Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Bétera

Foguera

Deixa un comentari

Quan jo era un xiquet es feien fogueres a davant de casa. Fins que algú va pensar en asfaltar el nostre carrer. I en companyia de l’asfalt va arribar una nota de l’ajuntament que prohibia encendre fogueres. I el sereno que passava a veure si en fèiem o no. Com que estaven fent obres just aleshores al magatzem de taronja dels Morenos, al cantó de dalt prop del Calvari, durant un parell d’anys les vam poder encendre allí però després es va acabar. Mai més hem tingut foguera al carrer… pel progrés, diuen.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 23 de juny de 2006 per vicent

L’Albert

Deixa un comentari

Dijous l’Albert va pujar a Barcelona. Divendres teníem l’enèsima conspiració de les nostres vides i va aprofitar per quedar-se a casa i que així poguérem sopar i xerrar una estona.

L’Albert és el meu amic. Puc dir, i em causa una impressió tremenda fer-ho, que és el meu amic des des de fa més de quaranta anys. Ell afirma que ens devíem conèixer a donya Carmen, en l’escoleta de pàrvuls. Jo no en tinc consciència però recorde com si fora avui el dia que a les monges em varen fer pujar a la classe de sor Elena i vaig seure al pupitre amb ell. Ens coneixíem perquè ell era el fill de la carnisseria i jo el del cafè, un Boví i un Montes, separats només per una cantonada escassa de carrer.

Així és com vam viure la nostra infantesa. Jo el veia girar la cantonada de casa cap a la parada que els seus pares tenien a davant de l’església. El recorde en bicicleta amb un gran cistell lligat al darrere o amb el carro, estirant de la burreta que esbarava al carrer. Sempre saludant amb un somriure.

Amb ell vaig anar tirant cap a l’adolescència. Amb ell em vaig rebel·lar i vaig aprendre -com aquella vegada al Corpus. No sé quina edat teníem però tots dos portàvem pantalons curts i el franquisme encara manava. En aquells temps el Corpus era una celebració major. El poble quedava aturat per la processó, que era enorme i a la qual els nostres pares ens feien anar. Totes les portes s’obrien al pas del rector que anava sota pal·li i portava una escorta de soldats armats. No entenc per quin motiu però vàrem decidir que això d’agenollar-se no era digne i en un moment de la processó ell i jo solets ens vàrem quedar drets mentre tothom s’agenollava. Vàrem baixar el cap en senyal de respecte però això no ens va valdre de res cara al marmoleig que, junts, vàrem haver d’aguantar.

L’Albert no sé si sap quantes coses he après d’ell. Per exemple una que duc gravada en el cap des de fa anys. El pare de Juli, un altre amic nostre, era un líder de l’incipient moviment blaver i un dia, era falles com ara, ens va donar una enganxina que deia “som valencians, mai catalans”. Jo no sabia què fer però ell, amb una serenitat enorme, va arrencar la frase “mai catalans” i va retallar el blau de la senyera. I se la va enganxar amb tota la parsimònia possible al jersei. Sempre he cregut que la meua obsessió per sumar i no restar ve d’aquell dia i d’aquella lliçó inoblidable.

Amb ell, i amb els altres amics és clar, vam viure molt i vam treballar molt els difícils anys de la transició. A la biblioteca municipal, fent revistes com el Celobert i col·laborant en cada campanya imaginable. Vam estudiar encara junts a Montcada (tot i que ell es va equivocar i va fer ciències). Vam celebrar junts la mort de Franco en un disccret camp de tarongers que hi havia a la vora de l’institut i ens confessàrem els nostres amors incipients, el nostre descobriment de la vida. Ell es va lligar la xicona més guapa de tot l’institut i ens va fer ràbia a cada minut durant un viatge a Galícia on cridava cada volta que veiem un cementiri.

Passàrem nits fantàstiques i nits horribles. Una volta vaig dormir en terra a la porta de la seua habitació, dalt a la cambra de sa casa, perquè em feia por que un mal d’amors el portara a fer alguna ximpleria. I quan el meu desamor feia mal i dolia ell era el pont que aguantava amb una paciència infinita aquell dolor en gent tan estimada sense retreure’m mai res ni a mi ni a ella, amb un respecte sòlid i ferm. I això malgrat que a vegades estic segur que no em podia entendre -o que li costava molt fer-ho.

Amb el pas dels anys el món ha canviat radicalment. Ni hi ha el cafè ple de vells fumant rabasetes ni a sa casa queda cap rastre de tots aquells animals que tan em fascinaven. Divendres, quan baixava a acompanyar-lo al cotxe, va sonar el mòbil. Era Ove, un amic suec amb el qual vaig estar parlant uns minuts. Mentre ho feia i ell s’esperava amb la maleta a la mà li vaig veure una mirada encuriosida, explorant el meu anglès. És possible que estiguera pensant com ens ha canviat el món a la gent de la nostra generació -el poble, el cotxe, el telèfon mòbil, l’anglès, Barcelona, internet, treballar en català, saber què som… Quan el vaig veure marxar pel carrer Sepúlveda camí de Bétera, vaig pensar que sí que ens han canviat massa coses en massa poc temps però que jo almenys tinc la gran sort de tindre’l a ell sempre al seu lloc. El meu amic des de fa més de quaranta anys.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 19 de març de 2006 per vicent

Simó

Deixa un comentari

A Dénia, enmig dels actes de commemoració de la insurrecció de Basset algú ha dit que Simó Aguilar és mort. Una esquela al diari ho confirma. Des dels primers setanta el seu somriure permanent i la seua exhuberant capacitat de creure en el demà millor ens ha acompanyat.A la nit, tornant a Bétera, rodem des de València per la vella carretera de Montcada, que em porta records d’ell i les seues maniobres. Com un minúscul i silenciós homenatge.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 12 de febrer de 2006 per vicent

No Future?

Deixa un comentari

La gent d’Esquerra Unida de Bétera em convida a participar en un acte que han organitzat a l’Ajuntament i després anem a sopar. La despresió posterior al pacte Camps-Pla és òbvia. A la meua taula tot el món és d’acord en que es tractat d’una situació excepcional que cal respondre de forma excepcional. Però tots estan convençuts, alhora, que cap dels partits donarà un pas en aquesta direcció.He arribat a casa preocupat i cansat. No ho negaré. Mentrestant a la bústia m’esperava un anunci de que han obert el primer Kebab del poble. Arrea!

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 11 de febrer de 2006 per vicent

Coromines a Bétera el 1962

Deixa un comentari

La polèmica sobre la biografia de Joan Coromines m’ha portat a comprar-me dos volums de la correspondència de l’insigne lingüista, els de les relacions amb Pla i Fuster.I al de Fuster trobe una dada particularment curiosa per a mi. En una carta escrita per Coromines a Barcelona el 28 de març del 1962 aquest li comunica a Joan Fuster que el dia 16 d’abril dilluns arribarà a València per seguir recorrent el país sencer a la recerca de topònims i mots. I diu: “si fos fàcil em traslladaria el mateix vespre a Nàquera, Bétera o Serra”. No sé sap res més però podem suposar, coneguent com era de metòdic, que Joan Coromines va visitar la subcomarca de la Calderona el mes d’abril del 1962. Quan jo era un xiquet ben menut que, probablement, encara no havia anat a la guarderia de donya Carmen.(Sobre la polèmica vegeu l’article de VilaWeb Lletres)

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 27 de gener de 2006 per vicent

Ha mort Sierra

Deixa un comentari

Al poble ha mort Vicent Sierra, jugador de futbol que va ser del València -amb el qual va guanyar la lliga de l’any 42, la primera de l’equip. Després va jugar també al Barça i a l’Hèrcules. En les necrològiques publicades trobe una dada desconcertant per a mi. Sembla que el Bétera de futbol va jugar la final del campionat “d’Espanya” amateur de l’any 1940 i la va perdre. M’encurioseix perquè mai de la vida n’havia sentit a parlar. El Bétera, que juga de verd-i-blanc, mai ha passat de la preferent i l’any 40 sembla el menys apropiat de tots per a jugar al futbol…(Més informació sobre Sierra en aquesta pàgina)

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 24 de gener de 2006 per vicent

Sant Antoni

Deixa un comentari

Al meu barri fan la festa de Sant Antoni. I entre altres coses un grup de xicots, i no tan xicots, es dediquen a “caçar” xarxes wifi pel carrer. No sé si he d’apagar i encendre la meua de tant en tant per fer-los una miqueta més apasionant el concurs…En qualsevol cas m’ha fet recordar el Sant Antoni de Bétera quan jo era un xiquet. Els carrers encara no estaven asfaltats i feiem fogueres a davant de casa. Fogueres primitives, a base de parots i andròmines però que amb els meus ulls de xiquet semblaven imponents. Després va vindre l’asfalt i l’ajuntament va prohibir-les. Al meu carrer allargàrem la tradició gràcies a que a la cantonada de dalt van ensorrar un edifici per a fer un magatzem de taronja -el del Morenos, crec recordar. Ara tot el poble ha de fer la foguera junta amb els majorals a l’albereda. De la foguera al wifi hi ha un tros, certament. Però pel que sembla Sant Antoni tan val per una cosa com per una altra.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 15 de gener de 2006 per vicent

Passos

Deixa un comentari

He eixit a passejar una estona. Ací a Bétera a voltes tinc la sensació que són els peus i no el cervell els qui marquen la ruta. Fa fred. Per al meu gust molt. Però reconec un cert comfort. No sé si és la geografia o el calendari. O la barreja de les dues coses. Però no puc dir que estiga incòmode escoltant els meus passos.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 3 de gener de 2006 per vicent

Dissabte

Deixa un comentari

Dissabte a la nit els meus amics varen decidir que la xifra del meu aniversari era prou rodona com per a fer-me una festa sorpresa. Va ser una conspiració massiva on tant la meua família com els amics del poble i de tot arreu es van posar de valent. Em portaren enganyat al Pi a Nàquera. Jo pensava que anava a sopar amb Frederic i Rosa però resulta que n’hi havia més de setanta emboscats a les fosques, disposats a alterar el meu ritme cardíac.La veritat és que hores d’ara encara no estic recuperat. L’estima quan se’t representa d’aquesta manera tan massiva et fa pensar que no et mereixes tot això, que la vida és un pèl excessiva per benevolent. Les caretes de tots, l’alegria que ensenyaven sense vergonya, el record pels qui no podien ser, la burla merescuda per tanta innocència com havia demostrat els darrers dos dies, els regals tan extraordinaris per ells mateixos com pel que volien dir, els molts quilòmetres posats per alguns per arribar-se a Bétera, els records explicats de la meua gent, els anys que feia que no podia fer algunes abraçades, la gent de casa mirant amb aquells ullets, el discurs de la Txell i un avió de paper de la Júlia… Només sé dir que en nits així la vida sencera pren sentit.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 5 de desembre de 2005 per vicent

Don Vicent

Deixa un comentari

Ha mort don Vicent, don Vicent Costa. Era rector del meu poble. Va arribar fa molts anys, just quan tota la meua colla deixàvem de creure en déu. No puc dir que s’haja mullat mai per cap cosa d’una manera clara però quan va eixir el primer número de Saó ens el va regalar. Aleshores, ara celebren el número 300, encara es deia com a subtítol “Paper Pastorals al País Valencià”. Sempre que vaig parlar amb ell vàrem mantenir un respecte mutu, malgrat la distància ideològica, que em resultava còmode.Diuen que, com ha passat en molts pobles, tenim molts punts per a que el pròxim rector siga un jovenet intransigent d’extrema dreta. Espere que només siga un rumor…

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 1 de novembre de 2005 per vicent

Coses que no veus

Deixa un comentari

Ahir, tornant d’El Puig pel by-pass, de sobte vaig descobrir que la Torre Bofilla era visible des de la carretera. I em vaig sorprendre molt. He passat centenars de vegades per aquesta carretera i mai abans havia vist la torre. No sé què pensar…

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 31 d'octubre de 2005 per vicent

Entra la murta

Deixa un comentari

Entra la murta al poble …i al darrere l’Ajuntament posa els del camió de la neteja que es dediquen a replegar tota la murta i els pètals de rosa que s’ha tirat un cantó més avall. L’espectacle és sorprenent o ridícul. Si no volen murtra pel carrer que no la facen entrar. Però si la fan entrar tindria una certa lògica deixar l’enramada al carrer durant unes hores. Si no és fer i desfer com imbècils.L’escena còmica, final, la veig al davant de la farmàcia. Els empleats de l’ajuntament agranant frenèticament la murta mentre deixen unes cigarretes mig gastades en la vorera. Devien tindren ordre de netejar només la murta i les roses però deixar tota l’enruna que trobaren.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 12 d'agost de 2005 per vicent

La meua falla

Deixa un comentari

Dissabte a la nit vaig anar a veure cremar la meua falla. I quan dic “meua” ho dic amb tot el coneixement de causa. Jo, Juli Hurtado i l’Andreu la vàrem fundar el 1973. Després les coses es varen complicar molt amb l’anomenada Batalla de València, les falles varen caure generalment en mans de l’extrema dreta i jo vaig deixar-ho córrer fins fa uns anys, quan les aigües començaven a baixar calmades i vaig tornar a tindre una relació cordial amb la comissió.
Enguany la falla “la Barraca” ha canviat d’emplaçament -i ja en van una pila- i, de fet, s’ha acostat allà on va néixer originàriament, al carrer de Baix. Com sempre hem quedat els últims en la classificació i, com sempre, ens ho hem pres amb bon humor. El foc ho purifica tot.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 21 de març de 2005 per vicent

Dades històriques…

Deixa un comentari

Al 1617 un frare de l’ordre de Sant Agustí, mestre de xiquets al meu poble i de 52 anys d’edat el van condemnar a galera per 10 anys acusat de sodomia.Li deien Mosén Joan Garcia Ferrer.(No saps mai quina sorpresa et trobaràs quan et poses a llegir)

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 24 de gener de 2005 per vicent

Reis

Deixa un comentari

Al meu poble els reis arriben en un helicòpter de l’OTAN, de la base que tenim la desgràcia de patir dins el terme. És un bon contrasentit i un exercici consentit de propaganda bèl·lica que sembla haver esdevingut ja una tradició. El mal és que difícilment els pares amb xiquets i xiquetes en edat de fer carta renunciarem al somriure impagable que posen en veure baixar Ses Majestats de l’armatoste aquell. I uns per altres anem fent. Això sí: la meua germana, si li pega, comença a cridar “OTAN No, bases fora!” en el moment que apareix l’helicòpter. Sort en tinc d’ella.

Aquesta entrada s'ha publicat en Bétera el 6 de gener de 2005 per vicent