Un llogarret a Alemanya. Principis del segle XX. Pagesos. Un baró i terratinent. I pagesos. El metge. I pagesos. El mestre. I pagesos. El pastor d’ànimes. I pagesos. I temps rúfols que són a tocar. I fets. I gent. I ferits. I morts. Una anàlisi forense de la violència, de la serp que nia i que dóna pas al feixisme pertot. Un film majúscul. Superb. Extraordinari. Inoblidable (…)
Gent menuda en un paisatge habitat per quilòmetres de plantacions de blat. Una contrada idíl·lica. Pastoril, fins i tot.
Dos dies de juliol en què passen coses que semblen circumstancials, vés, però, quina coincidència. Coses que pertorben. Que inquieten. Que causen recança, i por, i misteri, i fonda inquietud.
Calma. Passen els dies, però la maltempsada, les malvestats, hi tornen. Qui o quins en són els culpables. Ningú no ho sap. Ho és, potser, la canalla? El monstre sense ànima, esgarrifós, perfectament identificat, aquell que no s’estima, que fins i tot s’odia amb delit?
Fets durs, esgarrifosos, que no veiem però que sentim, que pressentim, sense exhibicions gratuïtes del carnatge. Una conversa entre adults (no veia i sentia una cosa tan ofensiva, una desqualificació i una escopinada tan ferma i fastigosa, com aquella breu conversa, abocant-hi merda a tones sobre una pobre dona indefensa i mare i amant –no oblidaré mai, aquells mots, mai)
La contrada, el moment, és, però, de gran violència ambiental, institucional, històrica, econòmica. De pares contra fills. De pares contra mares. De capellans contra feligresos. De terratinents contra pagesos. Valors dominants: ordre, jerarquia social, conservadorisme. Qui s’hi mou, cop d’estaca. Violència, diuen, genera violència. Violència silent. Amagada. Secreta. I ambdues es despleguen en forma de paroxisme. I, al final, hi esclata una guerra. Les condicions, fet i fet, eren dat i beneïdes.
El film, rodat en blanc i negre, narrat i contat en alemany, per una veu en of, el mestre d’escola, ja vell, cansat, en un to lacònic, sense passió, com un periodista que llegeix la seva crònica.
Escenes, plans, contrastos, retrat i despullament de l’ànima per la càmera, que em recorden a en Murnau … i que hem d’agrair a mestre Haneke. Càmera quieta, observadora, que pren el seu temps per enregistrar i descodificar la realitat…
La pel·lícula avança enmig d’una inquietud, d’un desassossec, creixent, gairebé incontenible. Amb l’ai al cor. Impossible restar tranquil i quiet.
Obra sublim –feia anys que una veia una cosa igual- era que aixecar i victorejar-la sinó és perquè n’acabes la visió amb el cap a tres quarts de quinze, rumiant, i l’ànima als peus.
. Das Weisse Band. Dir. Michael Haneke. 141 minuts. Àustria. Alemanya. França. Itàlia. 2009.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt ben escrit. Profund. Sortit de l’ànima.
(…) Un baró i terratinent. I pagesos. El metge. I pagesos. El mestre. I pagesos. El pastor d’ànimes. I pagesos…
Felicitats.
Una mula