ROCKVIU

Alicia Keys, Pavelló Olímpic de Badalona, 16 de març de 2008

Quan l’encarregat o encarregada de la promotora de concerts que ens ha donar els photopasses ve amb pinta de tenir maldecap i cara d’haver patit tota mena de baralles, és que es tracta del concert d’alguna diva nordamericana. Segur que minuts abans l’hi han intentat aixecar tot el plàning que havien previst i acordat des de feia dies. A sobre arriba carregada de papers, uns contractes inintel·ligibles que pocs saben per a que serveixen ni que coi faran amb aquesta paperassa un cop tornin a la seva oficina d’Ohio.

segueix
Si, amb Alicia Keys es va tornar a repetir la situació. I aquest cop el contracte si que era tot un jeroglífic on era difícil esbrinar on s’havia de posar la signatura.

Les normes bàsiques i clàssiques de “tres cançons i no flash” se li va afegir també la de “no us mogueu gaire que en el foso hi ha també les teles”. Fins aquí tot habitual i fàcil d’entendre. Però després la road-manager de l’artista també ens ho va voler repetir com si no es refiés del personal aborígen. Per cert, que mentre ens donava la lliçó van aparèixer per allà tres de les ballarines de l’espectacle, per la cual cosa vam estar més pendents d’elles que no pas del tap de bassa que ens tornava a repetir el que ja sabem.

Un cop dins i triat el lloc, un matxaca negre de 2 x 2 amb qui no voldria barallar-me ens diu que d’allà on estem no ens podem moure. Ho entenc a la segona cançó quan cometo la gosadia de fer un pas endavant per poder agafar un angle millor. El colçe d’aquest ex-marine amb el que no em vull barallar xoca (vull creure que accidentalment) contra l’objectiu i de poc no m’envia les ulleres a pastar. Decideixo retrocedir el pas que no havia d’haver fet, netejar ràpidament les ulleres i seguir la meva feina. La prudència em torna a dir que no em baralli, que tindria totes les de perdre.