ROCKVIU

El Último de la Fila, Campus de Bellaterra, 8 de novembre de 1986

Hi ha moments que podrien ser totalment prescindibles, petites anècdotes sense més història que el moment viscut i la coincidència d’espai i temps. Però són instants en el temps viscuts amb intensitat i per molt que passin els anys continuen cavalcant en el subconscient

… / …
Era a Bellaterra, a la festa major del campus i El Último de la Fila estaven en el seu millor moment creatiu. Es a dir, amb els seus dos primers discs i quan encara quedava alguna cosa d’aquella genialitat nascuda amb Los Burros i que poc a poc van anar perdent amb els anys. El moment clau va ser quan estaven tocant “Aviones plateados” i algú en aquell moment va senyalar al cel a un avió que deixava la seva estela direcció a l’aeroport d’El Prat. Un moment màgic que no sols va marcar un abans i un després del concert, si no també va significar la pèrdua de la ingenuïtat en el grup. Aquell avió platejat va marcar als pocs que érem allà conscients d’estar vivint un moment únic i irrepetible. Aquells Último eren nostres i de ningú més, fins i tot els elements s’aliaven a fer més macos els versos.

Després el soroll de milers de persones taparien la màgia, les masses, les bailaores, els estadis, els camps de fútbol i els grans escenaris amagarien la grandesa de la senzillesa d’aquells moments viscuts.

Ahir em vaig baixar el “Nuevas mezclas” (el tinc en vinil, però m’era més ràpid fer via per Rapidshare). Escoltant-lo de nou m’adono de nou de la grandesa d’aquelles cançons enregistrades amb una producció matussera i amb una caixa de ritmes per economitzar despeses. La foto que hi ha en aquest post sortia a l’interior de l’elapé original i també en la contraportada del single “Son cuatro días”/“Para qué sirve una hormiga?”. Va ser la primera foto meva que va sortir publicada en un disc.

Manolo García treurà un disc en poques setmanes, ja no espero cap sorpresa. Però no el deixaré d’anar a veure en directe les vegades de pugi.