ROCKVIU

Diamanda Galas, L’Auditori (Barcelona), 11 de març de 2007

Algú sap com sona la famosa quarta octava a la que arriben unes poques dives de la òpera? En veu de Dimanada Gals és com un xerric tenebrós, com si es divertís fent lliscar les seves ungles a sobre d’una pissarra.

Fosc, tot molt fosc.

Article publicat a El Punt, el dia 19 de març de 2007

El xou de la foscor
Lloc i dia: L’Auditori (Barcelona). 11 de març.

música/Diamanda Galás
Xavier Mercadé
No
és aconsellable acostar-se a un concert de Diamanda Galás sense tenir
coneixement de la vida, miracles i estil interpretatiu de la diva. Si
convides algú a un concert d’ella sense avisar del que es trobarà, el
més segur és que perdis una amistat. Feia divuit anys que la diva no
visitava Barcelona, en un recordat concert a l’Aliança del Poble Nou;
però, tot i això, van quedar molts espais buits a la sala simfònica de
l’Auditori. Això sí, no hi va faltar un públic iniciat en el tenebrós
món de Galás i amb la major població de darks i gòtics que s’ha vist des de feia temps, mesclats amb amants de l’òpera o de les músiques de risc.

Diamanda Galás va acudir al concert de clausura del festival Digressions a presentar l’espectacle i proper disc Guilty guilty guilty,
un treball inspirat en versions d’amor tràgic i homicida, i per si això
no fos suficient alegria, també cançons sobre la mort. Tot just
començat el concert a ritme de blues empantanegat ja va lluir la seva
habilitat en arribar a la famosa quarta octava, un registre a l’abast
de poques dives de l’òpera. El resultat d’aquesta tonalitat des de la
gola de Galás és estremidor, i més quan rebia l’ajut des de la taula de
so, que incrementava la intensitat i l’efecte al sistema nerviós de
l’oient. Tot un repte difícil d’assimilar per timpans convencionals,
amanit per tota mena de sons greus i fins i tot guturals que convertien
cada cançó en una experiència gairebé física. Tot envoltat amb una
il·luminació adient basada en colors freds i una gran quantitat de fum
artificial. Durant la seva actuació va repassar també els estils més
tràgics de la música popular, des del rebetiko grec a fins les turmentoses ranxeres mexicanes amb cors trencats i venjances, i parant una especial atenció a la chanson
francesa amb referències a Juliette Greco o Edith Piaf. Única en el seu
estil, Diamanda Galás deixa a Nina Hagen, Lydia Lunch i Lene Lovich com
a simples imitadores que no són capaces d’arribar a un nivell vocal
que, si de vegades toca la subtilesa, en altres ocasions pot arribar a
la cacofonia histèrica de la matança del porc. Després d’una hora de
concert hi va haver molta gent que va decidir tocar el dos, i la hora i
mitja del concert sencer va acabar convertint-se en excessivament
repetitiva.