ROCKVIU

Barricada, La Farga (L’Hospitalet de Llobregat), 19 d’abril de 2008

L’any 1987 vaig fer un viatge iniciàtic que va començar a l’estadi Bernabeu de Madrid per veure als Pretenders i a U2, que va seguir a l’Aste Nagusia de Bilbao, va continuar en diverses festes majors d’Euskadi i va acabar als carrers del casc antic de Pamplona.

…/…

Als carrers d’una Iruña amb ressaca dels Sanfermines, els Barricada ja estaven celebrant aniversaris. Exactament era el seu cinquè aniversari (actualment estan girant per celebrar el seu quart de segle) i la van fer grossa amb un concert al bar Garazi del carrer Calderería, un cau petit i esquifit on gairebé no hi cabien ni els músics. No cal a dir que allò va ser la hòstia en patinet on ni tan sols van faltar càrregues policials, empentes i corredisses en un barri conflictiu. Era la època del No hay tregua.

Com a bon fanzinerós, vaig aprofitar la ocasió per fer una molt improvisada i molt cutre entrevista al Drogas dues hores abans del concert. Rellegint-la ara me n’adono que el guapo dels Barri se’m va rifar totalment però em va deixar algunes perles impagables: “Som quatre tipus que no en tenim ni puta idea de música”o “de moment volem fer-nos mil·lionaris i jo em vull comprar un bon cotxe i anar amb una tia com les que surten als anuncis”.

I’ts Not Not, Centre d’Art SantaMònica (Barcelona), 18 d’abril de 2008

Ahir em van fer una entrevista els alumnes de l’EMAV per a un documental sobre la història i la evolució del hardcore a Barcelona. Un projecte més per recuperar la memòria històrica de l’underground barceloní dels vuitanta.

Just a l’EMAV (Escola de Mitjans Audiovisuals) va ser on al pleistocé tardà vaig estudiar fotografia. Ara ja no hi ha branca de foto, ha canviat d’ubicació i, en aparença, compta amb força més mitjans i espai que en els anys preolímpics.

…/…

L’entrevista me la va fer un grup d’estudiants tots molt agradables i atents que fins i tot semblaven interessats amb el que els explicava. I davant d’un auditori així se’m va obrir la porta a una incontinència xerraire que
fins i tot em va sorprendre a mi.

Un cop més en vaig sentir com un
iaio explicant batalletes fent un retrat sociopolític i musical dels anys vuitanta del segle passat a uns nois que no havien nascut a l’època dels fets. Una sensació estranya a la que m’hauré d’anar acostumant a mesura que passin els anys.

Goodbye Mr. MacKenzie, sala Zeleste (Barcelona), 11 de juny de 1991

Fa uns dies anant a llençar les escombraries al contenidor hi vaig trobar a dalt de tot una foto de la primera comunió d’un marrec i un parell de ninos que devien pertànyer al pastís de la celebració de la primera hòstia. Em va deixar molt parat, amb moltes preguntes al cap.

Hi ha gent que rebutja els seus records?
El renegar del passat arriba a aquest punt?
És el darrer record cristià d’un apòstata desficiós?
I alguna altre…

(i qui és la noia de la foto? què te a veure?)

Els Goodbye Mr MacKenzie no eren una mala banda. Fins i tot en tinc algún vinil seu per casa que vaig pillar de rebaixes a discos Balada. Com a teloners dels The Silencers, els van superar sobradament, encara que no era gaire difícil ser millors que aquells menjabrioxos.

Portaven a un guitarrista imponent, de gran tonatge i amb el cos ple de tatuatges. I als teclats hi havia una mosqueta morta, una noia molt maca (per això li vaig fer la foto, no malbaratava els rodets així com així) però gairebé irrellevant en la formació. Aquesta xicoteta era Shirley Manson que anys més tard es menjava els escenaris al capdavant de Garbage com si fos una tigressa.

Manuel Lucas, Estudis Ideal (Barcelona), 5 de febrer de 2008

Ahir va arribar de l’impremta el(s) nou(s) Enderrock. És la centcinquantena vegada que es repeteix un procés que comença amb l’olfacte (inevitable sentir l’olor a tinta) i segueix amb la resta dels sentits: la vista, la oïda induïda pels articles, el tacte del paper i el gust de la feina ben feta. En aquesta ocasió s’hi han afegit uns quants sentits i sentiments més: la il·lusió especial d’haver estat quinze anys seguits tirant endavant aquesta revista que forma part indissoluble de la meva vida.

No puc menys que recomanar-vos que aquest mes us passeu sense falta pel quiosc per aconseguir aquest preuat Enderrock. El número habitual, el de la portada dedicada a Polònia és ja tot un luxe —la producció sessió per la portada (obra d’en Carles Rodriguez tot i que jo el vaig ajudar amb les fotos a Manuel Lucas) ja mereixeria un article propi—, però el número especial supera les expectatives. Un número únic per llegir i gaudir de principi a final, des de la portada fins al darrer text i després guardar-lo a un lloc privilegiat de la biblioteca.

A més de les dues revistes, hi ha també un DVD amb un documental retrospectiu del famós concerts del Sant Jordi de 1991. No l’he pogut veure encara, però m’han dit que és extraordinari.

El més destacat d’aquests 15 anys és que d’un projecte per al qual molts no donaven ni un duro i altres van donar només tres números de vida, n’hem pogut fer 150 edicions i resistir tres lustres amb la cara ben alta. El millor? Haver dedicat més d’un terç de la meva vida a fer-ho possible i haver-ho pogut immortalitzar amb la càmera (analògica abans, digital ara) durant aquests 5.500 dies i les seves nits. I les que ens queden!

Però en quinze anys hi ha també espai per una miqueta de bilis i mala llet…

Però del que n’he estat fins els collons durant tots i cadascún d’aquest quinze anys és el haver de suportar dia si i dia també a eunucs mentals amb el cervell castrat per tota mena de prejudicis que se’ls omple la boca amb la paraula “subvenció” cada cop que senten el nom d’Enderrock o de qualsevol producte cultura fet a Catalunya i en català. Tota una colla de cretins que diuen la parauleta amb un somriure estúpid com si ens haguéssin vist el llautó, com si tinguessin una saviesa superior. Uns impresentables malnascuts que es cagarien a les calces si s’haguessin d’enfrontar-se a la tasca que suposa tirar endavant no una, si no les cinc capçaleres que s’apleguen sota el paraigües del grup Enderrock.

Tots aquests bocamolls pestilents haurien de patir les nits d’insomni i els malsdecap que suposa buscar la publicitat i les formes per finançar les revistes, el que significa haver de picar pedra constantment per aconseguir un anunci i, el que és de vegades pitjor, haver després de perseguir al client i cobrar-lo. Menjar-se el cabreix que suposa enfrontar-se a pixatinters de grises oficines quan la qualifiquen i quantifiquen com a “producto regional” abans de llençar-la sense ni tan sols fullejar-la. Aquests llepaculs apàtics s’haurien d’enfrontar al risc que suposa crear nous reptes —algunes vegades suïcides, moltes vegades incompresos— al que ens engresquem tot sovint només pel gust de tirar endavant un projecte cultural digne, reivindicatiu i de qualitat que ens faci sentir orgullosos i amb la cara ben alta cada mes.

A tots ells els hi dedico també aquest quinze anys d’Enderrock. Ens donen més forces per seguir endavant.

Pd: Gràcies al poeta Jordi Comudella i el seu poema Mataró-Llavaneres (inclós en el Treu banya de Gerard Quintana) per la inestimable inspiració d’aquest post.

Kortatu, Gernika (Biscaia), 19 d’abril de 1987

Seguint el fil del festi que parlava ahir a Gernika, recupero aquesta foto del concert de Kortatu. Era l’any de l'”Estado de las cosas”, quin gran disc.

Als arxius adjunts hi trobareu també una foto del memorable escalfament pre-concert (“en cualquier adoquín está la primera linea”) i una altre del post-concert al matí següent.

Uff, ja fa vint-i-un anys, més de mitja vida.

…

Hertzainak, Gernika (Biscaia), 19 d’abril de 1987

Us imagineu un festi a Euskadi l’any 1987 amb actuacions de La Polla Records,Tijuana in Blue, Ruper Ordorika, Potato, Hertzainak, Zurrapak, Itoiz, Jotakie, MAK, Nahiko, Baldin Balda, Xe Osti, Irula, Malos Tratos, Kortatu (i molts més que ara no recordo)? Tot el bó i millor del rock radical basc en dos dies de concerts i reivindicació. Hi ha setmanes santes molt diferents.

Amb l’Albert, la Mila, l’Eva, en Carles, la Mary i molts més del sector radical del Kafé Volter ens vam embarcar en un viatge inciàtic i alcohòlic en autobús cap el mite euskaldún.

Benicàssim, Summercase, Viña Rock, Senglar Rock, Festimad…? Bah, aquest si que va ser un festival com cal.

El motiu era rememorar el bombardeig feixista de la població biscaïna de Guernika feia cinquanta anys. Tota una immersió que vaig viure a l’abertzalisme basc i entrar de ple a intentar comprendre el conflicte d’Euskadi. Festa si, lluita també.

Dos dies que van coincidir amb l’Aberri Eguna i amb una organització del mateix ajuntament de Gernika i Herri Batasuna. Dos dies i les seves nits en que hi va haver de tot, des de moltíssima música (a això anàvem), fins a mítings, manifestacions, càrregues policials del beltzas de l’Ertzaintza (encara guardo com a record una de les bales de goma que van disparar), petar la xerrada al mig de la zona d’acampada al Jon Idigoras, descobrir les ressaques de patxaran, dormir per primer cop en una tenda de campanya, al·lucinar amb els kirolak (esports bascos), els txitolaris, les txalapartes i els bertzolaris; veure exposicions, centenars de fotos disparades a tothom, espectacles infantils i obres de teatre en euskera, moltes amistats, i de nou l’Ertzaintza a la tornada que ens va regirar tot l’autobús per trobar vetasaberquè… si ja ens ho havíem fotut tot!

The Who, Pabellón Príncipe Felipe (Saragossa), 29 de juliol de 2006

Durant una bona pila d’anys vaig estar escrivint, editant, maquetant i fent les fotos d’un opuscle anomenat Neon, una revista gratuïta que es distribuïa en els que possiblement eren els pitjors bars del Baix Llobregat (un dia entraré a fons en el tema). Una feina molt mal pagada però que em va portar a conèixer també una mica a fons l’entrellat de la indústria discogràfica i l’estrany món de la promoció de discos. Una feina que, com ja vaig dir en el seu moment, està en greu perill d’extinció.

… / …
Els Ace of Base eren d’aquella mena de grups descafeinats que tenien un so semblant al que feien els països nòrdics quan es presentaven a Eurovisió abans de l’invasió del frikisme paròdic. Gràcies a un parell o tres de hits (“All that she wants”, “Happy nation” i para de comptar) van aconseguir vendre una burrada de discos en una época en que els discos es venien en les botigues i la gent els comprava.

Doncs aquests xicots, a les acaballes de la seva carrera, van plantar-se a Barcelona el setembre de 1998 per fer un play-back pels 40 Principales i de pas fer una mica de promoció del seu “Singles of 90” en els grans mitjans catalans.

El grup volia sortir als diaris, res de revistetes ni petits mitjans. Des de Madrid a l’encarregat de promoció li van posar en el seu plànning una entrevista amb El Periódico, venent la moto al grup que serien molt ben tractats. A l’hora de la veritat al diari no els va interessar el més mínim ocupar temps i espai per aquest grup. Però la promoció estava en marxa. Aquí és on entro jo quan el promocionero em va trucar per dir-me “Xavi, tinc un petit problema”. I és així com es va haver de plantar un servidor davant d’un hotel de luxe de Plaça Espanya amb El Periódico a sotra d’un braç, el disc dels suecs a l’altre i la gravadora a la butxaca per entrevistar als Ace of Base. Cal a dir que me’n vaig sortir prou bé, la entrevista la vaig aprofitar per Neon i el grup va quedar content pensant que obririen les pàgines d’espectacles d’un rotatiu. Després d’això mai més en vaig saber res més dels carallots d’Ace of Base. Seria aquesta la seva darrera entrevista? Doncs, no el quartet -ara en formació de trio- anuncia la seva tornada als escenaris. Feia falta?

No era la primera vegada que em menjava un gripau d’aquesta mena. El març de 1996 el mateix promocionero ja em va trucar per dir-me “Xavi, tinc un problema”. En aquesta ocasió era per daurar la píndola a un grupet anomenat Solo que feien de teloners de (glups!) Michael Bolton al Palau d’Esports. Eren quatre morenos que feien R&B a capella i havien quedat en es faria una roda de premsa en acabar el concert. Als camerinos del poliesportiu del carrer Lleida em veieu a mi i a altres quatre personatges que no tenien res a veure amb la música reclutats aquella mateixa tarda, tots al voltant dels quatre negres intentant fer veure que allò semblés alguna cosa seriosa. Per sort havia fet els deures havia escoltat el disc del grup i vam poder dissimular amb quatre o cinc preguntes més o menys genèriques i quatre fotos amb les quals ens vam guanyar unes merescudes cerveses robades dels camerinos del grup. D’aquest Solo tampoc en vaig saber mai res més, tot i que segons Allmusic van durar un parell d’anyets més.

A què ve la foto dels The Who? Primer que no em venia de gust posar una foto d’aquest dos grups, i segon que com a premi pels serveis prestats per aquests i molts altres marrons, la discogràfica va obsequiar-me amb la caixa luxosa amb quatre CD’s “Thirty years of maximum r’n’b” del quartet anglés. Em mereixia molt més, però em vaig saber conformar.

El Último de la Fila, Campus de Bellaterra, 8 de novembre de 1986

Hi ha moments que podrien ser totalment prescindibles, petites anècdotes sense més història que el moment viscut i la coincidència d’espai i temps. Però són instants en el temps viscuts amb intensitat i per molt que passin els anys continuen cavalcant en el subconscient

… / …
Era a Bellaterra, a la festa major del campus i El Último de la Fila estaven en el seu millor moment creatiu. Es a dir, amb els seus dos primers discs i quan encara quedava alguna cosa d’aquella genialitat nascuda amb Los Burros i que poc a poc van anar perdent amb els anys. El moment clau va ser quan estaven tocant “Aviones plateados” i algú en aquell moment va senyalar al cel a un avió que deixava la seva estela direcció a l’aeroport d’El Prat. Un moment màgic que no sols va marcar un abans i un després del concert, si no també va significar la pèrdua de la ingenuïtat en el grup. Aquell avió platejat va marcar als pocs que érem allà conscients d’estar vivint un moment únic i irrepetible. Aquells Último eren nostres i de ningú més, fins i tot els elements s’aliaven a fer més macos els versos.

Després el soroll de milers de persones taparien la màgia, les masses, les bailaores, els estadis, els camps de fútbol i els grans escenaris amagarien la grandesa de la senzillesa d’aquells moments viscuts.

Ahir em vaig baixar el “Nuevas mezclas” (el tinc en vinil, però m’era més ràpid fer via per Rapidshare). Escoltant-lo de nou m’adono de nou de la grandesa d’aquelles cançons enregistrades amb una producció matussera i amb una caixa de ritmes per economitzar despeses. La foto que hi ha en aquest post sortia a l’interior de l’elapé original i també en la contraportada del single “Son cuatro días”/“Para qué sirve una hormiga?”. Va ser la primera foto meva que va sortir publicada en un disc.

Manolo García treurà un disc en poques setmanes, ja no espero cap sorpresa. Però no el deixaré d’anar a veure en directe les vegades de pugi.

Albert Pla, Palau de la Música (Barcelona), 15 de març de 1990

La progresia i la burgesia catalana estaven contentes i excitades amb la seva malifeta. Alguns es van posar les millors gales altres van decidir ser més trencadors i anar amb bambes al Palau. En aquella època actuar al Palau de la Música era tot un luxe reservat només a una èlit d’escollits. Com han canviat els temps!

Hi ha coses però que no canvien, la meva mare encara odia l’Albert Pla amb tota l’ànima i amb les mateixes ganes que en aquell any 1990.

(segueix)

Tots pensaven que havien fet una gracieta portant allà al txiquiliquatre de la època, a aquell noi de Sabadell que cantava cançons sobre caques, culs, pets i pixums amb cara de no haver trencat mai un plat i assegut a un sofà d’orelles. Cada cop que sonava pels altaveus paraules com “puta”, “polla” o “merda” molts es recaragolaven de riure com quan escoltaven els casets d’Arevalo amb acudits de subnormals (eps, aquest comportament patètic encara continua actiu en els concerts d’Albert Pla).

El concert va acabar, una gran ovació de la platea i quan gairebé tothom enfilava cap a la sortida per arribar a casa i explicar per telèfon a les seves amistats el que havien vist i sentit (no hi havia mòbils en aquella època), el noi de Sabadell va tornar a l’escenari i va fer una última cançó. Amb la seva particular veu es va posar a explicar -en castellà- la història d’amor impossible amb una activista terrorista amb versos com “un policía muerto, un policía menos” o “un político muerto, un político menos”. Les tornes van canviar, de les grans ovacions es va passar als tímids aplaudiments. Als progres i als burgesos els hi va canviar la cara, en aquell moment se’n van adonar que havien creat un monstre i que en aquells moments se’ls hi escapava de les mans. Ara era l’Albert qui es reia des de l’escenari, un nen entremaliat amb una Orsini sota el braç.

Aquest gran moment al Palau de la Música em va recordar al famós vídeo de Sid Vicius a la pel·lícula “The Great Rock and Roll Swindle” cantant el “My Way”de Sinatra i acabant a trets amb tot el públic enjoiat. Punk not dead!

PD. La cançó en qüestió, “La dejo o no la dejo”, no va sortir publicada
fins molts anys després al disc “Veintegenarios en Alburquerque”
(1997).

Alicia Keys, Pavelló Olímpic de Badalona, 16 de març de 2008

Quan l’encarregat o encarregada de la promotora de concerts que ens ha donar els photopasses ve amb pinta de tenir maldecap i cara d’haver patit tota mena de baralles, és que es tracta del concert d’alguna diva nordamericana. Segur que minuts abans l’hi han intentat aixecar tot el plàning que havien previst i acordat des de feia dies. A sobre arriba carregada de papers, uns contractes inintel·ligibles que pocs saben per a que serveixen ni que coi faran amb aquesta paperassa un cop tornin a la seva oficina d’Ohio.

segueix
Si, amb Alicia Keys es va tornar a repetir la situació. I aquest cop el contracte si que era tot un jeroglífic on era difícil esbrinar on s’havia de posar la signatura.

Les normes bàsiques i clàssiques de “tres cançons i no flash” se li va afegir també la de “no us mogueu gaire que en el foso hi ha també les teles”. Fins aquí tot habitual i fàcil d’entendre. Però després la road-manager de l’artista també ens ho va voler repetir com si no es refiés del personal aborígen. Per cert, que mentre ens donava la lliçó van aparèixer per allà tres de les ballarines de l’espectacle, per la cual cosa vam estar més pendents d’elles que no pas del tap de bassa que ens tornava a repetir el que ja sabem.

Un cop dins i triat el lloc, un matxaca negre de 2 x 2 amb qui no voldria barallar-me ens diu que d’allà on estem no ens podem moure. Ho entenc a la segona cançó quan cometo la gosadia de fer un pas endavant per poder agafar un angle millor. El colçe d’aquest ex-marine amb el que no em vull barallar xoca (vull creure que accidentalment) contra l’objectiu i de poc no m’envia les ulleres a pastar. Decideixo retrocedir el pas que no havia d’haver fet, netejar ràpidament les ulleres i seguir la meva feina. La prudència em torna a dir que no em baralli, que tindria totes les de perdre.

L’Odi Social, Plaça de la Guineueta (Barcelona), 8 de març de 1986

Ahir vaig rebre de BCore el disc amb la integral de L’Odi Social (myspace i web antediluviana), es a dir Que pagui Pujol, Esventats, dos temes en directe del 1985 i quatre més d’un concert del fugaç retorn de 1997. A més d’aquestes 32 cançons, en el CD et donen un password per descarregar-te nou cançons corresponents al mític Nicaragua Rock de 1986.

I per si fos poc hi ha també unes precioses fotografies que un servidor va fer en aquells anys. Es a dir, tot força recomanable. A més el Gos cada cop em comenta que ja falta menys pel seu retorn.

(segueix amb batalleta tonta recuperada d’alguna neurona perduda)
Fa unes dotzenes d’entrades d’aquest bloc vaig parlar del concert “Perros No!” que vam organitzar la gent dels fanzines Teorías Histéricas, El Watikano Informa i el meu, el Voll-Ker. Va ser a la sala Zeleste, al carrer Argenteria, el gener de 1986 i amb un cartell composat pels danesos Zero Point, Subterranean Kids i L’Odi Social.

Quan estàvem a la taquilla intentant filtrar a tots els que volien entrar amb el morro pel davant (si, els que anaven a fer cors amb L’Odi Social) de cop i volta un senyor gran i ben vestit va deixar anar els setanta duros de l’entrada i es va endinsar a aquell infern particular per sortir amb cara de gos al cap de pocs minuts.

Poc després va sortit una punkirula acompanyada per un crostes difícilment presentable i, en un estat alcohòlic lamentable, ens va explicar que aquell senyor era el seu pare i que havia anat per dir-li que o tornava a casa o li llençava tot el que hi havia d’ella a casa a les escombraries.

Crec que aquella nit els escombriaires van tenir feina recollint discos d’Exploited, RIP i Tijuana in Blue, cinturons de punxes i samarretes estripades.

Jòsmar, Plaça del Rei (Barcelona), 5 de maig de 1998

Hagués estat maco veure a Guille Milkyway (La Casa Azul) portant la seva revolució sexual a Europa o a Lorena C cantant a Eurovisió “Piensa gay (y acertarás)” (al menys l’entranyable amic Lluís Troquel s’hagués endut un bon pessic de drets d’autor de la cançó). Aquestes dues cançons eren les millors opcions presentades enguany per representar Espanya a Eurovisió. Però el poble ha decidit.
Ja que les opcions més vàlides no han estat aceptades i que el poble s’ha deixat els quartos en SMS’s triant al Rodolfo Chikilicuatre i el seu “Baila con el chiki chiki” per que representi l’Estat al festival d’Eurovisió, crec que és hora de que es reconegui la tasca pionera i reivindicativa de Jòsmar, aquell mític “És Superfort” i el fenòmen que va suposar ara fa deu anys.

Per cert, que tan Jòsmar com Chikiliquatre són productes de la factoria d’El Terrat. I ja que aquesta productora està dirigida per un reusenc, no estaria malament que per l’any que ve anessin pensant en presentar al gran Ariel Santamaria. Segur que triomfaria més que el Chikiliquatre.

I a l’arxiu adjunt hi trobareu un impagable i impressionant document inèdit (aparteu les criatures de la pantalla de l’ordinador).

Miles Davis, Poble Espanyol (Barcelona), 25 juliol de 1986

Eren èpoques de crisi en que no em podia pagar l’entrada per un concert amb la setmanada dels pares. Solució:

Doncs esperar a la porta per si a mig concert o al final les obren i poder
veure encara que siguin els bisos. Algunes vegades ho vaig aconseguir
com va ser en aquest concert de Miles Davis o en el de Supertramp al
Mini Estadi. D’altres em vaig quedar amb un pam de nassos com amb Queen, també al Mini Estadi,
que només vaig poder entrar a les darreres notes del Good Save The Queen i veure a Mercury acomiadant-se.

Una altre opció era també buscar algun error en el sistema i col·lar-me amb tot el morro possible, això fins hi tot ho vaig fer en un concert de… Julio Iglesias i en un altre d’Spandau Ballet al Palau d’Esports.

(Amb els anys m’he adonat que forçar una pel·lícula de 400 a 1.600, era una animalada. Collons, això no és gra, això són pedres!)

Motörhead, sala Zeleste (Barcelona), 9 de juny de 1993

Quan jo era un col·legial tenia uns gustos musicals no gaire habituals. Em deixava la setmanada en discos comprats amb un criteri força ‘eclèctic’, com en dirien anys després. Tan podia anar corre-cuita a comprar el Prepárate d’Obús com els singles de Mecano. Si, també va caure el Rock’N’Rios que em va costar moltes setmanes d’estrènye’m el cinturó per aconseguir les 800 pessetes que costava el doble vinil.

segueix

Feia jo primer de BUP als Maristes de Les Corts(*) l’any 1981, i un dia sortint de classe i anant cap a casa, al passar davant de l’hotel que hi ha a la Torre Catalunya -al costat de l’estació de Sants- vaig ensopegar amb el mateix Lemmy Kilmister. Impressionant! era l’època de major glòria dels Motorheäd, aquella nit tocaven al Blaugrana II per presentar l’indispensable No Sleep ‘Til Hammersmith i l’Ace of Spades era ja un himne. Tot nerviós vaig encertar a treure una llibreta de Ciències Socials o Matemàticas de la carpeta i li vaig demanar un autògraf a aquella muntanya humana amb un immens bigoti. Lemmy no només em va deixar la seva signatura si no també les seves empremtes digitals: tenia les mans llardoses! El guitarrista Fast Eddie Clarke o el brutal bateria Animal Taylor van afegir també les seves signatures.

Aquell tros de paper quadriculat era el meu gran tresor, una joia per a un xaval de catorze anys. Havia conegut als Motor en persona! Però aquest somni no va durar gaire, els heavys de tercer de BUP no van tenir cap problema de consciència en arrabassar-me aquell valuós full de paper amb l’amenaça de fer-me un ull de vellut (és el que ara en diuen bulling?).

Per cert, un d’aquells heavys el vaig retrobar anys després en el departament de promoció d’un segell discogràfic. I les xolles, les xapes i la jupa de cuiro s’havien transformat en un pentinat de nen maco i roba de marca, més aviat el que en diríem un pijo.

El concert de la foto a l’any 1993 també te la seva batalleta ja que va acabar com el rosari de l’aurora. Lemmy i els seus van enllestir la seva actuació en poc menys de seixanta minuts i deixant-se temes com Orgasmatron al tinter. I la penya es va cabrejar, i molt. Tan gran era l’emprenyamenta que molts van decidir cobrar-se el preu de l’entrada amb les ampolles de la barra i uns quants més van demostrar la seva disconformitat pixant-se en la furgoneta del grup.

(*) És curiós que després de tants anys d’odi als Maristes, sigui per culpa seva que Conillet de vellut sigui el post més visitat de Rockviu. Si posem al Google a cercar imatges amb “Maristes” no triga gaire en aparèixer la foto de la senyora Maja Iversson remenant-se la pitrera. I aquest és un esquer que ningú que tingui interés per tan religiosa i repressora institució pot evitar.

Obrint Pas, sala Nexus (Vic), 28 de setembre de 1996

Xavi Sarrià, a la final del concurs de maquetes Enderrock. Que jovenets i peluts que érem!

Tothom te un passat…