ROCKVIU

FIB-Benicàssim, 19 de juliol de 2007

N?hi ha que ho porten a la sang. Aquest és el cas de Liberto Peiró, gran fotògraf valencià i millor persona que s?ha tatuat la seva Nikon al braç.

A nivell professional.
Una cosa bona: han augmentat el foso de l?escenari principal de tal manera que fins hi tot s?hi pot ballar. Una cosa dolenta: no hi ha acreditacions de fotògrafs, així que qualsevol que porti l?acredita amb una ?P? de premsa hi pot entrar a ballar.

No hi ha manera: volem la catifa vermella i odalisques que ens tirin pètals de rosa! (si no demanem impossibles no aconseguirem uns mínims)

Article publicat a El Punt el dia 21 de juliol de 2007

Al FIB, no li planta cara ningú
Iggy Pop provoca 27.000 «fibbers» en la primera jornada del festival de Benicàssim

Xavier Mercadé/Benicàssim

Tots els festivals lluiten fins a l’últim moment
per equilibrar el nombre d’assistents i aguanten amb l’ai al cor fins a
última hora per quadrar les xifres. Al Festival Internacional de
Benicàssim no han de patir. Dijous van obrir portes amb tots els
abonaments exhaurits. I això els passa l’any en què presenten un dels
cartells més fluixos dels tretze anys d’història. Un augment
considerable de públic forà, sobretot anglès, és la clau de l’èxit. Per
si fos poc, els abonaments pel FIB del 2008 ja són a la venda a la
parada de marxandatge oficial. Iggy Pop i els seus Stooges van portar
el rock de Detroit en estat pur en la primera jornada del festival.

Amb el cel nuvolat i molta xafogor, el FIB va
obrir les portes dijous passat sense que la temuda pluja fes acte de
presència. Cal recordar que ara fa deu anys el festival va vorejar la
tragèdia per culpa d’un aiguat i que el mes de maig passat el Viña Rock
celebrat al mateix recinte va estar a punt de suspendre’s per un fort
aiguat. Tot i que va ser el dia més fluix del festival i encara hi
havia mig recinte, una allau de gent va voler començar la festa atreta
per l’esquer d’Iggy Pop i els seus Stooges. Segons fonts de
l’organització van ser prop de 27.000 els espectadors d’aquesta jornada
inaugural, la qual cosa marcaria un altre rècord en la jornada
inaugural del festival.

Abans, però, van trepitjar l’escenari els
suecs Mando Diao, que van sonar energètics però inofensius quadrant amb
l’esperit adolescent del festival, amb una versió de l’Amsterdam
de Jacques Brel inclosa. Iggy Pop va fer el mateix que fa des de fa
quinze anys i va tornar a triomfar. En un recinte poc acostumat a les
descàrregues rockeres, el concert va ser un revulsiu. Esquelètic i
nerviós com fa sempre, Iggy va provocar la invasió de públic a
l’escenari amb No fun, que va servir perquè el sector més hooligan
del festival es desfogués. Una pila de sabates desparellades i sense
amo al costat de l’escenari donaven fe que Iggy havia aconseguit el
propòsit de sembrar una mica de caos a Benicàssim, mentre que el seu road manager feia realitat el Search and destroy en treure el públic de l’escenari amb mastegots i cops de puny. Una versió amb saxo del Funhouse i un I wanna be your dog al final del concert van coronar l’actuació d’Iggy com una de les més excitants que s’han vist a la ciutat de la Plana Alta.

Després
del terrabastall d’Iggy, el pop sofisticat de Bright Eyes hi tenia poca
cosa a fer encara que anés acompanyat d’una orquestra i que Connor
Oberst mostrés notables ganes de convèncer. Passava poc més de la
mitjanit i les baixes etíliques britàniques eren més que notables, i
encara era el primer dia de festival. Per aquest motiu, molts van
decidir tornar a les zones d’acampada per reservar forces per als
propers dies, i la gran esplanada de l’escenari verd va quedar mig
buida.

Si el Senglar Rock té els Lax’n’Busto com a grup insígnia,
en el FIB ho són sens dubte els granadins Los Planetas, el grup que més
vegades ha trepitjat el festival. L’inici letàrgic amb les cançons de
l’últim disc, La leyenda del espacio, va ser un llast per un
concert que només es va animar en el tram final, quan van descarregar
les cançons més conegudes com ara David y Claudia i Santos que yo pinté.

Ahir,
ja a la nit i la matinada, es preveien les actuacions de Wilco, Devo i
Dinosaur Jr. Avui dissabte, d’altra banda, els plats més interessants
del FIB són els del retorn de The B-52’s, el pop feliç de Magic Numbers
i els nous herois anglesos Arctic Monkeys que mesclaran diverses
generacions molt diferents de fibbers.

Sidonie, Senglar Rock (Lleida), 30 de juny de 2007

Crònica publicada a El Punt el dia 2 de juliol de 2007

Un 12% més de públic avala una dècada d’èxit al Senglar Rock
Xavier Mercadé/Enderrock

Xavi
Fortuny, l’organitzador del Senglar Rock, es va declarar ahir
«particularment molt satisfet» pel funcionament de la desena edició del
Senglar Rock, la tercera que té lloc a Lleida. Amb un increment d’un
12% respecte a l’última edició, durant els tres dies de festival hi van
passar unes 24.000 persones, fet que destaca l’èxit de la incorporació
de la modalitat d’entrada nocturna. Fortuny tampoc va oblidar fer una
mica d’autocrítica per la situació de la zona d’acampada, massa
allunyada de la zona de concerts, i pel servei de restauració.
L’absència d’incidents greus durant aquests tres dies de concerts ha
estat destacable. El bon balanç econòmic d’enguany augura un creixement
artístic i de serveis per a properes edicions, mentre que la regidora
de Cultura de la Paeria de Lleida, Montse Parra, va declarar la
voluntat de «seguir treballant en equip i invertir en els canvis
necessaris per a l’evolució del festival i del públic».

De la
jornada final del festival van destacar el brutal concert de Sepultura,
els més que convincents i consolidats Els Pets, el concert amb
rentadora dels imaginatius Cabo San Roque, la duresa dels navarresos
Koma, els lleidatans Jo Tta Kun i les seves txalapartes i uns Sidonie
que van resultar més pròxims que mai.

Fermin Muguruza, Senglar Rock (Lleida), 29 de juny de 2007

Acabar un concert amb "La linea del frente", "Gora Herria" i "Sarri Sarri" es sinònim de la major polseguera que s’ha vist mai al festival.

Crònica publicada al diari El Punt el dia 1 de juliol de 2007

Els nous Lax’n’Busto i Fermin Muguruza convencen el públic del Senglar Rock
La desena edició del festival es converteix en el millor aparador de la música del país

Xavier Mercadé/Enderrock – Lleida
El
bon nivell dels concerts, la destacable absència de cap mena
d’incidents ni de cancel·lacions d’actuacions estan convertint aquesta
desena edició del Senglar Rock en una de les que ha tingut més èxit. Un
festival que ja s’ha convertit en un aparador de referència de la
música del país i que té el percentatge més alt de músics de casa amb
un 70% de grups catalans. El temps assolellat i la bona temperatura han
fet que els assistents hagin pogut gaudir tranquil·lament de les
actuacions destacades de Lax’n’Busto, Fermín Muguruza i Paradise Lost
en un festival en què també paga la pena endinsar-se als escenaris més
petits per descobrir bandes interessants com ara Papa:Noes, Sol
Lagarto, Nour, Rosa Luxemburg i el projecte electrònic Novo.

El
matí de la segona jornada de la desena edició del Senglar Rock es va
aixecar animat amb les actuacions de l’escenari Les Basses. Un racó del
parc gairebé idíl·lic envoltat d’arbres i gespa en què van obrir foc
els mallorquins Anegats. Els van seguir els G-21 Km com a representació
dels grups de Lleida i a primera hora de la tarda va ser el torn de
dues maneres d’entendre la música com a eina de protesta. Per una
banda, el cantautor de Vilafranca Cesk Freixes va presentar cançons
d’autor hereves d’Ovidi Montllor i Ismael Serrano, i per l’altra el
grup de rap At Versaris van fer les rimes socials més dures i radicals.

Kabul
Baba, grup que va néixer de les cendres de Sopa de Cabra, va aprofitar
per presentar el nou cantant, Roger Alemany, i va tenir la
col·laboració de Jofre Bardagí. Una col·laboració que seria retornada
en el concert de Bardagí que, com a homenatge a aquesta dècada del
Senglar, va interpretar quatre temes de Glaucs. Per la seva banda, el
també exmembre de Sopa de Cabra Josep Thió va oferir un concert íntim
al bucòlic escenari Les Basses que va tenir com a convidat Pep Suasi,
vocalista dels mallorquins Fora Des Sembrat.

FISHBONE, «FUNK» I «SKA»
Els californians Fishbone van ser la primera banda internacional
d’aquesta edició que va inaugurar la zona dels grans escenaris amb una
proposta de funk i ska eixelebrat que va acabar amb el
cantant, Angelo Moore, saltant i ballant entre el públic. Fermin
Muguruza era una de les apostes més segures i ni músic ni públic no van
defraudar. Acompanyat per una banda solvent i versàtil, l’Afro-Basque
Brigade, Muguruza va descobrir la direcció dels seus camins dins del
món del reggae reflectits en el disc Euskal Herria Jamaika Clash,
va convidar a pujar a tocar el saxo Angelo Moore dels Fishbone (vells
coneguts d’haver compartit escenaris arreu d’Europa) a la cançó Newroz i va acabar amb una traca final formada per La línea del frente, Gora Herria i Sarri Sarri
que va formar una de les polsegueres més grans que s’ha vist a Les
Basses d’Alpicat. Muguruza va agrair al Senglar l’oportunitat de tocar
a Catalunya, una de les poques comunitats on no ha rebut el boicot de
grups conservadors.

Lax’n’Busto, el grup que té l’honor d’haver
participat en totes les edicions del Senglar va tornar a triomfar
inapel·lablement. La banda del Vendrell va tornar a ser l’imant que va
atraure més quantitat d’espectadors del festival. Un públic que els ha
vist créixer, evolucionar i canviar i que s’ha anat renovant amb els
anys. La millor mostra era a la primera filera amb gent de totes les
edats que van donar l’aprovat a Salva R. Alberch, un cantant que ha
anat guanyant-se el públic des que va substituir el carismàtic Pemi
Fortuny. En acabar l’actuació dels Lax el públic va canviar radicalment
i es va passar de les samarretes coloristes als colors foscos, grenyes
i vestimentes gòtiques. Un personal que no s’havia vist durant tota la
jornada i que hi van anar únicament per fidelitat als britànics
Paradise Lost i al seu metal obscur. La nota freaky del
festival la van posar els portuguesos Blasted Mechanism amb una posada
en escena marciana i unes vestimentes futuristes llampants.

Les
actuacions de la nit van acabar amb el ritme mestís i la rumba de
Gertrudis. El combo de La Garriga, que va reivindicar la figura d’El
Fary, va posar el punt final a una intensa i esgotadora jornada de
concerts.

LA MEITAT, EN CATALÀ
El Senglar
Rock sempre ha volgut ser més que un festival, vol ser un aparador de
la música que es fa al país i és el festival que té més percentatge de
grups que canten en català, prop d’un 50% canten en català. Per aquesta
raó el matí de divendres va convidar programadors de tot el país per
debatre en una taula rodona l’estat de la indústria i la salut de la
música catalana demanant una major implicació dels mitjans i de
l’administració per mostrar l’oferta musical catalana.

Obrint Pas, Senglar Rock (Lleida), 28 de juny de 2007
Article publicat a El Punt el dia 30 de juny de 2007

Obrint Pas encén el Senglar Rock
La desena edició del festival engega amb una bona previsió d’assistència
Xavier Mercadé/Enderrock

Amb
menys calor que l’any passat però sense piscina, canvis en la zona
d’acampada i en la situació d’escenaris, la desena edició del Senglar
Rock va arrencar dijous amb una afluència força engrescadora de públic
que va començar a plantar les seves tendes a les sis de la tarda. Una
jornada musical marcada per l’eclecticisme que es va encetar amb els
alumnes del Campus Rock, va portar l’intimisme de Sanpedro, el pop fresc del grup de Ponent Lexu’s, el folk fester de Rauxa, el funk eixelebrat de Chocadelia Internacional i la sorpresa de mesclar en el mateix escenari el cantant Antonio Orozco i Obrint Pas.

La
d’Antonio Orozco era una proposta arriscada i fins i tot transgressora
amb l’esperit del festival. Tot i ser un artista que s’ha atrevit a fer
un parell d’actuacions al Palau Sant Jordi de Barcelona i que encapçala
les llistes de vendes, no va atraure cap multitud considerable al
Senglar Rock. Quan va sortir a l’escenari al davant tenia la mateixa
quantitat de públic que els sabadellencs Rauxa, que a la mateixa hora
tocaven en un altre escenari. El cantant de l’Hospitalet de Llobregat,
que es va dirigir al públic en tot moment en castellà, va felicitar els
organitzadors del Senglar Rock. Però el seu concert va acabar amb un
sabor agredolç en no oferir un darrer bis sol·licitat pel públic,
deixar-se la seva cançó més representativa, Devuélveme la vida, i escurçar considerablement el repertori que porta actualment en la gira de presentació del seu disc, Cadizfonia.

Els
que no van tenir cap problema per atraure tot el públic assistent del
Senglar van ser Obrint Pas. Els valencians van tornar a demostrar ser
tot un fenomen de gran tirada popular que va buidar completament el
recinte i va deixar el grup de Premià de Mar (Lo:muêso) sols com uns
mussols descarregant el seu hardcore adrenalític davant únicament d’unes desenes de persones.

My Chemical Romance, Razzmatazz (Barcelona), 26 de juny de 2007

Hi ha dies en que fins i tot és emocionant estar fent fotos als concerts. Mai saps qui et pot caure a sobre.

Article publicat a El Punt el dia 1 de juliol de 2007

Romanç adolescent
música

My Chemical Romance / Xavier Mercadé

Ala
porta del Razzmatazz les llàgrimes malmeten la capa de maquillatge
gòtic d’una adolescent que plora desconsoladament perquè no la deixen
entrar a la sala ja que és menor d’edat. Uns pares se la miren de lluny
pensant si han fet bé deixant la seva xiqueta dins d’una sala que
sembla una olla a pressió i des de la porta de la qual només se sent
una intensa cridòria. My Chemical Romance s’han convertit en els
darrers mesos en tot un fenomen adolescent marcat per la dualitat
d’amor i odi.
La sopa d’all inventada per My Chemical Romance conté uns ingredients bàsics però ben mesclats i preparats: una base de punk
rock d’escola californiana, una mica de barroquisme agafat dels Queen,
unes gotetes de gòtic tardà i, sobretot, una imatge impactant d’acord
amb unes lletres fosques basades íntegrament en la mort. Sense anar
gaire lluny, el seu tercer disc, el celebrat The black parade,
és una mena de disc conceptual carregat d’èpica i dedicat a un nen amb
càncer terminal. Una opció treballada en els fons i en les formes i més
perdurable que la de Simple Plan o Good Charlote.
Hi ha qui pot
pensar que són un muntatge, però saben defensar i vendre molt bé el seu
directe. A Razzmatazz jugaven a casa i amb el públic a favor, i
s’estalviaven la pluja de pedres rebudes en algun festival. El
cantant Gerard Way sap seduir i aixecar les masses. Amb el quintet
acompanyat per un teclista mig amagat al darrere d’una torre
d’amplificadors, el grup van deixar les casaques i els uniformes per
mostrar-se amb una imatge més natural, amb el guitarrista Ray Toro amb
unes grenyes que semblava l’Slash mentre l’altre guitarrista, Frank
Iero, en la tercera cançó es va llançar a una piscina de públic que
s’evacuava constantment a causa de lipotímies i d’hormones alterades. Els
crits dels seguidors gairebé no deixaven apreciar si el cantant Gerard
Way tenia connectat el micròfon alhora que unes noies perdien la
innocència mostrant al seu germà, el baixista Mikey Way, un cartell amb
un explícit «Rape me» («viola’m»). En una hora i mitja de concert van tenir temps de fer una àmplia repassada al disc The black parade , que van tocar gairebé del tot davant del deliri del públic. Ara
a My Chemical Romance només els queda créixer o morir d’aquest èxit. Si
desapareixen quedaran com una bonica anècdota adolescent. Si segueixen
endavant segur que aquest concert quedarà en la memòria històrica com
un dels moments més dolços de la seva carrer

Lloc i dia: Sala Razzmatazz (Barcelona), 26 de juny del 2007

Devo, Sònar (Barcelona), 16 de juny de 2007


Article publicat a El Punt el dia 18.06.07

Entranyables humanoides
Xavier Mercadé
Juntament
amb els Beastie Boys, Devo era el segon gran trumfo que tenien els
organitzadors d’aquest Sònar. Però la resposta del públic no va ser tan
massiva com la nit anterior, tot i que era la primera actuació del grup
d’Akron (Ohio) a Barcelona. El gruix del públic va preferir esperar-se
a l’actuació de Fangoria o a la sessió de Jeff Mills, ja ben entrada la
nit, per arribar en massa al Sònar de nit. L’actuació de Devo va
resultar entranyable. Vestits amb els barrets cònics vermells i les
granotes grogues d’operari de central nuclear ?que a mig concert
llançarien al públic i així quedarien vestits de jugadors de futbol?
van fer una actuació basada en grans èxits com Mongoloid, Secret Agent Man, Peekabo! o la seva insuperable versió del (I can’t get no) Satisfaction,
dels Stones. El grup va deixar clar que els ritmes sincopats i
ballables amb què triomfen The Rapture, Klaxons o Franz Ferdinand els
van inventar ells ja fa dècades. Per la seva banda, Mogway van fer un
concert intens però no apte per a grans recintes i Alaska, al capdavant
de Fangoria, va demostrar que pot seguir sent una diva encara que se li
escapi un mugró de l’escot. La Mala Rodríguez, acompanyada de Raimundo
Amador, va fer-se seu el tron de la reina del hip hop estatal, i amb els porto-riquenys Calle 13 i el seu reggeaton va passar el que havia de passar: que tothom els va ballar.

Beyoncé, Palau Sant Jordi (Barcelona), 27 de maig de 2007

El Llibre Guinness dels Rècords està ple de marques absurdes, de molts fets anecdòtics que arriben a la categoria de notícia per la seva estupidesa. Els fotògrafs de concerts no en tenim cap d’aquest llibres, però si el féssim, Beyoncé s’enduria una de les més altes categories. Des de la taula de so, a sobre d’una tarima on una dotzena de fotògrafs i una càmera de TV3 tot just hi cabiem, la senyora Knowles va tenir la deferència de deixar-nos obrir els obturadors de les màquines durant un tros de la seva primera cançó que no va arribar ni al minut de temps. Tot just quan es posava el micro a la boca per cantar, un seguretat del seu equip i de la mida d’un armari, va decidir que ja en teníem prou.

Pd. Atenció a la foto i les llumetes blanques que hi ha entre el públic. Si, són càmeres.

Article publicat a El Punt el dia 29 de maig de 2007

L’experiència Beyoncé

música/Beyoncé
Xavier Mercadé
Des
del mateix escenari on el juny de 2005 les Destiny’s Child van anunciar
la seva separació, Beyoncé va demostrar diumenge el pes del seu
repertori en solitari i un espectacle que no es va diferenciar gaire
del que va oferir amb les seves excompanyes Kelly Rowland i Michelle
Williams. La The Beyoncé Experience, el nom de la gira, va
comptar també amb un gran escenari i una escenografia on era impossible
trobar-hi el més mínim espai per a la improvisació i sí per a un
espectacle inspirat en l’estètica de videoclip.

Després de veure
nombroses vegades un anunci de telefonia mòbil amb la seva imatge
mentre el públic (més d’una generosa mitja entrada) feia onades,
Beyoncé va començar posant la directa amb el seu clàssic Crazy in love mesclat amb fragments del Crazy
de Gnarls Barkley i sota una cortina de focs d’artifici. A partir
d’aleshores se succeirien dues hores de concert. Fins a 33 peces van
arribar a sonar, encara que poques senceres, més aviat fragments que
s’anaven enllaçant, creant un xou on cada cançó es convertia en un
quadre escènic, però amb el ritme trencat constantment per canvis
d’escenografia i vestuari. Fins a set vestits per a un cos que es pot
permetre qualsevol model de roba. Aquests canvis eren aprofitats per la
banda per lluir-se en llargs solos, de vegades tan innecessaris com el
de la teclista fent una peça de Mendelssohn o l’interminable solo de
baix a final del concert quan molts dels espectadors ja enfilaven la
recta de l’estadi per intentar agafar el darrer metro. Una banda de
tretze noies, situades en una estructura mòbil de forma piramidal, van
quedar en segon terme durant gairebé tota l’actuació. Amb més de la
meitat de l’escenari convertit en una gran pista de ball, amb barres
que apareixien i desapareixien, escales, passarel·les i plataformes
mòbils i diversos trucs escènics, Beyoncé va escenificar un xou que la
coronava com la diva actual del r&b dels EUA.

L’estrella única i absoluta era ella, servint-se de cançons com ara Me, myself and I, la típica balada per lluir-s’hi vocalment i demostrant aquesta habilitat que tenen les cantants actuals de r&b
de posar sis notes musicals amb la veu allà on n’hi caben dues i
deixant-se estimar mentre les pantalles de vídeo mostraven en primer
pla l’excés de maquillatge. I tot amb un ventilador frontal que en tot
moment s’encarregava de despentinar-la acuradament. Menció a part
mereix el cos mixt de ball, una col·lecció de ballarins acrobàtics que
en algunes ocasions van fer perdre tot el glamur
i que allò
semblés un programa de varietats dirigit per José Luis Moreno o les
coreografies de Giorgio Aresu, com va ser el cas per exemple del ball
de Pink panter i el moment kitsch de Flaws and all amb un ballarí amb ales d’àngel abraçant-la davant del deliri del públic.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi. 27 de maig

Wolfmother, sala Espacio Movistar (Barcelona), 26 de maig de 2007

Quina passada de banda!

Article publicat a El Punt el 3 de juny de 2007

Música/Wolfmother
Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona), 26 de maig

Ballant amb llops

Xavier Mercadé
Per què complicar-se la vida si ja ha quedat demostrat a la història del rock la solvència i efectivitat de la fórmula del trio. Moltes bandes li donen voltes a la seva música fins omplir-la d?elements innecessaris quan amb la senzillesa d?una formació bàsica es poden obtenir iguals o millors resultats. Però per que aquesta fòrmula funcioni cal que el tres elements dominin els instruments i la conjunció entre ells no defalleixi en cap moment. Aquesta és una de les millors qualitats del grup de Sidney (Austràlia) Wolfmother que amb el seu primer disc homònim han demostrat que amb només 25 anys ja poden sonar com uns clàssics.  Els australians ja van donar la campanada l?estiu passat quan fent de teloners de Pearl Jam van estar a punt d?aixecar-li la camisa a Vedder i als seus amb una demostració antològica de força i autoritat, les mateixes virtuts amb les que al dia següent van deixar bocabadats als espectadors del festival Azkena Rock a Vitoria
En aquests mesos el nom de Wilfmother no ha deixat d?arnar d?orella a orella i la seva presentació a Barcelona va gaudir d?una bona entrada amb una varietat en el públic força curiosa, o es mesclaven les samarretes de Ramones, Hendrix o Zeppelin amb les de Nirvana, Kassabian, Metallica i fins i tot una de les Elastica. Durant la seva hora i mitja d?actuació el grup va tocar pràcticament totes les cançons que han enregistrat en la seva curta trajectòria, incloent-hi Pleased to meet you de  la banda sonora de Spiderman 3 i fins hi tot van tenir temps per estrenar una cançó nova, I?ll give you anything? en la que demostren que encara tenen molt a dir sense rebaixar ni un sol mil·límetre la capa greixosa de les seves composicions. El guitarra i cantant Andre Stockdale extreia tota la fúria de l?instrument sense despentinar-se la escarola, el baixista Chris Ross parava boig per l?escenari combinant les quatre cordes amb els teclats mentre que el bateria Myles Heskett es convertia en una màquina per donar el caràcter més petri a la proposta. Tots junts treien els efluvis dels millors moments de Cream, Thin Lizzy, Black Sabbath o Led Zeppelin amb una seguretat esparbarant. Wolfmother han nascut en una dècada equivocada però tenen sort de ser un dels pocs referents per una generació mancada de grups que sàpiguen exprèmer el suc a les bases més rockeres. Només així s’entén que cançons amb riffs rockers i fins i tot gairebé heavys com Apple tree, Colossal o Jocker & the thief puguin convertir-se també en hits indies. Menció apart mereix Woman, un títol que tan el grup com el públic la van assaltar com un clàssic d?aquest segle; una categoria que no sols ve de la qualitat intrínseca de la cançó sinó per la popularitat del seu vídeo amb la gent de Jackass i ser una de les més populars al Guitar Hero 2, l?al·lucinant joc de la consola XBox. Esperem que Wolfmother sàpiguen seguir una trajectòria ascendent i no acabin diluint-se com els hi va passar als The Mars Volta.

Joanna Newsom, Casino de l’Aliança (Barcelona), 4 de maig de 2007

Crónica publicada a El Punt el dia 7 de maig de 2007

música/Joanna Newsom

Xavier Mercadé

L’arpa
és un instrument que molts vam arribar a odiar per culpa de les
pel·lícules dels Germans Marx. Per molt que el reivindiqui Jonathan
Richman a When Harpo played his harp, les intervencions a
l’arpa del mut dels Marx eren una llicència lírica que trencava el
ritme vertiginós del torrent de gags i el moment en què tothom sortia
dels cinemes a buscar més crispetes. L’èxit de Joanna Newsom pot venir
d’un cert esnobisme musical que ha aclamat una arpista amb influències
del folklore de la serralada dels Apalatxes, creadora de cançons amb
desconcertants estructures i unes lletres que tant parlen d’elfs com de
bucòliques històries d’animalons del bosc. Tot i això, no s’ha de
menysprear la qualitat d’aquesta jove intèrpret nascuda a Nevada
(Califòrnia) ara fa un quart de segle i que amb el seu segon treball, Ys, ha estat guardonat per nombroses revistes especialitzades (entre elles, la barcelonina Rockdelux)
com a millor disc del 2006. Creadora d’un univers personal naïf i
poètic i amb registre vocal que sembla un híbrid entre Kate Bush, Tory
Amos, Björk… o Lisa Simpson quan cau en les tonalitats més infantils.
Amb aquestes credencials, Joanna Newsom entra en la categoria dels
artistes que tant poden ser estimats com odiats, adorats irracionalment
o simplement irritants.

Al seu primer concert a Barcelona,
divendres passat al Casino de l’Aliança de Poble Nou, el resultat final
va quedar força anivellat, ni va caler llançar-la a ella i la seva arpa
des del punt més alt de la serralada dels Apalatxes ni tampoc pujar-la
a un altar com una nova deessa. La banda estava formada per un
percussionista descalç, una violinista i un músic encarregat de les
guitarres, banjos i mandolines, i l’aparatosa arpa presidia el centre
d’un escenari gairebé nu. Amb aquest acompanyament es guanyava
sobrietat, però es perdien els sumptuosos arranjaments de corda que Van
Dyke Parks ha realitzat en el segon disc. Entre arpegi i arpegi Joanna
va oferir gairebé tot el disc Ys (només es va deixar el quart d’hora llarg d’Only skin), el bo i millor del seu disc de debut The milk-eyed mender, la cançó Colleen, del recent Ep Joanna Newsom & The Ys Street Band i una cançó tradicional escocesa anomenada Ca’ the yowes to the knowes.
Amb un vestidet molt mono i sempre darrere de l’arpa, Joanna Newsom va
mostrar-se tan tímida presentant la banda com per explicar com li
agraden els calamarsons i durant el concert va saber distanciar-se
d’altres músics que tenen l’arpa com a instrument principal, com ara
Alan Stivell o Loreena McKennitt, per donar un pas més dins del nou
folk nord-americà marcant un estil propi i lluminós.

Lloc i dia: Casino de l’Aliança de Poble Nou (Barcelona), 4 de maig.

Els Pets-Festival CAS, Sala Annexa Palau Sant Jordi (Barcelona), 27 d’abril de 2007

Ja està bé, ja en tenim prou! Són ja molts anys i moltes gires sense poder gaudir de les Llufes. En Gavaldà cada dia te menys pél, en Reig fa el possible per dissimular-ho i tan ell com en Falin haurien de pensar en anar a "Cambio radical". I, a sobre, ara van vestits d’oficinistes de sucursal bancària.  Necessitem a les Llufes, una mica de bellesa a sobre dels escenaris d’Els Pets!

Pd. Una abraçada companys, i enhorabona pel nou disc.

Article publicat a El Punt el dia 29 d’abril de 2007

Música/Festival CAS 07

La bona confitura

Xavier Mercadé
Tot
i que la sala annexa no llueix tant com l’escenari principal del Palau
Sant Jordi, la segona edició del festival CAS va decidir no caure en el
parany dels excessos de confiança i pretensions i va guardar en el pot
petit la millor de les confitures. Tres conceptes de música diferents
però complementaris i units pel compromís. Tres dels grups amb l’agenda
més plena per aquest estiu.

El festival, organitzat per Fundació
Cultura i el projecte Sobirania i Progrés, va aplegar unes 4.000
persones, segons va anunciar Joel Joan, que va fer el paper de
presentador exaltat. Un públic eminentment adolescent i una també
notable presència de pares que acompanyaven els fills, en un clar
recanvi generacional compartit. No deixava de sobtar veure un pare
comprant una samarreta al seu fill amb l’anagrama de Terra Lliure
després d’haver recollit tots els flyers dels festivals d’estiu
que donaven a la porta o els que repartien uns senyors malcarats i
vestits de guàrdies civils que feien publicitat de l’obra Èric i l’Exèrcit del Fènix.

Amb
una bona afluència, ja des de primera hora de la tarda, el CAS es va
obrir amb La Troba Kung-Fú la proposta revitalitzadament festiva de
l’acordionista Joan Garriga. El van seguir Els Pets. Faig saber va servir per obrir el concert i el pot de les essències, seguida del ritme glam d’Hola i adéu,
cançons que des que s’escolten per primera vegada ja tenen el
beneplàcit del públic. Unes cançons noves que s’integren perfectament
en el repertori del grup, com ara l’encisadora Com anar al cel i tornar, que és el títol del disc nou, L’amant que no et toca (ja estrenada en la gira de teatres) i XL,
que, segons Lluís Gavaldà, «és un llegat a favor de la dona
mediterrània i catalana amb aquelles corbes que ens posen catxondos». Del
repertori clàssic, la cançó que ha sofert un canvi més radical ha estat
Pantalons curts i els genolls pelats amb l’escenari convertit en
discoteca i un Lluís Gavaldà transformat en un Tony Manero sense pèl.
Els Pets, un altre any sense Llufes, van saber guanyar-se el respecte
majoritari del públic amb l’autoritat que dóna ser uns clàssics.

Els valencians Obrint Pas també presentaven disc nou, Benvinguts al paradís,
i van sortir a l’escenari amb tot el públic a la butxaca. El grup va
decidir no atacar de ple aquest disc nou, però sí que en van fer un
petit tast intercalant cançons noves dins del repertori popular, com
ara Una història d’amor, dedicada a la memòria de Víctor Jara, i Lluna de plata,
que els acosta a les ensenyances de Manu Chao. Tot i les innovacions
del disc nou, la fórmula d’Obrint Pas va triomfar en la seva mescla
entre l’ska i el rock radical amb els tocs de festa popular.
Fent ballar tothom, però sense oblidar-se de reivindicar els drets dels
Països Catalans i contra el govern valencià (Caça de bruixes) o demanant la llibertat de Núria Pòrtulas a No tingues por, fins a quarts de dues de la matinada, quan Els segadors van cloure la segona edició del CAS

Lloc i dia: Sala annexa del Palau Sant Jordi (Barcelona). 27 d’abril.

Sanpedro, Sidecar (Barcelona), 20 d’abril de 2007

Si en aquest món hi hagués justícia, Sanpedro haurien de tocar a l’escenari gran del FIB.

Article publicat a El Punt el dia 25 d’abril de 2007

Pop lluminós
música
Sanpedro/Xavier Mercadé

Sanpedro, el grup guanyador del concurs Sona 9 el 2002, no va tenir sort quan l’any 2003 va publicar el seu primer disc, La porta estreta,
un treball que no se li va reconèixer els mèrits que necessitava per
arribar a un públic propi. Amb la ressaca dels mals moments ja
superats, el grup barceloní ha encarat el seu segon treball, L’atracció monumental,
amb ànims renovats i creant una obra complexa i adulta, un disc molt
més serè i meditat. Tot i que la presentació d’aquestes noves cançons
es va fer divendres passat a la sala Sidecar, encara s’haurà d’esperar
unes poques setmanes perquè es pugui trobar a les botigues de discs.
Sanpedro és un grup proper a l’escola de pop intimista en què també militen Refree, Madee i Mishima, però també remet al pop recollit de Low i Sparklehorse, i grans referents com ara Radiohead i Coldplay.

No és un grup depressiu de tants que es passegen en horaris de tarda pels festivals indies.
Sanpedro canvien els estats d’ànim abatuts per una lluminositat íntima
tot i la melangia que impregna les cançons. Han canalitzat la
visceralitat i l’han portat a la recerca del preciosisme, tal com passa
a El Caire, enteranyinant les guitarres a Aribau i creant miniatures pop tan efectives com és Camps Elisis. Tot amanit amb lletres d’una certa enyorança per una Barcelona en blanc i negre que va desapareixent.

Dominant
perfectament els mitjos temps, la veu d’Oriol Canals no abusa del
melodramatisme per adquirir un to més realista. Les guitarres de Gonçal
Planas i Pablo Garrido, juntament amb l’acústica d’Oriol, teixeixen
petites simfonies en clau de pop, mentre que el baix de Ricky
Faulkner ?que també milita activament en altres destacats grups com ara
Refree, Standstill i Love of Lesbian? juntament amb la subtil bateria
de Xavi Molero, donen robustesa a les melodies. Per aquest nou disc
Sanpedro han vist augmentada la seva formació amb el teclista Dani
Ferrer, també a la banda de Jofre Bardagí, que ajuda a materialitzar
l’exuberància de les cançons del nou disc, mentre que en temes de
l’anterior disc, com ara La nova imatge i El cafè, el grup hi guanya noves sonoritats. Amb L’atracció monumental, Sanpedro continuen omplit de cançons boniques la nova escena de pop en català que s’està forjant des de Barcelona.

KOP, La Mirona (Salt), 13 d’abril de 2007

Feia ahir justament cinc anys del concert Free Juanra celebrat també a La Mirona, un concert on els KOP van fer la seva darrera aparició a sobre d’un escenari per demanar la llibertat del seu cantant Juanra Rodríguez acusat de pertenença a banda armada.

El proper mes, Juanra ja haurà complert la comdemna sencera i sortirà en llibertat. Mentre, la seva banda s’ha posat les piles i amb l’ajut inestimable de Fernando Lucifersapo dels bascos Kuraia, han tornat als escenaris per presentar les cançons de Nostrat, el tercer disc de KOP.

Per cert, quia bèstia escènica aquest Lucifesapo! No ens fa oblidar al Juanra però sap estar a l’alçada.

Article publicat a El Punt (edició Girona) el 15 d’abril de 2007

Tossudament alçats

Música/KOP
Xavier Mercadé

KOP
van tenir en el seu moment dues qualitats indiscutibles: un so avançat
al seu temps que conjugava la contundència metàl·lica i els missatges
conscienciats sense fer fàstics a les bases electròniques, i una imatge
acurada i estudiada allunyada de la iconografia de fanzine que fins aleshores havia imperat en el hardcore i en els estils més radicals. Això es va traduir en dos esplèndids discos, Internacionalista (1998) i Ofensiva
(2001), i en un directe sense fissures. El pas de KOP de les pàgines de
cultura i espectacles a les de política per la detenció del cantant
Juanra per pertinença a banda armada, el gener del 2002, va portar la
banda a una aturada forçosa. Fins aquest 2007, amb l’edició de Nostrat poques setmanes abans que Juanra hagi complert la condemna íntegra al penal de Zuera (Saragossa).

El
cronista no recorda la sala La Mirona tan plena, xafogosa i
intransitable des de justament el 13 d’abril del 2002, ara fa cinc
anys, en el concert solidari Free Juanra. Una sala plena d’un
públic molt jove que té KOP dins d’una mitologia revolucionària i que
va omplir la nit de consignes reivindicatives, amb una especial
insistència a demanar la llibertat de Núria Pòrtulas. Després de
l’actuació dels teloners Pirat’s Sound Sistema i Revolta 21 (ambdós
grups, presentant nous discos) i rebuts al crit de «no passaran», els
KOP van fer-se seu l’escenari amb autoritat i força. Fernando
Lucifersapo (cantant del grup basc Kuraia) és el substitut temporal en
funcions de cantant, i va saber complir la seva tasca amb una dignitat
encomiable. No té la presència física de Juanra, però sap arriscar-se i
arribar a l’alçada dels crits de ràbia fent seves cançons com ara Guerrilla de la comunicación o Tornarem a lluitar junts, del nou disc, o clàssics de la banda com ara Freedom, Utzi batean o l’himne Desalojos son disturbios,
amb el qual van acabar el concert. Per a l’ocasió, els de Celrà van
comptar també amb la col·laboració de Dani Tipuaixí, en la qual va
destacar la versió de Camí ral, una vella cançó de Falsterbo 3
coneguda també per la lectura que en van fer els històrics HHH de
Banyoles. El grup no ha perdut ni un xic de mala llet ni la conjunció
de guitarres amb una base rítmica impenetrable. Sonen engreixats,
encara que es va trobar a faltar la potència aclaparadora dels altres
temps. Però tot i l’aturada de cinc anys, el grup segueix gaudint d’una
robustesa i una claredat d’idees que el fan imprescindible en el rock
de combat català. Després dels tres concerts de presentació de Nostrat,
KOP tenen prevista una aturada fins a l’any 2008, un cop Juanra
Rodríguez estigui ja integrat en la vida en llibertat i es pugui
incorporar a la dinàmica del grup.

Intèrprets: Kop

Lloc: La Mirona, de Salt

Dia: Divendres, 13 d’abril del 2007

El Vez, sala La [2] (Barcelona), 31 de març de 2007

Tan amants dels freaks que som en aquest bloc, no ens podíem perdre l’actuació d’El Vez, l’Elvis mexicà, ahir a Barna. Dit clar i ràpid: va ser la hòstia en patinet. Oficiant de predicador evangelista, tothom va acabar alçant els braços i cridant al·leluies mentre el "Lust for life" d’Iggy Pop es transformava en "Lust for Christ". A la foto el moment que va recordar a Quetzalcoatl, el déu dels asteques.

Article publicat a El Punt el dia 7 d’abril de 2007

Música/El Vez
Lloc i dia: Sala La [2] (Barcelona), 31 de març

Elvis és viu

Xavier Mercadé
El Vez és molt més que una broma, va més enllà de ser una mostra més de freakisme en el rock and roll. Al seu darrera hi ha Robert López, cantant i líder també del grup punk de Los Angeles The Zeros, que ha volgut marcar les distàncies als milers d?impersonators d?Elvis Presley creant un personatge ben treballat que porta la simbologia del rei del rock a una perversió dels origens acostant-lo a terrenys llatins amb unes dosi d?humor considerables.
Feia onze anys que El Vez no trepitjava cap escenari Barceloní, va ser en la desapareguda sala Savannah l?any 1996 en una nit memorable. Aquest cop venia a presentar a la sala La [2] l?espectacle The gospel show on El Vez es transforma en el predicador d?una religió molt particular on tant canta a la Verge de Guadalupe, com a Déu o al mateix diable. Una religió particular que defensa l?us del condó, la regularització dels immigrants, que carrega contra Bush, les guerres i ?els cabrons conquistadors espanyols? i a favor dels paisos Àrabs. Tot amanit amb discursos en un spanglish tant inintel·ligible com divertit.
Veure a El Vez en concert és un espectacle que paga la pena veure. Capaç de canviar-se mitja dotzena de vegades de vestuari, pot fer el Heartbreak hotel en calçotets, vestir-se d?indígena per cantar a Déu asteca Quetzalcoatl, transformar el Blue suede shoes en Huaraches azules, cantar el Suspicious minds canviant el títol per Immigration time o mesclar el clàssic C.C. Rider amb Jesuschrist Superstar. Tot això davant d?un públic receptiu a qui El Vez va omplir de benediccions i que va saber entrar en un joc festiu on fins hi tot s?hi van apuntar els rockers més puristes i ortodoxes que no els va semblar tanta  heretgia desmuntar el mite d?Elvis d?aquesta manera.
Les Lovely Elvettes en aquesta ocasió van quedar reduïdes a només una corista, Lisa Maria que Elvez va definir com la seva germana ?a l?estil de Meg i Jack White dels White Stripes?. La banda, The Memphis Mariachis, vestits de mormons a la caça i captura d?adeptes, van demostrar saber estar a l?alçada no sols de la pantomima sinó també a nivell musical transportant les cançons a registres impossibles. Especialment memorable va ser la versió del Lust for live d?Iggy Pop, batejada com Lust for Christ, i convertida en un himne religiós amb el públic alçant els braços i cridant al·leluies. De la mateixa manera que també perverteixen el clàssic gospel Oh happy day en un Órale mexicà, que converteixen el Bridge over troubled waters de Simon & Garfunkel en un cant a favor dels espatlles mullades o que es vesteixen de natzarens de Setmana Santa per fer una versió del Get up, stand up (Bob Marley) passat per la trituradora dels Cramps.

Lax’N’Busto, La Mirona (Salt), 22 de març de 2007

Sobta mirar l’escenari i no veure a Pemi Fortuny com a cantant de Lax. Però Salva R. Alberch va demostrar ser un bon frontman encara que amb algunes arestes per polir. Quan defineixi un estil propi escènic, aquest xicot serà una bomba.

Article publicat a El Punt el dia 24 de març de 2007

El nou de la classe

música – Lax’n’busto
Xavier Mercadé

Quatre
mesos i dos dies després de l’últim concert dels Lax’n’Busto, els
vendrellencs van arribar a la mateixa sala saltenca La Mirona per
oferir una imatge renovada del grup, traduïda en les cançons del seu
dotzè disc Relax i amb la substitució de cantant, Pemi Fortuny
ha donat pas a un semidesconegut Salva R. Alberch. El públic de la
primera filera, el nucli dur dels fans del grup del Vendrell, era el
mateix que va assistir al comiat de Pemi Fortuny, però el sentiment era
ara diferent: les llàgrimes i les cares de pomes agres s’havien
transformat en expectació i en un vot de confiança a la banda, com ho
demostrava el fet que se sabien les noves cançons de memòria tres dies
després d’haver-se posat a la venda el disc. Sobtava mirar l’escenari i
veure que hi havia un altre cantant, una altra mirada i una altra
manera d’actuar a sobre d’un escenari mentre sonaven els ritmes de Més que la meva sang, Llença’t, Miami beach o Però mai tu.
A Salva li ha fet falta molt valor per entrar a cobrir la baixa d’un
artista com Pemi Fortuny que havia fet de l’escenari casa seva des de
feia vint anys, que sabia com fer aixecar l’ànim del públic i que, en
definitiva, era la cara més visible de Lax’n’Busto. La tasca de Salva
ara és la de superar les inevitables comparacions i crear-se un espai
propi de comunicació i d’interpretació. A La Mirona se li notava que
havia estudiat moltes filmacions d’en Pemi (i també de Bon Jovi i de
Guns N’ Roses) i molt sovint cau en la sobreactuació. Salva ve de
l’escola teatral, sobretot en la companyia Dagoll Dagom fent de pirata
Osmar a Mar i cel, i això es nota en escena. Una dramatització que funciona molt bé en cançons com Ara, però que aplicada a No és massa tard,
un dels temes nous, el resultat queda massa pròxim a Sergio Dalma o a
la cançó italiana. Ara ha d’aprendre a cantar per a un públic que salta
i balla.

Tot i això, Salva va demostrar tenir taules, domini de
l’escenari i una veu amb un registre diferent i superior al de Pemi
Fortuny. «És un plaer poder estar aquí amb aquesta gran família, amb la
millor banda d’Europa, com a mínim», va saludar Salva per presentar el
seu debut, mentre que el baixista Jesús Rovira, que estava actuant amb
febre, va tenir unes paraules per a en Pemi i li va dedicar el concert.
Amb el canvi de cantant els Lax han sortit d’una perillosa rutina per
reinventar-se i evolucionar cap endavant, tot i que el so de la banda
és tan contundent com havia estat en els darrers anys. A l’escola,
sempre hi ha recel amb els nous alumnes… fins que marquen el primer
gol a l’hora del pati. El nou de la classe va passar la prova amb bona
nota.

Grup: Lax’n’Busto
Lloc i dia: La Mirona, de Salt, 22 de març del 2007

John Cale, sala Apolo (Barcelona), 21 de març de 2007

Amb l’edat de jubilació ja complerta des de fa una setmana, els cabells tenyits de coloraines, demanant un plat d’espinacs a les set de la tarda i prohibint fumar i fer fotos, John Cale va oferir un concert que no va deixar a ningú indiferent.

Article publicat a El Punt el dia 28 de març de 2007

Música/John Cale
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 21 de març de 2007

Geologia del rock

Xavier Mercadé
Amb el terra ple de xuletes amb lletres d’algunes cançons i una camisa comprada en les rebaixes de fa anys als Almacenes Capitol, John Cale és un músic capaç de demanar un plat d’espinacs a les set de la tarda per berenar o fer un concert de dues hores que no va deixar a ningú indiferent. Amb el cabell tenyit de coloraines (tal i com el va lluir a Acords amb Leonard Cohen), fa una setmana que l’hi ha arribat l’edat de jubilació.
Just abans de començar el concert un presentador va establir les regles del joc que s’havien de mantenir durant tota la nit: no fumar per problemes de laringe del músic ni fer cap fotografia o enregistrament de l’actuació des del públic. Si aquestes no és complien, el músic podria agafar els trastos i anar-se’n. El presentador també va advertir que aquest seria un concert de rock and roll, per si a cap espectador exigent se li ocorria demanar cadires. Però ni les cançons ni els concerts de John Cale van ser fets per ballar. Els membres de seguretat de la sala es van prendre amb un excés de zel les prohibicions, remenant totes les bosses a l’entrada i registrant a tot el públic per si a algú pensava fer una foto desenfocada i moguda amb el seu cel·lular o trencar la llei anti-tabac que ja s’aplica habitualment a la sala.
El seu concert de dimecres a la sala Apolo, geològicament parlant, va tenir diferents estrats. El primer, a la escorça, ens vam trobar a un Cale que es va presentar als primers temes carregat d’electricitat i rocker. Una base dura durant la qual va anar desenvolupant un concert amb massa pujades i baixades. A la segona capa, d’una espessor considerable,  el músic va deixar la seva guitarra per parapatejar-se al darrera dels teclats. Va ser l’hora de concert més difícil de pair, on va sortir el John Cale més experimental i avantguardista que va tenir el seu zènit en una ireconeixible versió del Heartbeak hotel amb la veu distorsionada més propera als Residents que no a Elvis Presley. Una part del recital on es van salvar una versió marciana de Sold Motel, Ghost story i Perfect tot i el seu ritme sintètic. El nucli dur i pur del concert va arribar a la segona hora, quan amb la guitarra acústica va signar la part més amable de la nit, donant peixet als que volien escoltar clàssics i desenterrant la seva viola per fer un memorable Venus in furs de la Velvet Underground. En aquesta darrera part es va poder escoltar una sentida lectura de Gravel driver, una intensa You know more than I know carregada de mala llet o una tranquil·la Buffalo ballet. Tot i tenir fama de murri, John Cale va agrair constantment l’actitud del públic (respectuós a les bases, xerraire a les barres) acabant el concert amb un "us recordaré" abans d’acomiadar-se amb un Chorale dedicat a la desapareguda sala de concerts neoyorkina GBGB.