Flaming Lips, Primavera Sound-Parc del Fòrum (Barcelona), 02 de juny de 2006
I tu de quina banda estàs: del Pare Noel o dels superherois?
Jo ho tinc clar.
Terence Trent D’Arby, sala Zeleste (Barcelona), 29 d’octubre de 1993
Rememomant aquest concert penso en tot el que Terence Trent d’Arby (actualment Sananda Maitreya) ha perdut pel camí. [+]
Què macos que poden quedar els contrallums quan estan ben resolts.
Des d’aquest concert quan aconsegueixo una foto amb aquesta conjunció de llums, a casa meva diem que te "l’efecte Terenci".
Eskorbuto, Camp de Fútbol de la Guineueta (Barcelona), 4 de juny de 1986
Ja que ahir parlàvem del punk, no hem d’oblidar-nos de la que potser va ser la més completa banda punk cantant en castellà de tots els temps: Eskorbuto. Tan ideològica com musicalment pocs els han pogut mirar als ulls. La seva història està plena de mals rollos. Al principi de la seva carrera van patir la llei anti-terrorista quan la policia va entrar a la seva furgo i es van escoltar una maqueta amb cançons com "Escupe a la bandera", "ETA", "Maldito país España" o "Iros a la mierda". Sense pels a la llengua, tan poques manies en expressar-se que també van rebre el rebuig dels sectors més abertzales. Els seus companys generacionals tampoc els tenien gaire estima: van robar una guitarra a La Polla Records i un ampli als Tijuana In Blue, tot per pagar-se el jako.
Aquest concert a Nou Barris va ser curt i intens com la seva carrera, només tres cançons (els GRB de teloners) ja que es va haver de cancel·lar per la pluja. Els dos de la foto (Iosu i Juanma) van morir per sobredosi l’any 1992
Completíssima info del grup aquí i també a la wiki.
PIL, Studio 54 (Barcelona), 15 d’octubre de 1986
Sembla mentira com ha evolucionat el concepte de punk per alguns. A Madrid la marca de licor Beefeater han muntat per aquesta nit aquest ciri que ens han descobert el amics de Los Carradine en el seu Fotolog, ple d’una modernor que fot fàstic només en llegir la presentació. Amb frases antològiques ("tendrá lugar en un entorno totalmente punky, un garaje madrileño semiabandonado" o "nuestros invitados sacarán del armario las tachuelas, cadenas, imperdibles, cremalleras, chapas, cuadros escoceses y la cazadora de cuero para conseguir un atuendo punk de acuerdo a la ocasión").
I si els Sex Pistols aixequessin el cap? Doncs Malcom McLaren s’hi ha apuntat ràpidament com a mestre de cerimònies, Johnny Rotten (a la foto com John Lydon al capdavant de PIL) de ben segur que pararia la mà i Sid Vicious aprofitaria per fotre’s un altre pico.
Com ser un bon punk a vull llegir la resta de l’article
Si heu arribat fins aquí i encara us queda més temps per perdre miserablement, entreu a la pàgina de Beefeater i busqueu el joc PunkGame Star , segons diuen "convertiràs el teclat del teu ordinador en una guitarra elèctrica, prepara les teves oïdes pels riffs més transgressors." Punk? quin punk?
Sobre el concert aquest de PIL estic orgullós d’haver-li llançat un exemplar del Voll-Ker al mig de la pluja d’escopinades que queien a l’escenari. Li va ensenyar a John McGeoch (el guitarrista de Siouxie & The Banshees que l’acompanyava en aquella gira) i el va llençar. Hi ha foto, però es fosca i un pel xunga. Per cert, la entrada em va tocar en un concurs del Tarda-Tardà, com ja tenia els duros estalviats pel concert vaig decidir anar corrents a comprar-me una entrada pels Judas Priest que tocaven la setmana següent al Palau d’Esports. No, no tinc fotos d’aquell concert, els heavys d’aquella època (es mataven a punyalades en els concerts de ¡Scorpions!) em feien més por que els punks.
Robert Plant, Palau d’Esports (Barcelona), 6 de juliol de 1995
No, que ningú pensi que dilluns vaig estar a l’O2 de Londres fent fotos als reunificats Led Zeppelin. Ja m’hagués agradat ser-hi.
La foto correspon a la gira que van fer Robert Plant i Jimmy Page l’any 95 i que a sobre l’escenari es van mantenir en una calculada, estudiada i kilomètrica distància per no sortir en cap moment junts a les fotos.
I què feia Robert Plant a un concert d’Aute? La resposta a vull llegir la resta del l’article
Al dia següent del concert en Willy, històric i entranyable cap de seguretat de tots els concerts, em va venir a buscar al foso del Poble Espanyol on estava actuant Luís Eduardo Aute. Amb el seu accent porteny em va dir agafant-me fort del braç "¿llevas carrete?, ¡pues vamos!". A un dels bars del recinte hi havia en Robert Plant prenent una cervesa com un guiri més dels que passegen per allà. Jo encara portava el photopass de la nit anterior, que em va signar, i ens vam fel algunes fotos, com la que podeu veure a l’arxiu adjunt (la foto la va fer el company Diego Muñoz).
Soda Stereo, sala Zeleste II (Barcelona), 30 de maig de 1992
Gustavo Cerati em comentava l’any 1992 abans del seu concert a la sala II de Zeleste que “a Argentina no podem fer grans gires per que no hi han estadis suficientment grans”. Em pensava que era una fanfarronada del grup, que s’estava quedant amb mi.
La sala estava plena, era la època de Canción animal, i tothom a la sala parlava amb accent argentí, només uns pocs, que vam acudir encuriosits al que ens havien venut com una gran revelació, parlàvem en català.
Amb els anys m’he adonat que Cerati no mentia. En el seu retorn als escenaris han aconseguit omplir sis vegades (bé, la sisena serà el proper dia 21 de desembre) l’estadi del River Plate fulminant el rècord que fins la data tenien els Rolling Stones. Tot i això el seu nom continua sent aquí desconegut per tothom.
Batalleta punk a vull llegir la resta de l’article
La neurona que es desperta: el mateix dia que tocaven Soda a la II, a la sala gran hi havien els 999 amb els Exploited. Quan tocaven els Exploited l’escenari es va veure envaït per un munt de crestes erectes per traslladar el pogo a l’escenari. Va ser la única vegada que he vist en funcionament el sistema hidràulic de la tanca del Zeleste (actualment Razzmatazz), un enginy que tothom desconeixia i que encara resulta un misteri. Quan a l’escenari ja no hi cabia ningú més la tanca de contenció es va avançar uns tres metres… tots els que en aquell moment estaven allà van caure al buit. Molt còmic vist des del pis de dalt, però patia per ells: si generalment les escales des d’on podem fer fotos estan llardoses, enganxifoses i fastigoses, el que hi hagi a sota deu ser repugnant, un cementiri d’escombraries on, a la seva època, hi anaven a parar també els pots de plàstic dels rodets. Encara hi deuen ser.
Lorena C i Pedro Marín, sala La [2] (Barcelona), 27 de novembre de 2007
Hi ha vegades que les sorpreses venen juntes i activen la neurona dels records de les maneres més curioses. Fa uns quant anys, quan feia la revista Neon, havia de fer un munt d?entrevistes per omplir les pàgines. Les discogràfiques se?n aprofitaven i em plantaven al davant a tota mena de grups ja que així podien omplir el dossier i cobrir-se les espatlles quan el grup no funcionés.
Més misèries a dins
Amb el temps vaig deixar de fer entrevistes. De vegades frustrava molt
conèixer en persona als músics, d?altres era un exercici on es deixaven anar tota una col·lecció
de tòpics tan per banda de l?entrevistador com de l?entrevistat. I sempre em fotien molt dues preguntes que em feien els músics abans de
començar: ?T?has escoltat el disc?? i ?t?ha agradat??. Això volia dir
que a moltes entrevistes el suposat periodista ni s?havia pres la
molèstia en conèixer el grup. Aquest no era el meu cas, es clar.
Doncs bé, ahir vair rebre un mail del teclista de Insignificantes, un
grup d?Euskadi amb un nom que ja ho deia tot, i als que vaig
entrevistar l?any 1991 i que van deixar el món de la música amb més
pena que glòria. El mail era per dir-me que tornaven amb un segon disc
i demanant-me l?adreça per enviar-me?l. Què voleu que os digui, m?ha
fet il·lusió pensar que hi ha qui guarda amb carinyo que vaig escriure
d?ells i que es molesta en saber si encara estic en actiu.
També ahir, al concert de Lorena C se?m va acostar un senyor molt alt i
rapat preguntant-me ?tu ets periodista?? just quan des de l?escenari
sonava una cançó contra la crítica musical. Doncs resulta que aquest
senyor també el vaig entrevistar l?any 1991 quan formava part de
Santuario, un grup sortit a l?ombra de l?èxit d?OBK, tot i que eren més
sinistres i electro. ?Nosaltres em canviat molt, però tu segueixes
igual que aleshores?, em va dir. No se si eren floretes o una crítica.
I Pedro Marín? M?han vingut records de l?infància preadolescent quan
per quatre duros es podies comprar ?El Gran Musical?, una revista feta amb paper de dirari amb més
anuncis que Mondo Sonoro que anava embolicat amb un pòster que per una
banda podia tenir a Pedro Marín nu a sobre d?un cavall i per l?altre
als Kiss traient la llengua. Dins hi havia un munt d?informació escrita
directament per les discogràfiques o, encara pitjor, per
Joaquín Luqui. Tot sense cap criteri de selecció.
I què te a veure tot això amb Lorena C, la presentadora de ràdio Tele-Taxi? Res en absolut, però em venia de gust explicar-ho.
Echo & The Bunnymen, sala Zeleste (Barcelona), 26 de novembre de 1987
Fa una setmaneta l’escamot anomenat "Happy Hour Bcn", dins de la secció inexistent de cromos sol·licitats, em va demanar que pengés una foto de la memorable actuació dels Housemartins a la sala Zeleste ara fa vint anys.
Malauradament no hi vaig anar i durant temps em vaig maleir per no fer-ho sobretot quan veia a l’amic Luish Celeiro lluint amb orgull durant molts i molts anys la samarreta d’aquell concert. Cançons com Happy hour o Me and the farmer han estat el millor antídot pels pitjors matins de dilluns.
Bé, ja que no vaig anar a aquell concert tenia com alternativa l’actuació de The Beautiful South (el grup del vocalista Paul Heaton) al Zeleste II del 24 de maig de1992 o la que van fer els Echo and the Bunnymen
el dia abans als Housemartins.
He escollit aquesta darrera opció, quan
el grup de Liverpool vivia el seu millor moment, gaudien de l’èxit
d’Ocean Rain i els seu magnètic Killing Moon,
presentaven el seu homònim cinquè disc i el grup vivia la tensió prèvia
abans de que Ian McCulloch abandonés la formació i posessin al davant
del Echo l’indocumentat de Noel Burke. Amb aquest senyor van tornar l’any 1991
en un concert que ha passat a la història de la infàmia.
Avui fa tot just un any que des d?Enderrock vam engegar els Endeblocs, un any amb un balanç que no pot ser més positiu per Rockviu. Han estat 100.000 visites (bé, 100.969 a l?hora de penjar aquest apunt), unes 300 per dia. 464 posts que han seguit dia a dia l?evolució de la música en directe i els concerts fets a Catalunya. Segons els rànquing de blocs d’Alianzo, Rockviu es manté des de fa mesos invariable en la primera posició dins de la categoria de blocs musicals en català.
Mamelles, pits, titoles i culs a dojo a vull llegir la resta de l’article
He penjat on line tot el que passava als fetivals més importants
(Primavera Sound i Primavera Club, FIB, Senglar, Sònar, Acústica, BAM,
MMVV, Summercase…), hi ha hagut un seguiment de les grans gires
internacionals i estatals sense cap mena de complexe estilístic
(Rolling Stones, Paolo Conte, , Falete, Iggy Pop, Rickie Lee
Jones, Sicssor Sisters desputllats, Roger Waters, Miguel Bosé, Gwar,
John Cale, Allen Toussaint, Marc Almond, Nine Inch Nails o els retorns d?Héroes del Silencio, Nacha
Pop, Subterranean Kids, Smashing Pumkins i de The Police…). I, es clar
que si, la escena catalana amb detall i profunditat: Facto Delafe,
Quimi Portet i Love of Lesbian ?tres grans debilitats?, Gerard
Quintana, Sidonie, Glaucs, Comelade i Casasses, Sopa de Cabra per
primer cop junts de nou, Gàtaca, Gossos, Los Carradine, La Trinca, La
Carrau, (lo:muêso), Chocadelia Internacional, Albert Pla o la reunió
d?Ia i Batiste amb la que vaig inaugurar aquest bloc.
I tot amanit amb
les cròniques de concerts que setmanalment publico al diari El Punt.
Tots ens equivoquem, si miro enrere, molt enrere, i veig aquesta portada que vaig fer
pel número 1 del fanzine Voll-Ker l?any 1984, no puc menys que enrogir
de vergonya. Reconec errors, faltes i mancances però durant aquests 365
dies només he tingut que censurar-me un post (més per apreci al mànager
que no pas a la artista), m’he autocensurat penjar una foto de Erocktica (i 2)per ser esplícitament pornogràfica i porca, i també s?han creat polèmiques d?alló més
variades. Al mateix temps també he volgut reactivar records en
l?apartat del que anomeno batalletes recordant concerts pretèrits com
els de Leonard Cohen, Nirvana, Nick Cave, Paquita la del Barrio, Stiv
Vators, Ramones, Jane?s Addiction, David Bowie, Public Enemy, Henry Rollins, Neil
Young, Pretenders, Kiss, R.E.M., Yoko Ono, L?Odi Social o Shakira de joveneta.
(Si voleu consultar algun d’aquests posts n’hi ha prou que aneu al google i cerqueu rockviu + el nom de l’artista o grup).
I com no podia ser
d?altre manera, ja que aquest era un dels objectius a l’hora de posar en funcionament el bloc, he
analitzat, criticat i comentat les problemàtiques amb que ens trobem
nit rera nit els fotògrafs de concerts.
On si que he trobat una manca de feedback ha estat en el tema dels
comentaris als posts, només 351 en aquest any. En canvi, quan penjo les mateixes fotos al meu Fotolog -només foto, sense text- cada imatge mereix gairebé una desena d?apreciacions. Vinga,
gent de Vilaweb i els milers d?anònims que paseu per aquí, animeu-vos
una miqueta a donar les vostres opinions!
Fem una repasadeta al més vist d’aquest any:
1 Conillet de vellut ? The Sounds. Una marcianada, no ho entenc però cada nit rep visites misterioses que no deixen cap penjada.
2 Fa vint anys que tinc vint anys ? La Polla Records. Tan en aquest com
en l?anterior, no en tinc ni idea per què la gent entra a un post on
parlo del meu aniversari. Tinc la seguretat que aquests dot reben un
munt de visites anònimes pel fet de tenir com a títol una cançó de
Serrat. Seguirem investigant.
3 Duri, duri la bona sort! ? Adrià Puntí. Un clàssic de Rockviu que ja es
va alçar a les primeres posicions des del dia en que el vaig penjar. Hi
ha tan poca informació a la xarxa sobre l?Adrià, que tothom ve a caure
aquí.
4 Llença’t – Lax?n?Busto. La primera fotografia que va sortir de Salva R. Alberch davant dels renovats Lax.
5 Concerts freaks de l?any -? 2ª posicio: Camela! ? O als fans de Camela
els hi agrada que els donin candela o es que són uns masoquistes. Crec
que és aquesta segona opció.
6 No abarateixis el somni ? Adià Puntí de nou amb el seu polèmic concert a les festes de la Mercè.
7 Lluís Llach, adéu siau ? Llach en el seu comiat dels escenaris a poques hores del seu concert. Tema d?interés general.
8 Sense comentaris ? The! Fuck. Sembla mentira l?efecte que provoca sempre posar a algú amb la titola a l?aire.
9 L’Astre més sexi i sublim ? Quimi Portet. Un altre gran clàssic de
Rockviu. A aquest bloc estem totalment a favor de l?Astre
Intercomarcal, es més, sempre montem el numeret en els seus concerts.
10 La parada dels monstres ? Amb una alineació formada per Yoko Ono,
Flowers i Ramoncín és evident que aquesta ha estat una de les grans
fites de Rockviu que va ser recuperada fa unes setmanes per El
Periódico.
R.E.M., Palau Sant Jordi (Barcelona), 9 de gener de 2005
New Jim Rose Circus, Dr Music Festival (Escalarre, Lleida), 11 de juliol de 1997
Podria explicar alguna batalleta, alguna història d’aquell Doctor Music o de quan ens vam trobar al senyor Jim Rose i la seva col·lecció de freaks per la zona d’acampada. Però en aquest cas crec que la foto ja diu prou.
The Wonderstuff, sala Zeleste II (Barcelona), 19 de novembre de 1993
La de promocioner de discogràfica és d?aquestes feines que es van perdent amb el temps, com s?han perdut també la dels fotoliters, els que netejaven i arreglaven les màquines d?escriure, els venedors de fax i els encarregats de manteniment de tèlex (d?aquest n?he conegut). Antigament totes les discogràfiques tenien un equip de promoció format per dues, tres o quatre persones que es dedicaven a donar a conèixer a la premsa i als mitjans de comunicació les novetats que treien, fent actes de presentació de discos o concertant entrevistes amb els artistes. Actualment, degut a la crisi del món discogràfic, aquesta tasca només la porta una sola persona atabalada de feina i amb uns pressupostos molt més reduïts que en les bones èpoques.
Segueix a vull llegir la resta de l’article
En una discogràfica barcelonina un dia va entrar una noia nova, baixeta i molt simpàtica. Semblava una mica fora de lloc i em va caure bé des del primer dia. Van passar uns mesos i un dia que vaig anar a buscar les novetats del segell, vaig tenir la gosadia de convidar-la a un concert que hi havia aquella nit al Zeleste II. El grup era The Wonderstuff, una banda efímera (es van separar als pocs mesos) que seguien l?estela dels James i altres bandes amb sabor èpic hereves dels primers U2 o de Simple Minds. Poc a poc vam anar escurçant distàncies, ella per parlar-me no dubtava en recolzar-se al meu braç. Un gest espontani però que jo em vaig agafar com una declaració d?intencions.
A la sortida del concert vam anar a fer una altre cervesa al Bocata Nit, el bareto d?entrepans, calimotxos i birres del carrer Pamplona amb Almogàvers. No era pas el lloc més romàntic del món però allà ens vam fer el primer d?un mil·lió de petons, parafrasejant aquell inoblidable primer disc dels escocesos Fairground Attraction (The first of a million kisses).
I d?això avui en fa catorze anys, la M+ i jo ja hem superat de llarg aquell primer mil·lió i encara ens en queden uns quants més.
Enrique Bunbury, Hotel Ramada (Barcelona), 27 d?agost de 1997
Durant un parell de setmanes he estat enganxat cada nit a les pàgines de ?Lo demás es silencio?, la biografia d?Enrique Bunbury escrita per Pep Blay. 447 pàgines apassionants, potser massa ja que per primer cop en una biografia escrita per en Pep, aquest s?implica gairebé emocionalment com a cercador de la vida i obra del saragossà.
Ah! un llibre que també te una important part gràfica amb una desena de fotos d?un servidor.
Continua a vull llegir la resta de l’article
Una d?aquestes fotos (la que hi ha en aquest post) la vaig fer al que
aleshores s?anomenava Hotel Ramada (actualment Ambassador), al carrer
pintor Fortuny prop de les Rambles. En aquella època Enrique havia de
defensar amb dents i ungles el seu primer disc en solitari, el
desconcertant ?Radical sonora? i allà estava un servidor com a
redactor-corrector-maquetador-director-fotògraf de la revista gratuïta
Neon. Després de la entrevista va arribar l’hora de les fotos. Quan ja
en portava unes quantes i en veure que el músic no canviava ni un
moment la seva expressió, li vaig demanar que somrigués. La resposta va
ser contundent, amb el seu característic accent manyo: ?no somric mai a
les fotos, em queda cara d?idiota?.
Subterranean Kids, sala Apolo (Barcelona), 10 de novembre de 2007
Venia de fer fotos al concert de Harry Connick Jr i no vaig arribar a temps per veure a The Capaces. Llàstima, un altre cop serà! Al carrer hi havia tranquilitat absoluta amb restes al terra que presagiaven un bon preconcert. Dins l?Apolo treia fum.
Continua a vull llegir la resta de l’article
M?acosto a primera filera, tot i l?aglomeració encara trobo un bon lloc més que res per que un grupet està fent ja exercicis de escalfament pel pogo que es produïra desprès. Primeres coces esquivades amb èxit, però algun got de cervesa cau de no se sap on.
Comença el concert i comença també la pluja humana a la primera accelerada del bombo d?en Boliche. Al primer el veig veure venir clarament i es dirigeix cap on estic jo. M?ajupo, intento protegir la càmera però el mosher no ha calculat bé el salt i una pesada bota va a parar sobre el meu cap. Per sort he pogut agafar les meves ulleres al vol, de caure al terra ja em podia acomiadar d’elles. A partir d?aleshores allò de nadar i guardar la roba es converteix en una llei de supervivència. En Mimo s’ho mira i no s’ho creu, els de seguretat de la sala no saben com agafar-s’ho. “Toqueu més ràpid!” crida un, ¿més ràpid? impossible.
L?atac no és només aeri, el pogo que s?ha format a la pista és ja un niu de cops i patacades que atempten contra les meves costelles. Al mig d?aquell mar de caps, peus i braços veig aparèixer el company fotògraf Marcelo per donar un cop de mà i parar un parell de cops de peus. Després d?unes quantes cançons decidieixo donar-me per vençut i passar a la reraguarda, a una situació més segura, no sense abans esquivar un parell de ferits i a un altre que està vomitant al mig del públic. I la càmera sencera. He sobreviscut.
Al menys vaig tenir més sort que el company Èric.
Un gran concert.
No recordava haver patit mai tant per la càmera i per la meva integritat des de potser aquella mítica actuació de Sepultura a la sala Zeleste l’any 1991… o des d’un dia abans amb New York Dolls al Sidecar. Ja va bé que de tant en quant els concerts de rock recuperin un cert toc de perillositat.
(Us deixo na petita mostra en vídeo amb imatge terrible i pitjor so que he trobat al iutub.)
Subterranean Kids, sala Apolo (Barcelona)10 de novembre de 2007
El gener de 1986 els fanzines Voll-Ker, Teorías Histéricas i El Watikano Informa vam unir esforços per fer un minifestival a la històrica sala Zeleste de Plateria sota el nom de "Perros No". Al Gos, cantant de L’Odi Social no li va fer molta gràcia aquest nom i jo tampoc el vaig entendre gaire.
Continua a vull llegir la resta de l’article
La primera nit va tirar més cap el pop rock amb els Reincidentes (els
exTrogloditas), Así No Hay Manera i Elektroputos. Recordo als
Reincidentes emocionats per que ¡van cobrar pel bolo! Per la segona vam
decidir dedicar-la al hardcore portant al grup danès Zero Point
(gràcies a la gestió de Marc Viaplana dels Último resorte) i a L’Odi
Social i a Subterranean Kids. No cal a dir que aquella segona nit va
ser una bogeria, amb la sala petada, desenes de persones colant-se amb
la excusa de que "jo vinc a fer coros amb L’Odi" (si, el Gos pasava el
micro al públic i aquests cantaven el ?Odio obedecer?) i uns incipients
Suberranean accelerant el ritme fins la taquicàrdia. La nit va acabar
com acabava sempre en aquella època, al crit de "els skins estan al
carrer, anem tots a hostiar-los", es a dir, amb batusses, alguna cella
oberta i una patètica intervenció de Fray de Decibelios intentant posar
pau des de la banda dels pelats.
Ahir va ser com una trobada
d’antics alumnes.Quanta gent que feia anys que no veia! Sembla mentira,
però a aquell punk i hardcore barceloní també l?hi ha tocar el seu
revival. Els Subterranean Kids la van fer grossa a l?Apolo, molt grossa. Un concert que serà difícil d’oblidar.
Els de L?Odi estan pensant en fer alguna cosa, al menys en Saina en te moltes ganes, i des de B-Core
s?està preparant una reedició del ?Que pagui Pujol? feta amb cara i
ulls, remasteritzada i amb un bon llibret. També des de B-Core s?està
preparant un llibre coral que relatarà totes les batalletes del punk a
Barna en aquells anys.
Només hi ha tres coses que van diferenciar el bolo d?ahir de Subterranean dels bolos d?altres èpoques:
1.- L?edat pesa, en Mimo ja no pega tants salts com abans, però Boliche segueix sent una màquina darrera la bateria
2.- Mai havien aplegat tant de públic, allò era una olla a pressió
3.- Mai haguessin acceptat el patrocini d?una marca de bambes