Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Cinc personatges: Leonard, home fràgil, torturat; Michelle, una veïna rossa que es debat entre creure o no a un home maridat; Sandra, filla d’un home ric i d’origen hebreu. I Brighton Beach, a Brooklyn NY. I per damunt de tot, ressons de “Nits Blanques” de Fiodor Dostoievski. I, per descomptat, un gran, gran, gran film, no pas una d’aquelles comedietes ensucrades adreçades a adults amb mentalitat de teenagers (…)
I Joaquin Phoenix, un cop més enorme, encarnant, ara, a en Leonard (encara el recordo fent de Johny Cash en un biopic ben parit). I la bella, fonda, i inesperada veu de country de Gwyneth Paltrow. I aquell paisatge novaiorquès.
I una història, versemblant, de fragilitat, de tendresa sense límits, de casualitats i causalitats. De solitud i espera, d’amor petit que pot esdevenir gros i desbordant, d’amor platònic que s’esmuny i esmicola. De pares ja grans que no comprenen. De rictus i tradicions.
De tres moments màgics: la cabussada. La nit newyorkina amb música de grans moments i un tràveling en cotxe. Les passes a la sorra a tocar de fondàries abissals.
I una història que et sacseja. Que et va patir i somriure i plorar i comprendre. I que et fa més persona.
. Two Lovers. Dir. James Gray. 2008. 110 minuts. USA.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
per a una gran pel·lícula. Impressionant Phoenix !
Pere,
Aniré a tornar a veure la pel·lícula. A mi sempre m’ha agradat el cinema de James Gray, però en aquesta ocasió em va decebre força. I l’home filma tan bé, que no em costarà gens, no em farà gota de mandra, anar novament a veure-la.
El cas és que n’esteu escrivint coses tan boniques (molt més belles del que jo recordo la pel·lícula, vista ja fa dos anys) i hi ha un nivell tan alt d’unanimitat, que he arribat a la conclusió que valdria la pena que me la tornés a mirar. Avui he llegit, però, el comentari de Roger Morales a La LLanterna Màgica, i veig que la percep de manera que ens avenim força. El bon treball de posada en escena i la naturalesa i tractament dels personatges no treu que la història argumental sigui, com diu el Roger, previsible o, com hi afegeixo jo, bogadejada.
Tanmateix i aprofitant que la fan a prop de casa, la tornaré a veure, per a mirar-me-la en condicions diferents a com les reps en un festival i, sobretot, davant tanta unanimitat favorable i perquè estic intrigat amb el meu propi comentari a cop calent a Canes 2008, en què la vaig qualificar de “comèdia” (amb el Phoenic pallassívol, etc.), quan efectivament la recordo més aviat com a melodrama. Segurament, en vaig valorar més el joc de personatges escaient a una comèdia dramàtica, més que no pas la instrumentalització de sentiments, que correspondria al gènere del melodrama.
En pensi el que en pensi finalment, Pere, t’agraeixo la bellesa del teu text. és dels que es llegeix amb plaer i t’engresca a anar a veure una pel·lícula.
Cordialment,
Vador Montalt