Pere Meroño

A la tardor de 2007, a Pasqual Maragall, i els seus familiars, se’ls hi ha girat feina: el president de la Generalitat de Catalunya, pateix Alzhèimer. El film, en fa un recorregut, en documenta l’evolució del mal; l’empitjorament del pacient; la tibantor de les relacions familiars, amb l’esposa cansada, els fills que no reconeixen el pare que havien tingut; la rebequeria del polític… en un camí, sense aturador, cap al no res; una malaltia d’impossible guariment, ara i aquí, un calvari anunciat (…)

Veiem Maragall, al principi de tot. Amb la decisió ferma de fer-hi front, al repte. Però amb un empitjorament clar i net; ell mateix n’és testimoni lúcid. Cap el final reconeixerà que això no té remei, Que el domini mèdic de la malaltia hi arribarà massa tard, almenys per la seva persona.

Al costat de l’evolució acurada del mal, veiem com basculen, maduren, s’enrareixen les relacions familiars. També, el documental ens mostrarà casos semblants als EE.UU, i a l’Índia, i presentarà un debat i opinions dels especialistes mundials més competents i lúcids.

En conjunt, es tracta d’un film important, molt viu i viscut quan segueix el cas i la persona indubtablement apassionant del líder del Front Obrer de Catalunya a casa nostra; però que en conèixer altres situacions; en escoltar els metges, pren distància i refreda.

Ben segur que si s’hagués centrat en Maragall hagués assolit una força humana i cinematogràfica, colossal.

Emotiu. Curull de sentiments. Didàctic. Omnicomprensiu. Parlem d’una pel·lícula que cal anar a veure; que s’ha de veure.

. Bicicleta, cullera, poma. Dir. Carles Bosch. 110 minuts. Catalunya. 2010.

Triler

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Josep Pallach 1920/1977

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!