Pere Meroño

Venècia, 1763, l’escriptor Lorenzo Da Ponte du una vida lliurada als vicis i plaers. Totalment dissoluta. Antic sacerdot, viu exiliat a Viena per difondre versos contra l’Església i el poder de la Inquisició. Da Ponte s’introdueix a la Cort vienesa gràcies a les bones arts del seu amic Giacomo Casanova. Allà coneix els músics Salieri, i W.A. Mozart (…)

El darrer film del gran Carlos Saura és una pel·lícula d’intrigues, assentada en una bona base històrica, literària. Amb un força remarcable perfil musical, operístic -cal subratllar, en aquest sentit, que la mare del realitzadora fou pianista.

Els actors, la majoria, són poc coneguts però resulten versemblants, i treballen bé. Una anècdota, qui fa de Casanova, en Tobias Moretti, és un conegut actor austríac que aquí és força conegut. Fa de comissari, en fou el primer, d’una coneguda sèrie d’un gos de policia. I també el vaig veure fer un paper de dolent molt dolent a un dels films de James Bonn. Aquí, no cal dir-ho, hi broda el seu paper.

El film és tot escenografia. Ambient. Pretén ser i és, un film que doni compte d’un ambient i d’una època –la Cort vienesa.

Seguint amb aquest rol preponderant de l’escenografia –com ara els films sobre Goya, el fado portuguès, aquí pren perfils onírics, poètics, de gran potència i projecció. Hi ha ambient, però també hi ha somni i bellesa elevades a l’enèsima potència.

Curt: Saura torna a innovar amb una pel·lícula teatralitzada, amb un teatre filmat, on tots dos gèneres, em sembla, s’abracen i interactuen a la perfecció.

La potència de les imatges, la substància dels diàlegs, les intrigues a la trama, la música, il bel canto, la doten de potència, d’embranzida, i en fan d’ella, almenys per a mi, un film important.

Una pura meravella de sensibilitat, d’audàcia fílmica, de composició. I tastes i t’enamores del bon, del gran cinema.

. Io, Don Giovanni. Dir. Carlos Saura. Amb Lorenzo Balducci, Lino Guanciale, Emilia Verginelli, Tobias Moretti. Coproducció hispano-italiana. Versió parlada en italià i subtitulada en espanyol. 130 minuts. 2009.

Triler

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Josep Pallach 1920/1977

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!