ROCKVIU

NIN, sala Razzmatazz (Barcelona), 19 de febrer de 2007

Bé, si abans d’ahir vaig comprovar que tothom que no fos fotògraf podia fotografiar el show de Nine Inch Nails, ahir vaig decidir fer de públic i provar sort fent fotos a ma alçada amb la càmera compacta. Tot i tirar indiscriminadament cops de flaix, els de seguretat només em van haver de cridar l’atenció pel greu atemptat d’encendre una cigarreta.

El concert? Tot un luxe poder veure als NIN sense haver-me d’empassar el colze del company, veure un tros d’escenari entre cap i cap o rebre tota mena de trepitjades. Si el primer dia va haver sold-out, dilluns es pot parlar de punxada amb només unes mil entrades venudes. Però la comoditat de veure a Reznor i companyia en la intimitat i poder headbangejar "Head like a hole" gairebé a primera filera, va ser tota una excepció a les quatre visites que ha fer el grup a Barcelona.

El títol del post? docs que Nine Inch Nails era ni més ni menys que la mida dels claus (uns vint centímetres) amb que van clavar a Jesús a la creu. Ja sabeu una cosa més per quedar de conya en qualsevol tertúlia. Per que després diguin que els blocs no són cultura!

Article publicat a El Punt el dia 24 de febrer de 2007

NINE INCH NAILS / XAVIER MERCADÉ.

Veure
dos concerts seguits d’una mateixa gira acostuma a ser decebedor ja que
en la majoria hi ha una repetició d’esquemes, repertoris i fins i tot
salutacions. Però amb Nine Inch Nails prometia ser diferent i així va
ser durant les seves actuacions a la sala Razzmatazz diumenge i dilluns
passats. D’un repertori amb una vintena de referències diàries, només
nou van sonar en els dos concerts. Entre les dues nits van tocar
gairebé sencer el seu històric The downward spiral (1994), inclosa una brutal March of the pigs i un Hurt interpretat
sol al piano i amagat en la intimitat de la foscor, cançó que amb els
anys ha acabat sonant més propera a la versió de Johnny Cash que a la
pròpia. Les dues jornades van comptar amb una il·luminació de forts
contrastos, amb contrallums, uns fanals zenitals i llums estroboscòpics
que buscava atordir i donar la sensació de claustrofòbia similar a la
que sortia dels altaveus.

En la seva primera nit el grup va ser
més agressiu. Trent Reznor va posar tota la carn a la graella i fins i
tot el guitarrista Aaron North semblava enfadat amb el món sencer, es
va atrevir a fer una passejada pels caps dels assistents a la cinquena
cançó i va enviar a fer punyetes el pal del micro cada dos per tres. En
canvi, en la segona nit van fer la impressió que les paelles i les
visites a la Sagrada Família van convertir NIN en un grup més reflexiu
i relaxat però igualment efectiu i electritzant. El guitarrista Twiggy
Ramírez (ex-Marilyn Manson) va saber-se mantenir discret en les dues
actuacions.

La major diferència, però, va ser també en
l’assistència del públic. Si en el primer concert es va registrar un
ple total amb totes les entrades exhaurides, dilluns, en canvi, van
quedar la meitat de les entrades mortes de riure a les taquilles i la
sala Razzmatazz va haver-se d’estalviar obrir la segona planta. Això es
va traduir en una major comoditat per poder seguir el concert, sense
haver d’estar assaborint el colze del company i amb un espai vital
inèdit en les quatre visites de NIN a Barcelona. Els voluntaris de la
Creu Roja que van haver de treballar de valent assistint lipotímies
quan el grup va actuar a la mateixa sala el 2005, miraven relaxats el
concert des del lateral de l’escenari.

El concert de dilluns també va servir també per presentar un tast del seu nou disc Year zero ?previst per a l’abril?, amb la interpretació de Survivalism, una cançó de potència hardcore
que, segons una llegenda que ningú ha desmentit, va ser trobada en un
llapis de memòria perdut en un lavabo de Lisboa al principi de la gira

Lloc i dia: Sala Razzmatazz (Barcelona), 18 i 19 de febrer de 2007