ROCKVIU

Jarvis, sala Razzmatazz 22 de desembre de 2006

El Bryan Ferry del brit-pop ha tornat per donar mil puntades de peu a tots els Arctic Monkeys, Block Party, Kaiser Chiefs i altres fills de la Gran Bretanya. Llàstima que el tècnic de so es trobés dins de la seva llista d’enemics. Ah! i Jarvis no va fer cap cançó de Pulp. Haurem d’esperar als festivals d’estiu.

I a la gent del Razzmatazz, a veure si aixequen una mica més la pantalla de vídeo, no tinc ganes de tornar-me a obrir la cella quan entri al foso dels fotògrafs en el proper concert.

Article publicat a El Punt el dia 24 de desembre de 2006

Música/Jarvis

Lloc i dia: Sala Razzmatazz (Barcelona). 22 de desembre

 

El deliciós i extravagant dandi

Xavier Mercadé

Pulp van ser una de les bandes més importants d?aquell brit-pop dels noranta. El seu caire melodramàtic i costumbrista pop els allunyava dels Oasis i de Blur. Potser massa excessius per alguns, Pulp però van saber aconseguir un espai de culte que fins i tot va portar a batejar amb una de les seves cançons la sala de concerts més important de Barcelona, la sala Razzmatazz. Justament aquesta sala va ser testimoni d?un dels quatre concerts de la gira de presentació de The Jarvis Cocker Record, el primer disc en solitari del seu cantant. Tot i haver estat una figura cabdal del pop britànic i haver signat un disc que supera qualsevol que dels hagin fet Razorlight, Arctic Monkeys o qualsevol altre banda britànica aquest any, va sobtar que la sala Razzmatazz només aconseguís una mitja entrada de públic.

En aquest disc Jarvis te prou cançons que poden ser carn de hit però encara falta el reconeixement i la identificació per part del públic. Per això, al no fer cap referència a Pulp en el seu repertori el passat divendres, el concert va anar coix i la compenetració entre públic i músic no es va arribar a produir de manera plena. A Jarvis se?l va veure molt a gust amb aquestes cançons i segur a l?escenari sobretot cap la meitat del concert. Va deixar anar la millor cançó del disc, Heavy weather, al principi del concert mentre l?èpica sentimental propera a Peter Hamill de Big Julie, l?elegant From Auschwitz to Ipswich, la tragèdia quotidiana de Big Stuff i la teatralitat que va impregnar la potent Black magic el van convertir sens dubte en el Bryan Ferry del brit-pop.

Un deliciós i extravagant dandy, amb una fleuma britànica gairebé irritant que juga a ser l?anti-estrella fins i tot quan li llencen uns calçotets des del públic. És el noi de carrer que balla com un ànec sense por al ridícul i que cau bé a les noies. Un gentelman vestit com ningú ho ha fet des dels anys setanta, amb un look (ulleres gruixudes de pasta i cabell llis i llarg) al que només s?ha atrevit a copiar Risto Mejide, el monstre que es berena als nens d?Operación Triunfo.

Llàstima que a la taula de so estigués comandada pel seu pitjor enemic, fen tot el possible per que no es pogués diferenciar un instrument de l?altre, impedint jutjar als cinc músics que l?acompanyaven (dos d?ells companys de Pulp) i ressentint el resultat final del concert. La saturació de greus i l?accent de Sheffield de Jarvis, també va dificultar el seu talent comunicatiu i àcid a l?hora d?explicar totes i cadascuna de les cançons.

Jarvis es va acomiadar amb un altre dels trumfos del disc, Cunts are still running the world (una versió del seu primer single Running the world) i una desconcertant lectura del Satellite of love de Lou Reed, ?un regal de Nadal?. Suposem que aquest quatre concerts són un escalfament per aconseguir fer-se amb la capçalera dels festivals més importants d?aquest estiu.