Dijous l’Albert va pujar a Barcelona. Divendres teníem l’enèsima conspiració de les nostres vides i va aprofitar per quedar-se a casa i que així poguérem sopar i xerrar una estona.
L’Albert és el meu amic. Puc dir, i em causa una impressió tremenda fer-ho, que és el meu amic des des de fa més de quaranta anys. Ell afirma que ens devíem conèixer a donya Carmen, en l’escoleta de pàrvuls. Jo no en tinc consciència però recorde com si fora avui el dia que a les monges em varen fer pujar a la classe de sor Elena i vaig seure al pupitre amb ell. Ens coneixíem perquè ell era el fill de la carnisseria i jo el del cafè, un Boví i un Montes, separats només per una cantonada escassa de carrer.
Així és com vam viure la nostra infantesa. Jo el veia girar la cantonada de casa cap a la parada que els seus pares tenien a davant de l’església. El recorde en bicicleta amb un gran cistell lligat al darrere o amb el carro, estirant de la burreta que esbarava al carrer. Sempre saludant amb un somriure.
Amb ell vaig anar tirant cap a l’adolescència. Amb ell em vaig rebel·lar i vaig aprendre -com aquella vegada al Corpus. No sé quina edat teníem però tots dos portàvem pantalons curts i el franquisme encara manava. En aquells temps el Corpus era una celebració major. El poble quedava aturat per la processó, que era enorme i a la qual els nostres pares ens feien anar. Totes les portes s’obrien al pas del rector que anava sota pal·li i portava una escorta de soldats armats. No entenc per quin motiu però vàrem decidir que això d’agenollar-se no era digne i en un moment de la processó ell i jo solets ens vàrem quedar drets mentre tothom s’agenollava. Vàrem baixar el cap en senyal de respecte però això no ens va valdre de res cara al marmoleig que, junts, vàrem haver d’aguantar.
L’Albert no sé si sap quantes coses he après d’ell. Per exemple una que duc gravada en el cap des de fa anys. El pare de Juli, un altre amic nostre, era un líder de l’incipient moviment blaver i un dia, era falles com ara, ens va donar una enganxina que deia “som valencians, mai catalans”. Jo no sabia què fer però ell, amb una serenitat enorme, va arrencar la frase “mai catalans” i va retallar el blau de la senyera. I se la va enganxar amb tota la parsimònia possible al jersei. Sempre he cregut que la meua obsessió per sumar i no restar ve d’aquell dia i d’aquella lliçó inoblidable.
Amb ell, i amb els altres amics és clar, vam viure molt i vam treballar molt els difícils anys de la transició. A la biblioteca municipal, fent revistes com el Celobert i col·laborant en cada campanya imaginable. Vam estudiar encara junts a Montcada (tot i que ell es va equivocar i va fer ciències). Vam celebrar junts la mort de Franco en un disccret camp de tarongers que hi havia a la vora de l’institut i ens confessàrem els nostres amors incipients, el nostre descobriment de la vida. Ell es va lligar la xicona més guapa de tot l’institut i ens va fer ràbia a cada minut durant un viatge a Galícia on cridava cada volta que veiem un cementiri.
Passàrem nits fantàstiques i nits horribles. Una volta vaig dormir en terra a la porta de la seua habitació, dalt a la cambra de sa casa, perquè em feia por que un mal d’amors el portara a fer alguna ximpleria. I quan el meu desamor feia mal i dolia ell era el pont que aguantava amb una paciència infinita aquell dolor en gent tan estimada sense retreure’m mai res ni a mi ni a ella, amb un respecte sòlid i ferm. I això malgrat que a vegades estic segur que no em podia entendre -o que li costava molt fer-ho.
Amb el pas dels anys el món ha canviat radicalment. Ni hi ha el cafè ple de vells fumant rabasetes ni a sa casa queda cap rastre de tots aquells animals que tan em fascinaven. Divendres, quan baixava a acompanyar-lo al cotxe, va sonar el mòbil. Era Ove, un amic suec amb el qual vaig estar parlant uns minuts. Mentre ho feia i ell s’esperava amb la maleta a la mà li vaig veure una mirada encuriosida, explorant el meu anglès. És possible que estiguera pensant com ens ha canviat el món a la gent de la nostra generació -el poble, el cotxe, el telèfon mòbil, l’anglès, Barcelona, internet, treballar en català, saber què som… Quan el vaig veure marxar pel carrer Sepúlveda camí de Bétera, vaig pensar que sí que ens han canviat massa coses en massa poc temps però que jo almenys tinc la gran sort de tindre’l a ell sempre al seu lloc. El meu amic des de fa més de quaranta anys.
