Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Abans d’anar a veure el darrer i refrescant film d’en Michael Moore, n’era sabedor del pa que s’hi donava: el capitalisme és una merda; una gran i extraordinàriament verinosa merda; és un sistema que no serveix, que cal superar perquè produeix uns costos superiors als seus beneficis. Un sistema políticoeconòmic al servei d’una minoria potentada i que exclou les majories socials de les principals decisions en tots els camps. El cas és que, en sortir, trobo que respiro millor i em sento una mica menys descolorit i més roig (…)
La pel·lícula engega bé, amb una cançó potent d’Iggy Pop, i acaba amb una versió sui generis, amb estil Frank Sinatra, de la Internacional, i un tema, estil country, sobre Jesucrist. Impecables, les tries.
El film és una barrija barreja de temes i fets i problemes: el pet de la bombolla immobiliària; el desnonament massiu de les llars; les assegurances que contrauen molts treballadors de firmes com ara AMERICAN EXPRESS, BANK OF AMERICA, NESTLE, que, en cas de mor, permeten que els diners del traspàs hi vagin a petar al titular del negoci no pas a la família del finat; l’era Reagan; les malvestats causades per Wall Street; el fet que la Secretaria del Tresor del govern USA és una prolongació de Wall Street; els sous i beneficis multimilionaris de la cúpula financera; com tenen comprat el Congrés i el Senat; la col·lusió política-negocis.
I al costat d’alguna estirabot michalemoorià hi trobem moments antològics, impagables. Les prèdiques contra el capitalisme dels bisbes de Pennsilvania i Chicago; el suport episcopal a l’ocupació d’una fàbrica –el titular de la diòcesi era fill de metal·lúrgic; en Moore a la porta de Wall Street demanant explicacions sobre els productes financers derivats; o davant d’uns bancs amb sacs a les mans per recuperar els diners pispats a la ciutadania per les entitats financeres.
Imatges, testimonis, música, locució… configuren un gran film de denúncia contra el sistema capitalista en el país capitalista per excel·lència. I amb una bon feix de referències autobiogràfiques del director, la família, el pare –obrer de la General Motors…-
Una pel·lícula ideològicament, no us penséssiu pas que hi va més enllà, socialdemòcrata i que ben segur farà envermellir a l’actual esquerra institucional, sorda i muda davant les injustícies, sense perfil propi, sicària i còmplice del sistema vigent.
Al final, en Moore, tendre i sincer, ret un homenatge al senyor Franklin Delano Roosevelt!
Gran film, sí, senyora. Gran.
. Capitalisme: A love story. Dir. Michael Moore. 126 minuts.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És una economia corrupta, la primera potència del món de la indústria militar i ‘espacial’, basada en el seu endeutament públic, la pirateria empresarial i la creació artificial d’engenyeria financera i basura per a finançar-se.
Què inclús té una economia montària basada amb el dòlar i actuar sobre la massa monetaria engegant un botó per fer pagar a la resta del món les seves desproporconades despese públiques i militars.
Que no dubta en fer-ne ús per defendre els seus interesos energetics ‘estratègics’ al món amb el control del preu del petroli i els interessos de les seves corporacions multinacionals.
Per què l’economia lliberal pura no ha existit mai i és la mala direcció i gestió de les directrius estatals públiques les que les fan tirar endavant o fracassar sota uns determinats interessos d’Estat.