El trenet
L’accident de metro de València, ahir, va passar en la línia que va de Bétera a Torrent. Una línia que dec haver agafat un miler de voltes en la meua vida, des del temps que era “el trenet” i circulava entre Bétera i el pont de fusta de València necessitant una hora sencera.
Vaig començar a agafar-lo al batxillerat (al d’abans d’abans, quan es feia quatre cursos de bàsica i després sis de batxillerat). A Bétera no hi havia institut i vaig anar a Montcada. No sé si des de primer perquè tinc un record boirós d’un autobús que eixia de l’ajuntament i ens portava als xiquets cap a Montcada. En qualsevol cas a partir d’un moment determinat vaig començar a agafar el trenet dues voltes al dia, al preu de quatre pessetes el bitllet. Anava tant a poc a poc que en una corba de Masies ens donava temps de baixar, collir una taronja dels arbres i arribar a temps encara de tornar a pujar. Berenàvem debades…
Molts anys després, curiosament, quan vivia ja a València vaig mantenir la tradició i no baixava a l’estació sinó que em deixava caure del comboi quan aquest aminorava la marxa a la corba abans de l’estació, al final del carrer Bilbao. Aquesta (mala) costum (ho reconec) es va acabar precisament quan es va posar en marxa el metro. No només perquè van canviar els vellísims trenets sinó també perquè van torcer la ruta. Pel tunel el tren entra per Àngel Guimerà cap a la Plaça d’Espanya -i aquestes són les dues estacions on baixe sovint. La darrera d’elles just és la que hi ha abans de Jesús on 41 persones van trobar la mort ahir .
Ahior no vaig poder deixar de pensar que malgrat la decrepitud del material mai havia passat res de semblant amb el vell trenet.
Tu vivies a c/ Molinell i jo a c/ d’Alboraia, dalt del forn del Carme, enfront del Benlliure. Creuaves, sovint, atrafegat per la passarel·la del (ex) pont de fusta. Mai no et vaig dir res. En aquell entorn vaig anar descobrint que estava envoltat de gent admirada, com tu mateix, l’Estellés que vivia al començament del carrer, Vicent Ventura que vivia també prop de la Revolta del Rossinyol o al mateix c/ d’Alboraia o al Genar Lahuerta, i creuava havent dinat, pel pont de la Trinitat,cap a l’agència. Vicent Soler, davant de l’Institut, Ricard -que després seria l’alcalde- al c/ Jaca, etc. i segur que em deixe algú……..
Amb el trenet de la Malva-rosa, acudia al Poli, tenia classes per la vesprada. Eixíem de classe tocades les 10 h. de la nit. Agafàvem pràcticament l’últim viatge de tornada a l’Estacioneta. Hi havia el revolt de carrer Alboraia, que també era pronunciat i amb molt de peralt, recordes?.
Una nit per esta època, cap al final de curs, ens demaren de portar tots els dibuixos del curs per a fer-nos una supervisió general, gairebé semidefinitiva abans de desar-los per a avaluar. En tornant, vaig recolzar el gran cartipàs sobre la porta -que eren de guia i sense topall- s’obrí la porta a causa de la força centrífuga i tot ell, -amb tots els dibuixos- quedaren escampats pel pas de nivell. I no vaig tindre nassos de llançar-me a terra jo també. No fon per falta de ganes………Em vaig quedar de pasta de moniato.Vaig deixar que arribàrem fins la "colmena" on el trenet ja amainava, i tornar corrents a arreplegar tot el que podia quedar. sortosament, a eixes hores no passava ja molt de vehicle i ho vaig recollir tot, crec.
Per si no te’n recordes: la colmena era aquell gran edifici que ocupava tota l’illa que es féu quan vengueren el camp del Vallejo, on jugava antigament el Llevant.
Aquells trenets, pense, també eren prou perillosos, no cal dir-ho, mataven d’un en un i sobretot vianants. Evidentment no eren la Panderola.
Vicent, gràcies pel teu Editorial d’ahir.