És una pel·lícula centrada en la vida de Jesús tal com va ser descrita en l’Evangeli segons Mateu. És de 1964, i com és habitual en ell empra actors no professionals, en aquest cas camperols. També molts dels amics del director com els intel·lectuals Natalia Ginzburg, Alfonso Gatto, Enzo Siciliano, i la seva mare Susanna
Estem davant de primer film dirigit per Pasolini. Any 1961. L’antic ajudant de direcció de Fellini gosa estrenar la seva pròpia pel·lícula. Pasolini té ara, com a ajudant, a Bernardo Bertolucci (…) Accattone és el sobrenom de Vittorio, un lumpenproletari que es dedica a la prostitució com a macarró. Un home que viu al dia.
Que en fa d’anys que vaig veure per últim cop el gran film d’en Pasolini. Una pel·lícula que té per doble protagonista: el lumpenproletariat i la ciutat eterna, Roma (…) ‘Mamma Roma’ és una meuca que abandona el seu poble i la seva professió per anar a petar a la capital romana. Allà hi du
A les acaballes dels 60, un jove músic de carrer, resident a l’extraradi de Detroit, cent per cent classe treballadora, és descobert per dos productors que queden enlluernats per la força de les lletres de les seves cançons –en contrast amb el caràcter light de les de Bob Dylan (…) El cantant respon al nom
La posada en escena més coneguda de Pere Portabella és la del retorn de Josep Tarradellas. Ell va fer possible que un polític obscur que havia viscut a l’exili durant gairebé quatre dècades fos aclamat com a president en un acte històric. La faceta militant de Portabella, el seu compromís amb la lluita antifranquista, el
Càmera repassant i llepant parets, murs, làmpades, canelobres, sostres, recorregut morós, mentre una veu monòtona, metàl·lica, repeteix frases robe-grilletianes (…) La mansió, de fet un gran, gros, vastíssim palau envoltat de jardins domesticats i clenxinats fets i pastats amb tiralínies, és un hotel internacional poblat de membres alts de les classes altes, vestits de vint-i-un botons,
Un jove alemany viatja, sol com un mussol, per Àfrica, per un paratge de maresmes, vegetació no gaire abundosa, i escassíssim hàbitat humà. El xicot es dirigeix al territori verge de Botswana (…) Al poc de deixar el jeep, es troba amb un vell i amable pescador nadiu. El desplaçament el fan en canoa. Calor,
M’agrada en Jean-Luc Godard. Això, per començar. El seu cinema m’interpel·la, en desafia, m’obliga a treballar, a capir, em sorprèn, m’empipa. Em sedueix, em dóna idees per escriure (…) És per això que miro de no perdre’m cap film dels poquíssims que de forma absolutament restringida i per pocs dies, s’estrenen a casa nostra –Godard
Marker se dedicó a desarrollar una obra estético-ideológica vertiginosa en el área de la imagen cinematográfica y el documental, impar en la segunda parte del siglo veinte y hasta su fallecimiento. Marker se caracterizó por trabajar y reflexionar sobre los soportes técnicos audiovisuales más avanzados de su época. Así pergeñó un mundo expresivo propio de
Una mare de família pateix un accident greu mentre practicava un esport de risc. Atès que les desgràcies no venen soles, el marit descobreix, per boca de la filla gran, que l’accidentada feia el salt al cònjuge. Drama familiar d’allò més contemporani, el film ha estat rodat en el marc suggestiu i incomparable de les
En un context d’intensa lluita social i política liderat per l’esquerra, inclosos els atemptats, un jove nord-americà viu un intents sentiment de què ja n’hi ha prou d’aquest color. El xicot es postula per fer una feina en el camp de la seguretat, de la persecució del que ell considera una marea roja. Anys després,
Miguel perd la dona. Hora d’engegar un viatge llargament acaronat i pendent. De València (l’Horta) a Argelers (el Rosselló), viatge envers a un mateix, recuperant vida viscuda i mai del tot perduda. Film d’espaordidora bellesa, d’inquietant quietud, pausat com la respiració calma, filmada amb intel·ligència i bon sentit i gust. Té, al centre de tot,
Va ser a Barcelona, al barri de les Corts. Al carrer Marquès de Sentmenat. Era, exactament, l’any 1986. Ens vam trobar en un estudi de gravació i doblatge prou conegut. De la meva alçada, cabell arrissat, un elegant mocador al coll. Només calia aclucar-hi els ulls per saber que era ell: en Paul Newman (…)
Marcel Marx és escriptor i bohemi, però, coses de la vida, fa de cirabotes. Ha decidit autoexilar-se a Le Havre, el gran bastió obrer, el feu històric del Partit Comunista Francès. El seu món és petit, autàrquic, però suficient: la seva dona; l’amiga del bar; la fruitera; el de la botiga de queviures. Les coses,
Ahir estava llegint amb molta atenció unes notes i papers sobre l’Organització Comunista Bandera Roja -1968/1989-, i m’he autoconvidat a anar al cinema. Què serà?: ¿La darrera d’en Ken Loach, dels germans Dardenne, de la Mercedes Alvárez, de’n Kaurismäki? No, hi aniré a veure una que tracta del món de les finances. Del capitalisme financer.