Un fabricant d’armes per a assassins a sou -i al seu torn, també assassí al servei de diversos grups i persones, torna, ben recremat, d’una feina als països escandinaus que per poc no li costa la vida. A en Jack li aconsellen que miri d’aixoplugar-se en un lloc solitari d’Itàlia, a l’espera i en contacte.
A la tardor de 2007, a Pasqual Maragall, i els seus familiars, se’ls hi ha girat feina: el president de la Generalitat de Catalunya, pateix Alzhèimer. El film, en fa un recorregut, en documenta l’evolució del mal; l’empitjorament del pacient; la tibantor de les relacions familiars, amb l’esposa cansada, els fills que no reconeixen el
Les coses són fàcils i senzilles: pare i dos fills visiten una família amiga. Tots plegats, passegen, giren visita al parc d’atraccions, i, encabat, hi van al domicili particular. Conversa. Televisió… prou que ho sabem. Fins que arriba l’ensopiment: el pare fa una becaina al sofà, el xicot es balanceja en el gronxador del badiu,
Ann, concertista de piano, presència una escena que li giravoltarà la vida. A partir d’aquest fet, la dona emprendrà un camí cap a dins i cap enfora. Cap a ella i cap el món. En cerca, de què, sinó? de la cambra pròpia que postulà la Virginia Woolf (…) Noves companyies. Nova feina. Nou paisatge.
“¿Por qué me enamoré de tu padre, Germán? Muy sencillo, por dos cosas, Carlos era un dirigente comunista, y además, un hombre generoso, entregado, con buen humor, buen marido” (…) Carlos és Carlos Berger, de 30 anys d’edat, militant del Partit Comunista de Xile – el partit de Víctor Jara, de Pablo Neruda, de Violeta
Jeanne viu a les rodalies de la capital francesa amb sa mare Louise. Sa mare fa bullir l’olla tot cuidant canalla. Jeanne necessita numerari i veu un anunci que li pot canviar la vida. L’oferta ve d’un conegut bufet d’advocats propietat d’un antic admirador de la mare, i conegut dirigent públic de la comunitat jueva
Venècia, 1763, l’escriptor Lorenzo Da Ponte du una vida lliurada als vicis i plaers. Totalment dissoluta. Antic sacerdot, viu exiliat a Viena per difondre versos contra l’Església i el poder de la Inquisició. Da Ponte s’introdueix a la Cort vienesa gràcies a les bones arts del seu amic Giacomo Casanova. Allà coneix els músics Salieri,
Cinc personatges: Leonard, home fràgil, torturat; Michelle, una veïna rossa que es debat entre creure o no a un home maridat; Sandra, filla d’un home ric i d’origen hebreu. I Brighton Beach, a Brooklyn NY. I per damunt de tot, ressons de “Nits Blanques” de Fiodor Dostoievski. I, per descomptat, un gran, gran, gran film,
La societat és complexa: política, economia, concentració de poders… tot hi és interelacionat, en xarxa, amb pertinences múltiples, amb lligams bé explícits bé implícits. El poder, doncs, està com més va més concentrat, és més efectiu, és més poderós. A l’entorn d’un exprimer ministre britànic que retira enormement a en Tony Blair, recauen greus acusacions
La mostra “Federico Fellini. El circ de les il·lusions” ens apropa a l’univers creat pel cineasta de Rimini. L’exposició, que es pot veure al CaixaFòrum fins el 13 de juny d’enguany, aplega més de 400 peces per copsar l’imaginari del realitzador de films com ara: La Strada, 8 ½ o La Dolce Vita. A més
Anys 50. Dos agents de l’FBI són destinats a una allunyada illa de la badia de Boston. Es tracta d’investigar la desaparició d’una pacient reclosa per l’assassinat dels seus 3 fills. Allà, en aquella illa, hi ha un hospital psiquiàtric, un complex penitenciari de notable mala fama. Hospita-presó, illa deserta i pelada, curulla d’espadats, de
“Em dic James, William James. I sóc sergent de l’Exèrcit dels Estats Units de Nord-amèrica, operant a l’Iraq. Tinc dona i un fill. I la meva professió és la d’artificier. Tasca que faig com a voluntari. Fins ara, he desactivat 850 artefactes explosius, i n’he sortit il·lès de l’atac dels franctiradors, i dels homes-bomba. M’agrada
Un llogarret a Alemanya. Principis del segle XX. Pagesos. Un baró i terratinent. I pagesos. El metge. I pagesos. El mestre. I pagesos. El pastor d’ànimes. I pagesos. I temps rúfols que són a tocar. I fets. I gent. I ferits. I morts. Una anàlisi forense de la violència, de la serp que nia i
Abans d’anar a veure el darrer i refrescant film d’en Michael Moore, n’era sabedor del pa que s’hi donava: el capitalisme és una merda; una gran i extraordinàriament verinosa merda; és un sistema que no serveix, que cal superar perquè produeix uns costos superiors als seus beneficis. Un sistema políticoeconòmic al servei d’una minoria potentada i
A partir d’uns contes d’un dels més grans escriptors lusos de tots els temps, Eça de Queiroz, Oliveira, que tot just ha fet 101 anys d’edat, ens presenta un nou i ben interessant treball cinematogràfic (…) En Macario ens fa cinc cèntims de les seves dissorts en topar amb una rossa, en dono fe, veritablement