Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
A partir d’uns contes d’un dels més grans escriptors lusos de tots els temps, Eça de Queiroz, Oliveira, que tot just ha fet 101 anys d’edat, ens presenta un nou i ben interessant treball cinematogràfic (…)
En Macario ens fa cinc cèntims de les seves dissorts en topar amb una rossa, en dono fe, veritablement subjugant i exòtica. Tot va començar un dia quan, entre llibres de comptabilitat a la botiga del seu oncle, se li aparegué, just a la cambra de l’edifici del davant, una rossa amb un ventall i una mirada i uns llavis que farien ressuscitar un mort.
Figura que en Macario xerra els fets no pas a nosaltres sinó a una viatgera en tren per terres de l’Algarbe.
Les circumstàncies, la situació, desestabilitzaran la feina, la vida, de l’atractiu comptable.
A partir d’uns elements ben senzills, en una obra del segle XIX, el gran anarcoreaccionari que és l’aristòcrata Manoel de Oliveira –un home que va començar a fer cinema en l’època silent, dels pioners i que ens factura un film per any- recrea un Portugal també decimonònic, depassat, on l’autoritat, l’obediència, algun que altre record a Salazar, el Franco portuguès, planen pertot arreu.
Direcció d’actors, decorats, ambients, trama, el director portuguès més jove i revolucionari, hi excel·leix en tot, bo i oferint-nos una obra aparentment senzilla i episòdica, però de gran fondària moral i realment pertorbadora, subjugant, singular, atzarosa.
. Singularitats d’una noia rossa (Singularidades de uma rapariga loura). Dir. Manoel de Oliveira. 63 minuts. Portugal. 2009.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!