ROCKVIU

Non Servium, Cotxeres de Sants (Barcelona), 23 de febrer de 2008

“Un col·legial convidat a una estranya cerimònia” així és com em va definir un periodista d’El País fa més de dues dècades i així és com també em vaig sentir ahir al VIII Festival Anti-feixista celebrat a Cotxeres.

…/…

Divendres a la nit en un dels pocs bars punks que queden a Barcelona,
un històric de la història em va regalar l’entrada pel festival. Tenia ganes de
tornar i recordar els vells temps de batalla així que després de veure
a Miquel Gil a l’Hospi vaig endinsar-me a un univers paral·lel que
convertia Cotxeres en una pista de patinatge no gaire artístic. A més,
estic prop de casa, puc deixar la moto tornar a peu i no preocupar-me pels controls
d’alcoholemia.

En Roger Palà ja m’havia parlat dels Non Servium, una banda de pelats
sharp, oi, de l’Atletico, obrers i antinazis de Móstoles que arrosseguen
polèmica allà on toquen. Com a mostra un botó de com se les gasten.
També m’havien avisat que Mososs i urbanos estaven a l’aguait del que
pogués passar, tot i que la cosa (al menys a quarts de dues de la matinada) semblava no anar més enllà d’una orgullosa borratxera col·lectiva i reivindicativa.

I ja que hi som, fe-m’ho bé, a viure l’experiència des de les barricades, a fer les fotos a la primera filera, al mig del pogo.

Un cop allà un pelat amb unes dimensions considerables i amb cara
d’haver-se berenat unes quantes anfetes i sopat unes ratlles d’speed
regades amb calimotxo, se m’acosta i em demana permís per passar davant
meu, pujar a l’escenari i estavellar-se contra el terra. Fins aquí tot
normal si no fos per que el personatge en qüestió em va tractar de
vostè!

Fart de rebre cops i patacades decideixo passar a una posició més
segura per la meva integritat i la de la meva càmera. Per allà em veu
el Gos (L’Odi Social i Insershow) que fa de regidor d’escenari i em convida a passar al backstage i
fer les fotos, més còmodament, des de l’escenari. I en això estava quan
un tipus del festi encarregat de vetllar per la seguretat al veure’m
fent les fotos es va imaginar que jo devia ser un element aliè al
festival, un infiltrat de les forces opressores de seguretat, un membre
manipulador dels mitjans de desinformació o un conspirador del sistema
camuflat de fotògraf. Doncs aquest senyor amb la cara de satisfacció
d’haver enxampat a un secreta, m’agafa fortament de la jaqueta i en
convida de molt mala manera a fotre el camp sense dret a donar-li cap explicació. Afortunadament la vella guàrdia
veu l’acció del seu col·lega i en menys de deu segons ja porto penjada al
coll una acreditació.

No està malament: en una nit un skin em parla amb educació de vosté i un altre em confon amb un secreta.

El Último de la Fila, sala Studio 54 (Barcelona), 14 de juny de 1985

Als anys vuitanta els voltants del Zeleste van ser el lloc de quedada per la nit. Toqués qui toqués em plantava al Rodri el bar que hi havia al costat, els seus combinats eren excel·lents i amb la graduació alcohòlica perfecte per començar la nit. En aquest lloc fonamental vaig començar a conèixer a gent que van ser indispensables en la meva vida i que encara rebo amb abraçades cada cop que coincidim.

segeuix

Entre aquell grup de gent amant dels concerts, de la música i la vida nocturna hi havia la Mila i l’Eva. Les dues vivien al costat de Santa Maria del Mar en un àtic sense ascensor d’aquells que ara s’han rehabilitat per a pijos. La Mila era i és pragmàtica i seriosa però amb el somriure sempre a punt. L’Eva en canvi era una cabra boja de Castelló (bé, d’Alquerias del Niño Perdido)
que va estar prenent el pèl a la seva família durant molts anys dient
que estava estudiant quan mai va trepitjar la facultat i vivint del cuentu. Un dia em van
comentar que aquell cap de setmana no vindrien, que anirien a Centelles
a veure la primera actuació d’un grup que abans es feien dir Los
Burros. Quan van tornar em vaig penedir de no haver-me apuntat a l’excursió de les meravelles que m’explicaven.

Quan setmanes després van anunciar una actuació d’El Último de la
Fila a la sala Studio 54 (la tercera de la seva història), no ho vaig
dubtar en plantar-me al Paral·lel. Vaig sortir amb una impressió que
encara em dura avui en dia. Mai havia vist a un grup tant disposat a
passar-s’ho bé i a fer-s’ho passat be al públic. A partir d’aleshores
els vaig fer el meu grup de capçalera. Bellaterra, Girona, Andorra,
Vitoria, Granollers, Vic, Tarragona, Reus i a les actuacions que feien a
Barcelona, allà hi era jo. Encara guardo un pot ple de plomes de
pollastre d’un concert esbojarrat a la Recta de l’Estadi la Mercè de l’any 85.

Aquesta falera va anar apagant-se amb el temps, però encara recordo
amb emoció aquell primer concert. El contacte amb ells continua igual, segueixo posant fotos
en les caixes que fa Manolo García després de cada gira, i amb en Quimi
Portet el bon rotllo és present en cada concert.

Doctor Music Festival, Escalarre, 11 de juliol de 1997

Doncs aixó, que ja supero la xifra dels quaranta anys.

…/…

Qui em vulgui felicitar, ho pot fer. I si algú em troba avui en algun concert (no penso donar pistes, no sigui que hi hagi aldarulls) el convidaré a un glop de la meva birra. Sóc així de generós i així de macu.

Kitsch, sala Zeleste (Barcelona), 21 de febrer de 1992

Afegint-me a la crida que avui han fet els blocaires Eclèctic Sonor, Puig d’en Cama i Marcús,
avui toca reivindicar als Kitsch, la gran banda de Banyoles que d’aquí a poques setmanes trauran el desè capítol de la seva monumental i exemplar discografia
anomenat, naturalment, Kitsch 10.

…/…

La foto correspon al concert a la sala Zeleste del qual va sortir Kitsch 3 en directe. Recordo estar esperant a la porta quan van arribar els autobusos que venien plens des de Banyoles per fer costat a la seva banda local i aconseguir l’ambient irrepetible per un dels millors directes enregistrats al país. Una sorollosa traca al mig del carrer Almogàvers va ser la seva manera de dir "ja som aquí".

El disc es va presentar el mes de desembre de 1992 a la sala La Nau de Banyoles. En aquella època les companyies discogràfiques eren més generoses que ara i Audiovisuals de Sarrià va muntar un autocar amb tota la premsa de Barcelona. Un cop allà ens van donar de sopar i ens van emborratxar de mala manera (pobrets els del grup Cap Problema, com els vam fer patir, ¿oi Ferran?, recordes?), tornant-nos de nou a la caseta quan ja es feia de dia.

The Godfathers, sala Apolo (Barcelona), 7 de febrer de 2008
The Godfathers, sala Zeleste (Barcelona), 4 de maig de 1989

Entre aquestes dues fotografies hi ha gairebé dinou anys de diferència.

On era jo fa dinou anys?

La meva vida era força diferent però els interessos eren, en el fons,
els mateixos. En aquell temps devia estar acabant els estudis de
fotografia a l’EMAV, treballava a la infame empresa Ibertropic dedicada
a l’importació de peixos tropicals. Feia les fotos en blanc i negre
col·laborava a les revistes Sound (un dia us explicaré la història
d’aquesta revisteta) i a la Boogie de Madrid I començava a col·laborar
al Ruta 66. Compartia amb la May un pis al carret Tamarit i també
moltes festes salvatges. Ordinador? Lo cualo?, el meu ordinador era una
atrotinada Olivetti. Internet? Un somni impossible, la informació la
treia de piles de revistes i llibres, els articles s’enviaven per fax I
les fotos per correu ordinari (si, aquelles bústies grogues, les
recordes?). Família I fills? Juas juas juas!
Ullada a l’arxiu: que vaig veure aquells mesos? Pata Netra, Lords of
the New Church, Willie de Ville, Elàstics, Burning, Bad Manners, Dr.
Feelgood, Mentirosos, BB Sin Sed, La Madam, Seguridad Social, Gaye
Bikers on Acid, Siniestro Total, Los Chunguitos i Los Enemigos. I els Godfathers.

Què queda d’allò? Doncs ja no venc peixos tropicals i ja fa quinze anys
que vaig començar amb l’aventura de l’Enderrock, un bon dia em vaig
casar i ara tinc dos marrecs per casa, encara publico al Ruta 66,
segueixo fent fotos als concerts però amb càmera digital, les cròniques
les escric per El Punt, la May segueix sent una de les meves millors
amigues (tot i que no la veig tant com abans) i avui he aconseguit el
darrer disc de Willie de Ville (“Pistolero”).

I ahir vaig tornar a veure als Godfathers, I allà hi eren uns quants
que també hi van ser fa dinou anys, com el Coco, el McKey,
JL, en Joan, el Quim, el Moy, l’Alberto, en Jordi, el Roy… La seva versió de
l’Anarchy in the UK segueix sonant com sempre, invariable, energètic,
brutal.

Suzy & Los Quattro, sala Apolo (Barcelona), 26 de novembre de 2004

En BB Quattro és un fidel seguidor d’aquest bloc des de l’inici, a més de ser també un dels més celebrats barmans que ha tingut el Barbara Ann, un entranyable botiguer del carrer Creu Coberta (t’ha arribat ja el tocadiscs?) i fundador i guitarrista d’una de les millors bandes de la ciutat, Suzy & Los Quattro, grup del que em considero fan. Posaria una foto d’ell però crec que, amics lectors, de ben segur preferiu aquesta que he posat de Suzy Chain, la seva frontwoman. Demà comencen una gira de quatre concerts per Italia, un país que encaixa perfectament amb les botes de Suzy. Esperem amb candeletes el nou disc de la banda previst per la primavera.

En el fons els hi tinc molta enveja, a mi m’agradaria tenir una banda de rock i que els meus fans japonesos en fessin una rebuda com la que hi ha a vull llegir la resta de l’article

O que les fans japos em dediquessin un vídeo com aquest.

Lenny Kravitz, Palau Sant Jordi (Barcelona), 14 de juny de 2004

Reconec que no m’agrada sortir a la tele ni tampoc sentir la meva veu per la ràdio. Encara recordo amb pànic quan vaig sortir a "Malalts de tele" dos segons fent fotos a en Jòsmar a la plaça del Rei.

Però, que carai, de vegades s’ha de fer. Quan en van proposar ver una secció al programa d’enderrock.tv a Vilaweb.tv m’ho vaig haver de pensar vàries vegades però finalment vaig accedit.

Fa unes setmanes vaig rebre una trucada de la Tzeitel Puig que proposava fer-me una entrevista pel programa Òrbita Música 1 que s’emet per la Xarxa de Televisions Locals. I també vaig dir que si.

[segueix]

Vam quedar a la plaça d’Osca, al barri de Sants, i allà em van acribillar a preguntes.

El resultat el teniu aquí: http://www.xtvl.tv/orbita/estatic.asp?id=41

Si no us voleu menjar tot el programa sencer, us recomano que aneu directament al minut 9,36, que és on comença el reportatge.

Hi ha coses que no m’agraden (com el Lenny Kravitz que surt a la foto) però que després queden força bé.

Joe Strummer & The Mescaleros, sala Bikini (Barcelona), 2 de desembre de 1999

Records d’un gran, immens concert d’aquest exClash.

The Pogues, Tiana, 7 de maig de 1988

Esgotat al final del gran concert que acabaven d’oferir The Pogues a la sala Zeleste, vaig veure al terra un paper arrugat i tot trepitjat on es convidava als espectadors a anar el dia següent l’enregistrament del proper vídeo-clip de la banda. Doncs cap a Tiana, que hi falta gent!

[+]

Al matí vaig trucar a la feina per donar qualsevol excusa barata per no anar-hi, vaig agafar la càmera, les claus del cotxe del pare i vaig mirar el mapa ón era Tiana (si, sóc un pixapins acabat). El paperet no mentia, allà hi havia tota la plaça Major engalanada per complir amb tots els tòpics que després es veurien al vídeo de “Fiesta”. I en un racó els Pogues curant-se la ressaca amb ampolles de vi i cerveses.

Shane MacGowan estava assegut a una taula, vestit de torero i netejant-se les ungles amb una navalla toledana. Al seu costat, una xicota espectacular se’l morrejava de tan en quan. Les iaies del poble s’ho miraven esgarrifades: “com pot posar la llengua en una boca tan podrida?”

Com tots els rodatges va ser lent, avorrit i tediós però sempre m’ha fer il·lusió saber que una de les esquenes que surten al minut 1:13 barallant-se per una xoxona a la fira, és la meva.

Flowers + Billy Idol, sala Estàndard (Barcelona), 17 de juny de 1993

Gerard Quintana, Gerard Mercadé i Ninyin, Fira del Disc de Reus, 3 de juliol de 2001

Doncs si, el gran de la casa ha fet aquesta setmana vuit anys i ja no fa cas a ningú enganxat com està a la seva Nintendo DS. Fins i tot em guanya a mi!

A la foto, cultivant les amistats i els bons costums quan tenia un any i mig.

Immaculate Fools, sala Zeleste (Barcelona), 11 de juliol de 1990

Anava jo cap el Zeleste a fer les fotos als Immaculate Fools i la persona que moltes vegades m’acompanyava als concerts en aquella època em va fer l’enèsima plantada. Quina paciència de sant tenia en aquella època…

Així que ja em veus, al carrer Almogàvers amb un photopass a una butxaca i una entrada a l’altre. Com he fet moltes vegades, faig i seguiré fent en aquest casos vaig decidir regalar-la al/la millor candidat/a (principalment anaven, van i aniran als subjectes acabats en femení) abans que quedin desaprofitades.

[segueix+]

Als pocs minuts una afortunada, es clar, no es podia creure que un tipus al que no coneixia de res li regalava una entrada. Va insistir en pagar, finalment ho vam deixar en que em pagués en espècies i que li acceptava una copa dins de la sala. El concert va anar força bé per ser un grup que ha quedat en la història com un one hit wonder per la cançó homònima Immaculate Fools amb més fama i popularitat a l’Estat espanyol que no pas a la seva Anglaterra natal on van ser eclipsats pels The Psychedelic Furs.

I la noia? un cop establerts els llaços d’amistat propiciats per un parell de copes no se per quins estranys ressorts vam intentar i aconseguir entrar a camerinos juntament amb una amiga que ella s’havia trobat al concert. Un parell d’asos per una partida que cada cop donava més per guanyada.

Dins dels camerinos del Zeleste una de les noies va anar a saludar al cantant Kevin Weatherill i l’altre al guitarra Brian Betts, mentre jo anava a buscar algunes cerveses allà dins. Quan tornava amb el suc de civada… mi goso en un poso (el meu goig en un pou queda una mica lleig)… ambdues tenien els morros encaixats als dels seus interlocutors. Vaig veure clar que aquells músics eren uns contrincants molt difícils de batre i vaig decidir anar-me’n amb la cua entre les cames.

Mesos després vaig quedar amb elles a la terrassa del Zurich i van venir acompanyades dels seus respectius companys que encara eren el cantant i el guitarrista del grup. Més o menys em vaig sentir satisfet de saber que gràcies a mi havia nascut una història d’amor. Mai en vaig saber res més d’ells.

Què m’ha fet despertar la neurona? Que el proper dia 18 de gener es presenten a la sala Be Cool els Dirty Ray, un projecte format per Kevin Watherill, el cantant de Immaculate Fools. Seguirà la història d’amor després de divuit anys?

Beck, Hotel Le Meridien (Barcelona), 7 de març de 2000

Bé, per fi en Beck i jo ja tenim alguna cosa en comú: els dos tenim un premi Enderrock.

Si a Beck Hansen se li va concedir l’any 2000 pel seu disc Midnite Vultures, Rockviu ha rebut el seu Premi Enderrock 2008 en la categoria de millor Endebloc. Si, ja se que és una mica endogàmic, però sembre és satisfactori que et reconeguin la feina encara que sigui la gent de la casa.

Això si, que ningú esperi veure’m recollir-lo a Bikini el mes de març febrer. Aquest guardó és honorífic. Llàstima, fins i tot m’hagués fet il·lusió pujar a l’escenari i fer un discurset.

[+]

És força curiosa la manera de signar autògrafs de Beck. Anys enrera
en va decorar tota una foto dibuixant-se una cresta a la testa i aquest
dia a l’hotel Le Meridien, al plantar-li una altre foto al seu davant
va deixar escrita l’observació “necessito afaitar-me” senyalant la
barbeta.

Gerard Quintana, Barcelona, 11 de juny de 2003

[Per alusions, algunes consideracions a vull llegir la resta de l’article]
Primer de tot, és tot un honor per a mi, senyor Quintana, que reconegui les meves batalletes com a una opiniò autoritzada. Però li reconec que no sóc un fonamentalista carregat de tòpics com em retrata. I gràcies per reconèixe’m com a professional qualificat.

Sopa de Cabra per a mi i per a tota una generació, ens van marcar profundament com a referent rocker fet des del nostres país, descentralitzat de Barcelona i en català. Una banda que va tenir tots els meus respectes fins i tot quan van treure el disc més fluix de la seva carrera (Mundo Infierno, 1993). A les hemeroteques em remeto.

Però no puc deixar de sentir tristor i decepció al descobrir les seves cartes, al adonar-me que durant tots aquells anys omplint sales, places i carrers era només un actor que no es creia el seu paper, un joc d’adolescent, un rol escollit per ser acceptat a la colla escrit amb la millor cal·ligrafia dels tòpics rockers.

“Ens encanten les mentides si es diuen de veritat” diu en Santi Balmes, però el millor d’una mentida és no saber mai que ho és. No sé, potser sóc jo que no em crec el misticisme de la seva carrera en solitari.

De totes maneres Gerard, ho podem discutir sempre que vulguis… amb una cervesa a la mà.