Papa, jo vull ser torero
Albert Pla, Palau de la Música (Barcelona), 15 de març de 1990
La progresia i la burgesia catalana estaven contentes i excitades amb la seva malifeta. Alguns es van posar les millors gales altres van decidir ser més trencadors i anar amb bambes al Palau. En aquella època actuar al Palau de la Música era tot un luxe reservat només a una èlit d’escollits. Com han canviat els temps!
Hi ha coses però que no canvien, la meva mare encara odia l’Albert Pla amb tota l’ànima i amb les mateixes ganes que en aquell any 1990.
Tots pensaven que havien fet una gracieta portant allà al txiquiliquatre de la època, a aquell noi de Sabadell que cantava cançons sobre caques, culs, pets i pixums amb cara de no haver trencat mai un plat i assegut a un sofà d’orelles. Cada cop que sonava pels altaveus paraules com “puta”, “polla” o “merda” molts es recaragolaven de riure com quan escoltaven els casets d’Arevalo amb acudits de subnormals (eps, aquest comportament patètic encara continua actiu en els concerts d’Albert Pla).
El concert va acabar, una gran ovació de la platea i quan gairebé tothom enfilava cap a la sortida per arribar a casa i explicar per telèfon a les seves amistats el que havien vist i sentit (no hi havia mòbils en aquella època), el noi de Sabadell va tornar a l’escenari i va fer una última cançó. Amb la seva particular veu es va posar a explicar -en castellà- la història d’amor impossible amb una activista terrorista amb versos com “un policía muerto, un policía menos” o “un político muerto, un político menos”. Les tornes van canviar, de les grans ovacions es va passar als tímids aplaudiments. Als progres i als burgesos els hi va canviar la cara, en aquell moment se’n van adonar que havien creat un monstre i que en aquells moments se’ls hi escapava de les mans. Ara era l’Albert qui es reia des de l’escenari, un nen entremaliat amb una Orsini sota el braç.
Aquest gran moment al Palau de la Música em va recordar al famós vídeo de Sid Vicius a la pel·lícula “The Great Rock and Roll Swindle” cantant el “My Way”de Sinatra i acabant a trets amb tot el públic enjoiat. Punk not dead!
PD. La cançó en qüestió, “La dejo o no la dejo”, no va sortir publicada
fins molts anys després al disc “Veintegenarios en Alburquerque”
(1997).