ROCKVIU

Chocadelia Internacional, La [2] (Barcelona), 22 de febrer de 2007

Article publicat a El Punt el dia 26 de febrer de 2007

Música/Chocadelia Internacional
Lloc i dia: Sala La [2] (Barcelona), 22 de febrer

Anartistes del groove
 
Xavier Mercadé
L’anartisme va ser un corrent avantguardista que partia del Manifest Anarquista de 1914 de Mijail Bakunin. Una teoria d’alliberació cultural que volia traslladar els valors àcrates als terrenys artístics. Una tendència que va ser seguida pel cineasta José Val de Omar o el dadaista Marcel Duchamp i que ara ha retrobat Chocadelia Internacional pel seu segon treball, Anartismo y Chocadelia. En el resultat del disc no queda gaire clar si han aconseguit traspassar aquesta teoria a la música però al menys si que han lograt que aquest segon treball soni més compacte que el seu disc de presentació Ranchory!!! (2004), ampliant registres amb les idees més clares i lletres sense embuts. En aquest disc no tenen problemes en cantar a l’onanisme (Me hago una paja y pienso en ti sobre la masturbació masculina i Scratch sobre la femenina), a la droga i el poder (Opio para Escorpio) i també hi ha un lloc per les relacions tempestuoses amb títols com Me enamoré de una nazi o Pégame. Cançons que a la seva presentació a Barcelona no van tenir vergonya en cantar-es davant dels seus pares i altres familiars, presents entre el públic.
Chocadelia és, juntament amb el grup de boogaloo Los Fulanos, una de les ramificacions de la nombrosa Fundación Tony Manero. I allà on la FTM hi posa glamour i elegància, a Chocadelia es transformen en una colla de brètols anarco-comunistes que posen a la portada d?Anartismo i Chocadelia a Lenin amb orelles de Mickey Mouse. Lalo López i Master Maik (Miguelito Superstar) són els caps més visibles del septet juntament amb el cantant Foxy J dels Discípulos de Otília. Per aquesta gravació i pels directes s?ha incorporat també Jordi Picazos (aquí sota l?àlies de Sr. Chokapic), el guitarrista que ha acompanyat durant set anys a Els Pets. En directe el grup actua sota els manaments del p-funk de George Clinton, és a dir, enllaçant una cançó rera l?altre sense treva i mantenint sempre el groove en un nivell alt. Tot amenitzat pels discursos i les arengues de l?ideòleg, guitarra i cantant Lalo López. La seva actuació a La [2] va comptar amb la col·laboració de Paquito Sex Machine en un Pégame al més pur estil d?Screamin? Jay Hawkins, i les versions de dos himnes de lluita de la classe negra: The revolution will not be televised de Gil Scott-Heron i Fight the Power de The Isley Brothers. El funcanrol, com ells anomenen al seu estil, és un calaix de sastre on hi cap el funk, el hip-hop o el rock and roll, tot amenitzat per una estètica amb les orelles del ratolí de Disney posades i encomanant-se a una estranya santíssima trinitat formada per George Clinton, Elvis i Lenin.