L?edat de les espases
Motörhead, sala Zeleste (Barcelona), 9 de juny de 1993
Quan jo era un col·legial tenia uns gustos musicals no gaire habituals. Em deixava la setmanada en discos comprats amb un criteri força ‘eclèctic’, com en dirien anys després. Tan podia anar corre-cuita a comprar el Prepárate d’Obús com els singles de Mecano. Si, també va caure el Rock’N’Rios que em va costar moltes setmanes d’estrènye’m el cinturó per aconseguir les 800 pessetes que costava el doble vinil.
Feia jo primer de BUP als Maristes de Les Corts(*) l’any 1981, i un dia sortint de classe i anant cap a casa, al passar davant de l’hotel que hi ha a la Torre Catalunya -al costat de l’estació de Sants- vaig ensopegar amb el mateix Lemmy Kilmister. Impressionant! era l’època de major glòria dels Motorheäd, aquella nit tocaven al Blaugrana II per presentar l’indispensable No Sleep ‘Til Hammersmith i l’Ace of Spades era ja un himne. Tot nerviós vaig encertar a treure una llibreta de Ciències Socials o Matemàticas de la carpeta i li vaig demanar un autògraf a aquella muntanya humana amb un immens bigoti. Lemmy no només em va deixar la seva signatura si no també les seves empremtes digitals: tenia les mans llardoses! El guitarrista Fast Eddie Clarke o el brutal bateria Animal Taylor van afegir també les seves signatures.
Aquell tros de paper quadriculat era el meu gran tresor, una joia per a un xaval de catorze anys. Havia conegut als Motor en persona! Però aquest somni no va durar gaire, els heavys de tercer de BUP no van tenir cap problema de consciència en arrabassar-me aquell valuós full de paper amb l’amenaça de fer-me un ull de vellut (és el que ara en diuen bulling?).
Per cert, un d’aquells heavys el vaig retrobar anys després en el departament de promoció d’un segell discogràfic. I les xolles, les xapes i la jupa de cuiro s’havien transformat en un pentinat de nen maco i roba de marca, més aviat el que en diríem un pijo.
El concert de la foto a l’any 1993 també te la seva batalleta ja que va acabar com el rosari de l’aurora. Lemmy i els seus van enllestir la seva actuació en poc menys de seixanta minuts i deixant-se temes com Orgasmatron al tinter. I la penya es va cabrejar, i molt. Tan gran era l’emprenyamenta que molts van decidir cobrar-se el preu de l’entrada amb les ampolles de la barra i uns quants més van demostrar la seva disconformitat pixant-se en la furgoneta del grup.
(*) És curiós que després de tants anys d’odi als Maristes, sigui per culpa seva que Conillet de vellut sigui el post més visitat de Rockviu. Si posem al Google a cercar imatges amb “Maristes” no triga gaire en aparèixer la foto de la senyora Maja Iversson remenant-se la pitrera. I aquest és un esquer que ningú que tingui interés per tan religiosa i repressora institució pot evitar.
Qué bo! Jo vaig ensopegar amb el Jackson Browne davant de l’Imperator, deu segons abans estava xiulant “The Pretender”, i li vaig fotre una brassa que segur que s’en recorda el pobre.
Hmmm, Maristes de Sants, recordo haver intercanviat amb tú batalletes amb els hermanos Ibars i Rabassas, deuen haver palmat la majoria, pobrets, però recordo arribar a la conclussió amb tú de que una temporada als maristes era el millor caldo de cultiu d’ànimes lliures!