ROCKVIU

Salvatore Adamo, Palau de la Música (Barcelona), 11 de gener de 2007

Algú pot dir-me si porta perruquí o és un implant capilar?

Article publicat a El Punt el día 13 de gener de 2007

Concert en blanc i negre
música
Salvatore Adamo/Xavier Mercadé
En
la història de la música popular algunes figures estereotipades han
pogut donar la sorpresa, sortir dels tòpics que havien manat en la seva
carrera i fer que un públic que havia estat aliè a la seva obra la
descobreixi i la consagri. Johnny Cash va deixar un digne epitafi
gràcies a Rick Rubin, el mateix productor que va intentar donar nous
aires a la carrera de Neil Diamond. Amb Liza Minelli tothom va quedat
bocabadat amb la seva aliança amb els Pet Shop Boys l’any 1989, i Tom
Jones va viure una tercera (o quarta) joventut gràcies al productor
Tevorn Horn i una versió del Kiss de Prince. Lucio Dalla i Franco Battiato es van redescobrint disc a disc. Fins i tot a Raphael se li pot trobar un punt hardcore;
i si algun bon dia un productor, músic o discjòquei s’atrevís a treure
del retir Guillermina Motta, més d’una dotzena en quedaria sorprès.
Però amb Salvatore Adamo no hi ha res a fer, és el que és: un cantant
melòdic italobelga de música lleugera dels anys seixanta. És possible
veure un concert en directe en blanc i negre? Aquest va ser el cas del
de Salvatore Adamo, dijous passat, al Palau de la Música. Semblava un
viatge fins a quan la televisió només tenia dos canals. Un concert
destinat a un públic majoritàriament adult i amb una certa edat amb el
principal objectiu d’obrir el bagul dels records i amarar-se de les
cançons clàssiques d’Adamo. Un públic vingut d’arreu del món per a
l’actuació (Alemanya, Bèlgica, França, Suïssa i fins i tot un grup de
xilens residents a Noruega) que durant tota l’actuació va anar deixant
l’escenari com una floristeria. El mateix artista va ser conscient
d’aquest bany de nostàlgia deixant de banda gairebé les noves cançons
que hi ha en els tres discos que ha editat en la darrera dècada.
L’inici del recital amb Es mi vida, el seu My way particular i conformista, ja ho va deixar clar. Si bé encara hi ha temes com Tu nombre, Cae la nieve, les raphaelianes La noche i Mi gran noche, i el clàssic de tot guateque
Mis manos en tu cintura
que tenen la seva vigència tot i un cert regust a naftalina, d’altres
no han aguantat el pas del temps, com va ser el cas de la carrinclona En mi canasta, un Cantaré que podria formar part del repertori de Perales o l’ensucrada Mañana en la luna.
Una balança mal equilibrada en què, per sort, la banda de set músics
que l’acompanyava va ser força competent i no va caure en virtuosismes
ni va omplir-ho tot de teclats sintetitzats. Adamo va fer l’esforç de
cantar les cançons en la seva traducció al castellà. No li calia aquest
esforç, ja que aquestes lectures forçades van reduir la capacitat de
comunicació i el van fer ensopegar més d’un cop. Quan va anunciar que
també en faria alguna en francès, una impressionant ovació i sospirs
d’alleujament es van sentir al Palau.

Lloc i dia: Palau de la Música (Barcelona). 11 de gener del 2007