El vidre
Expliquen que enmig de l’actuació de la Marta Carrasco de l’altre dia, aquesta va fer eixir a l’escenari el conseller Tresserras i li va fer un bes als llavis… amb un vidre posat entre tots dos per a evitar el contacte real.
No sé què va pensar el conseller però a mi la imatge m’ha tirat quaranta anys enrera, al cine Martín. La vesprada de diumenge la passàvem sempre allà, al cinema del poble. Hi feien dos films, un generalment roí i un segon milloret. Menjàvem tramussos i amb purumoros i llimonada fabricàvem durant el primer dels passes una espècia de coca-cola casolana a base de sacsejar l’ampolla fins dissoldre el purumoro en el líquid. I una de les grans discussions amb els amics era precisament aquesta: com era possible que es besaren els actors amb tanta facilitat. I la tesi imperint era que es besaven de mentida i que n’hi havia un vidre entre els llavis d’ella i els d’ell.
Era innocència infantil en estat pur i puritanisme franquista interioritzat. En el nostre cap es feia impossible frivolitzar el bes als llavis. Era massa important i decisiu com per a que qualsevol poguera anar besant els llavis de qualsevol altre sense cap més motiu que un film o una obra de teatre. I l’explicació màgica que confortava la nostra curta moral era el vidre. Un vidret posat estratègicament per a impedir el contacte dels llavis.
Ara fa riure però vam passar vesprades senceres discutint-ne la tecnologia. Com l’aguantaven? Qui el posava? Com era que no en quedava rastre? Segurament per això quan m’han explicat que entre els llavis del conseller i els de la ballarina hi havia un vidre al cap a mi m’ha tornat el vell Martín i el seu cinema.
em pensava que era una superposició de llavis… lo del vidret, ni m’havia passat pel cap. Amb les meves amigues, n’estavem convençudes.
Si hagués estat regalèssia, la beguda resultant hauria estat el pixat d’egua nostre (pixat d’ego).
A banda dels tramussos (xufles) i les pipes i els cocovets i tot allò que venia l’amo en Jaume a l’entrada del cine, just davant hi havia una botiga (Can Bandrís) on podíem comprar murtrons. També pomissons: pen entendre’ns, el ‘datil’ del garballó (margalló). Amb una pesseta de pomissons, o dos reials de murtrons, podies veure les dues pel·lícules i el No-Do (amb la mà enlaire: era l’únic moment que no menjaves) sense aturar les barres.
Jo vaig passar-me uns quants anyets abans de deixar d’escarrassar-me per capir com pintaven totes les pel·lícules antigues amb blancs i negres (i grisos!): mai entenia com s’ho feien per pintar totes les lianes per on s’enfilava i volava en Johnny Weissmüller, tota la pell, les fulles dels arbres i, més inquietant de tot, el cel… santa innocència
Si vos val com consòl, durant anys vaig creure que els indis eren presos i els vaquers que els matàven (jo pensava que de veritat), policies.