de les més diverses procedències. El producte final és un excitant treball on hi cap de tot, un calaix de sastre on hi han influències mediterrànies, ritmes tropicals, música àrab, hip hop, funk, cant d?estil, reggae i fins i tot samplejats d?Alfred Rodríguez Picó i Joan Capri.
A l?hora de traslladar aquest producte al directe, les coses canvien. Marc Grau, a qui no li agrada pujar-se a un escenari, es va passar tota l?actuació a la sala Tete Montoliu de L’Auditori, mirant el concert des del fons de la platea. Marc Serrats, en canvi, domina la situació amb les seves guitarres, acompanyat per Miquel Sospedra al baix, Èric Herrera a la bateria, Dani Thorpe als teclats i Dani Kalabrita a les sis cordes. I com que portar a onze cantants de gira és una tasca gairebé impossible, compten amb les inestimables col·laboracions d?Agata Casas (Dijous Paella, Safanoria i recentment amb Feliu Ventura) i Pele Viadé (La Thorpe Brass) que saben posar-se en la pell de tots els registres vocals que hi ha al disc.
Després d?una curta pero saludable actuació del rapper de Gràcia Gato-el-Qiam com a teloner, va saltar la gran sorpresa de la nit que no esperava ni la mateixa banda. Pele Viadé, que minuts abans passejava pels camerinos vestit normal, va pujar a l?escenari amb un impressionant vestit de farbalans i un barret gallec, una disfressa que havia llogat per internet poques hores abans del concert. Només per veure la cara dels seus  companys ja va pagar la pena aquesta presentació de Xerramequ Tiquismiquis, però a sobre Viader va demostrar durant tota la seva actuació ser un autèntic showman posseït per l?esperit del soul. Agata Casas per la seva banda va saber estar més que correcte i tot i que la veu se li va quedar curta a Cada moment, si que va saber estar a l?alçada d?una cançó com Tombar-me al teu costat on va substituir la veu original de Miquel Gil portant la cançó cap el cant d?estil valencià. Però tot i els encerts al grup se?l va veure mancat d?una major cohesió entre ells, més tenint en compte que la participació de cada músic resulta fonamental.
I llàstima que el formalisme i les restriccions de l’Auditori que, tot i que van retirat les cadires, va jugar en contra d’una proposta que requereix d’un espai més festiu. Esperem poder veure més als Xerramequ en algun local on el públic pugui tenir una major llibertat d?acció i, sobretot, amb una barra amb begudes.