Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
“¿Por qué me enamoré de tu padre, Germán? Muy sencillo, por dos cosas, Carlos era un dirigente comunista, y además, un hombre generoso, entregado, con buen humor, buen marido” (…)
Carlos és Carlos Berger, de 30 anys d’edat, militant del Partit Comunista de Xile – el partit de Víctor Jara, de Pablo Neruda, de Violeta Parra, assassinat en 1973, per l’anomenada “Caravana de la Mort”, una iniciativa repressiva del nou règim del general Pinochet, que consistia en escamots d’oficials de l’exèrcit que recorrien el país tot detenint, o segrestant, i torturant i/o assassinats, membres o simpatitzants de l’oposició democràtica. Carlos era, llavors, director d’una emissora del govern de la Unitat Popular, situada al nord del país, a una zona desolada, aïllada. I abans de morir fou sotmès a apunyalaments i extirpació d’òrgans. El seu cos encara no ha estat trobat.
Aquest enlluernador film documental arrenca d’una promesa: la del fill únic de Carlos, que té un any d’edat quan es queda sense progenitor. Amb 30 anys, Germán Berger, se n’adona com era de jove són pare quan hi va morir. I amb aquesta pel·lícula pretén descobrir qui era, com era, per què van assassinar el seu pare.
La família de Carlos està integrada per una parella de jueus fugits de les periòdiques campanyes antisemites que es produeixen a Europa. Ella, és russa i comunista, ell, hongarès. Els anys 30 arriben a Xile. La dona de Carlos és advocada de la Vicaría de la Solidaridad, un ens de l’Església xilena que investiga la repressió de la dictadura, Carmen Hertz, també de família hebrea, és comunista. I el fill de Carlos, Germán, viu, des de fa anys a Catalunya i és casat amb una catalana –vinculada al món cinematogràfic i té dues nenes.
El film és tremendament emotiu, vessa emotivitat, sinceritat, humanitat, per tots quatre costats. I esbrina sobre Carlos tot enraonant amb els germans –el gran, metge, a qui se li ha descobert una malaltia inguarible, que s’exilià a Otawa, Canadà, el segon, dirigent empresarial, qui mai no va voler explicar a res ni a ningú sobre el seu germà, l’únic que va romandre al país. Tots dos, per cert, poc ideologitzats o de pensament conservador.
Els pares de Carlos? No hi són, es van suïcidar –ell disparant-se un tret, ella, llançant-se al buit, amb anys de diferència entre l’un i l’altre, anys després de la desaparició de Carlos; no varen poder superar la pena.
El film, a banda de ser emotiu –com no ser-ho, parlant de tortures, de mort, d’amor?, és tècnicament impecable. Narrat de forma fragmentària, sense seguir-ne un ordre cronològic convencional, mostra imatges d’una gran bellesa, tot combinant diàlegs, imatges, música, en un puzle enormement efectiu. En aquest sentit, es tracta d’un film innovador, d’una mostra de cinema que vola a gran alçada.
Cal ressaltar, que als títols de crèdit, Germán fa constar l’agraïment a Marc Recha, Isaki Lacuesta, entre altres. També a Joaquim Jordà, qui hi consta com un dels tres guionistes, film a qui hi està dedicat.
També hi figura, en el llistat, el llegendari líder del Partit Comunista Xilè, Volodia Teitelboim.
“Mi vida con Carlos”? un film meravellòs!
. Mi vida con Carlos. Dir. German Berger-Hertz. En la part tècnica, hi figura la dona del director, Elsa Casademont. Un dels guionistes és Joaquim Jordà. 83 minuts. Distribueix: Todo por las niñas. Barcelona. 2010.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!